English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

LA MOSCA AL CAFÈ


Succeeix a vegades, que un es troba rondant per la xarxa amb autèntiques delicatessen, com aquesta que vaig trobar ahir al bloc el café de Ocata.

La mosca al cafè

Estàvem, el rabí Yosef Geisinski i jo, a la luxosa boutique de Nespresso a Lausanne comentant els assassinats perpetrats per palestins en una sinagoga a Jerusalem, quan de sobte va aparèixer una mosca, cosa completament inesperada a un lloc on George Clooney no tolera cap excentricitat. El rabí Yosef Geisinski va seguir el seu vol una estona i em va preguntar: "Què passarà si cau en un cafè?" "Prefereixo no pensar-ho", li vaig dir. "Et vaig a suggerir algunes respostes -em va dir-, i em dius què en penses." Jo vaig assentir i va començar el joc.

- Si la mosca cau a la tassa d'un italià, s'armarà un escàndol.

Vaig estar d'acord.

- Si es tracta d'un alemany, demanarà una altra tassa de cafè, esterilitzada, si és possible.

Vaig estar d'acord de nou.

- Si es tracta de francès, traurà la mosca de la tassa i es prendrà el seu cafè.

- Ben fet!

- Si es tracta d'un xinès, es menjarà la mosca i tirarà el cafè ...

Vaig expressar el meu acord amb el meu silenci.

- Si es tracta d'un rus -va continuar-, es beurà el cafè amb la mosca, creient que rep un tracte de favor.

No vaig poder evitar somriure.

- Si es tracta d'un israelià, vendrà el cafè al francès, vendrà la mosca al xinès, vendrà una nova tassa a l'italià, es prendrà un te, i amb tot el que ha guanyat, tractarà de desenvolupar un sistema per evitar que aquest tipus d'incidents torni a succeir ...

Vaig assentir amb el cap.

- I si es tracta d'un palestí, acusarà als israelians d'haver deixat caure la mosca al seu cafè, protestarà davant l'ONU contra aquesta agressió, demanarà una subvenció a la Unió Europea per a una nova tassa de cafè, utilitzarà els diners per comprar explosius i farà volar el restaurant on els italians, francesos, alemanys, russos i els xinesos estan intentant explicar als israelians que han d'oferir la seva tassa de te als palestins.

Vaig riure. Sense saber per què. O, potser, sabent-ho massa bé. No va caure cap mosca en els nostres cafès, però ens assabentem que els socialistes francesos estan disposats a reconèixer l'Estat palestí.

Roland Jaccard

*

LES LLENGÜES DE DEMÀ


Una llengua és molt més que 'això' que manegen els guies de turistes, els torsimanys diplomàtics i els alegres tecnocràtes 'a la violeta'. Un idioma és, primer que res, un dispositiu de pensar, de sentir, d'estimar, .de comunicar-se, especificament determinat.
Des que l'home és home, el seu instint i la seua vocació  ha estat 'parlar' la seva llengua. Ara procuren que no parle. O que, a tot estirar, repetesca el que sent. Hi ha una sòrdida i sorda conspiració per a convertir-nos de parlants en oients. I és obvi que, actualment, una llengua  no pot sobreviure sense la pròtesi de l'Oficialitat i el gran negoci.
Les llengües de demà seran llengües d'un món feliç.

JOAN FUSTER 

*

LLUMS I TAQUÍGRAFS


Amb motiu de la comissió d'investigació del no res, els de la CUP han obert un quadern de bitàcola on a banda de parlar de diferents casos de corrupció, faràn un seguiment de la comissió d'investigació del Parlament. El nom del quadern de bitàcola és Llums i taquígrafs, si cliqueu aqui hi accedireu. o a través del banner que he posat al bloc, que no quadern de bitàcola, expressió que em remet a les catacumbes de la xarxa.
He escrit al començament comissió d'investigació del no res, perquè com que estem a punt de que el president Mas convoqui eleccions per al febrer o març del 2015, el parlament s'haurà de disoldre i la comissió d'investigació també. Ves que no sigui per aquest motiu que CiU i PSC han canviat d’opinió i han permès que s’hagin incorporat una trentena de noms al llistat de compareixents de la comissió d’investigació sobre frau, evasió fiscal i corrupció política. Els més destacats, els vinculats als casos Pretòria i Palau (Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Bartomeu Muñoz, Luis García ‘Luigi’, Fèlix Millet, Jordi Montull i Daniel Osàcar), però també Fidel Pallerols, Lluís Gavaldà i Javier de la Rosa.

Ja saben el que es fan, cap d'aquests podrà declarar. I després volen que creiem en la clase política

*

ESTIGMATITZATS A MARSELLA


El diari francès 'The Local' ha publicat que Marsella, la segona ciutat més gran de França, obliga als seus ciutadans sense sostre a portar una targeta d'identificació, en forma de triangle groc, que detalla els seus problemes de salut. Les autoritats de Marsella han rebut nombroses crítiques de grups de drets humans i ministres del govern, que han comparat aquesta acció amb l'estrella de David de l'època nazi que portaven les persones jueves durant l'Holocaust.

El president de l'associació Collectif Morts de la Rue, Cristophe Louis, ha denunciat que això és "escandalós i estigmatitzant" i que "l'ús d'alguna cosa que mostra a tothom quines malalties té una persona, no només discrimina, sinó que també incompleix el secret mèdic". El grup La Ligue des droits de l'Homme, defensor dels drets humans, va declarar que està preocupat per la semblança "d'aquesta targeta i l'estrella groga que els jueus van haver de portar durant la Segona Guerra Mundial".

La targeta, una iniciativa de l'ajuntament de Marsella i els serveis socials, identifica la persona amb la seva fotografia, nom i data de naixement. També especifica si la persona té alguna malaltia o al·lèrgia. En la seva defensa, les autoritats de Marsella diuen que l'objectiu és ajudar els treballadors de la salut que ajuden als malalts sense llar i que ja s'han distribuït més de 100 identificacions. Ens declaracions a 'The Local' un dels tinents d'alcalde, Xavier Mery, s'ha mostrat "consternat" per la polèmica i ha assegurat que "no només es qüestiona la necessitat d'un règim per a les persones sense llar, sinó també el compromís de la ciutat, el SAMU i els voluntaris per ajudar els que més ho necessiten".

Excuses de mal pagador les de l'ajuntament de Marsella, ni ells es creuen el que diuen, els sense sostre són pobres, bruts i famolencs, i fan nosa, fan lleig a la ciutat, cal estigmatitzar-los, assenyalar-los com apestats, com si fossin escoria, i no s'adonen que la escoria són ells, les autoritats de l'ajuntament de Marsella, no cal identifica-los, ja ho fan tots sols amb el seu repugnant acte.

Deu ser que els sense sostre no tenen cap dret i si uns quants deures, com el d'haver de suportar aquesta estigmatitzacio d'uns quants indolents mentals amb càrrec pùblic. I deu ser que és més fàcil etiquetar-los com apestats que reinsertar-los, o ajudar-los, que això portaria feina i seria mostrar-se humà.

 El següent pas serà expulsar-los de la ciutat com va fer Gil  Gil a Marbella, o recluir-los en camps de concentració per sense sostre. Pel seu bé, clar.
  

*

ARTUR, TENS UN SMS


El comentari el vaig publicar ahir a la tarda a Collonades, sincerament, no estava segur d'haver entès be la noticia. Però dissortadament és certa i per mes inri, avui al mati continuen enviant-se SMS el President del Govern i el cap de l'oposició, o almenys aquest al President. Més que als espies del CNI del mossen, valdria mes que enviessin als loqueros del frenopàtic, seria el més adequat.

LA NOTICIA D'AHIR:
  
"Ho acabo d'escoltar a les noticies de les dues a Rac 105: el cap de l'oposiciò ha demanat a travès d'un missatge de mobil al cap del Govern, de reunir-se per parlar de les seves cosetes. Marededéu! si el bonavista ha d'enviar un missatge de mòbil (SMS) al Jabato per parlar, quelcom falla. Almenys podia haver enviat un Whatsapp que fa més modern Com collons volem ser nació o país amb uns governants i una oposiciò de fireta, de la Senyoreta Pepis. No m'estranya que la gent es vulgui suïcidar."

*

NU


Pilar García, la malalta de càncer terminal de 55 anys que va anunciar a principis de novembre la seva decisió de treure's la vida per evitar l'agonia que... l'esperava, va morir el cap de setmana passat. Va morir com desitjava, a casa seva, a Madrid, envoltada dels seus éssers estimats i conscient, tot i que no com tenia planejat. Finalment, no va necessitar prendre la medicació que tenia preparada per provocar-se la mort, ja que la seva malaltia va experimentar un inesperat repunt la setmana passada, cosa que la va portar a sol·licitar que li apliquessin una sedació terminal domiciliària que va acabar amb la seva vida. Vaig parlar d'ella quan va sortir la noticia a primers de novembre , no ha fet falta que es llevés la vida, ha traspassat de manera natural a casa seva i envoltada pels seus, com hauria de ser el et de morir-se. 
De jove que m'ha preocupat molt la mort, vaig escriure fa temps un poema que parla del fet de morir-se a casa, al llit i envoltat dels teus, i nu:
M'agradaria

M’agradaria si fos possible
estar conscient en el moment
de la meva mort.
Crec que és un dret
acomiadar-te dels teus,
i fer-ho també de tu mateix,
car saps no us tornareu
a trobar mai més,
que en tancar els ulls
per última vegada, 
et sentiràs envoltat per la foscor, i
una sensació d’angoixa infinita.


*
Nu

Nu vaig néixer, nu vull morir
i al llit, que és on pertoca
sense mes embolcall
que les meves despulles
i els records que m'emporti
aixoplugats en el conscient.
Nu vaig néixer, nu vull morir,
sense cerimònies, plors
ni aldarulls innecessaris.
Que n'aprofiti la ciència
quan resti de mi que valgui la pena
i cremeu la resta que és més higiènic.
Vull que llenceu les cendres
en un lloc on no contaminin
o bé en un que, com el Ripoll
ho està tant, que ja no li bé d'aquí.
Nu vaig néixer, nu vull morir
Ja veieu que no demano molt
només que es respecti el meu desig.

 *

Descansi en pau Pilar 


*

EL VESTIT ÉS IMPÙDIC


Madonna ha aparegut a la portada d'Interview, la revista creada per Andy Warhol el 1969, on ha protagonitzat un recull de fotografies provocatives als seus 56 anys. Les... imatges, realitzades pels fotògrafs de moda Mert Alas i Marcus Piggott, mostren la cantant amb roba interior i fins i tot en topless. A l'entrevista feta pel mag David Blaine, Madonna reflexiona sobre la seva vida i parla sobre la mort, les drogues i la prostitució.

Tot això em sembla molt bé, Madonna sempre està en el candelabro, i si no li posen ja si coloca ella, mai ha estat fisicament gran cosa (ni cantant tampoc) però d'ambdues mancances n'ha sabut treure un gran rendiment amb la seva constancia i tenacitat.

Dit això, el que no entenc, és perquè Nació Digital publica la foto on li han tapat els mugrons, com si es tractés de la cara d'un infant protegit, i llevat que l'hagin rebut així d'agència, no ho entenc, a aquestes alçades si ens hem d'escandalitzar per veure uns pits en una foto d'un diari, potser ens ho hauriem de fer mirar; nus naixem, i no és la nuesa, el vestit és impúdic, però sembla que encara no ho hem o no ho han entés.


*

MORT D'UN ULTRA


Caldria tenir present que en els lamentables incidents que es varen produir diumenge al matí a la riba del Manzanares entre ultres de l'Atlético i del Deportivo, la... victima podia haver estat també el botxí; els Riazor blues fills d'Arsenio que els va atiar al seu dia, no són precisament angelets de la guarda, i menys encara els suaves als qui pertanyia Francisco Javier; i anàven on anàven i sabien a que anàven, no fotem, a veure si d'en Francisco Javier Romero Taboada en farem ara un santo súbito.

El món del futbol es mou entre la hipocresia, la violència i la obscenitat de com es remenen i paguen els diners als jugadors, de com hi corre el diner negre i les comissions, començant pel president de la Federació Espanyola que és les tres coses a l'hora, de qui cal recordar que el seu més gran exit esportiu va ser el cop de puny que li va etzibar a Johan Cruifjj al corral de San Mamés, i tambè que no sap pronunciar correctament futbol, sembla senzill, però és veu que no, almenys per l'impresentable d'Angel Maria Villar.

Els grups ultres han estat creats, atiats i fins i tot subvencionats pels propis clubs, que els regalen entrades, els guarden el material a les seves instal·lacions i els hi ho consenteixen tot. Ara, perque ha mort aquest senyor gallec tothom s'esquinça les vestidures, parlen de donar de baixa a les penyes ultres i uns quants propòsits d'esmena més, tot plegat de cara a la galeria, la puta hipocresia de la que parlava abans, els grups ultres seguiran, tot seguirà igual, fins que mori algun altre eixelebrat d'aquests que es tornaràn a fer tota mena de propòsits d'esmena, tot plegat, molt soroll per no res.

Recomano la lectura d'aquest escrit de el Diario.es que he publicat al bloc en castellà.

*

LA RADIO DE GALENA


Ja sé que ho critico tot, que a penes m'agrada res, sóc així, i no puc fer-hi més. I no és que em consideri molt exigent, simplement em... conformaria amb una mica de professionalitat en general en tots els àmbits. Però concretament en el de la ràdio, que Rac 105 (l'escolto cada matí), segons això del baromètre de l'audiencia, hagi augmentat el nombre d'oyents en un 15%, no ho entenc; el Fricandó és una copia de 'l'Arus con leche' que  no està malament, feta per autèntics hooligans del periodisme radifonic, que semblen una colla d'amics a la barra d'un bar dient la bestiesa, la gracieta de torn, o sia, el clàssic gracioset pesat  i més a la curta que a la llarga avorrit, El programa el condueix Vadó Lladó i quatre o cinc hooligans més. I quan acaba el el fricandó que encara es deixa més o menys escoltar, a partir de les 10, posen música, i aquí repeteixen fins l'infinit dia rere dia una quarentena de cançons sense cap canvi, fins al punt que te les saps totes de memòria. 

I és que poc mes hi ha per escoltar a la radio, tot és tan vulgar, tan groller, tan poc imaginatiu, passa que necessito de la radio al meu costat per fer el que sigui, i no es tracte de posar sempre música en CD. Ja sé que és molt dificil, però agrairia, encara que fos per error, una radio imaginativa i creativa, capaç d'evolucionar i sortir-se de les velles i gastades fórmules. Encara que crec que demano massa. D'on no n'hi ha no en pot rajar, encara pensen i programen amb mentalitat de radio de galena. I és una llàstima, la tele encara és pitjor.

*

LA VISITA QUE NO HA VINGUT


En un gest inusual en Rajoy, fa quinze dies va fer un tímid intent d'autocrítica sobre la seva maldestre gestió del conflicte català. 'Hauré d'explicar millor que fins... ara les meves raons i els meus arguments', va dir el president des d'Austràlia a l'anunciar una pròxima visita a Catalunya que ja s'ha produït o no. Perquè Rajoy no va venir la setmana pasada exactament a Catalunya a parlar i explicar-se amb els catalans: el vaig estar esperant a casa i no es va presentar, en puc donar fe, car si sortia deixava al pare de vguàrdia per si de cas.
Mariano va venir a Catalunya a parlar amb i per els seus, o el que en queda del PPc a l'hora de rebre vots a les properes eleccions. Els arguments que empra l'objecte inane president del Govern Espanyol són els mateixos de fa dos anys, quan va menysprear per passatger l'esclat independentista (el souflé en deia), no són suficients per afrontar una crisi territorial que per ara no ha sabut ni volgut calmar. Deixant a un costat els retrets a Artur Mas, el míting va estar mancat d'una extraordinària absència d'empatia amb els anhels de multitud de catalans: els dos milions llargs que, independentistes o no, van votar el 9-N, però també els que no per recelar d'aquella cita renuncien a pronunciar-se sobre el futur de Catalunya en una consulta vinculant.

Creuen ells que enviant un allau de visites ministerials a la colònia ja tenen el tema ressolt, diuen quatre paraules boniques, fotesses variades i tornen a la Villa i corte tan cofois com han vingut i sense entendre res.

 Si el que va exposar el president en la seva estada de la setmana passada és tot el que pot oferir, l'independentisme pot estar d'enhorabona. Podria ser que Rajoy fos un infiltrat del sobiranisme, sinó no s'enten la seva habilitat per atiar a l'alça el moviment sobiranista amb el seu absurd comportament. Aquesta visita de la setmana passada em recorda un vell i surrealista acudit d'Eugenio:

Un home truca a la porta d'una casa:

Toc, toc - ¡Buenas! (Rajoy)

- no estoy  - contesten des de dins - (Mas)

¡Uy! pues menos mal que no he venido - diu el de fora. (Rajoy)

I s'en va. (Rajoy)
Ho deia Groucho: creguin-me és realment un idiota. No ha entès res de Catalunya, lo qual no deixa de ser molt preocupant en un alt dirigent com el President del Govern Espanyol, entestat com fa de vell Espanya en despreciar quan ignora. Rajoy és la visita que no ha vingut.

*

ADÉU AL MANETES D'ABANS


Divendres al Ford Fiesta se li encenia una llum groga en forma de cotxe, que vol dir avaria de motor, no greu pero que cal dignosticar. Dissabte al mati vaig anar al concessionari i com es de manual, la llum ja no s'encenia, ni s'encenia diumenge, ni aquest matí, quan per pura precaució he anat a la Ford. L'he hagut de deixar per passar el test de la màquina, i a les quatre de la tarda ja el tenia, es tractava de les bugies i de 98,08€ que m'ha costat la broma.

Abans, aquesta reparacio no m'hauria costat ni cinc, o pocs diners, jo mateix m'hauria canviat les bugies, jo, o algun manetes conegut. I és que abans s'aprofitava tot. A mi els reis m'havien dut la mateixa bicicleta tres anys seguits, el meu pare més o menys la repintava la nit abans, i el nen ja tenia regal de reis. El nen que duia els pantalons apedaçats, i no perquè necessariàment fes falta, no costaven tants diners tampoc, però era la manera de ser, de comportar-se, com les sabates, de sola de crep que es partia però com no es gastaven les havies de continuar portant, i no passava res. El que era important era la mental·lització de que tot s'havia d'aprofitar o reciclar com fan encara i molt forçats per les circumstàncies a Cuba o al Marroc o a qualsevol país amb més mancances que nosaltres. 
Aqui, com a nous rics anats a menys sense haver arribat a més, no aprofitem ni reciclem res, no reparem res, si un fòtil no va es llença i se'n compra un altre, el "manetes" ha desaparegut o se n'ha anat a altres contrades, ningú sap arreglar res, i no preguntis davant d'una avaria a ningú, com passa amb el cotxe, la màquina ha de dictaminar que té, i és que els cotxes com passa amb les motos, des que no fan la perla amb les seves bugies ja no són el que eren. De fet res és el que era, hem passat del no res al zero absolut, a la falsa abundor de nous rics endeutats i hipotecats, desconcertats i esmaperduts, de la ignorància sabuda al desconeixement absolut. Estem davant de la primera generació totalment indigent mental de la història i en seguiran més, el camí cap la banalització absoluta està ja marcat. Potser és millor així, no pensar, no fer res, no preocupar-se per res i malviure entre les restes d'una malmesa intel·ligència. Ens ho va avisar Huxley, ja som de ple dins el món feliç. Nomès ens falta el soma, o potser no?, es diu TV, o WhatsApp.
.

*

CAVA! NO GRÀCIES


La diputada de CiU al Parlament Elena Ribera va afirmar l'altre dia que Freixenet podria perdre dos milions de consumidors a Catalunya, en referència a l'anunci en que parlen de cent anys d'anar junts i tambè perquè el President de Freixenet no és independentista, si és que algún president d'alguna gran companyia ho és, poques en tenim de grans, i a més a més els presidents de les grans companyies no estàn per aquestes fotesses, ells apunten més amunt.  
Que dos milions de catalans boicotegin un producte català és nou, aixo ho feien el espanyols eixelebrats que no ens estimen i aqui els hem tractat d'ignorants, però nosaltres que no som gens cainites, aixó de boicotejar un producte català mai ho fariem.

Sembla evident que a la Senyora Ribera no li agrada la campanya de Freixenet, potser perquè hi surt David Bisbal quan perfectament el podrien haver fet els de Manel o els Amics de les arts, y demostra amb la seva actitud el que fa que un país sigui comprensiu i transigent és la capacitat de la seva gent per acceptar la pluralitat dels altres, aspecte del que em va  molt justet el moviment sobiranista i que ja he comentat en alguna ocasió: aquell que no està amb mi està contra mi. En moments com els actuals, aquest discurs em sembla provincià, de curta i ressentida volada, un discurs que com a molt donaria per una piulada a twitter on desbarrar està permès i fins i tot ben vist.

Dit això, sàpiga la senyora Ribera, que un servidor ja fa anys que fa boicot al cava català, des que va passar a nomenar-se cava i deixar de dir-se xampany, que de fet jo encara dic xampany, perque cava no em bec, el motiu?, no és polític, no sóc tan idiota, simplement no m'agrada el cava brut, no puc amb ell, a mi que no en treguin d'un semi-sec d'Anna de Codorniu, la resta de caves bruts els tinc castigats, boicotejats, però no per questions polítiques, sinó gustatives, de paladar, no d'ovaris. 

*

BOSCOVICH



Un tema de ciència-ficció: si els relativistes estan en el cert, si vivim en un Univers de quatre dimensions, i si fóssim capaços d'adonar-nos d'això, el que anomenem sentit comú saltaria fet trossos. Els autors d'obres d'anticipació s’esforcen en pensar en termes d’espai temps. Iguals esforços fan els fisics matemàtics, en un pla d'investigació més pur i amb un llenguatge teòric. 
Però l'home, és capaç de pensar en quatre dimensions? Per a això necessitaria estructures mentals diferents. Estaran reservades aquestes estructures a l'home de després de l'home, en ser de la pròxima mutació? I aquest home de després de l'home, està ja entre nosaltres? Els novel·listes de l'imaginari així l'han afirmat. Però ni Van Vogt, al seu bonic llibre fantàstic sobre els Slans, ni Sturgeon en la seva descripció dels més que húmans s’han agosarat a imaginar un personatge tan fabulós com Roger Boscovich. Ésser mutant? Viatger del Temps? Extraterrestre disfressat amb l'aparença del serbi misteriós?
.
Boscovich va néixer el 1711, a Dubrovnik: almenys això va ser el que va declarar, quan tenia catorze anys, en matricular-se com a alumne lliure en el col·legi dels jesuïtes de Roma. Allà va estudiar matemàtiques, astronomia i teologia. El 1728, en acabar el seu noviciat, ingressa en l'Ordre dels jesuïtes. El 1736, va publicar una comunicació sobre les taques solars. El 1740, ensenya matemàtiques en el Collegium Romanum, i després és nomenat conseller científic del Papat. Crea un observatori, inicia la dessecació dels pantans pontins, repara la cúpula de San Pere, mesura el meridià entre Roma i Rímini, sobre dos graus de latitud. Després explora diverses regions d'Europa i d'Àsia i realitza excavacions als mateixos llocs en els quals, més tard, Schliemann descobrirà Troia. El 26 de juny de 1760 és nomenat membre de la Reial Societat d'Anglaterra, i en tal ocasió publica un llarg poema en llatí sobre les aparences visibles del Sol i de la Lluna, del qual diuen els seus contemporanis: «És Newton amb el verb de Virgili.»

El reben els més grans erudits de l'època i sosté una important correspondència amb el doctor Johnson i amb Voltaire en particular. El 1763 li ofereixen la nacionalitat francesa. Assumeix la direcció del departament d'instruments d'òptica de la Marina Real, a París, on viurà fins a 1783. Lalande li considera el més gran savi del seu temps. D'Alembert i Laplace s'espanten de les seves idees avançades. El 1785 es retira Bassano i es consagra a la impressió de les seves obres completes. Mor a Milà el 1787.

Molt recentment, a impulsos del Govern iugoslau, s'ha tornat a examinar l'obra de Boscovich, i principalment la seva Teoria de la filosofia natural,1 editada a Viena, el 1758. La sorpresa ha estat majúscula. Alian Lindsay Mackay, en comentar aquesta obra en un article del New Scientist, del 6 de març de 1958, estima que es tracta d'un esperit del segle XX que es va veure obligat a viure i a treballar en el XVIII.

1. Theoria philosophiae naturalis redacta ad unicam legem virium in natura existentium.

Pel que sembla, Boscovich s'havia anticipat no solament a la ciència del seu temps, sinó també a la nostra pròpia ciència. Proposava una teoria unitària de l'Univers, una equació general i única que regeix la mecànica, la física, la química, la biologia i fins i tot la psicologia. Segons la seva teoria, la matèria, l'espai i el temps no són divisibles fins a l'infinit, sinó que estan composts de punts: de grans. Això recorda els recents treballs de Jean Charon i d'Heisenberg, als que Boscovich sembla superar. Aconsegueix donar compte tant de la llum com del magnetisme, de l'electricitat i de tots els fenòmens de la química, coneguts en el seu temps, descoberts després o per descobrir. En ell trobem els quanta, la mecànica ondulatòria, l'àtom constituït per nucleons. 

 L'historiador de la ciència L. L. Whyte assegura que Boscovich porta almenys dos-cents anys d'avenç a la seva època, i que no se'l podrà comprendre realment fins que a la fi s'aconsegueixi realitzar la unió de la relativitat i la física dels quanta. Es calculaba que el 1987, en celebrar-se el segon centenari de la seva mort, la seva obra serà probablement apreciada en seu just valor.

Encara no s'ha pretès donar cap explicació d'aquest cas prodigiós. Actualment circulen dues edicions completes de les seves obres, una en serbi i una altra en anglès. En la correspondència ja publicada (col·lecció Bestermann) entre Boscovich i Voltaire, trobem, entre altres idees modernes:

- La creació d'un any geofísic internacional.
- La transmissió del paludisme pels mosquits.
- Les aplicacions possibles del cautxú (idea posada en pràctica per La Condamine, jesuïta amic de Boscovich).
- L'existència de planetes al voltant d'estrelles diferents al nostre Sol.
- La impossibilitat de localitzar el psiquisme en una regió determinada del cos.
- La conservació del «gra de quantitat» de moviment al món: és la constant de Planck, anunciada el 1958.

Boscovich atribueix una importància considerable a l'alquímia i dóna traduccions clares i científiques del llenguatge alquimista. Per a ell, per exemple, els quatre elements, Terra, Aigua, Foc i Aire només es distingien per la disposició particular de les partícules sense massa ni pes que els constitueixen, la qual cosa coincideix amb la investigació d'avantguarda sobre l'equació universal.

Una altra cosa no menys al·lucinant de Boscovich és el seu estudi sobre els accidents de la Naturalesa. En ell trobem ja la mecànica estadística del savi americà Willard Gibbs, proposada a finals del segle XIX i no admesa fins al XX. També descobrim una explicació moderna de la radioactivitat (perfectament desconeguda el segle XVII) per una sèrie d’excepcions a les lleis naturals: el que nosaltres diem «penetracions estadístiques a les barreres de potencial».

Per què aquesta obra extraordinària no va influir en el pensament modern? Perquè els filòsofs i savis alemanys que van dominar en el camp de la investigació fins a la guerra de 1914-1918, eren partidaris de les estructures contínues, mentre que els conceptes de Boscovich es fundaven essencialment en la idea de discontinuïtat. Perquè els estudis en biblioteques i els treballs històrics sobre Boscovich, el gran viatger d'obra dispersa, i els orígens de la qual se situen en un país contínuament agitat, no van poder emprendre's sistemàticament fins i tot molt tard. Quan s'hagi pogut reunir la totalitat dels seus escrits, quan els testimonis dels seus contemporanis hagin estat trobats i classificat, quina figura estranya, inquietant i emocionant apareixerà davant de nosaltres!

*

TENDENCIES


Les tendencies tardor hivern 2014-2015, són variades, com a novetat tindriem l'street food que no deixa de ser la modernització d'un sistema mes que vell d'oferir menjar pel carrer que l'anar a peu; les botiguetes de proximitat, (les de barri de comestibles de tota la vida) que han tornat, petites amb una mica de tot, cal maitanquis i regentades per senyors de BanglaDesh que no paquis. Els barbers marroquins (compte que en saben un munt de tallar cabells, almenys el meu) i diria que poca cosa més. Quan als jubilats, en general es manténen les tendencies arrelades d'anys anteriors, es a dir: sandalies amb mitjons (a poder ser blancs) pantalons sota l'aixella 'a lo Pachuli', el mòbil amb una cartereta al cinturó, més gorra de visera que boina o plana i el palillo a la comissura dels llavis.(*)

Parlant de jubilats i com a part del gremi des fa gairebè cinc anys, estic molt molest amb el digital de Periodismo.com; si llegiu aquesta noticia d'un senyor francés que ha creat unes pastilles que fan que les flatulencies facin olor de roses o de xocolata, veureu que parlen de 'un anciano de 65 años'. Vatua l'olla, i jo que sóc doncs, un carcamal?. No podrien dir un señor mayor de 65 años, o simplement un emprenedor de 65 anys, que ara tothom és emprenedor i aquest senyor a la seva manera ho és. Doncs no, 'un anciano de 65 años'. No es respecta gens a la gent gran, ara si que ho veig.

(*) AMB EL PALILLO CAL SEGUIR LES RECOMANACIONS DE L'OMS

*

UNA HISTÒRIA REAL....


Hi ha un vell acudit d'Eugenio, de quan encara teniem una certa lucidesa i amplitud de mires, i perquè no dir-ho, un irreverent sentit de l'humor, i que a dia d'avui no es pot explicar, parlava d'una iaia que va a la policia a denunciar una violació, i quan l'agent li pregunta quan de temps fa, la iaia diu: ui, fa seixanta anys però és que em fa il·lusio recordar-ho. I clar, l'acudit no parla de violència de gènere, ni de masclisme, parla de l'absencia de sexe de la iaia, i la resta ón endergues, i de fet, no deixa de ser un acudit més o menys afortunat dels molts qued explicava Eugenio.

De fet, molts dels acudits que s'explicàven fa vint o treinta anys enrere, a dia d'avui és inviable fer-ho, com a mínim a qui els expliqui li cau una querella, que ara s'ha posat de moda en aquest país de xafranga i pandereta. Per cert, que aixequi el braç o la mà el mascle que no hagi exclamat davant una senyora al volant d'un automòbil: Dona hauria de ser!

 Aquesta previa ve a compte per enllaçar-vos una història que no és masclista, ans al contrari, i que a mi, com a la iaia de l'acudit de l'Eugenio, em fa il·lusió recordar, una història que possiblement sigui més real que la versió oficial que fa dos mil anys ens estàn venent. Llegiu-la si us plau.

*

STORY BOARD


Ho he insinuat en més d'un escrit, però cada vegada tinc mes la sensació que els trets van per ací. Aquesta picabaralla entre el Govern de Madrid i la Generalitat només és una escenificació, teiatru, tot ho han pactat abans de manera que Esquerra quedés en fora de joc com ha succeït despres del 9N. Se m'acut que és la possibilitat més raonable, no pot ser que Rajoy i el seu Govern siguin tan capsigranys, per tant, si tot va per aquí, previa millora de la fiscalitat és possible que anem a eleccions avançades que no seràn unitaries, i possiblement fins i tot s'arribi a fer una consulta seriosa a finals de l'any vinent, consulta que es farà en el ben entès que Mas i Rajoy saben que no guanyarà el 'si, si', i, a partir d'aquí, el peix al cove està servit i Esquerra desactivada. 
En el fons, Mas vol canviar de bandera pero no de Patria, de sistema de Govern, la independència és una imatge retòrica per a ell, no un fi. S'haurà de veure, però jo diria que aquest és l'story board d'aquesta obra de teatre o més aviat d'un sainet. Així de senzill, així d'obscé. Nomès és política, de baixa volada, tot previsible i avorrit, més avorrit que un concert de Manel, que ja és dir.

*

'PRIMAS DE RIESGO' I EL PORNO


La companyia teatral espanyola 'Primas de Riesgo' ha decidit reinventar-se i convertir-se en distribuïdora de revistes pornogràfiques, en què inclouran una invitació per als seus espectacles. A Espanya la pornografia es grava amb un IVA del 4%, mentre que les entrades de teatre paguen un 21%. Aquesta abismal diferència impositiva va portar a la directora de Primes de Riesgo, Karina Garantivá, a convertir legalment la companyia en una distribuïdora de pornografia per cridar l'atenció de la societat i el Govern sobre aquesta situació paradoxal. Segons el diari 'El Mundo', les 300 persones que comprin aquestes revistes a la pàgina web de la companyia hauran de subscriure un manifest de suport a la iniciativa.

Que la pornografia pagui un 4% d'IVA i el Teatre un 21% té amb aquest Govern la seva lògica, dubto que el Sr. Ministre de Cultura vagi mai al teatre.... i fins aquí puc llegir. El que caldria preguntarse és si el Senyor José Ignacio Wert sap que a Espanya hi ha i és fa Teatre, per la pornografía no cal, per això nomès paga el 4% i ell hi entèn d'això com a Ministre d'Incultura.

Li preguntàven a un alt dirigent del Govern xinès com era que invertia tan en presons i tan luxoses les feia i en canvi no obrava així amb les escoles que feien més falta. La resposta de l'alt dirigent, de fet és obvia: A l'escola no hi tornarem i a la presó mai se sap, però és més que probable.

*

AQUÍ LONDRES: PARLA UN IDIOTA


L'ambaixador espanyol a Londres, l'exministre Federico Trillo, també es veu amb l'obligació de respondre un article del The Economist. Dirigint-se a l'editor, que reclamava al govern espanyol que autoritzés un referèndum d'autodeterminació a Catalunya a l'estil del celebrat a Escòcia, li explica: "No hi ha cap mecanisme possible per celebrar-lo sense contravenir la Constitució espanyola. El Tribunal Constitucional ha dictaminat que el referèndum no pot tenir lloc, i per tant el govern espanyol es limita a complir la llei."

Trillo qualifica la Constitució espanyola de "fonament" ("bedrock", en anglès) d'Espanya, i recorda que va ser votada "pel 90% dels catalans". A partir d'aquí, emfasitza que el text "consagra la unitat de la nació espanyola i no reconeix el dret a l'autodeterminació", "cosa comuna en les constitucions de les democràcies occidentals", puntualitza. El govern espanyol no pot concedir aquest dret [a l'autodeterminació], ni fins i tot negociar-lo, sense reformar la Constitució", exposa, afegint-hi tot seguit: "El parlament català pot fer una proposta per canviar la Llei Suprema."I s'acaba preguntant: "El govern català ho sap prou bé. Per tant, per què no actua dins d'aquest marc legal i constitucional?"

Francament, la xerrameca d'aquesta xusma nacionalista espanyolista rancia cansa,  són encara més pesats que els nacionalistes d'aquí, i al final com a l'acudit del gat de l'Eugenio els acabarem dient que es fotin la Constitució al cul. Federico Trillo, que per cert es responsable directe de la mort de 61 militars i un Guàrdia Civil en l'incident del IAK 42, i que en un altre país, posem per cas un país seriós hauria estat jutjat i condemnat per homicidi, per la mort de 61 soldats per la seva negligencia, però... ai las! Spain is different i el Sr. Trillo en comptes de ser condemnat o com a minim inhabilitat per la seva  nefasta gestió, va ser premiat amb una ambaixada a Londres, com Fraga al seu dia, un altre gran demòcrata. A lo millor ho han fet perquè Trillo és un gran lector i amant de Shakespeare, potser per aixó sovint explica la historia com l'idiota plé d'ira i furia de Macbeth.

*

CONDEMNATS A L'OSTRACISME



El Partit popular és un innocu buit, el govern de Mariano Rajoy és un forat negre polític dins d'aquest buit que l'engoleix tot: Monago, Aguirre, Botella, Cospedal, Santamaria, Rato, Mato. Potser el petit Nicolas seria qui millor retrataría aquest corromput poder cortesà parasitari, sense més projecte que la depredació, molt recurrent per cert en els governs Espanyols.
Nicolau, no és nou, suposo que Berlanga el tenia al cap, de fet, Nicolás s'ha limitat a moure's entre els cercles de poder, amb total impunitat, aprofitant-se del descontrol i la degradació del sistema. Entenc que a la cort de Madrid, obsoleta i rància, plena de inútils, és relativament fàcil perquè algú amb les ínfules de Nicolás s'endinsi amb mentides i mitges veritats, en les institucions que va utilitzar en les seves correries, i campes per aquest corral del poder al seu aire com un gall orgullós davant les gallines. En un altre sentit i lloc, un tal pare Apeles va fer el mateix. I és que Nicolás que no és res, està donant molt que parlar i sembla que fins i tot preocupa força pel que suposadament pugui saber.
A primera vista, no crec sàpiga gran cosa, només és un malalt de megalomania, que necessita cridar constantment l'atenció, ser el centre d'aquesta atenció i que morirà com una joguina trencada a la que deixi de rebre-la, en realitat no està molt lluny del pare Apeles o Belén Esteban, i a un i als altres no hi ha qui els salvi, estan condemnats a l'ostracisme.
.

*

JORDI PUJOL I LA MANTA


No hi ha res de nou llevat del que hem oblidat, deia Madame Bovary, però ignorava la manyaga de l'Emma de Flaubert, que a banda de les hemerotèques i les videotèques, hi hauria les blocotèques, i mireu que deia a l'Àgora l'expresident Jordi Pujol i Soley, l'octubre del 2009 i ho comentava un servidor de vostès. 
Viure per veure, i per deixar de creure.... per la boca mor el peix, i tambè el patriota.

*

L'ESGLÈSIA MÉS HIPÒCRITA...


... DEL MÓN - Possiblement el Papa Francesc sigui un demagog populista, digne succesor de Peron o Evita. Tant de bó sia així, sinó no fos tan demagog ni tan populista no hauria llegit la carta que va rebre d'un noi de Granada, ni l'hauria trucat i destapat així una vergonya eterna d'aquesta secta. L'esglèsia mes hipòcrita del món, com la titlla Anton Losada a el Diario.es. l Govern Espanyol es fa l'orni i passa de puntetes pel tema, no sigui que els seus se'ls enfadin....

I és que començaré a creure en el Govern Espanyol:

... Quan Fabra entri d'una puta vegada a la presó.

... Quan Rato i tots els Ratos que es fan i es desfan paguin pel que han robat impunement.

... Quan tanquin totes i cadascuna de les sucursals bancaries que es dediquen a robar i extorsionar als ciutadans.

... Quan ni un sol individuu del Pp, PSoE, Ciu i la resta ostenti el més minim càrrec polític de res.

... Quan Jose Maria Aznar López pagui pels crims de guerra dels que n'és responsable.

... Quan els fills de Franco que encara Governen siguin cessats immediatament.

... Quan  no hàgim de pagar a Florentino durant 30 anys perquè li ha sortit dels dallonsis de pagar-li al Govern per les prospeccions de Castor, per cert, amb una cel·leritat que ja voldriem per altres assumptes.

... I encara podria afegir més reivindicacions, però amb aquestes ja m'aconfor-mo, atès com res d'això succeirà, que quedi clar que no crec en aquest Govern, i menys encara en la seva LEGIMITAT DEMOCRÀTICA.

Per a mi ja s'ho faràn, i ja es veurà com a banda del tontet de torn que pagarà els plas trencats, això del pressumpte cas de pederastia de Granada acabarà en un no res, i la Esglèsia Catòlica, apostolica i romana (o marrana) o sia, la secta, la gran secta una grande y libre seguirà com si res, donant pel cul al personal, i a més més sense pagar l'IBI. 

Quanta raó tenia Nietzsche: són la gran vergonya eterna de la humanitat.























*

BICICLETAT


No necessàriament si es fan les coses bé s'obtè una recompensa. Pot succeïr exactament a l'inrevés. I això es el que m'ha passat avui anant amb la bicicleta, en que per dues vegades malgrat respectar els semàfors han estat a punt d'atropellar-me.
El primer cop ha set a la Ronda Zamenhoff, en aturar-me davant del semàfor en vermell com es preceptiu, el camió que venia darrere meu com ha pensat que jo no m'aturaria ha apurat la frenada i ha arribar a tocar-me la roda del darrere, sense que arribés jo a caure. Oh! ha estat el seu comentari: no comptava en que t'aturessis, com tots se'l  passen en vermell. Tots no! però si gairebè, ja vaig parlar al seu dia de l'incivisme dels ciclistes.
El segón cas ha estat quan era als pas de vianants a l'Eix Macià a l'alçada de la Plaça de Catalunya. al posar-se en verd, un servidor i dos avis hem començat a travessar el carrer quan ens ha passat fregant un cotxe d'auto escola, ara, el més emotiu ha estat la peineta que ens ha dedicat l'nstructor que seia al costat de la noia que conduïa. LLàstima que no m'fe fixat amb el nom o malnom de l'auto escola, que deu ensenyar bé als seus alumnes si ens atenem al cas qie hem patit els avis i jo, que com ells sóc avi, però menys i bicicletat.

*

EL DESTÍ D'EUROPA


No se perqué. Segurament per haver arribat  a un bon grau de saturació: de saturació de... de tot això, no cal especificar-ho. Però és el cas que m'entren unes ganes violentes d'escriure un poema que comence així:

    Oh, Senyor, envieu-nos ja els barbars!
No ens els feu meréixer més.

Reflexionava Fuster sobre aquest tema. No ho sé, però diria que els barbars a que ell es referia eren dels nostres, no l'Islam. Ho dic perquè més endavant ho rebla: El mal d'Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar, i aquest és realment el problema d'aquest balneari decadent en que s'ha transformat Europa.

*

VELLES FOTOGRAFÍES


Ahir a la tarda va venir en Lluís, el meu germà mitjà, amb unes fotos del pare que habia trobat endreçant a casa seva. Eren antigues, molt antigues. Ja he explicat alguna vegada que no m'agrada mirar velles fotografies, no sóc jo qui hi surt, i molts que hi surten ja no hi són, però algunes d'elles em varen cridar l'atenció i us las ensenyo, perque són si més no curioses.

catifes de flors per Corpus al carrer Vilarrubies

Futures filles de Maria també per Corpus al Carrer  Vilarrubies

Podria ser una estampeta d'aquelles que abundaven per l'època, però de fet és un recordatori de la meva primera comunió, i el que m'ha cridat l'atenció, és que el text és en català, cal tenir en compte que estic parlant de l'any 1953, pel que no deixa de ser curiòs.



I per acabar-ho de rematar i mai millor dit, aquesta bonica imatge d'un servidor emulant Antoni Ramallets al safareig de casa.



Ho veieu per què no m'agrada mirar velles fotografies.....

*

L'AMARG BIERCE


Ambrose Gwinett Bierce va ser un escriptor, periodista i editorialista estatunidenc. El seu estil lúcid i vehement li ha permès conservar la popularitat, mentre que molts dels seus contemporanis han passat a l'oblit. D'ell n'he publicat alguns contes algun que altre dissabte. Aquest mateix estil càustic va fer que un crític el qualifiqués com L'amarg Bierce (Bitter Bierce), I a fe que el va ben definir, aquestes frases d'ell que us deixo en són una mostra:

Matrimoni: Estat o condició d'una comunitat que es compon d'un senyor, una concubina i dos esclaus, tot en només dos persones.

La política és la conducció dels afers públics per al profit dels particulars.

Les cites són una manera de repetir erròniament les paraules d'un altre.

Un egoista és una persona que pensa més en si mateixa que en mi.

Un covard és una persona en la qual l'instint de conservació encara funciona amb normalitat.

El que es veu en una situació perillosa pensa amb les cames.

Autoevident: evident per a un mateix, però no per als altres.

No prenguis el nom de Déu en va; escull el moment en què tingui efecte.

 L'elector gaudeix del sagrat privilegi de votar per un candidat que van triar altres.

*

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

Return to top

© 2015 BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ.

FameMag - Blogger Templates