INDIGNEU-VOS

Stéphane Hessel proclama la mobilització contra el poder econòmic i financer amb el seu llibre 'Indigneu-vos'. L'autor alemany, un dels creadors de la Declaració Universal dels Drets Humans, demana reaccionar contra les injustícies.

Hessel no diu res de nou, o que no hàgin dit abans altres, però ell és un dels creadors de la Declaració Universal dels Drets Humans, té 93 anys i guarda prou per recordar a les persones, joves i grans, que s'ha de resistir i comprometre's, i que ha arribat el moment de passar a l'acció.

Hessel ha dit que si al seu dia va caure el Mur de Berlín, també pot caure el sistema capitalista financer. Hessel, va nèixer a Berlín l'octubre de 1917, en plena Revolució Russa, va viure de ple la segona guerra mundial, amb un destacat paper a la Resistència francesa, va ser torturat i deportat, va passar per tres camps de concentració, va burlar la mort apropiant-se la identitat d'un altre pres i es va evadir dues vegades. Després de la gran contesa bèl·lica va ser diplomàtic i va formar part, el 1948, de l'equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. El seu llibre de només una seixenta de pàgines, que ja porta venuts 1.700.000 exemplars  a França i que s'ha traduït a 20 idiomes, té validesa. És com va dir ell mateix una invitació a seguir llegint, a buscar altres formes d'organització, a implicar-se com a col·lectius.“No hem de ser indiferents, cal comprometre's, convertir-se en una resistència pacífica. Participar en la vida política o trobar moviments de resistència. Ara teniu Google i, en un clic, podeu saber qui es compromet amb l'ecologia, contra la pobresa”, ha declarat.

Fins aquí tot molt bé, però no dona la sensació que els europeus en general estem per la labor de fer caure el sistema financer, potser pequè molts hi restem atrapats i perquè prou feina tenim en general a sobreviure com per posar-nos en llibres de cavalleries que a banda que ens venen grans, són d'incerta efectivitat. No és tan fàcil tergiversar el sistema financer. Un sistema financer que fins fa tres anys ja ens estava bé i ara atrapats en ell i per ell si que caldria possiblement seguir les consignes de Hessel, però qui prendrà la primera decissió per començar la comtesa?, dura, llarga i de resultat incert. Qui serà capaç d'aglutinar a tota una societat en la mateixa direcció?.

LES CALAVERES DE CIORAN

Diuen que la infància ja no és el que era. Que els nens petits han canviat les xapes i el rotlle de la patata pels videojocs ultraviolents. Però els que denuncien que la innocència infantil ha passat a millor vida, potser haurien de conèixer l'afició favorita d'Emil Cioran (Răşinari, 1911-París, 1995) en la seva primera dècada de vida: "Jugar al futbol amb les calaveres del cementiri". Què menys es podia esperar del gran filòsof nihilista, del rei dels pensadors pessimistes, "l'autèntic portador del mal averany", del transilvà que va escriure aforismes vitalistes del tipus: "Crec en la salvació de l'home, en el futur del cianur".

El seu gust per expulsar ossades es revela al apocalipsi segons Cioran, documental inèdit a Espanya que es presenta avui a l'Institut Cultural Romanès, en unes jornades sobre el centenari del naixement de l'autor de Breviari de podridura.

"Els únics temes que importen són la mort i la inutilitat"

La pel·lícula es recolza en una entrevista a Cioran realitzada del 18 al 20 de juny de 1990 a la seva casa parisenca del Barri Llatí, "un apartament modest on es va gestar una de les obres més inquietants del segle XX", segons Gabriel Liicianu i Sorin Iliesiu, directors del film. Un refugi vetat durant dècades a les càmeres dels periodistes. L'apocalipsi segons Cioran és, per tant, un document històric sobre una de les personalitats culturals europees més elusives dels temps moderns.

Feia uns mesos que Cioran, exiliat a França des dels anys trenta, havia decidit deixar d'escriure. A la vora dels 80 anys, va explicar els seus motius per posar el fre: "Tots els escriptors han escrit massa. Fins Shakespeare va escriure exageradament. Meu destí s'ha acabat. Fa un any vaig sentir que alguna cosa s'havia trencat dins meu. Havia perdut intensitat. I per escriure, l'important és la intensitat de les emocions. Sento una barreja de cansament i aversió cap a l'escriptura. M'he avorrit de calumniar a l'univers. Ja no crec en les paraules ".

"Cada vegada que sento parlar de la meva obra em donen nàusees", va explicar l'autor

Cioran càrrega en el film contra una de les seves bèsties negres, el circ literari francès, a qui culpabilitza també de la seva retirada. "Un no pot escriure un llibre com de la inconveniència d'haver nascut i després acceptar un premi literari. Em repugna l'espectacle dels guardons parisencs", va raonar l'escriptor, que escup bilis cada vegada que sent parlar de "la seva obra", un terme que li produeix "nàusees".

El rebuig als premis i a la glòria literària casa amb la seva idea de l'escriptura com imperatiu fisiològic: "He escrit tots els meus llibres per raons terapèutiques. Escriure ha estat una necessitat i un alliberament. Tots els estats depressius pels que he passat podien haver-me portat a la bogeria o al fracàs estrepitós de no haver-los traslladat al paper ".

Cioran va recordar que la "mort i la inutilitat" són els dos únics temes que importen. La seva obsessió mortuòria es remunta a la seva infància a Răşinari, llogaret de pastors que es va veure obligat a abandonar als 10 anys. Mai va superar el trauma. "Vaig sentir que tot en la meva vida s'havia destrossat. Que era un condemnat a mort", va recordar.

El pensament de Cioran em va causar un profund impacte en llegir-lo ara deu fer set o vuit anys, gràcies al bon amic Pep Ribal Serra, que va tradüir al català i editar de la seva propia butxaca, el BREVIARI DE PUTREFACCIÒ i de LA INCONVENIÈNCIA D'HAVER NASCUT. Cioran, és EL FILOSOF amb majúscules, amb nul sentit de l'humor però amb una fina i sagnant ironía i cap concesió a la banalització o comercialitat de les seves idées. Considerat per molts l'apologista del suïcidi, morí - per fer-los quedar en entredit, o per contradir-se ell mateix - als 84 anys i al llit, a una de les ciutats on hauríen de morir els poetes. París. Ací teniu un recull dels seus aforismes, llegiu-los si us plau.

"Cuando se ha salido del círculo de errores y de ilusiones en el interior del cual se desarrollan los actos, tomar posición es casi imposible. Se necesita un mínimo de estupidez para todo, para afirmar e incluso para negar.

Todo lo que me opone al mundo me es consustancial. La experiencia me ha enseñado pocas cosas. Mis decepciones me han precedido siempre.

Para poder vislumbrar lo esencial no debe ejercerse ningún oficio. Hay que permanecer tumbado todo el día, y gemir...
Existe un placer innegable en saber que lo que se hace no posee ninguna base real, que da lo mismo realizar un acto que no realizarlo. Sin embargo, en nuestros gestos cotidianos contemporizamos con la Vacuidad, es decir, alternativamente y a veces al mismo tiempo, consideramos este mundo como real e irreal. Mezclamos verdades puras con verdades sórdidas, y esa amalgama, vergüenza del pensador, es la revancha del ser normal.

No son los males violentos los que nos marcan, sino los males sordos, los insistentes, los tolerables, aquellos qué forman parte de nuestra rutina y nos minan meticulosamente como el Tiempo.

Imposible asistir más de un cuarto de hora sin impaciencia a la desesperación de alguien.

La amistad sólo resulta interesante y profunda en la juventud. Es evidente que con la edad lo que más se teme es que nuestros amigos nos sobrevivan.

Podemos imaginarlo todo, predecirlo todo, salvo hasta dónde podemos hundirnos.

Lo que aún me apega a las cosas es una sed heredada de antepasados que llevaron la curiosidad de existir hasta la ignominia.

Cuánto debían detestarse los trogloditas en la oscuridad y la pestilencia de las cavernas. Es normal que los pintores que malvivían en ellas no hayan querido inmortalizar el rostro de sus semejantes y hayan preferido el de los animales.

«Habiendo renunciado a la santidad...» -¡Pensar que he sido capaz de escribir semejante enormidad! Debo sin embargo tener alguna excusa y espero hallarla aún.

Fuera de la música, todo, incluso la soledad y el éxtasis, es mentira. Ella es justamente ambos, pero mejorados.

Podemos estar orgullosos de lo que hemos hecho, pero deberíamos estarlo mucho más de lo que no hemos hecho. Ese orgullo está por inventar.

Tras una tarde con él quedaba extenuado, pues la necesidad de controlarme, de evitar la menor alusión susceptible de herirle (y todo le hería), me dejaba al final sin fuerzas, insatisfecho tanto de él como de mí mismo.

Siempre acababa reprochándome haberle dado la razón en todo por escrúpulos llevados hasta la bajeza, me despreciaba por no haber reaccionado, por no haber explotado, en lugar de haberme impuesto tan extenuante ejercicio de delicadeza

Nunca se dice de un perro o de una rata que es mortal. ¿Con qué derecho se ha arrogado el hombre ese privilegio? Después de todo, la muerte no es un descubrimiento suyo. ¡Qué fatuidad creerse su beneficiario exclusivo!

A medida que perdemos la memoria los elogios que se nos han prodigado se borran, contrariamente a los reproches. y ello es justo: los primeros raramente se merecen, mientras que los segundos nos revelan aspectos de nosotros mismos que ignorábamos.

si en voleu més......aquí.

Cioran tenia motius per enyorar un "paradís terrestre" del que va ser arrencat en el seu "moment de plenitud", quan "anava al cementiri després de cada enterrament" i el enterrador li "complaïa" amb una nova calavera. L'èxtasi infantil arribava quan el petit Cioran "llançava la calavera a l'aire i corria a agafar", com va rememorar en el film, amb un somriure càndida a la cara. Conclusió: Emil Cioran, geni i figura fins a la sepultura.(*)


(*) una part d'aquest text està treta del digital de Público.

LA LENTA AGONIA DE LA PAGESIA

“Els pagesos són l’1 % de la població i cobren el 40 % dels pressupostos públics europeus. D’això se’n diu poder polític desmesurat i no sembla que porti camí de canviar aviat”. No ho dic jo, ho diu en Sala Martín, i és cert. La pregunta és: Ens podem permetre el luxe de tenir pagesos que malbaraten l'aigua de tots?, planten el que no han de plantar en molts casos (només perqué està subvencionat per Europa) o toquen els pebrots manifestant-se i tallant carreteres, per més raó que tinguin en queixar-se dels preus que els hi paguen els majoristes. És complex. M'explicava el dissabte un ramader (dels dos que queden a Terrassa) que cada vegada li surt menys a compte criar els xais, que li paguen al mateix preu que fa deu anys i amb el que s'ha apujat el pinso i els requisits que demana la Generalitat per documentar als animals, amb anal·lisi de sang, cost de veterinari i paperassa en general. Em deia que continúa perquè el noi vol seguir, que si no fos per a ell, entre el bestiar i els terrenys on i planta blat treballant-hi a sol i serena cada dia de l'any, no li surt a compte.

El que comentava al començament és el que em diu el cap, que representa la lògica i en principi també el sentit comú, aquest cap em diu que potser a Europa en general no ens podem permetre el luxe de tenir i mantenir els pagesos, que en no ser rendible el seu treball i el producte que conreen més l'aigua que gasten, seria més lògic deixar-ho córrer i adquirir aquests productes alimentaris en general als països del tercer món que molt més ho necessiten i ens poden proveir dels mateixos productes a un millor preu.

(Entrar ara en si aquest seria un comerç just i si els productors rebrien la recompensa per la seva feina o és quedaria en mans dels intermediaris, és una altra qüestió, però ho comento per que no em sia retret) Però aleshores deixo el cap a banda, i penso en els dissabtes quan surto a passejar amb la bicicleta, m'agrada baixar per la vora del Ripoll fins a Ripollet i veig els jubilats que tenen els seus horts on hi cultiven de tot, i on cada pagès és un savi entès en la matèria i el del costat no hi entén res, i viceversa, i m'aturo a comprar-les-hi tomàquets, enciams o el que s'escaigui. Tenir un tros de terra és molt més que una distracció de jubilat, és aquest sentit d'arrelament que tenim en trepitjar aquesta terra, aquesta sensació que és la nostra mare que ens ha alimentat durant segles.

I no és aquesta una visió bucòlica, si més no realista de la necessitat de l'home de sentir-se com els arbres i les plantes arrelat a la seva pròpia terra. Em temo que la comunitat Europea no és conscient de la problemàtica de la gent del camp, i no enfoca les dificultats que hi han per que se’n puguin sortir de la manera correcta. No tot s'arregla amb subvencions aleatòries, que acaben generant una certa acomodació i adaptació momentània, però sense cap visió de futur, i si bé és cert que potser alguns sectors com el de l'avellana són ja insostenibles i s'han de deixar morir per onerosos, la percepció és que s'hauria de cuitar més la gent de la terra, estudiant que convé i és necessari plantar i on, segons les característiques del terreny. De fet a la gent de l’avellana fa mes de tretze anys ja se’ls hi va dir que no podien seguir i se’ls varen donar solucions alternatives però no varen fer cas de l’administració; i malgrat no confiar hom massa en la administració, en aquest cas crec tenien i tenen tota la raó.

Hi ha gent que està innovant amb cultius ecològics, a petita escala de moment però que poden crèixer i aquest seria un dels camins a seguir. Jo no sóc entès en la matèria, malgrat haver nascut a pagès, sóc home de ciutat, però potser caldria escoltar-los més als pagesos, que segur tenen i molt a dir i solucions a aportar per continuar fent el que han feta tota la vida, cultivar la terra. Perquè en el fons, ells representen l’essència de la vida humana, tan deformada per la vida a ciutat. La terra durant segles ens ho ha donat tot, i no és just ara que li donem l'esquena a ella i als qui la treballen, per comoditat o simplement per interessos purament econòmics de la mundialització. O així m'ho sembla a mi.

Ah! es fa saber al personal que el Sr. Gregorio Luri responsable del Café de Ocata té un hort (quina enveja)

EL PODER DE L'ESTUPIDESA

He trobat molt pocs llibres bons sobre el tema. Un que vaig llegir quan era adolescent, i que mai vaig oblidar, es diu Una Breu Introducció a la Història de l'Estupidesa Humana de Walter B. Pitkin de la Universitat de Columbia, publicat l'any 1934. El vaig trobar per accident fa molts anys quan estava veient les portades dels llibres del meu pare, i quan aní a casa seva ahir i el vaig buscar, encara estava allí. Així d'antic com és, encara és un molt bon llibre. Algunes de les observacions del Professor Pitkin apareixen extraordinàriament correctes seixanta anys després. Però... perquè li diria l'autor "una breu introducció" a un llibre de 300 pàgines? Al final del llibre, diu: Epíleg: ara estem llestos per a començar a estudiar la Història de l'Estupidesa.

El Professor Pitkin fou un home molt assenyat. Sabia que tota una vida era molt poc temps per a cobrir encara que fos un fragment de tan vast tema. Així que va publicar la Introducció, i això fou tot. Pitkin era molt conscient de la manca de treballs previs en el camp. Ell, tenia a la seva disposició un equip d'investigadors a qui va posar a realitzar perquisicions en els arxius de la Biblioteca Central de Nova York. Poc varen trobar. Segons Pitkin, hi havia solament dos llibres sobre la matèria: Aus der Geschite der menschlichen Dummheit de Max Kemmerich, i Über Dummheit de Lewenfeld. Desafortunadament no entenc alemany, encara que "Dummheit " em sembla suficientment clar; i crec que Kemmerich i Lewenfeld van deure haver tingut una abundància especial de material per als seus estudis, considerant el que va succeir a Alemanya en 1933 i en els anys següents. En l'opinió de Pitkin, quatre de cada cinc persones són prou estúpides per a ser considerades "estúpides". Això equivaldria a cinc-cents milions de persones quan va escriure el llibre; ara són més de quatre mil cinc-cents milions pel cap baix. Això per si mateix és bastant estúpid. Ell, va observar que un dels problemes de l'Estupidesa és que ningú té una definició realment bona del que és. De fet els genis són sovint considerats estúpids per una majoria estúpida (encara que ningú té tampoc una bona definició de geni). Però l'estupidesa definitivament es troba allí, i hi ha molt més del que els nostres malsons més desbordats poguessin suggerir. De fet domina al món --la qual cosa és molt clarament comprobable per la forma que es governa al món.......

aquest text no és meu, pèrò si en voleu més.... aquí ho trobareu.

-

DE LA RES POLÍTICA

A un príncep, no li fan falta totes aquestes qualitats ja mencionades(integritat, religiositat, clemència..) però no està de més que sembli que les té.

Maquiavelo. El Príncep.

Quan sento dir als nostres polítics allò tan bonic que tot ho fan per al seu país, sempre tinc el dubte raonable de si es refereixen a Catalunya, Andorra, les Illes Caimàn o bé a Süissa.

*

Espanya és una dona gran i esquerpa, que a més que em defuig sexualment em costa molt diners. Per tant, a partir d’ara he decidit fer-me masturbador fiscal.(no ho vaig complir, ja m'ho descompten)

*

Si un terrorista aconsegueix que guanyi la seva causa, passa a ser cap d’Estat, amb possibilitats d’obtenir el Nobel de la pau. En canvi si perd, és detingut, difamat o afusellat.??????????????

*

Al senyor George W. Bush junior, se’l pot acusar sense embuts de criminal de pau.

*

Els adverbis mai i sempre, obligatòriament haurien d’anar precedits del seu homònim gairebé, sobre tot en política.

*

Una de les dades per entendre la mentalitat dels espanyols, és que només a ells se’ls podia ocórrer parlar de reconquesta, després de vuit-cents anys de patir la dominació àrab.

*

L’exili, a part de la negació de la llibertat pàtria, és el pitjor càstig per a un intel·lectual compromès, i no se l’hi pot retreure aquest fet, car des de l’exili es poden resguardar els vincles i els sentiments patris, que permetran ser mantinguts i retrobats en recuperar la llibertat, puix, els que es queden, corren el perill, malgrat la seva animadversió pels opressors d’acabar col·laborant o transigint davant d’ells.

*

I parlant de llibertat, em pregunto fins a quin punt ètic o legal, l’Estat o l’Església tenen dret a ficar-se en assumptes tan personals com l’avortament o l’eutanàsia. Sobre tot perquè ambdós, depèn de les èpoques, algunes no massa llunyanes, l’eutanàsia - per exemple - l’han practicada amb escreix i acarnissadament..

*

O la tanquen d’una vegada, o que li canviïn el nom a la presó Model, si us plau.

*

La presó del polític és la seva pròpia incompetència, car pels seus mals actes no hi solen anar a parar.

*

He de confessar-vos que detesto profundament tota persona que porti gorra i uniforme, del tipus que sigui, a la curta o a la llarga, solen ser perillosos per a la salut pròpia i aliena.

*

Hi ha gent gran que afirma convençuda que en temps de Franco es vivia més bé que ara, tothom tenia feina segura, hi havia molta més seguretat ciutadana i a més, érem més feliços. Expert país el nostre en aprendre a mirar cap l’altra banda, ignorant el que no ens convé veure o saber.

*

Si ho hi haguessin tants innocents, no hi haurien campanyes polítiques.

*

A les eleccions celebrades als països democràtics, el guanyador gairebé sempre es el candidat de l’abstenció. En canvi en els països que no ho son, ho és el candidat de la mort.

*

Em pregunto on han anat a parar els “ideals” i em responc que al mateix lloc que els “ídem” de fumar, ja no n’hi ha.(*)

(*) Perdó! A Pruit, a la Masia que hi ha un xic més enllà de la carpa de Joglars, i a la calaixera que hi ha entrant a ma esquerra, just al costat d’un retrat d’en Josep Pla, n’hi ha un, suposo que com a recordatori dels seus de ideals.

*

Pel maig del 68, pensàvem utòpicament que sota les llambordes hi havia la platja, però més endavant ens varem adonar desencisats que l’únic que hi havia eren les clavegueres de l’Estat.

*

Em pregunto si no seria més pràctic prendre les mesures oportunes per evitar els accidents abans que es produïssin, i no després com es sol fer habitualment.

*

El millor que fan els dictadors durant el seu mandat, és l’acte de morir-se i quan més aviat ho facin, millor.

tret de: el Marmessor de la ignorància (2001)

L'AVORTAMENT ÉS UN GENOCIDI?

Aquest i altres eslogans per l'estil cridaven les 10.000 persones que varen participar en la manifestació anti abortista que es va celebrar a Madrid dissabte. Hi ha una certa fixació per part dels catòlics contra l'avortament, que pretenen capitalitzar i condemnar a qui el practiqui sia catòlic o no. 
Curiós que la més moralista i alhora hipócrita de les religions (la llista d'insignes católiques que han avortat seria molt llarga) tingui aquesta fixació amb l'avortament, o la 'Eutanasia' una altra de les seves fixacions. 
De l'eutanasia poc se n'hauria de parlar, és un dret personal sobre el que ningú té dret a interferir-hi, ja n'he parlat en varies ocasiones i com el suïcidi és una opció personal. Ja que no ens han consultat per dur-nos aquí, tenim almenys el dret a decidir quan marxar. 


Quan a l'avortament, vagi per endavant que no sóc a nivell personal partidari de la seva pràctica, llevat de casos excepcionals, però no per qüestions religioses, i possiblement ni tan sols ètiques, simplement no em sembla bé de la mateixa manera que de vegades no saps perquè t'abelleixen unes coses i altres no, perquè unes decisions determinades et repugnen i altres simplement les comprens i justifiques. 


I no ho dic per la lletania dels catòlics intransigents, que si és matar o assassinar un fetus, i bajanades demagògiques d'aquestes que s'eroguen en erigir-se ells en el bastió d'un comportament ètic que tant poc han practicat, i practiquen i que a més a més ens volen imposar. El problema de l'avortament tal i com jo ho veig és que ningú té cap dret a interferir-hi, ni l'Estat, ni la Justícia i menys encara l'Església, perquè és aquesta una decisió personal de responsabilitat absoluta de la dona embarassada.

Malgrat quan he dit i com afirmava al començament no en sóc partidari perquè un embrió, un fetus és ja vida, però no vida donada per Déu, vida a seques, i no em sembla bé el fet d'avortar, ara, no sóc jo ningú per condemnar-ho o criminalitzar-ho com fan sobretot els catòlics, a banda que s'haurien de preocupar dels seus, però aquests catòlics volen controlar la vida de tothom i imposar la seva ètica i moral a tothom, que aniríem arreglats també si els féssim cas. No són precisament allò que se’n diu un exemple a seguir al llarg de la seva història de més de dos mil anys, perquè si algú hi entén d'anorrear son ells i quan s'hi han posat, s'hi han ben posat.

He vist néixer les meves filles, totes tres, i el miracle de la vida, aquella menudalla que surt per un forat angost, que sembla impossible pugui passar i treu primer el cap i mica en mica va sortint i tarda una eternitat en arrencar el plor, i te la donen, i l'agafes com si fos una delicada figura de porcellana i la sents bategar sobre teu, i aquella cosa menuda, ploranera, arrugada, bruta encara, vermella, que ja té la seva pròpia entitat, i diguem-ho clar, lletja de nassos, és com un gran i inexplicable miracle que passa a formar part de la teva vida......per sempre. Tant que ens entabanem en buscar quin és el sentit de la vida, i potser sigui aquest, tenir fills, que ens donen nets i al pas que anem, nets que et donaran besnéts. Néixer, reproduir-se i morir, per perpetuar l'espècie, que semblant poc, ben mirat és molt.

No estic a favor de l'avortament, però tampoc hi estic en contra, no sóc qui per jutjar ni dir que ha de fer ningú en una qüestió tan personal i important com aquesta, puig qui dona la vida és qui decideix arrabassar-la, si li sembla o es veu en la necessitat, i no hem d'oblidar que la vida la dona la relació d'una parella, i no Déu, si de cas la pròpia naturalesa, que és qui al cap i a la fi, també ens l’acaba arrabassant, i no sempre en el moment més just i oportú.”

DE FOTOS MANLLEVADES

Tots, o per a no dir tots, diré gairebé tots, en escriure un comentari al bloc l'il·lustrem amb una fotografia que en principi es manllevada a través de mossèn Google, de Flickr o altres. Haureu observat que els artistes fotogràfics que pengen les seves fotos les protegeixen i en intentar baixar una foto seva per il·lustrar el comentari, en guardarla surt la paraula SPACEBALL, que vol dir que en intentar obrir aquesta foto a "mis imàgenes", la fotografia no hi és i el que hi ha és un espai en blanc.

Ai las! feta la llei feta la trampa, copieu la foto petita del requadre del damunt i en obrir-se és de la mateixa mida que la que representa es volia protegir. Hi ha gent que posa el nom de l'autor de la fotografia, suposo que és el que pertocaria, més, per sistema, llevat del blog de fotografía on publico normalment fotos meves, en el cas de ser d'algún altre si cito l'autor, com el quadre de la pintora paraguaiana Adriana Villagra, que teniu a l'encapçálament del blog. És el correcte? no ho sé, però tampoc es tracte d'agafarse-la amb paper de fumar.
_

NO HAN DEIXAT CRÈIXER SORTU

La nova marca abertzale, Sortu, és el primer partit que rebutja la violència d'ETA (no la condemna), que no és acceptat dins de la democràcia espanyola, tot i complir en principi els requisits de la tendenciosa i feta a mida llei de partits, conjuminada pel Pp i el PSOE. Així ho han decidit nou dels 16 magistrats del Suprem cridats a aplicar la llei de partits, mentre els altres set són partidaris de legalitzar aquesta força política, i així ho reflectiran mitjançant tres vots particulars.

Una vegada més la marca hispànica ha demostrar la seva poca  cintura  i actitud democràtica al no permetre a  Sortu accedir a les llistes i presentar-se a unes eleccions amb ple dret, i un cop més es deixa a gairebé 200 mil persones al País Basc sense dret a vot, en una clara mostra de la postura anti democràtica d'un estat espanyol que permet presentar-se impunement a les eleccions a faccions falangistes i altres ultradretans o al pròpi Pp que s'ha negat reiteradament a condemnar els crims del franquisme.

Francament és molt lamentable i manifesta amb tota la seva cruesa la diferent vara de mesurar de la classe política espanyola, que ni té classe ni fa política, només politiqueig sectari i de barriada de vol gallinaci. Continúa Espanya sense ser un país democràtic.

LA BAJANADA DEL CANVI D'HORA

Des que vaig començar aquest bloc, cada sis mesos penjo el mateix comentari quan arriba l'hora de canviar l'ìdem. Si res ha canviat res crec haig der tocar, i passat aquest temps segueixo sense veure les avantatjes d'aquesta decisió dels Governs (no tots) i si els inconvenients.


Sembla ser que la ocurrència fou d'un tal William Willet, que mentre passejava amb el seu cavall, es sorprengué de que la majoría de seus compatriotas anglesos estessin dormint en la millor hora del día. Així que va fer la propuesta y després d'uns anys (1916) es començà a aplicar a Alemanya i altres països europeus. Rusia s'hi va apuntar al sistema de “horari d'estiu” l'any seguent, i EEUU al 1918. El Japó i altres paisos ménys propensos a veleitats inùtils provinents d'una persona com el tal William Willet, que anava damunt o a sota d'un cavall, no l'han aplicat mai aquest canvi horari. Perquè?, us preguntareu sagaçment. Doncs perquè a mi em sembla que no serveix per a res ni te cap utilitat ni representa cap estalvi, és més. alguns estudis independents gents sospitosos apunten que encara augmenta una mica el consum.

La Generalitat calcula que aquest canvi permetrà un estalvi de 18,9 milions d'euros a Catalunya. És aquesta una decisió que considero una bajanada digna de figurar a "el principi de Dilbert", i és que no m'ho crec, no se veure on es pot produïr aquest pretès estalvi de 21 milions d'euros pel canvi de l'hora d'aquesta nit.

M'agradaria em diguessin on s'estalvien aquests diners. No en les indústries, doncs poques naus si és que n'hi ha algunes, treballen amb llum de dia. No als supermercats, sempre treballen amb els llums encesos. No a les cases, la que estalviaràs de la tarda, la gastaràs al matí - malgrat que si entenc que aquí hi pot haver un petit estalvi - despatxos en general, el que guanyin per un costat el perdran per un altre i tenint en compte que la majoria comencen de vuit a nou del matí i aquesta hora ja hi ha llum natural - i solen acabar pels voltants de les sis o set de la tarda, poc es notarà per a no dir gens. Possiblement la meva ignorància no em deixi veure on es produeix aquest estalvi, però no dono per a més, i, com no m'en fio gens d'aquesta tropa que per un costat em diuen que estalvií aigua en rentar-me les dents i després van i perden la de Jesus és Crist d'aigua per les canonades, que posen mides inversemblants i inùtils a nivell de trànsit, que fan estudis carissims i rarissims i mes collonades variades, no fan que la meva credibilitat o confiança en les seves decissions, s'anteposin a aquesta esmentada ignorància. Perquè simplement no és veritat, una vegada més menteixen amb la seva habitual facilitat per manipular les dades segons els hi convé. I sinó, algu que hi entengui, si li plau, que m'expliqui com i on s'estalvien aquests dinerons, però sense fer trampes.

-

CAL L'AUTONOMÍA DE PORTUGAL?

Sovint se sol emprar aquest eslogan pel món Independentista "L'autonomía que ens cal és la de Portugal". No se jo, a la vista dels últims esdeveniments si seria el més aconsellable per a Catalunya. Potser ens caldria més que per rebaixar els 7 mil milions de deficit que té la Generalitat de Catalunya, l'Estat o la Ministrilla Salgado (la que no s'assabenta de res i amb cara de pal nega la major, la menor i la subordinada), ens tornés els 18 mil milions que s'oblida de retornar-nos cada any. 
No cal que sigui retroactiu (no tenen prou diners per pagar tot el que s'han apropiat) ni tampoc que paguin interessos. Però que tornin els de l'any passat i no és quedin més dels justos enguany. Amb aixó n'hi hauria prou i de sobres per no patir pels pistrincs. De passada no caldria que demà és reunís el Govern dels millors aconsellat pel Savis de Vilatrista per comentar amb la oposició com arreglar la cosa económica, entre altres questions perquè no poden arreglar res des d'aqui. La flexibilitat laboral i la reforma que s'hauria de dur a terme i que els Bancs deixin diners a les Empreses, no ho pot gestionar la Generalitat, no té atribucions ni atributs per fer-ho. Aixó dèpen a dia d'avui de la Cap de Personal del Govern Sapateru, la Senyora Àngela Merkel, i aquesta no està per endergues, que prou problemes té a casa. Ai que patirem!

A PROPÒSIT DE LA IGNORÀNCIA

Nomes des de la ignorància, es pot opinar de tot i de tots, per tant jo soc un ignorant; em salva el fet de ser-ne mitjanament conscient.

*

Si penséssim les paraules i les seves conseqüències abans de pronunciar-les, gairebé mai diríem res, però no per aquest fet, deixaríem se ser ignorants. Simplement seríem uns ignorants coneixedors del seu defecte.

*

Una de les coses que més em penedeixo a la vida, és no haver estudiat filosofia, puix, encara que seguiria sense saber res, sabria perquè no ho sé.

*

Hi ha persones que pels seus coneixements, estat de consciència i prudència, son illes de llum dins d’un oceà de foscor.

*

Ignorància i malfiança són cosines germanes.

*

És impossible ser feliç si un és mitjanament conscient del que l’envolta. L’antídot és la negació de l’evidència.

*

Ignorar que s’és ignorant,és el súmmum de la ignorància, però no eximeix del fet de ser-ho ni de les seves conseqüències..

*

Tot el que ens és desconegut, produeix en nosaltres una sensació de desconcert i por; per aixó tots som racistes, es tracte tan sols de procurar no exercir i tractar de comprendre l’altre.

*

L’altre, som nosaltres pel desconegut.

*

La ignorància no eximeix dels mínims coneixements de comportament social.

*

Res és per sempre, ni tan sols la innocència o la maldat en estat pur.

*

Una de les coses que em sap més greu, és el temps que he desaprofitat al llarg de la meva vida; tot aquest temps que ja no podré recuperar, que he malbaratat inútilment, perdent-me en mig de futilitats i petites bajanades. Però no crec que sigui tampoc molt original en aquests aspecte, més o menys és el que deu pensar la majoria en arribar a certa edat, cadascú des del seu punt de desencís.

*

Si penséssim les coses dues vegades, mai ens dedicaríem a fer res en concret.

*

Un polític que diu que parla català en la intimitat, quan hom sap no és veritat, ni tan sols és un mentider, dit curt i ras, és un ignorant.

*

La diferencia entre l’èxit i el fracàs, resideix en el reconeixement, puix l’esforç creatiu, tan en un cas com en l’altre, és el mateix.

*

¿Entiendes?, No!, però ho comprenc i accepto, que ja és molt.

*

¿Com és possible que hi hagi tanta gent que no ha estat mai capaç de percebre el plaer d’agafar un llibre entre les seves mans, i de tafanejar-lo?

tret de: el marmessor de la ignorància

EL MÓN ÉS UNA GRAN COLLONADA

Tinc la lleugera percepció que el món està ben girat, com ja ho deia la iaia d'en Serrat, o una gran collonada que diria Pla (s'ha de citar Pla de tan en tant que fa fe fi i erudit). Aixó, o que aquí hi ha molt de 'prive etílic' per part del personal. Vegis només un petit detall de coses que han succeït les últimes vint-i-quatre hores, i me'n deixo unes quantes. . . 

A Florida (EUA) una dona de 92 anys ha disparat al seu veí de 53 per negar-se a donar-li un petò.

Uns científics estudiosos han arribat a la conclusió que practicar el sexe esporàdicament és molt perjudicial per a la salut i et pot agafar un infart per culpa de cardar poc i a deshora  (Pajilleros unidos jamás seràn vencidos)

A la població de Miengo a Cantàbria, els hi han robat aquest cap de setmana 50 metres d'una carretera asfaltada que duia a la platja (ves que no hagin estat els ecologistes)

Mentre, aquesta ment clarivident, avançada al seu temps que és Hugo Chavez ha declarat al seu aclamat prograda ALÓ PRESIDENTE, que el capitalisme va acabar amb la vida a Mart.

A tot aixó a l'aeroport d'Alguaire a Lleida, a la nit el tanquen a pany i forellad i els controladors arriben a les nou del matí amb l'entrepà embolicat amb la Razón per estalviar. I si algún avió arriba abans d'obrir l'aeroport, doncs...que s'esperi i faci voltetes turístiques damunt Lleida, que la senyora de fer feines (la queli) que és la primera que arriba, no sap com va aixó de controlar avions..

La cosa esperpèntica i valleinclanesca que és aquest objecte rar i multiforme capilar, dit o nomenat Pepe Bono, compara sense immutar-se el parlar català o euskera al Parlament Espanyol d'Espanya amb la prohibició de fumar, que no deixa de ser un vici perniciós, com ho deu ser per a ell i molts dels seus el fet de parlar català o euskera. Un vici o una tocada d'ous. Mentre l'orellut del Pp, aquell homenot dit Astarloa, ninguneja el fet dins la seva ignorància  parlant de "pinganillos", terme despectiu que als peperos els hi encanta.

I la Ministrilla Salgado continua sense assabentar-se de res, lo que la fa una clara candidata a idiota de l'any, en entestar-se en donar la culpa de l'endeutament a les autonomies (quan es parla d'autonomies en negatiu sempre acaba rebent Catalunya), i aqui el malbaratador i molt més endeutat és l'Estat Espanyol d'Espanya tot i l'espoli.

I podria seguir i seguir, com el desori dels europeus & friends amb la guerra no guerra de Libia, que diuen costa no se quants diners, com si els soldadets quan no estàn en guerra no guerra no costessin diners, tot plegat per no res, car tenim quatre avions i tres barquets que a penes suren, com el Príncipe d'Asturias, el portahelicopters insignia de l'Armada Espanyola de Espanya, que no hi ha pogur anar perquè no li funcionen els radars, o la fragata aquella que va sortir de Galicia i si arriba (tots estàn ja ressant) ja s'haurà acabat el happenning.

Com diria Marc Aureli: Tos plegats que se'n vagin a prendre pel rulé, com a la cançó enfadosa que de petit em cantava el meu pare:

Una vegada un ciclista de pega

en una corba va caure al mig del fang

i en el rulé, se li va fer

un gros forat que ell es tapava amb un paper

. . . .i així anar seguint.

DE LA FATALITAT I EL DESTÍ

No hi ha res que pasi perquè si, però tampoc passa per l'atzar, la fatalitat o el destí. Tot plegat són paraules que ens hem anat inventant amb el pas del temps per tractar de donar una explicació a tot alló que no enten, ens sorpren, o simplement no teniem previst. El destí és una manera de donar una explicació a coses que passen que se suposa no havien de passar, però que simplement passen. No està escrit, no hi ha cap lloc enlloc en que algú decideixi que tal dia a tal hora t'ha de passar qualsevol cosa, en positiu o en negatiu. Com a molt podriem parlar de curioses coincidencies que sempre acaben tenit el seu raonament lógic.

Gairebé sempre donem la culpa, la part negativa del que ens passa a nosaltres o als altres, al destí o a la fatalitat, però és la solució fàcil, qua n no saben que dir i simplement és que ha passat, Aquí, el que hi ha es casualitats més que causalitats tot i que en certa manera nosaltres si podem incidir en el nostre destí, de la mateixa manera que deia Picasso que la inspiració t'ha d'agafar treballant, el destí o fins i tot la fatalitat la podem administrar en favor nostre.

Sovint parlem del destí o de la premonició de situacions que tenen una explicació lògica. Si us trenqueu un braç, veureu molta més gent amb el braç enguixat que si no us l'haguessiu trencat, o si teniu la dona embarassada veieu embarassades arreu. Perquè? simplement este més conscienciats en aquest punt i us hi fixeu més. Ja deia Marc Aureli: Que ridícul i estrany resulta qualsevol que es sorprengui de tot el que passa a la vida. De fet, si realment el nostre destí estés escrit, seria millor no fer res, deixar-se anar en un laissez faire, esperar a Godot malgrat saber que mai no vindrà, abandonar-se, i així cauriem dins una estúpida indignitat, postura de la que tampoc n'estem tant allunyats.

EL DIA QUE EM VAIG CAGAR AMB UN MINISTRE DE FRANCO

Aquest comentari es del novembre de 2009. L'altre dia l'hi explicava l'anècdota a una persona i avui, que ja he donat prou la tabarra amb Japó, Libia i altri, m'abelleix recuperar-lo. 


"Quan tenia cinc anys, anava a l’escola a la Casa de Caritat de Sabadell, on ara hi ha la plaça de l’Alcalde Marcet. Aquesta Casa de la Caritat, era parvulari i residència d’avis. Hi havia un ampli jardí, a la dreta un petit cinema i a l’esquerra les aules pels nens. Al mig unes escales duien fins a un pis superior on hi havia la residència dels avis. Se’n cuidaven de tot plegat les monges paules, aquelles de la cofia amb alerons "tunnejats", com es veu al quadre de dalt.

De la mainada concretament se’n feien càrrec sor Teresa i sor Pilar; la primera era andalusa, molt dolça i carinyosa amb tots, l’altre, Sor Pilar era manya i un sergent amb hàbits, tot i que el dia de la història que us passo a explicar jo diria que em va semblar que fins i tot els seus llavis dibuixaven un finíssim intent de somriure, però els seus ulls,segur que reien, fins i tot jo que era petit me’n vaig adonar.
Veureu, un dia al matí la meva mare amb va dir: Fransiscu (perqué la meva mare sempre em deia Fransiscu, de la mateixa manera que l'Ibañez em diu Siscu): avui a l’escola no fareu res, doncs ha de venir un senyor molt important que és Ministre d’en Franco a visitar-vos. Sobre tot portat bé i fes cas del que et diguin Sor Teresa i Sor Pilar.
Jo no tenia ni idea de qui era en Franco ni tampoc un ministre, però dintre de l’enteniment d’un nen de cinc anys, suposo que vaig o devia considerar que era algú important, que tampoc devia saber ben bé que volia dir, per a mi era simplement un dia diferent dels altres; de fet, ho seria, i de quina manera!
-
Dues hores abans que el Ministre Solis – “la sonrisa del regimen” li deien, potser perquè les hienes també riuen – arribés a l’escola, ja ens tenien les monges a tots formats al pati al costat de les escales que duien a la part de dalt. Dic dues hores perquè es veu que el ministre Solis va retardar-se en la arribada com sol passar ara també. Quan ja feia una estona que estàvem, allí firmes – Jo era el primer de tots de la fila al costat mateix de la columna de les escales, em varen venir ganes de evacuar “d’alló que en deien aguas mayores”, de cagar- vaja –

- Sor Teresa – li vaig dir – Me estoy cagando, que puedo ir al lavabo.
Aquesta em va mirar entre nerviosa i irada.
- ¡No! no puedes ir ahora que el Sr.Ministro està a punto de llegar. Aguanta
Al cap d’una estona vaig insistir:.
-Sor Teresa, que puedo ir, es que no puedo más, se me está escapando.
-Que te he dicho que ¡No! Mira ya está aqui el Sr.Ministro.
Bueno vaig dir, yo no tengo la culpa.


En aquestes que el cotxe oficial i el seguici varen entrar al pati aparcant davant mateix d’on estavem nosaltres, a l’altra banda de l’escalinata hi havia capellans, monges i avis esperant mes o menys neguitosos al Ministre. Aquest va baixar somrient - és cert que sempre reia – i després de saludar a la multitud es va acostar a la base de l’escalinata.


Abans però es va atansar cap a mi que ja he dit era el primer de la fila i em va posar la ma al cap en un gest que volia ser carinyós o alguna cosa així, d'aquestes per sortir a la foto, o a lo millor al NO-DO, quan vaig veure un gest de fàstic a la seva cara i ràpidament es va apartar pujant les escales ràpidament.

No era per menys. Un servidoret no havia pogut aguantar més i la merda llargament continguda finalment baixava per les meves cames fins arribar a les sabatetes i al terra i es veu que era fluixa o semi liquida i pudenta la cosa. Fou aquí quan en observar a Sor Pilar per si em renyava, em va semblar que somreia, quan es va adonar-me que jo, o sia un hom, servidoret ,amb nomes cinc anyets, s’acabava de cagar en un Ministre d’en Franco."

-

IRENE, SI NO CULLS, ESPIGOLA

Avui, 21 de març segons la Unesco és el dia Mundial de la Poesia. De fet cada dia de l'any és el dia mundial d'alguna cosa, i aquell dia (no en tots els casos) se'n parla una mica més i demà anem a una altra cosa que no ha estat res. 

De la mateixa manera que Dilbert afirmava que el 9000 de la ISO eren la quantitat de cervesses Heineken (especificava fins i tot la marca) que s'havien begut els funcionaris de Brussel·les per parir la bajanada aquesta de la ISO-9000, també devien mamar lo seu els de la Unesco, per inventar-se la cosa aquesta del dia Mundial de:. . . . Si s'avorreixen que inventin coses positives, però aixó del dia Mundial de, com el canvi d'hora (una altra bajanada que a sobre ens costa diners) són aportacions inùtils que a més a més poques comsequencies positives aportan als qui teoricament han d'afavorir. 

Que és el dia de l'Infància. . . ., aquell dia és parla dels nens que treballen a tot el món, de les malalties, de la seva explotació per extreure el Coltàn, etc etc, i l'endemà ja s'ha oblidat el tema, llevat que es produeixi un cas puntual i interessant mediàticament. De fet, des fa quatre anys cada dia publico un poema i un haiku, en català i castellà, gairebé sempre meus, i a vegades d'altres, com avui que el poema es 20 de març d'en Serrat aprofitant que ja som a la primavera (Corte inglés a banda). Però ja posats, vull posar aquí i avui un poema d'Irene Climent, una jove poeta d'Almenara que vaig conèixer gràcies al Pere, i que per a mi és molt espécial. Senzill pero emotiu, amb aquella difícil senzillesa en que es pot escriure a vegades un poema, que informi de les nostres pors, records i negligencies. . .

Si no culls

M'assec i espere.
Plou a les antigues andanes.
Sentor de rovell.
S'atura el temps en les sabates
dels passatgers que corren; perden
el temps perquè pensen que perden
el tren.
L'estació és un lloc perfecte per a mirar la gent que es mira
el mòbil. Qui els estima? A qui estimen? Jo estime
el meu avi. Contemple un toll i el recorde...

Irene, si no culls, espigola.

..

NO A LA GUERRA: ALLÍ ON SIGUI

La primera fase de l'ofensiva internacional contra Muammar al-Gaddafi, consistent a crear un espai d'exclusió aèria i frenar l'avanç de les tropes líbies, ha estat "un èxit". Així ho ha assegurat aquest diumenge el cap de l'Estat Major dels EUA, l'almirall Michael Mullen, en declaracions a la cadena de televisió ABC. Mullen ha explicat que les forces lleials al dictador "han parat el seu avanç" cap a Bengasi, bastió dels rebels, després dels atacs aeris dels aliats. 
Finalment les forces militars de França i Anglaterra amb el suport logístic  dels EUA, Espanya (líder en venda d'armes), Itàlia, Canadà, Dinarmarca i els Països Baixos, més el suport exòtic de Qatar i els Emirats Àrabs Units,  estàn atacant a Muammar al-Gaddafi en el seu propi país, en el sentit que diuen és l'ùnica manera d'evitar l'extermini dels rebels libis per part de l'exercit del seu propi país. Exercit i dictador a qui per cert li varen vendre les armes amb que ataca al seu poble els mateixos que ara l'estàn atacant a ell, oblidant la seva suposada amistat de fins fa quatre dies, quan tots corrien a fer-se fotos amb ell i a riure-li les gràcies.
Muammar al-Gadaffi parafrasejant Kissinger és un fill de puta, però la diferència és que fins ahir era el nostre fill de puta i ara ja ni això és. Més hipocresia impossible. I tot perqué l'homenet francés tenia pressa per demostrar el seu compromís amb els rebels, més que res perquè no l'acussessin de tebiesa com quan les revoltes a Egipte i Tunisia, i ja de passada perquè al Líban hi ha gas i petroli, i a Muammar al-Gadaffi encara que fos el nostre fill de puta, tots li tenien ganes...., més que res, per pesat.

De la mateixa manera que en altres ocasions s'ha dit: NO A LA GUERRA!, ara s'hauria de dir també. No hi ha guerres de primera o segona ni són diferents les unes de les altres, NO DONCS A AQUESTA GUERRA, i no ho dic des de l'ùtopia, sinó des del convenciment, intentant ser coherent dins la incoherència de la societat en la que visc, almenys en la figura dels seus Governants.

UNA HISTÒRIA D'UN CORB I LA BOIRA

. . . Una curiosa història de l''antropòleg americà Loren Eiseley, 

«Trobar un altre món, no és únicament un fet imaginari. Pot passar als homes. I també als animals. De vegades les fronteres llisquen o es confonen: n'hi ha prou amb ser-hi en aquell moment. Jo vaig presenciar com li passava això a un corb. Aquest corb és veí meu. Mai li he fet el menor dany, però té bona cura a mantenir-se en la copa dels arbres, volar alt i evitar la Humanitat. El seu món comença on s'atura la meva feble vista. Ara bé, un matí, els nostres camps es trobaven sumits en una boira extraordinàriament espessa, i jo caminava a les palpentes cap a l'estació. Bruscament, van aparèixer a l'alçada dels meus ulls dues ales negres i enormes, precedides d'un pic gegantí, i tot es va allunyar com una exhalació i amb un crit de terror com espero no tornar a sentir un altre en la meva vida. Aquest crit em va obsessionar tota la tarda. Vaig arribar fins al punt de mirar-me al mirall, preguntant-me què hi hauria en mi de espantós ...

»Per fi vaig comprendre. La frontera entre els nostres dos mons s'havia esborrat a causa de la boira. El corb, que s'imaginava volar a la seva altura acostumada, va veure de sobte un espectacle esglaiador, contrari per a ell a les lleis de la Natura. Havia vist a un home que caminava per l'aire, al cor mateix del món dels corbs. Hi havia presenciat una manifestació de la raresa més absoluta que pot concebre un corb: un home volador ...

JO NO ESTIC AMB EL JAPÓ

Un dels aspectes que sorprén a molts occidentals de l'actual desgràcia del Japó, és l'actitud ordenada, aparentment tranquila i disciplinada dels ciutadans japonesos. Oh! com fan cua sense colar-se ningú als supermercats en comptes d'assaltar-los com han fet a altres llocs. Oh! Com disciplinadament acaten les ordres del Govern disfressats de treballadors (els del Govern) sense protestar. Oh! quins herois els 50 treballadors que hi ha a la Central Nuclear de Fukushima, o alguns japonesos que han decidit quedar-se a viure en la zona contaminada o a punt de contaminar. Oh! els que disciplinadament van cap el sud en tren sense alterar-se. Oh! quina meravella, cuantes criatures disciplinades hi ha al Japó, qui no voldria viure en un món feliç així. 


Jo no estic amb Japó, és el seu problema, a banda que Japó no ha estat mai amb mi i per tant estem a la recíproca, i ja n'hi ha prou d'hipocresia, demagogia barata i falsa commiseració. No puc fer res per ajudar-los i les mostres d'ajut teòric no són més que demagògic i ensucrat paper mullat que no duen enlloc, però fan fe fi, que és l'únic que importa a la majoria. 

Al Japó tenen un problema molt greu i no és la primera vegada en la seva història que es troben davant d'una situació límit. El resoldràn, i ho faràn en un curt termini de temps. Amb una població totalment disciplinada i mesella tot és possible. Quan de mal va fer Confuci. Oi Orwell?

NUCLEARS? QUIN REMEI

- Central nuclear de Garoña -



Quan a l'any 1986 es va produïr el terrible accident a la central Nuclear de Txernòbil, es va seguir la noticia, però no amb l'intenstitat de la actual a Fukushima al Japó. El mur de Berlín no cauria fins el 9 de noviembre de 1989 i entre l'opacitat de la URSS i que darrera el teló d'acer al qui encara li quedàven dos anys per caure del tot, poc se sabia del que estaba passant realment, no  va haver-hi en general excessiva preocupació a Europa o als Estas Units, o aixó és el que crec recordar. Anteriorment el 28 de Març de 1979 hi havia hagut l'accident de la Central de Harrisburg a Pensylvania que en no causar víctimes no va crear tampoc excessiva alarma, llevat dels antinuclears que ho estàn de manera permanent.

Fa una setmana, comentava amb un company quan el tsunami encara no s'habia produït, que el terratrèmol havia afectat molt poc a les estructures dels edificis al Japó - perquè aquests estàn preparats i ja hi estàn acostumats - Però pel que no estaven preparats ni podràn estar-ho mai és pel tsunami de la magnitud que els va assolar després i que va afectar a banda de la població amb els gairebé 2000 morts i més de 10.000 desapareguts, a la Central Nuclear de Fukushima, la qual a hores d'ara encara no han pogut controlar.

Fins aquest moment es cumplia una espécie de lógica, el gran desastre de Txernòbil en el context d'un gegant amb peus de fang com la ja traspassada Unió de Repúbliques Socialistes Soviétiques que encara a dia d'avui en pateixen les consequències de la catàstrofe. Un accident o incident menor als Estats Units que va acabar bé i cap més en vint-i.cinc anys. Aixó al Japó no pot passar (deiem i ens deien), de la manera que els japonesos són tan organitzats i curosos amb tot, i la resta de Centrals d'Europa també s'ens havia dit per activa i per passiva que eren segures.

El que em preocupa ara, és que els Govenrs Europeus parlen de revisar totes les Centrals Nuclears que hi ha al vell continent i de deixar inoperants les més obsoletes, aspecte que fins el drama del Japó no s'havien plantejat. Aixó vol dir que d'ací uns dies (no gaires) ens diràn que s'han revisat a fons totes, que s'han creat els protocols oportununs, i en el cas concret d'Espanya ens diràn que tot está controlat i no tenim de que preocupar-nos, que el Govern està preparat i ho té tot controlat. I és just en aquest moment quan sento a l'irresponsable de torn Governamental dir aixó, quan em començo a preocupar seriosament.

I és que aqui no es tracta de Nuclears? SI!, Nuclears? NO!. Més aviat haurien de dir Nuclears? QUIN REMEI, almenys mentre volguem mantenir el ritme desenfrenat de consum energètic que duem a terme actualment fins i tot amb la crisi,  i del que m'agradaria saber quants fins i tot els qui estàn en contra de les nuclears estàn dispossats a renunciar-hi.