-
No és un problema de seny, ni de prudència, com reclamaria l’Antoni Puigverd, ni de manca d’allò que representa s’ha de tenir davant les provocacions de l’adversari. Pensant-ho fredament Catalunya no pot ser independent d’Espanya, i crec són raons de pes carregades de la seva lògica realista i no teòriques, sinó que incideixen directament entre altres aspectes amb la realitat econòmica i social en cas d'assolir-la. Podria posar molts exemples, però amb tres crec ja n'hi haurà prou:1.- Si en un intent de boicot al cava per part de la població atiada pel Pp ja es va notar l'efecte, imagineu-vos ampliat a tots els productes catalans i amb les ganes en que si aplicarien els nostres veïns, atiats per les forces vives i sacrosantes que preserven la Sagrada unitat de les Espanyes imperialistes e immemorials. 2.- Quina seria la reacció dels Empresaris Catalans i no catalans? deslocalitzarien? possiblement si, la pela és la pela i no hi ha res més covard que un milió d’euros. 3.- Podria la Generalitat pagar cada més la pensió al seu milió llarg de jubilats?
Aquí no estem en el cas d’Escòcia on hi ha bona voluntat per part del Govern Britànic, fins el punt que hi estan més a favor els britànics que els propis escocesos.. En el nostre cas per part d'Espanya no hi ha ni bona ni voluntat, ni n'hi haurà mai. Han de tenir en compte tots els que creuen en la independència de Catalunya, l'aspecte més fonamental de tots, el repartiment actual de la població, que vol dir que en el millor dels casos, en un hipotètic referèndum que en un futur es pogués convocar, el sí a la independència, arribaria i sóc molt i molt optimista, al 30% 35%. I es que aquest es un error de base, no érem sis milions al 1998 i no en som set i mig ara, en som com a molt dos de milions i d'aquests ni molts menys tots independentistes, que aquest és un país conservador i no massa valent i menys en una qüestió com aquesta.
Fa temps que dono voltes a aquesta qüestió; jo no soc cap llumener, ni tinc estudis rellevants, ni tan sols un coneixement profund en general de les coses, com el té, o sembla que el té, o es pensa que el té en Xavier Sala i Martin que és un gran defensor de la possibilitat de la independència, però si tinc una mania davant de qualsevol situació: m’hi fixo, i intento sempre que puc emprar el sentit comú. I fa molt de temps, anys que em fixo amb el meu país i la fixació sobiranista que l’acompanya i que s’ha agreujat tafanejant molts blocs sobiranistes. La primera conclusió a la que he arribat, ja ho sabia d’antuvi: hi ha molta gent que a hores d’ara és incapaç d’entendre cap on esdevé tot plegat en el moment i context històric en que estem. Aquest personal soberanista, independentista i catalanista, te tot el dret a ser-ho i fins i tot sovint sol ser-ho de molta, massa fins i tot, bona fe. Ep! Catalanista no, que aquesta seria una postura assenyada i comprensiva envers moltes circumstancies que els temps politics i econòmics ens han portat, sobre tot des que Espanya, alló que eufemísticament – jo el primer – anomenem país veí forma part de la comunitat Europea, amb tot el que econòmica, política i històricament aixó representa. D’entrada te una avantatja; si em pregunten: vostè que és?, Contesta a donar: EUROPEU, sí! Ja no cal dir alló de català, espanyol, però més català que espanyol, o soc català però com al meu DNI hi ha una bandera que no és la meva, i el duc a sobre haig de reconèixer que burocràticament soc espanyol, etc, etc. Sembla ser doncs que amb visió de futur tot aixó s’hauria d’haver acabat. Però no, aquí com Asterix i Obélix resistim l’invasor apel·lant a histories velles que penso ja no tenen raó de ser. Només som catalans, i ho som perquè hem nascut aquí i prou. ¿Val la pena tota aquesta lluita inútil?, ¿aquest malestar permanent, aquest desori verbal en més d’una ocasió per una Pàtria i una bandera? Però es que a les alçades de època històrica en que estem, ¿algú creu sincerament que aixó de les Pàtries i les banderes a banda de portar morts i sang al llarg de la història, té actualment alguna importància per la gran majoria de la gent del carrer?. La Mundialització o - globalització – redueix aquests conceptes decimonònics a no res, de fet, els mateixos estats que composen Europa aniran transformant-se en ens secundaris purament administratius dependents de Brussel·les (costarà, ja ho se però es un fet inevitable). Aixó que sembla bastant obvi, entenc costa actualment d’entendre quan es te – és el cas dels sobiranistes – una visió tan reduccionista i esbiaixada del país i el que realment representa. Fixeu-vos que portem anys i panys barallant-nos amb Espanya i els espanyols i sempre hem perdut, no tan sols per una pura qüestió aritmètica, ni per que ens perdi l’estètica com deia Unamuno. El que ens perd és l’excés de ideologia, la rebequeria també – a vegades - i la poca, minsa o exigua visió de futur. Pensem que passi el que passi la expoliació de 2 bilions de pessetes anuals continuarà mentre depenguem de Madrid i amb sort, quan ho fem del tot de Brussel·les, ves no ens toqui pagar més.
No hi ha doncs res a fer, i veig molt difícil un govern sobiranista amb majoria absoluta a la Generalitat, vegis que fan el sobiranistes en tocar poder, entre d’altres coses, perquè no es pot fer tampoc gran cosa més, i difícilment aconseguiran superar el seu sostre electoral, entre el desgast del poder i en Carretero emprenyant, tocant alló que no sona i pixant fora de test, malament ho tenen. Te mala sort Esquerra Republicana, entre eixelebrats com en Companys, poca-soltes com en Tarradellas, Il·luminats com l’Àngel Colom, i ara amb Oriol Junqueres a qui sembla se li hagi aparegut la verge i ho veu tot de color de rosa.
Aquí, anem discutint “si son garses o perdius” i mentrestant els gossos se’ns foten els conills. Caïnites, ho som tan o més que els espanyols, que ja és dir, de fet som molt iguals a ells, ens agradi o no; nomes ens diferència – primordialment - el nostre gust per l’estètica, a vegades un cert sentit de l’autocrítica i la capacitat per dialogar – ho reconec -. Això és el que més em fot, veure reflectits en ells, molts, per no dir gairebé tots, dels nostres defectes. Hi ha un vell refrany que diu “si no pots vèncer al teu enemic, uneix-te a ell” Potser seria ja hora que comencéssim – de veritat – a fer-ho, sense renunciar a la nostre llengua ni a molts altres drets que tenim i més o menys se’ns van reconeixent, però hauríem d’oblidar d’una vegada paraules com independència, separatisme etc, que no ens duen enlloc. A banda de tot el que pugui raonar amb més o menys encert, no veig la classe política molt per la labor, ni tan sols els d’ERC que són independentistes de cap de setmana i míting de camisa arremangada. La resta només sentir la paraula independència, es caguen a les calces, i de fet potser ha d’esser així. El que els interessa en el fons és el peix al cove de l’avi Pujol que ens varen vendre que amb l’Estatutet seria més gran el cove i sembla que hi cabrien més peixos, i em temo que ens hem quedat amb les raspes de la sardina. I a aixó crec, és al màxim que haurien d’aspirar a resoldre la qüestió del caler, de disminuir l’espoli al mínim possible.
A Europa no en volen ni en voldran mai sentir ni parlar de la nostra independència d’Espanya i no ajuden gens a poder mantenir el que ja tenim. Possiblement sense la bel·ligerància independentista, aconseguiríem més fites que les assolides fins ara. Toquem de peus a terra i intentem salvar els mobles d’una manera racional. Al cap i a la fi, ser català no es tan important, som exactament iguals que els altres del nostre entorn, simplement ho som perquè hem nascut aquí i prou, o és que algú creu realment que som superiors o diferents potser? Perquè aleshores crec va molt errat. El nostre fet diferencial que és la llengua és el fet diferencial dels espanyols envers nosaltres, o el de qualsevol altre país de parla diferent a la nostra, nomes que en el cas de Espanya la ignorància congènita o interessada dels seus successius Governants fa que sigui incapaç de reconèixer una cosa tan simple i evident. I aixó és el que hi ha i no hi ha res a fer.
I per acabar, la raó fonamental, el nostre producte interior brut, la nostra aportació sense retorn a Espanya que uns xifren de 12 mil milions d'euros anuals u altres en setze mil (l'expoli que es diu també) és massa important perquè un país parasitari com Espanya se'n vulgui desprendre, una mamella així no es deixa anar de cap de les maneres.
No ens queda doncs més remei que continuar dins d'aquesta entel·lequia tan poc democràtica com és Espanya i sortir-nos-en de l'atzucac tant bé com puguem cada vegada que ens toqui negociar el peix i el cove, i, si us plau, que deixin de marejar la perdiu els Partits polítics prometent una autonomía fiscal o una indenpendéncia que mai assolirem.
Així ho veig i així m'ho sembla.
