LA CIUTAT MUTANT 21.5.23

Una ciutat és la fusió del paisatge i el paisanatge. O hauria de ser-ho. Perquè a Ciutat Vella el paisanatge està desapareixent. Els seus veïns es van morint o marxen" - José Manuel Rambla reflexiona sobre com està afectant el turisme a la ciutat de València, aspecte que coneixen bé els barcelonins, i que sembla una conseqüència inevitable de l'atracció turística de les dues ciutats. Prenguin nota doncs els que es queixen constantment de tot a Barcelona, que el seu problema no és únic en l'àmbit local, València està en les mateixes situacions, com Venècia, com altres grans capitals turìstiques.

"L'escriptora i cineasta nòrdica Odveig Klyve presenta al seu curt View (2022) una nova visió del Leviatà marí: la càmera enquadra un bucòlic paisatge portuari nòrdic, amb les cases petites, les aigües plàcides de la seva badia i un vell campanar al fons. Tot i això, l'escena es veu alterada a poc a poc per l'aparició d'una mola que sorgint per l'esquerra de la pantalla devorant la visió de les aigües calmades i el vell campanar, fins i tot amenaça d'engolir les casetes que ara resulten fràgils davant la immensitat del gegant És un creuer, el primer dels que aniran arribant, i dels seus budells van desembarcant fileres de turistes que amb el seu frenètic avenç destrueixen una quietud que, només uns segons abans, ens semblava eterna. una ciutat de la costa oest noruega, i aquí sorgeix el que és inevitable, és clar, perquè Rafa Lahuerta és responsable que cada vegada que apareix Noruega pensem irremeiablement a València.

El fenomen turístic fa temps que està transformant la ciutat. O més exactament, mutant-la. València s'està convertint en una ciutat mutant. El turisme ho modifica tot, fins i tot les iniciatives més benintencionades. La zona de vianants de Ciutat Vella lluny d'humanitzar els seus carrers ha degenerat en una estressant carrera d'obstacles per esquivar l'allau de visitants, dispersos o en grups organitzats sota la direcció d'aquest guia que enarborant el seu banderí sembla parodiar la figura del Palleter. La promoció de la bicicleta ha donat peu a autèntics batallons de ciclistes que recorren les nostres vies amb la mateixa complaença i determinació amb què la cavalleria del general Custer irrompia als poblats apatxes. Al Mercat Central consumeixen tots els productes, encara que ho facin més amb els objectius àvids de les seves càmeres que amb la cistella de la compra. Els músics de carrer agafen els nouvinguts amb les seves actuacions, sempre els mateixos temes, que acaben transformant-se per al resident en un etern dia de la marmota melòdic. Gaudir d'una simple cervesa es converteix en el millor dels casos en una treballosa odissea per trobar algun lloc lliure, perquè a compartir aquell moment amb els parroquians ja has renunciat: el teu veí de taula mai no serà el mateix, anirà canviant a cop diari de nous vols o nous creuers. I amb cada canvi escoltes un idioma diferent mentre llegeixes el menú en anglès i penses amb sarcasme a les polítiques de normalització lingüística.

Una ciutat és la fusió del paisatge i el paisanatge. O hauria de ser. Perquè a Ciutat Vella el paisanatge està desapareixent. Els seus veïns es van morint o marxen. Si el problema de l'habitatge escanya el futur de les ciutats i les persones a qualsevol lloc, el fenomen turístic incrementa l'asfíxia fins a extrems sàdics. És cert que avui l'arribada de nous residents estrangers ha evitat el desert i fins i tot permet al districte guanyar població. Benvinguts siguin. No crec en les essències immutables dels espais. M'agrada veure que els carrers emanen diversitat i si alguna cosa em molesta és comprovar com darrere persisteixen sovint inacceptables realitats d'exclusió social. No m'importa que el Carmen es converteixi en Little Italy, com no m'esquinço les vestidures perquè el carrer Pelai sigui l'entrada a la nova Chinatown. El paisatge urbà canvia, això és tot. El problema de l'impacte turístic és que no crea paisatge. Al contrari, la indústria turística, una de les avantguardes en la desmaterialització de la realitat promoguda per la globalització neoliberal, només genera no-llocs, com els centres comercials o els aeroports, espais despersonalitzats, mers decorats temàtics, com els d'aquelles franquícies que desplacen a comerços o bars tradicionals, on el visitant no busca descobrir el que us sorprengui sinó confirmar que troba, còmodament, el que esperava. A Benidorm oa la plaça del Tossal.

Una ciutat és la fusió del paisatge i el paisanatge. O hauria de ser-ho. Perquè a Ciutat Vella el paisanatge està desapareixent. Els seus veïns es van morint o marxen"

Davant d'aquestes impressions, la indústria turística acostuma a respondre amb una veu d'alarma: ¡turismefòbia! La crítica quedaria així desarmada en penjar a qui la realitza una etiqueta que l'estigmatitza com a nit i nostàlgic, quan no obertament reaccionari com els membres de les altres tribus fòbia: el trànsfob, l'homòfob el xenòfob. El sector, que si alguna cosa té són bons publicistes, contraatacarà a més recordant les grans xifres de visitants, l'impacte al PIB, la seva incidència a l'ocupació. Fins i tot arribarà a acceptar alguna objecció que, en qualsevol cas, considera esmenable amb una bona diversificació de destinacions que eviti les massificacions o una especialització de productes. Solucions que no deixen de recordar aquell acudit infantil del “esglai o mort”. Només que quan hi ha interessos econòmics darrere el sinistre dilema sol acabar amb un ensurt de mort. De fet, la realitat demostra que les diversificacions de destinacions turístiques lluny de limitar la massificació l'estenen com el txapapote. Només cal passejar per Russafa. O comprovar l'interès especulatiu del capital immobiliari estranger pel Cabanyal.

Darrere d'aquestes apologies hi ha dos mites assentats a l'imaginari. El primer és que el turisme és una indústria neta quan l'experiència acumulada demostra el seu caràcter depredador sobre el territori. Si als anys 60 el turisme de sol i platja va degradar el nostre litoral, avui el turisme de ciutat transforma els nostres carrers en no-llocs. De les emissions de CO2 o la sobreexplotació d'aqüífers ja no en parlem. El segon mite és haver-lo convertit en la panacea de qualsevol cosa només afegir-hi un adjectiu: es parla de cultura i patrimoni, immediatament sorgeix el turisme cultural; es parla de l'Espanya buidada, vet aquí el turisme rural; es parla de fe, de turisme religiós; es parla de pebrots, doncs res, turisme gastronòmic. El turisme es presenta així com una espècia de bàlsam de Fierabrás que per a tot serveix encara que, com deia el refrany de l'ungüent blanc, no aprofita res.

Si als anys 60 el turisme de sol i platja va degradar el nostre litoral, avui el turisme de ciutat transforma els nostres carrers en no-llocs

Ningú no posa en dubte la importància econòmica del sector turístic. Però poc es recorda que per mantenir els nivells milionaris de visitants es requereix alguna d'aquestes condicions: ser un referent icònic mundial com París, Nova York o Venècia, o ser una destinació barata… per al visitant, és clar. Aquesta darrera variable sol ser la determinant en la majoria de casos, sigui Espanya, Cancún o Thailàndia. Perquè darrere de les grans xifres i els números astronòmics s'amaga la precarietat i els sous baixos dels treballadors, dels cambrers, de les kellys. No sorprèn que, malgrat els balanços exitosos i les grans previsions econòmiques, el 40% de les places ofertes en carreres de turisme i hostaleria es quedaran desertes aquest curs universitari a Espanya.

Plantejar el debat com una dicotomia entre turisme sí o no, manca doncs de sentit. Especialment quan, a més, la pandèmia recent ens ha mostrat el greu risc de futur que comporta l'enorme dependència del monocultiu turístic. Per això els termes de la polèmica haurien de situar-se en una altra dimensió, en pensar com avancem en la consolidació de la comunitat, en la cohesió econòmica, urbanística, cultural i social, en la vertebració col·lectiva i l'harmonització mediambiental. Ara que els vells dogmes neoliberals s'esfondren seria l'ocasió propícia per reimaginar i promoure un nou territori, una nova ciutat, una València compartida. Encara que, és clar, ara estem en campanya electoral i potser no és el millor moment…

ARTIFICIALITZACIÓ DEL PAISATGE 17.1.23

Un informe aprovat pel Consell Científic del parc natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter assegura que els projectes de parcs eòlics marins previstos al golf de Roses no tenen prou garanties mediambientals. En aquest document, el Consell denuncia el fort impacte ambiental i paisatgístic que tindria la construcció d’un parc eòlic a la zona del Cap de Creus, i demana als gestors i polítics que no autoritzin cap de les infraestructures que hi ha projectades. En segon lloc, també els preocupa l’arribada a terra de les conduccions elèctriques que transportaran l’energia, que passarien molt a prop de la zona protegida de les illes Medes i que tindrien afectacions «incompatibles amb els objectius del Parc Natural».

Finalment, el tercer punt que els preocupa és l’impacte paisatgístic des del Parc Natural, que segons indiquen pràcticament no s’ha tingut en compte. Segons alerten, els aerogeneradors «modificaran greument la percepció visual que els visitants tenen del Parc», ja que seran visibles des de pràcticament qualsevol punt i artificialitzaran el paisatge, que tal i com indiquen «és un element clau en es objectius de conservació del Parc Natural». Dit aixì de pasada amb el mal que s'ha fet al paisatge de la costa Brava, parlar ara d'artificialització del paisatge, sembla un acudit, a banda que si mireu la foto, jo hi trobo molta bellesa estética.

Quina sorpresa, que estrany, no havia passat mai. I és que en aquest país nostre tan petit i escadusser, té en la majoria dels seus ciutadans o entitats una justa correspondència en el comportament de la cosa quotidiana. Una de les activitats preferides d'aquests ciutadans o entitats es viure instal·lats en la cultura del NO!. Que s'ha de fer un abocador, o una presó, o ha de passar el TAV, que a més a més aquest mateix ciutadà exigeix es facin ja!, Ah! si que s'ha de fer, però no al meu poble que em molesta, que ho facin al del veí, i així s'ho van passant de poble a poble com en una espècie de joc de l'oca, i qualsevol obra pública per aquesta ruqueria intransigent i sovint desinformada d'aquests experts en la cultura del NO!, ens costa a tots plegats molt més temps i diners, perquè finalment s'acaba fent. Aquesta cultura del NO! té algunes vegades raons de pes, però sovint no és així o són molt peregrines. Recordo fa anys a Alacant un barri molt degradat que hi havia entrant a ma dreta. Portaven més de tres o quatre anys muntant cassolades perquè els hi posessin un centre de rehabilitació per a drogodependents. Finalment l'ajuntament els hi va fer cas i els hi va posar, ai las! després muntaven les cassolades altra volta perquè no el volien al seu barri, exigien (exigir és bàsic i fonamental en la cultura del NO!) que el posessin al barri de San Juan que era a l'altra banda de la carretera. A la Roca del Vallès es varen posar com una moto quan els hi varen fer la presó (aquí tornem a la ignorància i desconeixement) atès aquesta presó no és a la Roca, sinó al terme Municipal de la Roca, i per cert, és més a la vora gairebé de Granollers que de la Roca.

Fa quatre anys, El principal grup funerari d’Espanya, Mémora, va demanar una llicència d’obres a la Rambla d’Ibèria de Sabadell per construir un nou tanatori a la ciutat. El tanatori de la Rambla d’Ibèria s’ubicaria en una nau industrial, situada al número 139-141, que hauria de ser adaptada als nous usos després d’unes obres. 

Òbviament, off course, per supuesting, i com havia de ser, els veïns de la Rambla Ibèria es varen oposar al Tanatori i la Rambla es va omplir de pancartes com la de la foto que vaig fer ahir. L'oposició veïnal gairebé sempre pixa fora de test i és sistemàtica, sigui el que sigui que es vulgui fer al barri, sempre hi ha oposició. Els opositors són segurament els mateixos que demanen solidaritat amb les dones, que volen acollir, que diuen no a la guerra, o que també són Charlie Hebdo, però el Tanatori, a un altre barri.

Si es queixessin de l'obscenitat d'empreses com el grup Mémora, que juguen amb la mort cobrant preus astronòmics per un enterrament que hauria de ser a cost zero o gairebé, ho entendria. A Barcelona l'ajuntament intenta crear una Funerària Municipal que sortiria un 40% més econòmica que aquests depredadors de la mort. Però no, simplement es queixen de vici, són la Catalunya i el veïnatge del nyec, nyec, aquells que no els hi agrada res i que estan en contra de tot, que reclamen per tot, però que no volen res a casa seva. Per cert, finalment el Tanatori de Mèmora no es va instal·lar a la Rambla Ibèria.

UNA HISTÒRIA SABADELLENCA 17.1.23

 

Heus aquí una història cent per cent sabadellenca, protagonitzada essencialment per dones, encara que a la trama no hi manca el món empresarial, quan era només una qüestió masculina. Aquesta circumstància fa la història més curiosa i, a la vegada, més interessant. Comença parlant de natalitat i acaba parlant d’il·lusió i d’agraïment. Tracta, també, d’ajut i d’amistat, termes, potser, no massa comuns dins del món de les empreses. - Jaume Barberà - diari de Sabadell. 

La natalitat va baixant. No cal ni que mirem els índexs que es publiquen. Mirant enrere, fins els nostres avis per exemple, es pot comparar el nombre de fills per matrimoni d’aleshores amb ara. En vuitanta o cent anys ha baixat a la quarta o cinquena part. Avui dia és impensable pensar a educar sis fills. Potser, només, si per fe o creença s’accepten tots els que Déu, o la cigonya, enviïn. Fa molts anys tenir entre quatre i sis fills –morts prematures i avortaments a part- era el normal per matrimoni. També era normal una notable diferència d’edat entre els grans i els petits.

Un conegut ginecòleg sabadellenc exposava, en petit comitè, una singular teoria fruit de la seva experiència. Defensava que sense mesures d’anticoncepció la possibilitat d’embaràs era, com a mínim, del vint per cent, però tot seguit aclaria que no era un percentatge, sinó que volia dir “vint fills en cent anys”, que equivalia a un fill cada cinc anys. La teoria segurament no és vàlida, però podríem trobar molts germans amb una diferència d’edat semblant.

Molts anys enrere el matrimoni estava marcat per una qüestió gairebé sagrada, especialment per les dones, i era la condició de virginitat. Arribar amb aquesta condició al matrimoni era un valor sagrat. Tenir relacions sexuals abans de casar-se era un pecat molt gros. Mortal, deien. Aquesta circumstància determinava que, degut a la impetuositat de la nit de noces, el primer fill vingués nou mesos justos després del dia del casament.

Amb aquestes característiques podríem posar d’exemple el matrimoni del Ferran i la Josepa. Es varen casar a mitjans de 1901. Just al cap de nou mesos, l’any 1902, va néixer el Ferran; el 1907, l’Antònia; el 1912, el Joan i el 1917, la Maria. Certes o no, es complien les dues teories anteriors.

El primer fill, el Ferran, després de néixer no agafava pes, passaven les setmanes i el nen no es feia. El seu pes no augmentava. La llet de la mare no gaudia de prou qualitat nutricional. El Pelargon encara tardaria anys a arribar. Les dones pròximes a la Josepa, així com la llevadora, van aconsellar-li que el Ferran fos criat per una dida. Aleshores era el més normal. La van buscar i de seguida van trobar la Pepa xica, que estava criant la Catalina, la seva filla. Els pits de la Pepa xica contenien, de sobres, prou aliment per les dues criatures. La Catalina i el Ferran van pujar ben alletats. Eren, doncs, germans de llet.

Tot i pertànyer a dos estrats socials ben diferents, el Ferran i la Catalina, van celebrar sempre aquesta condició, ser germans de llet. El Ferran era fill de rics fabricants i la Catalina de treballadors. Passats els anys, ja de grans, quan el Ferran venia a Sabadell –els negocis el van dur a voltar per tot el món amb la seva esposa Antònia- visitava la Catalina per xerrar de temps antics. Recordaven el Sabadell que els va veure néixer i la seva condició de germans de llet. Heus aquí dues vides distintes, dues històries ben diferents, de dues famílies sabadellenques.

La Catalina es va casar amb en Ventura i van ser pares de la Josefina. Quan aquesta va estar en edat de treballar, no els va ser difícil que entrés a fer-ho a una de les empreses de la família del Ferran, i no pas per netejar o cosir peces, com la majoria de dones. La Josefina va entrar a les oficines, on va arribar a ser una bona administrativa. Fins aquí sembla normal, però és interessant el que va venir després. A la mateixa empresa hi treballava en Pere, un xicot espavilat i molt treballador. La relació per qüestions laborals entre la Josefina i el Pere va esdevenir quelcom més que amistat i van iniciar un prometatge que va acabar en casament.

Aleshores a Sabadell tot estava per fer i, com deia el poeta tot era possible. La Josefina i el Pere van pensar en muntar la seva empresa. En Pere tenia ofici, idees i ganes de fer-les realitat. La Josefina duria els comptes. El futur que tenien pel davant era engrescador. Començarien al cobert de casa, amb mancances però amb determinació i sacrifici.

No els faltaven les ganes de treballar, ni la il·lusió, ni l’empenta necessària, ara bé, econòmicament necessitaven un primer calaix, un ajut per tal de poder atendre les primeres despeses. Volien demanar un préstec al banc. Després de pensar-ho, però, el varen demanar a la senyora Josepa, la mare del Ferran, germà de llet de la mare de la Josefina. Li van explicar la idea, l’empresa que volien muntar no tenia cap mena de relació, ni seria competència de la seva. La Josepa ho va veure clar i va decidir ajudar-los. Quan van parlar d’interessos, argumentant que ella no era cap banc, ni cap entitat financera, els va dir que tant sols li havien de tornar, i quan els anés bé, la quantitat que els deixava, ni una pesseta més. Un acte ple de comprensió i, segurament, de gratitud.

Amb aquesta acció, la senyora Josepa ajudava, al cap de molts anys, la neta de la Pepa xica, la dida del seu fill Ferran. Un gest ple d’agraïment. L’empresa de la Josefina i el Pere va ser tot un èxit. Un referent a Sabadell, igual que la del Ferran. Es podria parlar, doncs, que tot i les grans diferències, les dues empreses es podien considerar, també, germanes de llet.

Plaça Sant Roc des del campanar de Sant Félix.

QUICO SABATÉ: SENSE DESTÍ 16.1.23

S'estrena a TV3 la pel·lícula "Quico Sabaté: sense destí", una coproducció de TV3 en què Roger Casamajor encarna el guerriller anarquista, considerat l'enemic públic número u del règim i que va decidir seguir la lluita armada quan ja no hi creia ningú. Avui a les 22.05PM.

"L'anarquista Francesc Sabaté Llopart (1915-1960) era conegut pels amics i els companys per l’hipocorístic Quico, que la policia convertia en àlies, amb la complicitat gramatical del determinant el, que gairebé l’assembla més a un xoriço que no pas a un guerriller. Guerriller, la paraula que potser el descriu millor, la simbiosi entre les idees i l’acció.

La principal preocupació de la policia eren els comunistes. Però, quan la preocupació es personalitzava, s’encarnava en Quico Sabaté. Amb un afegit emocional: li tenien ganes, perquè havia intentat matar el primer cap de la Brigada Social, Eduardo Quintela, que s’havia especialitzat en la repressió de l’anarquisme. Amb l’escarni d’instal·lar-se a la casa de Frederica Montseny, al Guinardó, després que la ministra de la República marxés a l’exili.

Per fonts contrastades es pot inferir que deu anys després Sabaté va planificar el segrest dels comissaris Vicente i Antonio Juan Creix, successors de Quintela. Els agafarien durant l’àpat de Nadal, aprofitant que la família estaria reunida i la distensió habitual de treves no declarades però tàcitament convingudes. L’escamot ben armat, amb subfusells Sten i Thompson, es plantaria al menjador i s’emportaria els policies. Després, havien parat un amagatall a la granja de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, en complicitat amb el masover. El preu de la vida dels agents seria l’alliberament dels presos de la Model.

Quico Sabaté, va ser abatut a trets al carrer de Santa Tecla de Sant Celoni (Vallès Oriental), el dia 05 de gener de 1.960.

Aquell dia, Sabaté, va arribar amb tren i tres ferides de bala al cos a Sant Celoni. Era l’últim tram d’un llarg viatge des de Fornells de la Selva (Gironès), després d’haver-se escapat d’un intens tiroteig amb un centenar de guàrdies civils al Mas Clarà de Palol de Revardit (Pla de l’Estany), on van morir els seus quatre companys: Anton Miracle, Francesc Conesa, Roger Madrigal i Martín Ruiz.

Després de múltiples atzagaiades i maniobres, baixa a Sant Celoni i va a la barberia, un altre escenari imprescindible. Busca refugi a casa d’un antic militant de la CNT, que no l’acull. S’hi atansa un sometent armat cridat per l’enrenou. Sabaté li etziba un tret que el fereix a la cama i el policia cau a tera, però reacciona i buida al proscrit un carregador de fusell automàtic. Quan li arriba ajut, el rematen destrossant-li la cara. Francesc Sabaté Llopart, àlies el Quico, mor als 45 anys. Era el 5 de gener de 1960, vigília de Reis, onze dies després del segrest dels Creix que mai no va existir. No se sabrà mai si va ser el motiu d’aquell últim viatge iniciàtic.

El dia 05 de febrer de 2.010, el sometent Abel Rocha, que sempre ha presumit d’haverl-lo matat i que durant dècades va tenir una gestoría a Sant Celoni, va ser entrevistat per la periodista Silvia Cóppulo. Entre d’altres coses, va manifestar: “Jo vaig matar l’anarquista Quico Sabaté". - amb informació de l'Ara i Vilaweb.

DILLUNS TRIST 16.1.23

Avui, 16 de gener és el dilluns trist (Blue Monday en anglès) que és el nom donat al tercer dilluns de gener, presentat com el dia més depriment de l'any. El concepte va ser publicat per primera vegada el 2005 com a part d'una campanya publicitària de l'agència de viatges Sky Travel, que va dir haver calculat la data usant una equació. Tal idea està considerada com pseudociencia, sent la seva fórmula ridiculitzada pels científics com un senssentit.

La data va ser publicada en un comunicat de premsa sota l'autoria de Cliff Arnall, professor al Centre for Lifelong Learning, adjunt a la Universitat de Cardiff. El columnista Ben Goldacre va informar que el comunicat de premsa havia estat lliurat ja escrit a diversos acadèmics per l'agència de relacions públiques Porter Novelli, que els va oferir diners per afegir els seus noms a aquest. Més tard The Guardian va publicar un comunicat de la Universitat de Cardiff distanciant-se de Arnall: "la Universitat de Cardiff ens ha demanat assenyalar que Cliff Arnall ... va ser un antic professor a temps parcial a la universitat, però ho va deixar al febrer."

Variacions de la història han estat reutilitzades en comunicats de premsa per altres empreses, com el 2014 quan Blue Monday va ser assumit per firmes legals i minoristes d'aigua embotellada i begudes alcohóliques. Algunes versions de la història pretenen analitzar les tendències en els missatges dels mitjans socials per calcular la data.
La data generalment s'anuncia com el tercer dilluns de gener, però també el segon, el quart o el dilluns de l'última setmana de gener. La primera vegada que es va anunciar aquesta data va ser el 24 de gener de 2005, com a part d'un comunicat de premsa de Sky Travel.

Arnall va dir que la data va ser ideada per ajudar a una empresa de viatges a "analitzar quan la gent reserva les vacances i les tendències de vacances" i va utilitzar diversos factors, entre ells les condicions climàtiques, el nivell de deute (la diferència entre el deute acumulada i la nostra capacitat de pagament), el temps passat des de Nadal, el temps des que fracassen els nostres propòsits d'any nou, els baixos nivells de motivació i el sentiment de necessitat de prendre mesures. Una equació utilitzada per Arnall en 2006 va ser:

\frac{(C * R * ZZ)}{((Tt + D) * St) + (P * Pr)}>400

on Tt= temps de viatge; DE= retards; DE= temps gastat en activitats culturals; R= temps gastat en relax; ZZ= temps gastat dormint; St= temps gastat en un període d'estrès; P= temps gastat fent la maleta; Pr= temps gastat en la preparació. Les unitats de mesura no estan definides.

Un comunicat de premsa de 2009 va usar una fórmula diferent:

\frac{[W + D-d] T^Q}{M N_a}

on w= temps atmosfèric, D= deute, d= sou mensual, DE= temps transcorregut des de Nadal, Q= temps des que vam abandonar els nostres propòsits d'any nou, M= baixos nivells de motivació, i Na= sentiment de necessitat de fer alguna cosa . De nou, les unitats de mesura no van ser definides.

En escriure sobre la fórmula en 2006, Ben Goldacre va dir que les equacions "fallen fins i tot per tenir sentit matemàtic en els seus propis termes", assenyalant que "es pot tenir un bon cap de setmana quedant-se a casa i reduint el teu temps de viatge a zero". Dean Burnett, un neurocientífic que ha treballat al departament de psicologia de la Universitat de Cardiff, ha qualificat l'obra com "una farsa", amb "mesures sense sentit".
O sia que no deixa de ser una ximpleria ximple amb poc sentit, avui serà un dia trist per a uns, alegre per altres, depriment per a molts i molt alegre per uns quants, com tots els dilluns de l'any, com cada dia. Enguany hi ha una salvetat, ahir el Barça va guanyar la supercopa d'Espanya al Real Madrid.

Bon dilluns!, o dillums... que diuen a Girona.

MADURESCENTS 16.1.23

L'amplitud i heterogeneïtat del col·lectiu de majors de 65 anys impedeix continuar considerant-los un únic grup social. L'experiència de vida dels sexagenaris i septuagenaris actuals no es correspon amb els models de vellesa convencionals. L'experiència de vida dels sexagenaris i septuagenaris no es correspon amb els models de vellesa convencionals - Mayte Rius - lavanguardia.com

"Les enquestes testifiquen com resulta de difícil identificar certament algú com a vell a l'Espanya actual”, assegura la sociòloga i investigadora del CSIC María Ángeles Duran al seu estudi Les edats sense nom , publicat per la Federació Espanyola de Sociologia el 2021. I això que, segons el criteri més estès –l'edat cronològica–, entrarien en aquesta categoria una de cada cinc persones atès que el 20% de la població té més de 65 anys.

Però només cal parlar amb qualsevol sexagenari, septuagenari i molts octogenaris per veure que no s'identifiquen amb els estereotips associats a la vellesa.

“Aquestes persones són més adultes que velles: no creuen que el seu període maduratiu s'ha acabat sinó que estan en fase de creixement, es projecten cap al futur, saben que tenen anys però també molta vida per davant que volen aprofitar, omplir de contingut i viure amb sentit i conforme als seus valors; i tampoc no se senten vells perquè molts encara tenen fills al seu càrrec i als seus pares vius”, diu Javier Yanguas, gerontòleg, psicòleg i director científic del programa Gent Gran de Fundació “la Caixa”.

Perquè no és només que l'esperança de vida s'hagi ampliat, sinó que, com explica Elisenda Rentería, investigadora del Centre d'Estudis Demogràfics (CED) especialitzada en envelliment, les persones arriben en millors condicions de salut i econòmiques a edats més avançades i no encaixen en la idea de persones dependents que està associada a la vellesa.

La longevitat més gran també fa que el col·lectiu de majors de 65 anys sigui cada cop més ampli, divers i heterogeni i més difícil d'encaixar o ser considerat un únic grup social.

“De zero a 35 anys la societat ens divideix en nadons, nens, adolescents, joves i adults. I de 50-55 a 100 t'unifica com a gran o sènior. I això no és possible, perquè una persona a la cinquantena no té res a veure amb una de 70 anys, ni aquesta amb una de 90, ni la de 93 amb una de 100”, subratlla Manel Domínguez, professor emèrit de Comunicació de la Universitat Abad Oliba CEU i autor de Sènior. La vida que no cessa, un assaig sobre la longevitat que publicarà ben aviat l'editorial Diëresis.

Els més grans són una categoria estadística però comparteixen poques associacions. Mª Àngels Durán, Sociòloga i investigadora del CSIC

“La gent gran no constitueix un veritable grup social; són una categoria estadística, un conjunt d'individus definits cronològicament que comparteixen poques associacions (...); la seva identitat es deu més a la creació des de fora que des de dins”, indica Durán.

I aquesta identitat que se'ls atribueix, els models de vellesa actuals, no encaixen bé amb l'experiència de vida i com se senten les persones de 65 anys o més. Entre altres raons, perquè la longevitat i els canvis socials estan alterant els cicles vitals.

Madurescent, sexalescent, sènior...?. Una etapa sense nom. Pràcticament ningú vol ser anomenat vell, ancià o integrant de la tercera edat. I tampoc és correcte trucar a les persones grans avis (només ho són dels seus néts), jubilats (no tots ho estan) o pensionistes (n'hi ha de joves).

Hi ha altres sinònims i eufemismes per referir-se als adults de més edat com sèniors, veterans, retirats, de l'imsers... Però, com assegura la sociòloga i investigadora del CSIC María Ángeles Durán, “escassegen els noms reivindicatius utilitzats pels grans per referir-se a ells mateixos“. Ara com ara, més grans és l'apel·latiu que concita més acceptació, però no falten en el col·lectiu els qui s'afanyen per trobar altres termes que defineixin millor la seva experiència de vida, en què es reconeguin i amb els que se sentin representats.

Un dels proposats és sexalescència, que segons Manuel Posso Zumárraga, un dels seus principals impulsors, “descriu homes i dones que manegen les noves tecnologies, que vesteixen a la moda, progressistes, treballadors, actius a l'esport, amb ganes de gaudir de la vida, aprendre, col·laborar, viatjar, conèixer gent nova i ser amos del seu destí, renunciant a la ubicació com a persones de la tercera edat”.

Un altre d'aquests termes nous és madurescència. Ho promou, entre altres, la plataforma Somosmadurescentes.com, formada per persones “en aquesta fase intermèdia entre l'adultesa i la vellesa i que lluiten contra els estereotips de l'edat perquè creuen que allò que els representa no és la seva edat sinó el seu talent” .

Mar Forment, professora de Filologia Hispànica de la UB i experta en lèxic, admet que tot el vocabulari lligat a la vellesa i el món sènior està força injuriat, però alhora adverteix que aquests nous termes tampoc no han aconseguit de moment arrelament i el seu ús és minoritari.

“Ara per ara s'usa més sènior que sexalescent o madurescent, paraules de les quals hi ha referències a xarxes socials però que de moment no figuren ni tan sols als observatoris de neologismes”, apunta Forment.

A parer seu, abans de buscar una etiqueta per a determinat col·lectiu de persones caldria definir bé el concepte a etiquetar “i aquest concepte d'adults grans però no ancians encara s'està formant”. La lingüista detalla que sexalescent i sexalescència s'usen més a l'espanyol d'Amèrica mentre que a Espanya s'aposta més per madurescència i madurescent.

“Sexalescència no ha tingut èxit per dues raons; en primer lloc perquè recorda massa adolescència, que s'associa amb immaduresa, i els grans rebutgen aquesta idea per a ells; i tampoc no afavoreix el seu ús que s'iniciï amb el prefix sex, que crea confusió inicial perquè recorda la infinitat de termes associats amb sexualitat o erotisme”, considera Durán.

El professor de Comunicació Manel Domínguez creu que l'etiqueta amb menys connotacions per a aquest grup de població és sènior: “Sènior és igual a coneixement, activitat, experiència”.

L'investigador Jeroen Spijker explica que al món anglosaxó també han arraconat paraules com elderly (ancià) per considerar-la pejorativa, “però tercera edat continua funcionant perquè no arrossega tantes connotacions negatives com a Espanya i ara es pot reconceptuar com a etapa de transició cap a la vellesa incorporant quarta edat per referir-se al grup més proper al final de la vida. El sociòleg Marcos A. Bote apunta que "al món anglosaxó parlen d'aging, que no fa referència a envellir sinó a fer anys, i això desdibuixa les connotacions negatives sobre l'edat"

BZRP Session #53 15.1.23

No volia parlar del tema Shakira-Piqué, per què em sembla se li ha donat una importància excesiva al que no és més una baralla rebequera entre dos que s'han separat, prou que es va separar ella de de la Rua després de 10 anys quan va conèixer Piqué. Clar que no sé com s'ho va agafar el senyor de la Rua, però és veu que la senyora s'ho ha agafat molt malament. Josep Martí si en parla en aquest article a la vanguardia, en el que recorda traicions i desavinences anteriors a can Barça.

LA LLIÇÓ DE SHAKIRA A L'AFICIO DEL BARÇA

Al carro de la moral que circula per l’autopista de l’opinió pública no hi cap ni una agulla. El món sencer criticant la cançoneta de la lloba Shakira. Fa de la dona només un objecte comparant-la amb un Rolex o un Ferrari, diuen uns. Eternitza el mite que és impossible que les senyores es portin bé entre elles carregant contra la sogra, afegeixen d’altres. Res pitjor per a la causa del feminisme que rebolcar-se enmig del fang pels favors perduts d’un exfutbolista, sumen els de més enllà.

Bah! Ni cas. O és que el món no serà per força pitjor quan l’amor traït no provoqui vòmits de la bilis més negra? Els noranta milions de visionats del vídeo de Shakira proven que, per sort, encara estem fets de carn i ossos. De fet, el món sencer és Shakira i Piqué. Unes i uns perquè s’hi reconeixen a la cançó, d’altres per por de reconèixer-s’hi algun dia. Els morts en vida, és clar, no es compten en aquesta equació.

En el futbol apliquen –o potser aplicaven– les mateixes regles. El regalet de Shakira a Piqué es un broma en comparació a la rebuda que el Camp Nou va dispensar en el seu dia a Luís Figo, després que el portuguès traís l’afició blaugrana anant-se’n al llit amb el Reial Madrid. Figo no va canviar un Ferrari per un Twingo, ni un Rolex per un Casio. Al contrari. Es va posar al volant d’un Lamborghini i al seu canell hi va aparèixer un Patek Philippe Grandmaster. Però substancialment es va tractar del mateix: tapar-se amb uns altres llençols i descansar en un altre matalàs.

Als que tenen prou edat per recordar aquella rebuda a Can Barça a l’extrem que va voler ser judes, la lletra de la cançó de Shakira deu semblar-los per comparació la banda sonora del Club Super3.

Costa imaginar que avui fos possible un episodi com aquell. La raó i els guiris s’han fet els amos de l’estadi. La megafonia i l’ speakervoluntariós que dona instruccions als aficionats pels altaveus semblen sortits d’un campionat de vòlei platja de qualsevol poble de costa en el mes d’agost. Ja està a tocar el dia que s’acabarà animant l’equip amb la lletra i les notes de l’elefant que es balancejava sobre la tela d’una aranya. Va sent hora, de fet és urgentíssim, que tanquem els ultres blaugranes a la sala de treball de Bizzarrap, el joveníssim productor argentí de la cançó de Shakira. A veure si d’allí en surt alguna cosa una mica millor que l’infumable “un dia de partit, al gol nord vaig anar, només entrar a la grada, em vaig enamorar”. S’ha d’aprendre a ser una mica ultres. No tant com Shakira, no fos cas que antiviolència acabés posant-se pel mig i obrint expedients a dojo, però quasi. Carai, alguna cosa que ens recordi que els barcelonistes també som víscera i que encara som capaços d’odiar i estimar.

ESTIMAT SENYOR GERMAIN 15.1.23

Si Albert Camus va aconseguir convertir-se en un dels grans autors del segle XX i guanyar el premi Nobel del 1957 per la seva producció literària, va ser en part gràcies als esforços del seu professor de primària. Louis Germain no només li va parlar de l'escola secundària, sinó que també el va ajudar a preparar l'examen d'ingrés i fins i tot va convèncer la seva àvia -que volia que fos aprenent d'algun comerciant local- perquè el deixés seguir els estudis.

Nascut el si d'una humil família de colons francesos, amb una mare analfabeta i gairebé sordmuda, i un pare que pràcticament no va arribar a conèixer en morir a la Primera Guerra Mundial, Camus no va oblidar els esforços del seu professor. Per això, després de dedicar-li el discurs d'agraïment en rebre el Nobel també li va escriure una carta del puny i la lletra per agrair-li en primera persona tots els seus ensenyaments.

La carta ha estat traduïda a l'anglès i publicada al llibre More Letters of Note, i deia el següent:

Estimat senyor Germain:

He esperat que s'apagués una mica el soroll que m'ha envoltat tots aquests dies abans de parlar-li de tot cor. He rebut un honor massa gran, que no he buscat ni demanat. Però quan vaig saber la notícia, vaig pensar primer en ma mare i després en vostè. Sense vostè, la mà afectuosa que va tendir el pobre nen que era jo, sense el seu ensenyament i exemple, no hagués passat res d'això. No és que doni gaire importància a un honor d'aquest tipus. Però ofereix almenys l'oportunitat de dir-li el que vostè ha estat i segueix sent per a mi, i li puc assegurar que els seus esforços, el seu treball i el cor generós que vostè va posar continuen sempre vius en un dels seus petits deixebles, que, a malgrat els anys, no ha deixat de ser el seu alumne agraït.

Li envio una abraçada de tot cor.

                                            Albert Camus

La resposta del professor - Però tres anys abans us podeu imaginar l'enorme satisfacció del professor Germain en rebre la carta del seu estimat alumne reconeixent els seus esforços i ensenyaments. Aquest li va contestar de manera igualment sincera i emotiva amb una altra carta.

El meu petit Albert:

He rebut, enviat per tu, el llibre Camus, que ha bé tingut a dedicar-me el seu autor, el senyor J.-Cl.Brisville.

Sóc incapaç d'expressar l'alegria que m'has trobat amb la gentilesa del teu gest ni sé com t'ho agraeixo. Si fos possible, abraçaria molt fort el mocador en què t'has convertit i que continuarà sent per a mi "el meu petit Camus".

Encara no he llegit l'obra, tret de les primeres pàgines. Qui és Camus? Tinc la impressió que els que tracten de penetrar a la teva personalitat no ho aconsegueixen. Sempre has mostrat un pudor instintiu davant de la idea de descobrir la teva naturalesa, els teus sentiments. Quan millor ho aconsegueixes és quan ets simple, directe. I ara, bé! Aquestes impressions me les donaves a classe. El pedagog que vol exercir a consciència el seu ofici no descuida cap ocasió per conèixer els seus alumnes, els seus fills, i aquestes es presenten constantment. Una resposta, un gest, una mirada, són àmpliament reveladors. Crec conèixer bé el simpàtic homenet que eres i el nen, sovint, conté en germen l'home que arribarà a ser. El plaer de ser a classe resplendia en tota la teva persona. La teva cara expressava optimisme.

He vist la llista en constant augment de les obres que t'estan dedicades o que parlen de tu. I és per a mi una satisfacció molt gran comprovar que la teva celebritat (és la pura veritat) no t'ha pujat al capdavant. Continues sent Camus: brau. Ja fa força temps que no ens veiem.

Abans d'acabar, et vull dir quant em fan patir, com a mestre laic que sóc, els projectes amenaçadors que s'ordeixen contra la nostra escola. Crec haver respectat, durant tota la meva carrera, el més sagrat que hi ha al nen: el dret a buscar la seva veritat. Us he estimat a tots i crec que he fet tot el possible per no manifestar les meves idees i no pesar sobre les vostres joves intel·ligències. Quan es tractava de Déu (està al programa), jo deia que alguns creuen, altres no. I que a la plenitud dels seus drets, cadascú fa el que vol. De la mateixa manera, al capítol de les religions, em limitava a assenyalar les que existeixen, i que professaven tots aquells que ho desitjaven. A dir la veritat, afegia que hi ha persones que no practiquen cap religió. Sé que això no agrada als qui volguessin fer dels mestres uns viatjants de comerç de la religió, i per a més precisió, de la religió catòlica. A l'escola primària d'Alger (instal·lada llavors al parc Galland), el meu pare, com els meus companys, estava obligat a anar a missa i a combregar tots els diumenges. Un dia fart d'aquesta constricció. va ficar l'hòstia "consagrada" dins d'un llibre de missa i el va tancar! El director de l'escola, informat del fet, no va vacil·lar a expulsar-lo. Això és el que volen els partidaris d'una Escola Lliure (lliure... de pensar com ells). Temo que, atesa la composició de l'actual Cambra de Diputats, aquesta mala jugada doni bon resultat. Le Canard enchaîné ha assenyalat que, en un departament, unes cent classes de l'escola laica funcionen amb el crucifix penjat a la paret. Això em sembla un atemptat abominable contra la consciència dels nens. Què passarà d'aquí a un temps? Aquestes reflexions em causen una tristesa profunda. 

Recorda que, encara que no escrigui, penso sovint en tots vosaltres. La meva senyora i jo us abracem fortament als quatre. Afectuosament vostre.

Aquesta segona carta figura avui al llibre el darrer home, que el seu alumne no va poder acabar per culpa del seu accident.

PARAULES RECENTS 14.1.23

Reprenent el tema d'ahir de l'IEC, la fundació FundéuRAE, ha trobat diverses paraules recents, curioses, dubtoses… als mitjans de comunicació que presenta en la següent recopilació amb el propòsit d'anar-les registrant, sense que això impliqui una acceptació o una censura.

EGOIC - Una de les idees centrals de la psicoanàlisi és la de l'ego. Com a adjectiu per a aquest concepte s'està emprant “egoic”, en què la relació s'expressa amb el sufix “-⁠ic”.

MANGAKA - Un mangaka és un autor de mànigues, és a dir, dels còmics originaris del Japó. És una veu japonesa amb el sufix “-⁠ka”, que s'aplica en certes arts als creadors, com a títol que denota mestratge.

PANTUBOTA - Amb aparença de botes, però amb una textura i uns teixits més propis de les pantuflas, les pantubotes són un calçat per caminar per casa.

VIRÍVOR - En diversos mitjans s'ha estat qualificant de “virívor” un microorganisme que, segons s'acaba de descobrir, és capaç de viure alimentant-se només de virus. La formació d'aquest terme és idèntica a la de “herbívor”, “frugívor”, “carnívor” i algunes més, amb el sufix “-vor”, el significat del qual, com recull el diccionari acadèmic, és 'devorador', 'que menja '.

AGNOTOLOGIA - L'agnotologia és l'estudi sociològic de la difusió activa de la ignorància, el dubte o la desinformació, ja sigui amb finalitats polítiques, publicitàries o d'altres. Aquesta denominació es basa en arrels gregues: la “a-” inicial assenyala privació, “-gnoto-” està relacionat amb “gnosi”, que és 'coneixement' o 'ciència', i “-logia” és 'tractat' o ' estudi'.

ASTROGEOLOGIA - Segons es van millorant els procediments per observar astres llunyans, com a planetes, es va tenint més capacitat d'analitzar-ne la geologia. Això és el que estudia “l'astrogeologia”, i aquí ens trobem, novament, amb l'element “logia”.

POLICONSUM - Per la seva formació amb el prefix “poli-”, que sol indicar pluralitat o abundància, “policonsum” és “consum múltiple”. Sol referir-se, més específicament, a la barreja de substàncies estimulants, narcòtiques o al·lucinògenes.

En el mentrestant, La FundéuRAE, ha seleccionat les dotze candidates a paraula de l'any 2022. La guerra d'Ucraïna i les seves conseqüències, tant econòmiques com socials, així com la tecnologia o el mediambient, són els temes que destaquen aquest any. Aquests dotze termes s'han seleccionat per la seva especial presència als mitjans de comunicació i al debat social durant els últims dotze mesos. A més, tenen interès des del punt de vista lingüístic, ja sigui per la manera com s'han format, pel seu significat o, simplement, perquè han generat dubtes entre els parlants. Aquesta és la desena ocasió que la FundéuRAE escull la seva paraula de l'any; les anteriors van ser escrache (2013), selfie (2014), refugiat (2015), populisme (2016), aporofòbia (2017), microplàstic (2018), els emojis (2019), confinament (2020) i vacuna (2021). Aquest 2022, la guanyadora es coneixerà el proper 29 de desembre.

1. Apocalipsi - L'amenaça d'una guerra nuclear o l'emergència climàtica són dos dels motius que el 2022 han elevat la presència d'aquesta veu. Des del punt de vista lingüístic, per al·ludir a un conflicte que implica extermini o una gran devastació, és preferible l'ús d'apocalipsi en lloc d'armagedó, que és la denominació del lloc on se suposa que tindrà lloc la batalla entre el bé i el mal, segons el llibre bíblic de l'Apocalipsi.

2. Criptomoneda - El 2022 ha estat un any convuls per a les criptomonedes, que acumulen importants caigudes i han perdut gran part del seu valor. L'element compositiu cripto- n'ha ampliat el significat i, a més d'“ocult, encobert”, s'aplica a les veus que tenen a veure amb les transaccions digitals que s'asseguren mitjançant criptografia. Amb aquest sentit també s'han format altres termes, com ara criptoestafa, criptoempresa…

3. Diversitat - El diccionari acadèmic defineix diversitat com a “varietat, desemblança, diferència”. És una paraula que ha destacat aquest darrer any per la seva presència en diferents àmbits (social, cultural, ambiental…). En els darrers temps, ha cobrat un matís molt important, decisiu a l'hora de descriure la societat, una institució o un programa educatiu (per posar-ne només alguns exemples). És present en molts dels programes i declaracions que afecten els canvis socials.

4. Ecocidi - Aquest substantiu es fa servir per referir-se a un dany greu produït als ecosistemes d'un lloc. Està format per la combinació de dos elements compositius: eco-, que significa 'àmbit vital' o 'ecològic', i -cidi ('acció de matar', com en magnicidi o homicidi).

5. Gasoducte - Arran de la guerra d'Ucraïna, s'han disparat les tensions pel gas procedent de Rússia, del qual depenen diversos països, fet que ha conduït a intenses negociacions. El terme gasoducte, millor que gasoducte, és l'adequat per referir-se a les canonades per les quals es transporta el combustible.

6. Gigafactoria - Les gigafactories són fàbriques de bateries d'automòbils que poden arribar a emmagatzemar un gigawatt hora. Així, la Fundació va explicar en una recomanació que en aquest neologisme el prefix gigany s'empra per expressar que es tracta d'una fàbrica de grans dimensions, sinó que es refereix a gigavatio.

7. Gripalitzar - Variant, sanitaris, coronavirus i pandèmia van ser algunes de les candidates dels dos últims anys. I les dues darreres guanyadores van ser confinament (2020) i vacuna (2021). Dos anys després, gripalitzar és l'única paraula relacionada amb la pandèmia que hi ha en aquesta llista. Aquest verb, així com el seu derivat gripalització, s'ha fet servir per referir-se a una nova situació a la pandèmia, en què la covid ja només requereix una vigilància sentinella similar a la que es fa per a la grip.

8. Inflació - La pujada generalitzada dels preus a pràcticament tots els països ha centrat l'atenció dels mitjans de comunicació, dels governs i, per descomptat, dels consumidors, que han notat com la cistella de la compra, la factura de la llum i els carburants s'han encarit els darrers mesos. L'escriptura adequada d'aquesta paraula és amb una sola ce, no inflacció, i n'han derivat altres termes: reduflació, estanflació, hiperinflació…

9. Intel·ligència artificial - No es tracta d'un concepte nou, però ha sonat amb força força el 2022 a causa de la multitud d'aplicacions d'aquesta tecnologia: des de fer il·lustracions, escriure novel·les o mantenir converses fins a programar codis al mateix nivell que una persona. Tot i això, també ha sorgit aquest any un ampli debat sobre les implicacions ètiques i els canvis que pot suposar per a alguns professionals. 

10. Sexdopatge - És un acrònim, és a dir, una paraula formada per la unió d'altres (en aquest cas, sexe i dopatge). És l'alternativa que proposa la alternativa que proposa la Fundació a l'anglicisme chemsex, que es fa servir per referir-se a l'activitat sexual, normalment entre diverses persones, que es practica sota la influència d'estimulants. A partir d'aquesta veu, se n'han creat altres derivats com sexdopat o sexdopar.

11. Topar - La inflació, i especialment l'encariment del gas, va fer que diferents governs plantegessin l'opció d'establir un límit als preus (o topar-los). El verb topar (i destopar) és habitual i adequat a l'àmbit econòmic, encara que el seu ús s'ha estès i ha passat a ser especialment freqüent en el llenguatge dels polítics i els mitjans de comunicació.

12. Ucraïnès - La guerra a Ucraïna ha centrat gran part de l'atenció dels mitjans des que va començar al febrer. Onze mesos després, la invasió russa continua i el món segueix pendent del que passa al país ucraïnès. Tot i que el gentilici ucraïnès també és vàlid, la forma ucraïnès és l'assentada i la recomanada a les obres acadèmiques.

Finalment, la paraula escollida de l'any 2022 ha estat: intel·ligència artificial, encara que, en realitat, en siguin dues. La institució que propugna el bon ús de l'espanyol als mitjans de comunicació i internet ha informat que l'escollida és aquesta “expressió complexa” que, com recull el Diccionari de la llengua espanyola, al qual es va incorporar el 1992.

FATAL COINCIDENCIA, (O NO!) 14.1.23

TV3 ha emès aquest dijous, al programa Planta baixa la cançó, 'Rata de dos patas', de la cantant mexicana de ranxeres, Paquita la del Barrio, mentre apareixia una imatge de l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont a la pantalla del plató per avançar el tema que es tractaria després de la publicitat. Una "fatal coincidència", com l'ha definit la presentadora de l'espai, Agnès Marquès, que ha atribuït a un "directe" en el qual hi ha implicades una setantena de persones.

Durant tot el programa s'havien anat posant cançons de desamor publicades al llarg de la història, en la línia d'aquella que ha fet pública Shakira sobre Gerard Piqué. En el moment dels fets, la televisió va demanar disculpes en directe a través de les xarxes socials. Després, també va demanar perdó personalment a l'expresident.

"Lamentem l'error tècnic que ha provocat que sobre la imatge de Puigdemont hagi aparegut una cançó no relacionada amb el tema que es tractava al programa i en què apareixien uns qualificatius no apropiats", han insistit en una piulada en el perfil de Twitter del programa. 

David Torrents de Juntsxcat, s'ha enfadat molt, però molt i ho ha denunciat a twitter. I tot per un error, un senzill i normal error subliminal, en comptes de fixar-se en el que és important, que és com vocalitza com mastega les paraules la cantant mexicana Paquita la del Barrio, aixó si que és cantar vocalitzant com déu mana. Vaja! encara que sigui indirectament he acabat parlant de la cançoneta de Shakira.

Per cert, algú dels aqui temporalment presents sap com es fa per copiar i enganxar un video de Twitter al bloc?. Gracies

PORRA NEOLÒGICA 13.1.23

«Tot això d’introduir mots al diccionari són accions simbòliques i continuarem dient mots que no surten als diccionaris perquè aquesta és la gràcia d’una llengua que evoluciona i que és viva». En parla la filóloga Míriam Martín a nacio.cat.

"Aquest any, l’Observatori de Neologia de la UPF i l’Institut d’Estudis Catalans, les entitats organitzadores del concurs Neologisme de l’any, van decidir que una de les deu paraules candidates a entrar al DIEC2 fos simplement un mot força antic i usat que es troba a faltar en el diccionari. Aquí hi ha hagut un gir de guió i aquesta és la novetat: si no fos per la birra, hauria guanyat el terme salut mental, el neologisme modèlic, que com a terme s’ha especialitzat més arran de la pandèmia. Però ja estem farts de tanta pandèmia, que ho arrossega tot... El 2021 va guanyar el negacionisme i el 2020, el coronavirus. Necessitàvem una alenada d’aire fresc després de tanta gàbia i tantes preocupacions... Per a la nostra salut mental, no calia cap terme científic, volíem un mot que ens evadís de la realitat, un mot atemporal, un mot que apareix ben poc en l’escriptura. En definitiva, una birra!

Vist el panorama, tenint en compte que el DIEC2 va sobrat de tecnicismes (com molt bé saben els fidels al tuti i al Paraulògic) i mancat de mots populars, seria bo fer un altre concurs de mots populars que també es mereixen entrar al DIEC2. En tinc uns quants i faré la carta als Reis de l’any que ve! Ara que fa poc que van afegir al diccionari expressions populars dins de l’article colló, també els caldria tenir ovaris i replantejar-se d’entrar mots com ara bavós ("dit d’un home que baveja per una dona..."), cunyadisme i cunyat ("tertulià de pa sucat amb oli que opina de qualsevol tema sense tenir-ne ni idea..."), fal·locentrisme, mestretites o mestretitoles (per evitar els senyoros), escamarlar-se (de l’anglès manspreading), sermonejar (de l’anglès mansplaining) o l’expressió estar-ne fins als ovaris, per exemple. Evidentment, no només van mancats de feminisme: cana, orgàsmic -a, gomet, farragós, garrafal, candau, guixeta, frapar o àrbit són uns clàssics meravellosos.

Òbviament que tot això d’introduir mots al diccionari són accions simbòliques, que continuarem dient mots que no surten als diccionaris perquè aquesta és la gràcia d’una llengua que evoluciona i que és viva, d’una llengua que té recursos propis per formar nous conceptes i tirar endavant, que no sempre va a remolc de les llengües dominants. Gràcies als jocs de paraules en línia ja anem aprenent que si un mot no entra al diccionari normatiu no vol dir que no es pugui dir, oi? Sororitat ja hi és, però el terme feminicidi ("mort infligida deliberadament a una dona pel fer de ser dona") encara no, i va ser el tercer neologisme més votat el 2017. Si ens guiéssim sempre per la freqüència de morts a una dona, lamentablement feminicidi seria un clar guanyador atemporal, però no ens agrada votar desgràcies, oi?

Quin serà el neologisme del 2023? Voleu fer una porra? No cal ser una llumenera per afirmar que l’emergència climàtica tornarà a ser una de les grans protagonistes i que augmentaran els casos d’ecoansietat, un neologisme relativament recent que encara no es documenta al TERMCAT. De fet, ja és notícia: els experts alerten d’un augment de l’ecoansietat, sobretot entre els més joves. També caldria tenir present més terminologia del consentiment sexual, com ara llibertat sexual o educació sexual. Veient com creix l’extrema dreta, la violència contra les dones i contra els col·lectius minoritzats, per mi no caldria fer cap concurs ni votar per incorporar només un neologisme d’aquest àmbit. De fet, cada any apareix terminologia de ciències socials vinculada al feminisme, però fins ara només hi ha entrat sororitat, un terme positiu. És molt indicatiu que enguany hi hagi tres termes de l’àmbit que són una desgràcia: en quart lloc, violència vicària; en setè lloc, revictimització; en novè lloc, submissió química.

El TERMCAT acomiada l’any amb dotze termes, per fer les campanades. Entre els més destacats, hi ha termes de l’emergència climàtica (nit tropical, hidrogen verd, neutralitat de carboni), de ciberseguretat (programari espia), d’economia (globalització alternativa, reduflació), de tecnologies de la informació i la comunicació (metavers, pòdcast) i de feminisme (micromasclisme i cultura del consentiment). Demano un desig: que els termes de l’any que ve siguin més positius i comencin a reflectir un bri de llum, sobretot per erradicar el masclisme i la desigualtat de col·lectius minoritzats. Una pregària: que no vingui una altra pandèmia que ens envaeixi de nova terminologia de l’àmbit de la salut".  

Afegir només, que la paraula "feminicidi· té el seu orígen a Mèxic, a la Santa Teresa (el Paso) de 2666 de Roberto Bolaño, i es referia a les dones assassinades de les maquilas. I té ja temps, però l'IEC va tard i a deshora, xino xano; cal no oblidar que ells són els responsables del genocidi dels diacrítics. Arriba un moment en que ja no saps si és: "Institut d'Estudis catalans", o "Institut d'Estùltics Catalans". Poca feina, mal fotuda i ben pagada.

"El pressupost de l’Institut d’Estudis Catalans per a l’exercici 2022, aprovat pel Consell Permanent en la reunió tinguda el dia 6 d’abril de 2022, està format per un estat de despeses on es consignen les despeses per un import total de 7.297.815,86 euros, i per un estat d’ingressos on es recullen els drets econòmics que hom preveu liquidar durant l’exercici pel mateix import".

ELS CORNUTS D'ESPANYA 13.1.23

Juguem aquests dies a imaginar-nos cornuts. A disfressar-nos amb l’abillament de l’assaltant més famós del congrés americà i a teoritzar sobre com n’és de probable que a Espanya acabin passant coses semblants a les que han passat primer als EUA i tot just al Brasil. Josep Martí Blanch, ens recorda una evidencia que des del que en queda del procés es nega sistemàticament, el paral·lelisme de l'assalt als parlaments dels EUA o Brasil, amb l'assalt al Parlament de Catalunya del 2011, quan Artur Mas i la llavors presidenta del Parlament, Núria de Gispert, van haver d’arribar al Parlament en helicòpter per poder iniciar la sessió d’aprovació dels pressupostos. Els manifestants pretenien impedir la celebració del ple. Els congregats van procurar tota classe de cortesies a ses senyories. Des de sacsejos a pintar una esvàstica a la jaqueta d’una diputada. El 2012 l’extrema esquerra –encara no naturalitzada pel sistema– va convocar una manifestació que inicialment s’havia de desenvolupar sota el lema d'Assalta el Congrés. El plantejament inicial es va moderar fins a acabar a “Rodeja el Congrés”. L'1 d’octubre del 2018, el president de la Generalitat, Quim Torra, llançava consignes d’ànim als manifestants independentistes perquè “apretessin” al carrer. Un dia després, els més enfadats intentaven prendre per assalt el Parlament de Catalunya amb els mossos d’ esquadra parapetats a l’interior.

Estem parangonant aquests tres episodis amb el que ha passat als Estats Units i el Brasil? No però sí. Potser el que més s’hi assembla i permet la comparació directa és l’últim, ja que s’ha encoratjat directament des d’un càrrec institucional. Els altres dos, com que anaven disfressats de protesta social, són més difícils de relacionar. Però sí que comparteixen, per estar induïts per organitzacions polítiques, l’ autoconvenciment que la democràcia ha estat usurpada, que els que formalment diuen que representen la voluntat popular han deixat de fer-ho i que el “poble”, conseqüentment, ha d’impedir-los de fer la seva feina. Aquests antecedents, relativament recents i que, hi insistim, no admeten el paper de calcar amb el que s’ha vist a l’altre costat de l’Atlàntic, sí que permeten advertir que la pulsió antidemocràtica no nia només a la ultradreta. Qualsevol ideari, portat a l’extrem, comparteix tàctica i objectiu: uniforme per als propis i assenyalament per als altres.

ATM CONTRA ELS PATINETS 12.1.23

A voltes amb els patinets y la prohibicio per sis mesos de pujar amb ells als transports publics, el director de elperiódico Albert Saez, posa el dit a la nafra en el seu article.

"Per a gent d'una certa edat i una certa extracció social, els patinets són una joguina per a nens. La realitat, avui, en una conurbació com Barcelona, és una altra de ben diferent. El patinet elèctric és el mitjà de transport de la darrera milla per a desenes de milers de treballadors. Són els que no tenen el transport públic a la porta de casa seva i que tenen el seu lloc de treball en un polígon industrial incomunicat si no és amb cotxe o amb moto. Són els que saben que el planeta els necessita i entenen que combinar el transport públic amb el patinet és més sostenible que fer servir el cotxe o la moto que cremen combustibles fòssils. Són els que compren patinets homologats per la UE i els condueixen responsablement sense saltar-se les normes de trànsit ni per a vehicles ni per a vianants. Però tota aquesta gent no existeix per als tecnòcrates de l'Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona que, presos d'un atac de pànic per l'incendi d'una bateria de patinet, han decidit prohibir-ne l'ús als trens, metres i autobusos de la capital catalana. La mesura, comprensible si només es pensa en els riscos i les responsabilitats en un nou accident, ignora una realitat social evident per a qualsevol usuari de la xarxa pública. Estaria bé que, abans de decidir una cosa així, es passegessin pels serveis que regenten". El que haurien de fer aquests tecnòcrates, és lesgislar perquè els dels patinets portessin casc, matrícula identificatoria i tinguessin una asegurança, el que hauria de ser extensible als ciclistes, y no només als riders de Glovo i altri, sinó en general.

CAIXES LENTES 12.1.23

El supermercat dels Països Baixos Jumbo, ha decidit adoptar una mesura destinada a tots aquells que es vulguin donar un respir mentre fan la compra, i per pal·liar en certa manera la soledat d'aquelles persones que ho necessitin. Després d'una inicial introducció amb èxit el 2019, Jumbo ha anunciat l'arribada de dues-centes 'Kletskassas' -caixes lentes- més per a aquest any.

“Si podem jugar fins i tot un petit paper a la lluita contra la solitud, això és genial. Això és el que volem ser a Jumbo: veure realment el client, tocar el cor, veure l'alegria a la cara", assegura la directora general de l'empresa, Colette Cloosterman-van Eerd. A causa de tots els mitjans digitals i les presses cada vegada més grans, es nota que la necessitat de calor humana és cada vegada més gran. Realment és un petit esforç ajudar a omplir la bossa a les caixes i tenir una agradable conversa al mateix temps. Demostres que tots importen”, afegeix Cloosterman-van Eerd.

"Fem això de diverses maneres, incloses les nostres 'Kletskassas'. Estem orgullosos que molts dels nostres caixers vulguessin asseure's darrere d'una 'Kletskassa' [caixa registradora]. És un gest petit, però molt valuós, especialment en un món que s'està digitalitzant i accelerant”, afirma Colette.

"En general, faig les meves compres cada dia, sovint al matí, quan està més tranquil. Aquí sempre hi ha hagut temps per xerrar al Jumbo, jo vinc des de fa vint anys. No has de bregar amb clients impacients a la fila. Amb els caixers més joves parlo principalment de xerrades trivials, això és divertit", assegura Annie, de 72 anys i clienta d'una botiga de la localitat d'Udenhout. "Prefereixo parlar realment sobre mi amb els empleats grans. Això fa una bona sensació. Tinc força 'hobbies' i contactes socials, però també conec gent per a la qual el supermercat és l'únic punt de contacte del dia”, afegeix Annie.

A Espanya, la solitud és l'epidèmia silenciada que afecta més de 5 milions d'espanyols. Qui sap si en un futur també s'implanta aquest tipus de mesures de caràcter social per intentar pal·liar aquest problema d'alguna manera, encara que em temo que aquí aixó no ho veurem; potser les farmàcies ja duen a terme aquesta funció, a la seva manera. S'ha de dir, que almenys al meu barri, les senyores grans són les més expertes en colarse, a la que et descuides, sempre tenen pressa i el caldo al foc - és un tòpic, però real com la vida mateixa -, i si no es colen, es posen nervioses si la cua no avança ràpid. Aixó no treu - un altre tòpic real com la vida mateixa - que després en sortir del Super, estiguin xerrant una bona estona amb alguna coneguda. Aquí, l'ùnic que tenim en alguns supermercats grans és la caixa ràpida, o sia, totalment a l'inrevés del supermercat dels Paisos Baixos.

I UN VAGÓ PATINET/BICI? 11.1.23

Des del dia 1 de febrer quedarà prohibit accedir al transport públic amb patinets o monocicles elèctrics. Així ho ha confirmat aquest dimarts l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM), que afirma que aquesta mesura és temporal. Concretament, tindrà una duració de sis mesos i durant aquest temps s’elaborarà una proposta de regulació sobre l’accés i seguretat dels patinets elèctrics i altres vehicles de mobilitat personal en el transport públic. Aquesta prohibició, que ja es va avançar, però sense especificar la data i va aixecar una gran polèmica, s'ha implementat arran de l'explosió de la bateria d'un patinet elèctric en un vagó en un tren d'FGC, el passat mes de desembre. 

De fet, l'ATM ja va instar als operadors a "estudiar" quin havia de ser l'ús dels patinets elèctrics en el transport públic el passat desembre. L'incident que va provocar aquesta mesura va ser l'explosió de la bateria elèctrica d'un patinet el passat 17 de desembre, que no va provocar cap ferit, però que va "posar en perill" els viatgers i operadors del comboi, com va afirmar l'ATM en el seu moment. Ara, aquesta proposició s'ha cristal·litzat en una prohibició de 6 mesos mentre s'estudia quin ha de ser el reglament respecte a l'ús d'aquests vehicles en el transport públic.

Amb la prohibició temporal, l’ATM segueix l’exemple de ciutats com Londres, que té prohibit l’accés dels patinets elèctrics així com altres Vehicles de Mobilitat Personal (VMP) com els monocicles elèctrics, al transport públic des de desembre del 2021, precisament també arran de diversos incendis d'aquest tipus de vehicles, que també han provocat incendis en habitatges privats, normalment durant el procés de recàrrega. Cal tenir en compte que en l’actualitat el trasllat dels VMP en transport públic només està contemplat als FGC, mentre que la resta d’operadors simplement no en fan cap referència en les seves normatives.

Tot plegat, per què un patinet trucat es va encendre dins un vagó, o sigui com passa últimament, l'administració se l'agafa amb paper de fumar, i prohibeix que és el és fàcil. Potser, una possible solució seria habilitar un vagó nomès per a patinets i bicicletes, que també en pugen al ferrocarril, i como són dos mitjans de transport urbà cada vegada més habitual, potser molta més gent usaria el ferrocarril amb el seju patinet o bicicleta. De la mateixa manera que hi ha vagons de silenci, un vagó bici patinet podria resultar.

L'ESCÀNDOL DE L'ESTRAPERLO 10.1.23

El dia 7 de gener de l’any 1936, fa 87 anys, Niceto Alcalá-Zamora, president de la República espanyola, decretava la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions anticipades. Aquell decret posava fi a l’executiu format pel Partido Republicano Radical —de Lerroux—; la Confederación Española de Derechas Autónomas —de Gil Robles— i el Partido Agrario Español —de Martínez de Velasco—, que governava l’Estat espanyol des dels comicis generals de novembre de 1933. Aquesta coalició de partits de dretes i involucionistes s’havia presentat als comicis i havia guanyat les eleccions amb la promesa que liquidaria l’autogovern català, en aquell moment l’únic estat autònom de la República espanyola.

El 6 d’octubre de 1934, el president Companys havia proclamat l’Estat Català dins la República federal espanyola, que volia ser una forma de trobar complicitats en altres territoris històrics per a una nova arquitectura política de la República. La resposta del tripartit involucionista havia estat una guerra urbana a Barcelona; que s’havia saldat amb 74 morts, 252 ferits, més de 3.000 arrestats; i la detenció, empresonament, judici i condemna del govern de Catalunya. Després d’aquells fets, el govern central havia intervingut i buidat de competències la Generalitat; havia clausurat el Parlament; i havia cessat tots els alcaldes i regidors dels partits que havien donat suport a la proclama del president Companys.

Però el setembre de 1935 s’havia filtrat un cas de corrupció, que seria conegut com a Estraperlo i que afectava diversos membres del govern central en la instal·lació de ruletes fraudulentes en diversos casinos de territori espanyol. Aquest escàndol dinamitaria la coalició involucionista: el PRR de Lerroux —especialment afectat per l’escàndol—, seria abandonat per la CEDA de Gil Robles, que pretenia forçar unes eleccions anticipades per concentrar tot el vot de la coalició. Alcalá-Zamora va dissoldre les Corts, però les eleccions generals de febrer de 1936, a Catalunya, les guanyaria el Front d’Esquerres, liderat pel president Companys des de la presó; i a Espanya, les guanyaria el Frente Popular (una coalició de partits d’esquerres).

L'estraperlo era freqüent despres de la guerra, a les entrades de les ciutats grans hi havia els burots. El burot era un funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d'entrada de certs articles, normalment queviures, a l'entrada de pobles i ciutats, fins al 1960. Per extensió, també s'anomenava burot a l'oficina a l'entrada d'una població on els susdits funcionaris cobraven aquest impost. Normalment aquestes oficines es trobaven al costat dels camins principals o a les entrades dels pobles o ciutats. Hi havia molta màniga ampla per part d'aquests funcionaris; m'explicava el pare que quan arribava un camió carregat d'oli per Olis Gambus on ell treballava, el funcionari es quedaba dins la garita com si no anès amb ell, i ja després s'ho cobrava anant a buscar oli gratis, i el mateix passaba amb la Guardia Civil de l'Academia de la Plaça del Taulí. Una academia que fa anys està tancada i abandionada, mengtre discuteixen la titularitat de l'edifici que al seu dia L'Ajuntament va domnar a la Guardia Civil.  Actulment Oleguer Pressas hi té una escola de futbol per a nens sense anim de competició.

Jo vaig nèixer al 1945, però a casa de menjar no hi va faltar mai res, potser perquè el meu avi treballava al Sagalés i sempre baixava pa o algun pollastre o conill de Moia o Castellterçol. O El Basta, que també baixava aliments de Sant Llorenç Savall, i com altres confluia a olis Gambus a buscar oli. No vaig veure mai la cartilla de racionament. Temps era temps, on hi havia prou miseria i també corrupció. Ja es diu que És pitjor la posguerra que la guerra, almenys pels vençuts.