LUÍS ENRIQUE, TU PADRE ÉS AMUNIKE

Aquesta bonica rima li cantaba ahir l'educada afició? del Valladolid a l'entrenador del Barça B en el partit que varen jugar contra l'equip local que va acabar amb el resultat de 2-1 a favor dels Vallisoletans. Posats a rimar podien haver dit "Luís Enrique tu padre es Jesulin de Ubrique", però donar-hi un toc racista els devia semblar més addient i de rima més sonora. Cal no oblidar que Valladolid és el bressol de la "lengua castellana" encara que siguin incapaços de pronunciar bé el nom de la seva pròpia ciutat en la seua llengüa. De fet, aquesta penosa rima ve de vell, aquest vídeo és de l'estadi Carlos Belmonte, camp de l'Albacete de l'any 2009 i ja l'hi cantaven també el mateix, i ja que el senyor Mourinho parla d'imatges, tinc gravades a la retina les de l'agressió brutal i salvatge de Pepe a un jugador del Getafe, agressió que havia de haver significat la seva expulsió definitiva dels camps de futbol. El futbol és per a persones, no per a bèsties. 
Vaig veure només la primera part, la tensió que hi havia en un partit no intrascendent, però tampoc cabdal era palesable a cada jugada, a cada moment. I és que el virus Mourinho comença a escampar-se i un dia algú prendrà mal, i aleshores correm-hi tots. Ja vaig dir al seu dia que em semblava i que en pensaba de Mourinho, el no entrenador que practica el no futbol. Si ho voleu llegir, aquí.

RECORDANT ALEJANDRA PIZARNIK

Partidària de traspassar límits en la vida i en la poesia, Alejandra Pizarnik, la gran poeta argentina que es va suïcidar als 36 anys, el 1972, hauria complert demà 75 anys. Un bon moment per recordar l'obra d'aquesta escriptora, el prestigi de la qual va molt més enllà de les tràgiques circumstàncies de la seva mort.

"El llenguatge de la poesia de Pizarnik és estremidor i té una gran capacitat de subversió", afirma en una entrevista amb Efe la traductora argentina Ana Becciú, amiga de Pizarnik, i una de les persones que intervenen en els diferents actes que tenen lloc aquesta setmana a Madrid per retre homenatge a l'autora de "La terra més aliena".

Una exposició amb fotografies, manuscrits, cartes, dibuixos i primeres edicions de les obres de Pizarnik, conferències sobre la seva trajectòria i la publicació del llibre "Dos poemes inicials", amb facsímils dels poemes i dibuixos, figuren entre les activitats organitzades pel Centre d'Art Modern i la Casa Sefarad. Aquesta tarda, vigília del 75 aniversari del naixement de Pizarnik, Ana Becciú dialogarà amb Raúl Manrique, comissari de l'exposició que es pot veure al palau de Cañete, i recordarà aspectes de la vida de la poeta argentina, que va ser molt amiga d'escriptors com Julio Cortázar, Olga Orozco, Silvina Ocampo, Bioy Casares i Octavio Paz.

La vida de Pizarnik està envoltada d'un cert malditisme, i a això contribueix sens dubte el que es tragués tan jove la vida amb una sobredosi de barbitúrics. Però Ana Becciú assegura que "la seva mort no és el que dóna prestigi a la seva obra", i, de fet, els joves, que "són els que més llegeixen la poesia de Pizarnik, cada vegada menys s'interessen per aquestes circumstàncies". La veritat és que Becciú, que era veïna de Pizarnik a Buenos Aires i anava a casa seva "cada dia", ofereix una imatge de la gran poeta molt diferent de la que alguns tenen d'ella: "Jo vaig conèixer una Alejandra molt juvenil, amb moltíssim sentit de l'humor i que tenia una extraordinària generositat amb els joves aprenents d'escriptor ".

Pizarnik mantenia "un gran contacte" amb escriptors de diferents generacions. Però no només va ser "molt amiga" d'autors consagrats. A casa es reunien amb freqüència "els joveníssims" César Aira, Alberto Manguel, Arturo Carrera i la pròpia Becciú, que el 1976 abandonaria Argentina per traslladar-se a viure a Europa. "Llegia els nostres escrits, ens els corregia i ens animava a publicar", explica Ana Becciú, que no dubta a afirmar que Pizarnik "és una de les grans poetes llatinoamericanes del segle XX".

Gairebé quaranta anys després de la seva mort, "segueix sent una poeta d'una mena d'avantguarda i encara hi ha zones de la seva poesia inexplorades", afirma Becciú, experta en l'obra de l'escriptora argentina i encarregada de gestionar els contractes de traducció dels seus llibres. L'obra de Pizarnik "obre portes" i en els seus diaris, publicats a Espanya per Lumen igual que la seva poesia, "es veu la preocupació que tenia per indagar i investigar el llenguatge poètic, així com les seves preocupacions estètiques, que no eren freqüents en la seva època, almenys a Llatinoamèrica ", afegeix la traductora i poeta.

Quan Becciú va arribar a Barcelona el 1976 va intentar que es publiqués la poesia de Pizarnik a Espanya, però "ningú la coneixia". Hi va haver d'esperar "vint anys" perquè per fi va veure la llum la seva obra poètica completa, "més els inèdits que havia deixat i que, gràcies a la mare d'Alejandra, es van poder salvar". Com a part de l'homenatge que se li rendeix aquests dies a Pizarnik a Madrid, Becciú llegirà aquesta tarda poemes de l'autora de "Arbre de Diana" o "Extracció de la pedra de la bogeria".

Serà l'ocasió de comprovar "la força" que té el seu llenguatge poètic, "la seva capacitat de subversió". I serà també el moment de veure fins a quin punt la seva poesia "és escruixidora perquè no hi ha res que no sigui absolutament imprescindible", diu Becciú, traductora d'autors com Tennesse Williams, Allen Ginsberg, Anne Carson i Djuna Barnes. D'Alejandra Pizarnik n'he publicat alguns dels seus poemes a Banderas de Mayo, i us deixo aqui un enllaç on trobareu poemes seus.

Moradas

A Théodore Fraenkel

En la mano crispada de un muerto,

en la memoria de un loco,

en la tristeza de un niño,

en la mano que busca el vaso,

en el vaso inalcanzable,

en la sed de siempre.

PREMONICIÓ O CASUALITAT

La nit previa a Sant Jordi vaig tenir un somni estrany que vaig publicar. Me l'ha fet recordar l'atemptat d'ahir a Marràkech. Premonició o casualitat.

DE BEATIFICAR A UN RETRÒGRAD

I  ara resulta que na SANTA MARE ESGLÉSIA, es a punt de beatificar inventant-se uns suposats miracles (alguns de regal i altres més sospitosos) i el que faci falta aquell retrògrad intransigent d’en Joan Pau II, mentre Joan XXIII fa més de 40 anys que espera, en un exercici de ridícula endogàmia i auto complaença que no es creuen ni ells. 

I és que a banda d’endogàmics viuen totalment fora del seu temps. No han entès que la gent ja no s’ho empassa aixó dels miracles, ells si que es veu que els convé dir que encara i creuen, de fet a les alçades que estem el que és un miracle es que l’Església Catòlica encara existeixi. Aixó si que és un miracle i dels grans, tot i que també es va acabant per manifesta manca de personal qualificat i no tant, puig agafen qualsevol ens vingui d’on vingui per mantenir el gran negoci i acabaran accedint a treure el celibat, acceptar el matrimoni i que les dones tinguin els mateixos drets que el homes, en tal de mantenir oberta la paradeta. 


Ara, beatificar Joan Pau II es romandre ancorat en el passat, pensar-se que la gent es beneita i oblidar que aquest individu amb la seva intransigència es responsable moral i ètic de la infecció i mort a causa del virus de la SIDA de milers de persones a l’Àfrica en no autoritzar l’ús del preservatiu, la qual fàbrica més important d’Europa si no s’han venut les accions, el Vaticà n’era un dels principals accionistes fa deu anys. Aquest home retrògrad que l’únic que va fer en el seus vint-i-sis anys de regnat terrenal fou fer retrocedir l’església catòlica en la seva obertura, beatificar a tot quisqui que passava per allí, sospitosos de feixistes inclosos, que es va entrevistar amb criminals de guerra com en Pinochet (veure la foto) i Fidel Castro, sorrut i enrocat en la intransigència típica del Vaticà i d’aquesta maleïda mala manera d’interpretar el missatge de Jesús, ignorant no ja la realitat del segle XXI si més no la del XX.

I ja que era tan mediàtic i li anava el “merchandising” Com aixó de beatificar un retrògrad costa molts diners puig s’han de comprar monges perquè afirmin somrients e il·lusionades que han gaudit de suposats miracles i altres bajanades variades, proposo que ho pagui un espònsor; segur que Coca-Cola en seria el primer interessat. Fins i tot podrien regalar "cromos"

"Joan Pau II, beat per la gracia de Déu i Coca Cola Company Corporation. (marca registrada)"

DE CITES PER MOTIVAR GRUPS HUMANS

Ja que sembla que l'entrenador del Real Madrid, el Sr. José Mourinho té a bé citar Einstein per motivar als seus jugadors, aqui deixo unes quantes cites d'ell (d'Einstein, clar)

"L'home troba Déu darrere de cada porta que la ciència aconsegueix obrir. 

Qui no té el do de meravellar ni d'entusiasmar més li valdria estar mort, perquè els seus ulls estan tancats.

La formulació d'un problema és més important que la seva solució.

Una vetllada en què tots els presents estiguin absolutament d'acord és una vetllada perduda.

No sé com serà la tercera guerra mundial, només que la quarta serà amb pedres i llances.

Si hagués previst les conseqüències, m'hauria fet rellotger.

Tindrem el destí que ens haguem merescut.

Si no ho puc dibuixar, és que no ho entenc.

La naturalesa està constituïda de tal manera que és experimentalment impossible determinar-ne els moviments absoluts.

No hi ha coses sense interès, només persones incapaces d'interessar. A qui no té el do de meravellar ni d'entusiasmar més li valdria estar mort, perquè els seus ulls estan tancats.

Tots som molt ignorants, el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses.

L'art és l'expressió dels més profunds pensaments pel camí més senzill.

El món no està amenaçat per les males persones, sinó per aquells que permeten la maldat.

Les proposicions matemàtiques, en tant tenen a veure amb la realitat, no són certes, i en tant que són certes, no tenen res a veure amb la realitat.

Hi ha dos camins per viure la teva vida, pensant que no tot és un miracle o pensar que qualsevol cosa és un miracle.

Déu és sofisticat, però no malèvol.

Trista època la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici. 

Mai penso en el futur. Arriba de seguida.

La imaginació és més important que el saber. 

Si la meva teoria de la relativitat és exacta, els alemanys diran que sóc alemany i els francesos que sóc ciutadà del món. Però si no, els francesos diran que sóc alemany, i els alemanys que sóc jueu.

La cosa més incomprensible del món és que sigui comprensible.

La teoria és assassinada tard o d'hora per l'experiència.

El que realment m'interessa és si Déu tenia alguna elecció en la creació del món.

Joventut, saps que la teva no és la primera generació que anhela una vida plena de bellesa i llibertat?

Si la teva intenció és descriure la veritat, fes-ho amb senzillesa i l'elegància.

Per què aquesta magnífica tecnologia científica, que estalvia feina i ens fa la vida més fàcil, ens aporta tan poca felicitat? La resposta és aquesta, simplement: perquè encara no hem après a usar-la amb encert.

La imaginació és més important que el coneixement.

Al principi tots els pensaments pertanyen a l'amor. Després tot l'amor pertany als pensaments.

Els conceptes i principis fonamentals de la ciència són invencions lliures de l'esperit humà.

El misteri és la cosa més bonica que podem experimentar. És la font de tot art i ciència veritables.

No guardis mai al cap allò que et càpiga en una butxaca.

El més incomprensible de l'univers, és que sigui comprensible. 

El nacionalisme és una malaltia infantil. És el xarampió de la humanitat.

La major part de les idees fonamentals de la ciència són essencialment senzilles i, per regla general, poden ser expressades en un llenguatge comprensible per a tots.

Dues coses són infinites: l'univers i l'estupidesa humana, i jo no estic segur sobre l'univers.

Si no xoquem contra la raó mai arribarem a res." 

DE TEMPS PERDUT I FARSANTS

Parlava abans d'ahir que no hi era a París pel maig del 68 i he explicat en altres ocasions que tampoc havia estat a a la tancada d'intel·lectuals a Montserrat ni a la caputxinada, ocasions perdudes de viure moments històrics, i tantes altres coses que voldria haver fet i no ha estat així. I és cert, i és cert també que una de les coses que em sap més greu, és precisament aixó, el temps que he desaprofitat al llarg de la meva vida, tot aquest temps malbaratat inutilment que ja no podré recuperar, perdut enmig de fotesses insubstàncials. No seria del tot així, però si és cert que costa administrar equitativament el temps, no voldria tampoc ara donar la impressió que he estat tota la vida vagarejat sense fer ni brot, però si podia haver fet moltes més coses i participat amb d'altres, que ara em sap greu no haver-ho fet. Potser és normal perdre el temps, a Proust li va donar per set llibres, o el Paradís perdut, el llarg poema de Milton.


Parlant de temps perdut i de llibres, comentava ahir Clídice al seu blog el cas del violinista Nestor Eidler quan explicava en una entrevista a la contra de la Vanguardia de per què va voler estudiar amb un professor en particular: Oistrach.

"¿Por qué precisamente con él?
Yo no estaba conforme con mi sonido. Y escuchaba el de otros grandes violinistas: “Farsantes”, pensaba. Hasta que oí a Oistrach: “Es el único que no miente”, me dije...


No entiendo a qué se refiere…
En los otros percibía interferencias, o físicas o narcisistas... Oistrach era el único que me hacía vibrar, sentía que conectaba con la esencia... ¡Quise tocar como él! Como discípulo de Fedora Aberastury, ella me enseñó el camino a los misterios y hacia Oistrach."

I és curiós, vaig llegir el seu dia aquesta entrevista, i de fet després d'acabar de llegir 2.666 de Bolaño he estat incapaç de llegir res més nou, em limito a rellegir llibres antics, i no necessàriament perquè Bolaño no fos un farsant (que ho era amb un desmesurat i egocèntric afany de posterirat) ni ho siguin els escriptors que no he llegit, ho era un farsant i en les seves novel·les acceptaria expressar el que deia Joan Crawford a Jonnhy Guitar "Digues que m'estimes encara que sigui mentida". Ja deia Pessoa que els poetes eren grans fingidors i Bolaño era també poeta.

LA DEGRADACIÓ NATURAL DE L'IDIOMA

A Catalunya som uns set milions set-cents mil habitants (segons targetes de la seguretat social), dels quals uns sis milions parlen i viuen en castellà sense cap necessitat de saber o entendre el català, tot i què la majoria (un 80%) l’entén i fins i tot més de la meitat el podrien parlar. Perquè en contra del que puguin dir els brètols ignorants o maldients de torn de Madrid, a Catalunya no cal entendre ni parlar el català per anar per a tot arreu sense cap problema, llevat del món de la hostaleria costanera i turística, que és ple de cambrers asiàtics, aleshores ja no val ni el castellà: o anglès o per signes. 

Dels milió set-cents mil que resta, un milió i mig llarg som els que sovintegem català i castellà i fem alló tant mal fet de canviar de idioma en trobar-nos una persona de parla castellana tot i saber que ens entén o ens hauria d’entendre, però aquesta no militància no és pas nova i és fa difícil canviar l’actitud, el mal vici és ja adquirit a base d’anys.I ens en queden més o menys uns dos-cents mil que son els de soca-rel, de la ceba, militants per la llengua, que son els qui estan realment preocupats. Tot i que la realitat es tossuda i 200.000 contra 7.700.000 em temo que ja es veu qui en serà el guanyador de la comtessa.

Ara, de moment nomes s’estan perdent batalles com la del carrer o el pati de l’escola, però ni molt menys la guerra, entre d’altres coses, perquè la resistència és forta i comença a organitzar-se, de manera que els qui son activistes ho son amb escreix.I és que un dels problemes que tenim i veig molt difícil de solucionar, és el fet de ser bilingües. Vol dir doncs que així com un immigrant que va a França, Alemanya, Itàlia, etc, no te més remei que aprendre l’idioma del país on hi pensa residir i treballar, aquí, a casa nostra, en el cas dels immigrants sud-americans que parlen castellà o els magribins que molts també, no tenen cap necessitat de parlar en català per moure’s pel país. A banda que en el cas del magribins en no tenir tampoc ganes d’arrelar (en general), l’interès encara és més minso. Per tant, els que decideixen parlar en català ho fan purament per interès propi i consciencia del que representa la nostra llengua, fet que és d’agrair però bastant minoritari. Compte, i no cometem l’error dels francesos de tancar-los en guetos, que encara ho empitjorarem. Forçats pel temps i les circumstàncies ja ho varem fer fa seixanta anys i així ens ha anat, nomes en la mida que s’ha anat integrat gent en la zona catalanoparlant s’ha incorporat amb naturalitat a parlar la llengua. I té la seva lògica: Si jo visc en un barri on gairebé tothom parla castellà, o sigui que en anar a buscar el pa, queviures o qualsevol altre tipus d’establiment m’atenen i m’entenen en castellà, no tinc necessitat de fer cap esforç per aprendre català, més si tenim en compte i amb tots els respectes, que el substrat social sol ser de nivell baix, No ens ha de sorprendre doncs que els costi d’integrar-se en tots els sentits.

I el remei, és que no hi ha remei, així ha estat i així seguirà i no és un problema generacional, és ara ja en molts del casos, d’actitud, d’aquest renaixement del nacionalisme espanyol que tant de mal està fent a Espanya i a nosaltres mateixos, que fa que gent que mig parlava o xampurrejava el català, ara s’enquisti a parlar nomes en castellà, i és aquesta una actitud que va en augment dia a dia.

Amb aquest panorama incert, no se si la salvarem la nostra llengua, però costarà de preservar-la, depèn de la quantitat de catalans que siguem capaços d’estimar-la prou com per evitar la seva desaparició. Però: I després de nosaltres?

L'ESTRANY FENÒMEN DEL MAIG DEL 68

El més de maig de l'any de 1968, es va produïr a Catalunya un estrany fenòmen paranormal del qual encara a dia d'avui la gent de certa edat en parla. A començaments del més de Maig, a Catalunya llevat de quatre franquistes, algun falangista, uns cuants capellans i monges, la mainada petita i la gent gran que els cuitava, la resta desaparegué de sobte de manera misteriosa. El país es quedà paralitzat. Fàbriques, despatxos, escoles, el camp, la pesca, funcionaris, tot el procès productiu s'aturà.
Que va succeír? - us preguntareu - que provoqués aquesta extranya desaparició de gairebé tres milions de persones dels tres sexes d'entre 18 i 50 anys durant aquest més en concret.

La resposta era a Nanterre, Lió o Paris, allí varen estar-hi tot el mes de maig els catalans progres i d'esquerres, els catalans que no eren progres i eren de dretes, i els qui no eren ni progres ni de dretes ni d'esquerres i que ni tan sols eren catalans però tambè participaven de la revolta. Tots volien ser part de la història. París es va omplir de quatribarrades i barretines, i la famosa frase "sota les llambordes hi ha la platja" és d'un català, i no un català qualsevol, No! un català de Baracaldo. Qui sinó sabia com es diuen els "adoquins" en català?. I aquest català ni més ni menys era un jovenet Josep Lluís Nuñez, encara sense Navarro, l'home que fa fer famosa la frase: "hemos puesto unos llambordins".

Aquell maig tothom era a França de revolta. Tothom? No! Servidor de vostès era a Palma de Mallorca, a les bóvedes, sota la Catedral cumplint amb el Servei Militar. Algù s'havia de quedar per vigilar l'hortet.

Aquell maig del 68 no va arreglar res, o poca cosa. Que s'en pot esperar d'una revolta burgesa que és va acabar perqué venien les vacances d'estiu? una revolta que deia que sota les llambordes hi havia la platja, fins que es va adonar que el que hi havia eren les clavegueres de l'Estat, que en comptes de prohibir prohibir, els efectes secundaris feren prohibir més que abans. I la llibertat? en parador desconegut.

IKEA, GAY FRIENDLY I LA FAMILIA TRADICIONAL

El secretari d'Estat de Polítiques per a la Família d'Itàlia, Carlo Giovanardi, ha assegurat que un anunci publicitari d'Ikea ​​que mostra a dos homes donant-se la mà és "greu i de mal gust ". Giovanardi va criticar l'empresa sueca per "venir a Itàlia a dir als italians quina cosa han de pensar, polemitzant contra la seva Constitució ". La fotografia de la parella està acompanyada de l'eslògan "Estem oberts a totes les famílies", però la campanya gay friendly d'Ikea ​​no ha acabat de convèncer el conservador polític italià, qui en el seu dia va dir que "l'adopció de matrimonis gais afavoreix el trànsit de nens ", i que considera que aquest anunci atempta contra la familia tradicional que a Itàlia només contempla la unió matrimonial entre un home y una dona.

Hi ha que veure com els molesta als catolics rancis que es digui matrimoni a la unió entre dues persones del mateix sexe. Veuran senyors cristians no gaire cristians, el matrimoni com a concepte i paraula existia ja abans que Jesús baixes a la Terra a predicar al desert pel que es veu, i la Santa Mare Església se'l va fer seu com ha fet amb tantes altres coses. És el que tenen les sectes que adoren ídols, que ho aprofiten tot sense gaires manies i després s'apunten el mèrit i el monopoli de la apropiació indeguda.

I el més curiós, el que més m'ha sorprès d'aquesta noticia, es, que enten el Sr. Giovanardi per Família Tradicional? Anar a missa cada diumenge, tenir deu fills, tenir una fulana sense que es noti massa, pegar la dona en la intimitat de la llar, ser intolerant amb tots els que no pensin com aquesta família, o sigui el cap, el pare. Castigar i despreciar un fill homosexual si ha sortit així; enviar la nena a avortar a Londres o a Holanda perquè no se sàpiga, o fer-la fora de casa com una veina meva perquè estava embarassada (i era molt de missa) i que curiosament ara que és vella i està sola l'ha acollit la seva filla rebutjada, en un autèntic acte de caritat cristiana.

En comptes de queixar-se de l'anunci d'Ikea i exigir la seva retirada podria el Sr. Giovanardi aprofitar per rellegir la Bíblia a veure si és capaç de captar, entendre i aplicar correctament i amb humilitat i saviesa el missatge de Jesús de Natzaret. Falta l'hi fa. Ah! parlant de famílies tradicionals, potser es refereixen a Santa Anna, Sant Joaquim i Maria la seva filla, per cert, a que es dedicaven els pares de Maria? i que va passar en unes festes del poble on la gent es disfressava d'animals com àligues, coloms i altri?, però tampoc es tracte d'aixó. Oi?, que després parlen de persecució contra els catòlics, o aixó manifesta sovint il capo di tutti capi Sonsenyor Rouco Varela.

LA REACCIÓ DAVANT LA CÀMERA DE TV

Haig de confessar que m'agrada treballar amb l'ordinador i com a música de fons en la tele que hi ha al costat de la pantalla, tenir connectada una retransmissió de tennis de les que sovintegen als canals d'esports, i aquesta setmana amb el Godó BancSabadell haig de reconèixer que m'estic posant les botes. El so fluix, a penes audible i de tant en tant, faig una aturada i miro com va el joc, més que res perquè el tennis m'avorreix, com m'avorreix la Fórmula 1 o el fútbol. De fet haig de reconèixer que m'avorreix en general tot a la vida, ja hi vaig nèixer així i ja no sóc a temps de canviar. Un neix, s'avorreix i es mor, aquesta és la meva filosofía.


En els intervals o temps morts de les retransmissions de tennis, el càmera va fent primers plans del públic que el regidor mostra segons el seu criteri, i els enfocats surten a les grans pantalles que hi ha a les pistes. I és curiós observar les cares de la gent quan es veuen a ells mateixos. Pocs, molt pocs superen la prova de la naturalitat, i aquí comença una curiosa manera de reaccionar davant la sobtada pèrdua d'intimitat. N'hi ha que sense cap pudor es senyalen a ells mateixos (solen ser mainada). N'hi ha que dissimulen però miren de reüll, i és clar, es veu. Alguns (pocs) s'enfronten a ells mateixos sense parpellejar, d'altres mostren un somriure nerviós, alguns com una noia avui, que ha tancat la boca en veure's, per continuar mastegant el xiclet. Altres (els menys) simplement continuen pendents del joc sense donar (aparentment) cap importància a la projecció de la seva imatge en les enormes pantalles de la pista. També s'hi poden trobar somriures nerviosos, sobtades ganes de xerrar amb el del costat, i sempre n'enganxen algun que burilleja o dormisqueja. Obviàment aquest fet es dona en qualsevol retransmissió esportiva on hi hagi public, operò a mi m'ha donat per fixar-me amb la del tennis.

Curioses les persones humanes, deu ser perquè en ser dels pocs animals que és capaç de reconèixer-se davant d'un mirall, en veure's en primer pla neguiteja, potser perquè no som tan exhibicionistes com ens pensem i també prou vergonyosos de mena. Només els nens (i no tots) reaccionen amb normalitat, possiblement perquè encara no han estat prou mal educats per reaccionar de manera sovint ridícula davant la simple projecció de la pròpia imatge, aspecte que hauria de semblar-nos completament natural atès la projectem constantment vers els altres.

EL TAXI D'ESSAOUIRA

"Sóc al Marroc, en un lloc concret de Marràkech, on hi ha els adobadors de pells, un home em dona unes claus d'un cotxe perquè l'acompanyi, és un vell FIAT de color beig, s'asseu al meu costat i em va indicant el camí. Circulem per carrerons estrets curulls de gent que no s'aparta i s'han d'escampar a base de tocar insistentment la botzina. Finalment arribem a les afores de la ciutat i l'home m'indica que el deixi allí. 

Aleshores em dona uns diners que és l'import que marca el taxímetre atès estaba conduint sense saber-ho un taxi. Atura ell mateix el taxímetre i em dona les instruccions per tornar el taxi al seu propietari a Essaouira. 

Traveso una carretera solitaria, desértica i mal asfaltada on hi circula bestiar, bicicletes, motocicletes i algun camió fins arribar a les afores d'Essaouira. Allí en una amplia avinguda apareixo en un pis gran i assolellat, molt gran i molt assolellat, a sota hi ha un ver amb terrasa curull de gent, i al pis de dones i mainada que preparen alguna festa espècial. Trafiquejen amunt i avall de l'habitatge mentre la mainada juga pel mig esvalotada. M'ofereixen un te i espero a que arribi la persona a qui haig de donar les claus del taxi. No és però un home, és una estrangera de mitjana edat, cabell castany i amb un vestit marró llarg i desgarvat com ella. És británica em diu, i fa deu anys que viu aquí. M'encanta aquesta terra i aquesta gent, i aquest sol que mai els abandona, afegeix.

Ja no sóc al pis gran i assolellat. Estem xerrant amb la dona al mig del carrer. Mentre, passa un senyor damunt d'un burret amb un enorme barret de palla que ens saluda somrient. Continúa l'home el seu cami i de sobte una enorme explosió ens eixordeix, caiem la dona i jo al terra per la força de l'ona expansiva que deixa rere seu un nùvol de pols que no permet veure res. Estossego per la pols que m'ha entrat en els pulmons i el mateix fa la dona. Se senten crits, laments, plors i esgarips i a mida que escampa la pols provocada per l'explossió contemplem astorats amb la dona, les runes del que havia estat el bloc de pisos on hi havia el pis gran i assolellat amb les dones trafiquejant i els nens jugant esvalotats.

No ha servit per a res, exclama la dona, no ha servit per a res . . ."

i aquí s'ha acabat el somni d'aquesta nit, un somni digne d'un día de Sant Jordi. A diferència de la majoria que s'esborren només llevar-te, aquest el conservo encara ara a les 16 hores ben fresc, i l'estic visualitzant mentre escric, en colors clar, en colors d'Essaouira.

I PER SANT JORDI, UN POEMA . . .

. . . un poema d'en Joan Salvat Papasseit. És un poema curt, senzill amb aquell puntet d'innocent picardía que l'empaitador de minyones hi sabia donar. El poema es títula: I el seu Esguard . . .

i el seu esguard damunt el meu esguard 
sóc presoner
que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
baix baixet
a l'orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau.


joan salvat papasseit

EL DEUTE D'ESPANYA NO ÉS ECOLÒGIC

"En només quatre mesos, Espanya ha consumit tots els recursos que el seu ecosistema pot produir. A més, no és a temps de regenerar-lo i emet més contaminants dels que pot absorbir. Per tot això, des d'aquest dimarts 20 d'abril a les 16.50 hores, Espanya ha entrat en "deute ecològic". Són càlculs de la New Economics Foundation (NEF), un comitè d'experts independent britànic, que afirma que en el cas que tots els ciutadans del món visquessin com els espanyols, farien falta tres planetes per poder cobrir totes les necessitats.

Els nostre entorn té una capacitat limitada de produir recursos i d'absorbir contaminants sense posar en risc la capacitat de generar aquests recursos any rere any. Segons els càlculs de la NEF, basats en les dades de la Global Footprint Network, Espanya ha trigat menys d'un terç de l'any a acabar tot el seu pressupost ecològic pel 2011 i només pot satisfer les necessitats a compte de recursos d'altres països.

La biocapacitat del territori espanyol només permet cobrir el 30% de la seva demanda de recursos. Cada espanyol necessita 5,4 hectàrees globals per satisfer el seu nivell de consum actual, però només té un pressupost d'1,6 hectàrees, de manera que el seu dèficit ecològic és de 3,8 hectàrees. Al ritme de consum actual, i si Espanya hagués de subsistir dels recursos propis, aquest dimarts 19 d'abril els hauria esgotat ".

Aquest text que heu llegit, és una de les bestieses més grans i disparatades que he llegir en molt de temps. Em temo que els senyors de la New Econonmics Foundation no s'han assabentat de que va la cosa dels recursos, recursos que sobren i amb escreix, i és tenint en compte que hi ha hectàrees i hectàrees sense explotar per guaret o altres aprofitaments de subvencions agrícoles europées, o simplement per manca d'interés. 

No ens deixen prodüir tot la llet que podriem produïr, i ens dediquem a engreixar els porcs dels Paisos Baixos, i podria seguir explicant com es poden aconseguir recursos amb escreix, però aixó ja ho sap la gent la terra. Hi ha tres coses que ens sobren i molt, recursos agricoles, massa arbrada i aigua. El que s'hauria de cambiar és la manera de consumir i potenciar la agricultura, però de deute ecològic res de res. Aquí l'ùnic deute que té Espanya a banda del seu, són els quinze mil milions que no ens retorna cada any i que signifiquen el 9% del nostre producte interior brut, i aixó si que serien recursos per Catalunya si ens els retornessin.

A PROPÒSIT DE L'ÈXIT I EL FRACÀS

La diferència entre l'exit i el fracàs en l'art, rau en el reconéixement, puig l'esforç creatiu, tant en un cas com en l'altre, és el mateix, i en el cas del fútbol, la diferència rau en si entra o no la pilota dins una porteria, així de simple o complex, com simple o complex és el fútbol. En canvi, la diferència entre el seny i la rauxa, rau en que amb seny fas tot alló que la majoria i tu mateix creieu has de fer assenyadament, i en canvi, la rauxa és el que en veritat faries i el cos t'ho demana i gairebé mai goses fer-ho, potser per aixó hi ha qui diu que la vida sol ser tot alló que no hem fet.

DE BANCS I REMERS AL TÀMESIS

Un Banc decideix enviar un equip a competir a les regates del riu Tamèsis, on hi competeixen Òxford i Cambridge. Van sis remers, un coordinador, un timoner i un cap d'organització. Finalment acaben la carrera els últims. Es reuneix el Consell d'Administració del Banc per estudiar les causes del fracàs de la seva embarcació i arriben a la conclusió que necessiten un psicòleg a la nau per animar emocionalment als remers, i dit i fet, a l'any següent, tornen a competir amb cinc remers, un psicòleg, un coordinador, un timoner i un cap d'organització...., i tornen a perdre encara amb més desavantatge que l'any anterior.


Es torna a reunir el Consell d'Administració i arriben a la conclusió que el que necessiten és un adjunt a organització per coordinar més bé entre el cap de organització i el coordinador i el psicòleg, i així tornen a competir l'any següent, amb 4 remers, un psicòleg, un coordinador, un timoner, un adjunt a organització i el cap d'organització. Resultat: un altre estrepitós fracàs encara més gran.


Es tornen a reunir els savis del Banc, i un jove directiu prometedor amb flamant títol universitari té una idea: suprimir al timoner, de fet no cal, atès la carrera és en línia recta i si es desvia una mica la barca, l’últim que rema que vigili el timó, i a més a més, com hi ha molta gent, podríem suprimir un remer i així aniria més lleugera. I es tornen a presentar per quarta vegada, amb un remer-timoner 2 remers, un psicòleg, un coordinador, un adjunt a organització i el cap d'organització. Òbviament perden encara per més distància que en cap altre edició.


Tornats a reunir-se, arriben a la conclusió que la culpa de les derrotes reiterades, és dels remers que no remen prou i que potser s'haurien de canviar per uns altres que hi posessin més nervi. Fins que arriba un moment que el vell Director General que no sol assistir a aquestes reunions, però aquell dia hi ha anat, els fa callar.


Escolteu! ¿I si només posàvem vuit a remar i un timoner?, ¿voleu dir que no aniríem més ràpid i tindríem alguna possibilitat de guanyar?


Es fa un dens silenci a la sala de reunions, fins que tots els savis comprenen les sàvies paraules del Director General i li donen la raó entre aplaudiments.


A l'any següent, no guanyen pero queden segons.


Els Bancs en general funcionen d'eixa manera.

PRESUMPTE INCENDI A LA SAGRADA FAMILIA

Un presumpte incendi s'ha declarat avui a la cripta de la nau central de la Sagrada Família, presumptament provocat per un home que ha estat detingut, sense que s'hagin registrat ferits entre els centenars de turistes que han estat desallotjats. Així ho ha indicat en declaracions a TV3 el president del Patronat de la Sagrada Família, Joan Rigol, que ha qualificat de "pertorbat" el detingut i ha explicat que l'incendi sembla "controlable amb facilitat", encara que ha causat una gran fumera i alarma entre els visitants del temple i veïns.

Sempre m'ha sorprés aquesta expressió de presumpte, malgrat en aquest cas sembla l'han enxampat uns turistes que l'han vist calant foc a una part de l'enorme pastitx, malgrat aixó es diu el presumpte autor dels fets, perquè se entén que fins que el Sr. Jutge no ho dictamini no sera culpable de calar foc a un tros de la Basílica. 

Aquest fet em porta a recordar un cas succeït poc després de la guerra, o sia a las posguerra a Sabadell, on un senyor es va tirar al tren i aquest li va tallar el coll en rodó. La Guardia Civil (el que sabia escriure) va posar en l'atestat. "Se encuentra el cuerpo de un individuo sin identificar con la cabeza separada del cuerpo a uns cincuenta metros (abans els trens corrien més que ara) estando dicho individuo PRESUNTAMENTE MUERTO. 

Per aixó he titul·lat el comentari presumpte incendi a la Sagrada Familia, car fins que el Sr. Jutge no ho dictamini, l'incendi d'avui a mig matí, és presumpte, com l'autor dels presumptes fets que presumptament s'han  produït.

EUROPA

Europa és un immens aparador pels africans (dits també subsaharians), la terra promesa. Malauradament, emmig d'Àfrica i aquest suposat paradís, hi ha l'estret i la Guardia Civil. I el primer que hauriem de fer amb aquests immigrants quan arriben a casa nostra, és demanar-los perdó pels més de cent anys d'espoli sistemàtic del seu territori i procurar ajudar-los, però, ens resulta molt més còmode i pràctic titllar-los d'indocumentats, il·legals i si ets del Pp delinqüents habituals, per tal de responsabilitzar-los dels nostres problemes i treuren's-els del damunt. 


Fa molts anys l'exPresident Pujol demanava que s'invertís al Nord d'Àfrica, precisament per evitar aquest flux migratori. No li feren massa cas en aquella época en que ell insistia: o industrialitzem el nord d'Àfrica o amb el temps ens vindràn tots els africans cap aquí. I en aixó el Sr. Pujol tenia raó.

SERIA FANTÀSTIC

Manllevant el títol d’una cançó d’en Serrat, seria fantàstic que PP i PSOE es posessin d’acord amb la qüestió de la represa de la negociació amb ETA. Seria fantàstic que ETA i l’entorn abertzale estesin també per la labor de la fi de la lluita armada. Seria fantàstic que no hi haguessin més atemptats a Iraq, Pakistan o Afganistan. Seria fantàstic que els americans i la resta de tropes que hi ha en aquests dos països tornessin a casa seva. Seria fantàstic que al Senegal s’acabés d’una vegada la guerra que no existeix als medis. Seria fantàstic que que al Congo s'acabés tambè la guerra per l'or gris; que el poble saharaui pogués decidir el seu futur, que s'acabessin les pasteres i que tota l’Àfrica aconseguís sortir de la misèria i començar a viure amb la mínima dignitat que es mereixen. 


Seria fantàstic que a Libia, Egipte, Marroc, Siria i algun país més del Nord d'Àfrica arribés la democràcia i la pau social. Seria fantàstic que un dia ZP digués una, encara que fos una sola veritat i Mariano Rajoy tingués un bri d'intel·ligència en la mirada, encara que fos per un instant. Que el Sr.Artur Más i el seu Govern dels millors fossin una mica més coherents i Quim Nadal callès la boqueta de bocamoll oblidadís.


Seria fantàstic que Rússia deixes en pau als txetxens. Seria fantàstic que l’església catòlica evolucionés el seu pensament i obra, social i cristià al nivell de l’època actual i els problemes reals, i que el musulmans respectissin les dones. Seria fantàstic que desapareixes el fanatisme a totes bandes. Seria fantàstic que palestins i israelians fessin una treva seriosa i deixessi'n de matar-se per no res. 

Seria fantàstic, haver-te conegut abans i així poder estimar-te, noia dels ulls marrons. Seria fantàstic que sempre fos dissabte i lluïs cada dia el sol dins una primavera eterna........ 


Seria fantàstic......... La llista podria ser molt més llarga, però, que importa. El món no ho és de fantàstic, ni la vida, ni ho seràn......, d’ací a un any gairebé podria fer servir “cortar i pegar” llevat de petits canvis en el guió i ja tindria el comentari del dia. De fet aquest és del 2008 amb molt poques variacions, vol dir doncs que gairebé res és fantàstic, els problemes estàn enquistats en el temps i sín de difícil solució.



DE DINER NEGRE I AVIS

A la majoria de polígons industrials, sobretot als urbans o a les rodalies de les urbs, hi ha avis o rodamóns que malviuen o es treuen un sobresou recollint cartró i deixalles variades. Doncs bé, hi ha una aplicació sobre aquest fet social o sub-social curiosa. Una persona que tingui una empresa en aquest polígon, trava amistat amb un avi o rodamón d'aquests, xerra amb ell, li fa una mica la gara-gara i s'assabenta de la seva situació familiar, normalment desarrelada o inexistent. A partir d'aqui i un cop hi ha una certa confiança, un dia se li demana el carnet d'identitat amb la justificació que atès s'ha d'informar a la junta de residus de que es retira el cartró o altri per a reciclatge, s'ha de comunicar a aquesta junta que s'ha fet a traves d'una tercera persona lluny del tràmit reglamentari. Aquesta o una altra excusa per l'estil.

Es fa fotocopia del DNi de l'avi o rodamón i se li fa signar un paper conforme s'ha fet aquesta gestió. El que no sap l'avi o rodamón (llevat que es vagi al Banc i després hi ha compensació mensual) és que amb aquesta signatura acaba d'obrir un compte corrent del que no en podrà disposar atès acaba de delegar amb la seva signatura a qui li ha presentat el document la disposició dels diners "negres" que s’ingressaran en aquest compte corrent.

És una manera neta per tenir un compte corrent a disponibilitat immediata de diner negre, d'aquest que no paga els impostos que hem de pagar els pobres altrament denominats classe mitjana que diuen els de les Caixes que aixó ho saben, som els qui hem de pagar.

Us preguntareu com ho sé. Fa uns quants anys ja, un vell conegut d'aquells que veus de tan en tant i dels qui no en solen arrossegar de propi ni cinc em va explicar el cas. El seu pare amb qui no es feia d'anys havia traspassat i en assabentar-se'n s'havia personat on malvivia i regirant els quatre papers que hi havia es va topar amb un sobre d'un banc on constava que el finat tenia gairebé quaranta milions de pessetes en un compte corrent. Sorprès, li ho va comunicar a la seva germana i ambdós és varen presentar al Banc. Allí els hi varen comunicar que efectivament si era cert que el compte anava a nom del seu pare però que ell no tenia autorització per retirar aquests diners, que hi havia hagut algun tipus d'error atès aquest sobre no s'enviava mai al domicili del titular del compte, sinó que ho anava a recollir a la guixeta el qui en podia disposar...........

Resultat, compareixença dels dos germans a casa de l'empresari que disposava de la signatura del compte i una voluntària indemnització de cinc milions per barba per part d'aquest pel seu silenci. El cas ha prescrit, ell ja és mort i de la germana no en sé ni de fet n'he sabut mai més res, per aixó us ho explico ara a voltes amb el tema de qui ha de pagar impostos i de perquè només en paguem els qui (i a dia d'avui encara és una sort) tenim nòmina i no podem amagar ni una pesseta del que guanyem, atès el nostre avi que afortunadament no ha de recollir cartrons per a sobreviure, justeja amb una minsa i escadussera pensió.

80É ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA

Avui 14 d'abril a les 6 del matí farà 80 anys que els regidors del petit municipi d'Eibar, al País Basc van proclamar la República. Molts altres municipis es van incorporar a la iniciativa i Espanya passà de monarquia a república de la nit al dia.

Se'm fa difícil parlar de la República, atès per una banda hi ha molta mitificació de la part positiva i per l'altre molta desinformació interessada sobre la negativa. De retalls de coses que m'ha explicat el meu pare us en deixó aquest comentari:

"Els qui varen viure la pre guerra, la guerra i la post-guerra entre els el meu pare que era de la quinta del biberó, podrien explicar de les malvestats d'uns i altres, abans, durant i després, perquè a les guerres no hi ha bons ni dolents, nomès víctimes gairebé la majoria innocents. Precisament en parlàvem l'atre dia amb el meu pare, i m’explicava els altres crims, els que es varen cometre abans, al començament i durant la guerra, quan anaven els de la FAI, la CNT, el POUM o els anarquistes incontrolats, de vegades ni se sabia de quina facció eren, a reclutar gent per a la República, aquella que se suposava controlava en Companys. A Sant Feliu de Codines al del cal Llauner el varen matar davant mateix de casa seva, però no va delatar a 10 mes que varen salvar la vida, entre ells el meu avi, el Lluís de l’Oli, que no era pas de cap partit, simplement no en volia saber res d’aquesta guerra. Al Mas Badó hi havia un capellà gran, el varen matar per no res i s’hi varen pixar després a sobre, es varen produir molts disbarats a la banda dels “bons” quan sabem que a les guerres de bons no n’hi ha. Entraven als pobles, se’ls enduien als qui no volien anar amb ells i els mataven deixant-los en qualsevol cuneta etc. etc. Si s’ha de parlar de crims, si s’ha de tornar a remoure el passat, fem-ho a ambdues bandes i reconeguem també els crims dels nostres, puig de no ser així ens quedarem només en la comissió de la Mitja Veritat, i no serem del tot justos, ni farem definitivament net d’aquell horror, horror que fa que encara a dia d’avui en més d’un poble no se’n parli o es faci amb la boca petita. I ja sé que el que s’addueix es que una cosa son actes comesos durant la guerra i l’altre la repressió que varem sofrir després de la guerra, de manera cruel i despietada, però aixó si ho poguéssim preguntar als morts ens dirien que els importava un rave, que al cap i a la fi els hi varen arrabassar la vida igualment. I és que si no ho aclarim tot, finalment semblarà que a la guerra els perdedors eren uns angeletes de la caritat que no varen trencar mai ni un plat, i els altres unes besties assedegades de sang i si bé és en gran part cert lo segon, alguna responsabilitat també hi varen tenir els primers.

Puig que es va decidir a l’any 78 fer la vista gruixuda amb tots els franquistes que estaven i estàn encara en esferes de poder, potser seria millor no remenar més la merda ni furgar en velles ferides, deixant als morts d’un i altre bàndol en pau, perquè si no no acabarem mai, ens farem mala sang i no solucionarem res. La culpa no es mai de ningú, però aquí a ambdues bandes hi ha encara molts culpables i no es mesuren tots pel mateix raser. Tampoc estaria d'acord amb excessius homenatges ara que han traspassat, cada cosa hauria d'estar en la seva justa mesura, però lo excessiu forma part del ritual d'aquest país, en el positiu i en el negatiu,"

L'analisi de la República la deixo pels entesos.

DE 'HIMNES' I 'LLETRES'

Vaig llegir fa temps a la revista Sapiens, que fins al segle XXVII la lletra del que és l'himne nacional de Catalunya, no era ni la de Catalunya Comtat Gran, ni la oficial actual. Si més no la lletra era eròtica: parlava de tres segadors que arribaven a un Mas i la minyona els avisava que la seva senyora requeria els seus serveis, no per segar el blat, la civada o l'ordi, ni tan sols la trepadella, sinó per donar-li gaudi a l'esmentada senyora, que es veu anava lleugerament sulfurada i prou esvalotada. 

"Per cert, potser ja seria hora d'anar canviant la lletra de l'himne nacional de Catalunya, encara no entenc com no ens han acusat d'apologia del terrorisme, donat el seu contingut. I és que, aquí, que som tan primmirats en aquestes coses, en aquest sentit, crec que ens ha mancat molta sensibilitat”. . .


. . .  aquest comentari el vaig publicar a el Marmessor de la ignorància fa ja deu anys. I ja sé que la majoria de lletres d'himnes van del mateix pal, o pitjor encara l'himne espanyol que es cantusseja amb el lo, lo, lo, - no confondre amb el tro-lo-lo -, però per molt menys que el que diu la lletra dels segadors s'ha il·legalitzat Batasuna, ANB, SORTU i altres franquícies, i amb la llei de Partits a la mà es podrien il·legalitzar tots els qui no reneguessin d'aquesta lletra, Generalitat inclosa. Es miri com és miri, la lletra és infumable. 


Imaginem-nos només per un moment que aquesta lletra referida a nosaltres fos la de l'himne nacional d'Espanya. De feixistes i terroristes en amunt els hi diríem, i no és cert, només són uns vulgars xovinistes espoliadors. 

-

Reflexionem sobre lletres i lletres d'himnes nacionals, segur que el senyor Espinás en podria fer com amb l'himne del Barça, una de molt més lírica i menys aguerrida i ofensiva per a propis i aliens amb sentit comú.

.

.

NOSTRADA BUTIFARRA PILOTAIRE

Cada vegada que el Barça marca un gol important, no puc evitar fer un capses de mistos tres deu amb doble picada als avant-braços acabant amb una nostrada butifarra final. Ja sé que no és massa correcte i una falta de respecte al rival. Però com diria el filòsof Ucraïnes Johannes Gaspart, anar al futbol no és com anar al Liceu. Chin chang chi chu hua. Ahir, quan el nen va fer el primer gol vaig tornar a fer-ho. . . . Er furbo és aixín.


Ah! i demà parlaré de la república.

DE MOROS I CRISTIANS

ABRAHAM

Déu li ordena que elimini

el fill d'una coltellada.

Els caps dels camps d'extermini

eren també gent manada.

Quatre mil mots. Pere Quart.

No és cert que hagi deixat de creure en Déu, simplement, ell no ha volgut mai que parléssim d’aquest assumpte.

*

De jove, cofoi, em considerava agnòstic gràcies als Déus, i ara de gran, em sento agnòstic a seques, per tant, pel camí he perdut les gràcies i els Déus.

*

La nostra pròpia insignificança ens fa cercar desesperadament una déus superiors, per tal de diferenciar-nos dels altres animals. Ells, en canvi, no els necessiten per a res, son prou conscients del paper que els hi ha tocat representar en aquesta auca.

*

Els Imams marroquins demanen mesquites per orar ells i els seus seguidors. Em pregunto si les que tenien al Marroc no els agradaven.

*

He de confessar que veure un capellà vell amb sotana, em fa basarda, i si és Jove – que n’hi ha – em fa por.

*

El missatge de Jesús de Natzaret és perfectament compatible amb l’agnosticisme més radical.

*

Ningú és il·legal pel fet de no tenir papers, car de ser així, els déus serien tots il·legals.

*

De fet, viure sense tenir fe, és molt més complex del que pugui semblar a simple vista, car és ben bé viure per a no res.

*

Si com ens diu Cioràn, les idees són totes neutres en si mateixes, no culpem les idees dels disbarats dels homes, en aplicar-les per a la seva pròpia conveniència; criminalitzem-los a ells i intentem preservar la essència i la puresa d’aquetes, puig és possible que alguna vegada si arribem a ser éssers civilitzats, ens facin falta.

*

Ser immortal, repetir incansablement fins l’infinit tots i cadascun dels postres errors quotidians.

*

Aixó de l’església, és com una empresa que té un bon producte però no ven ni brot perquè els seus representants son uns pèssims professionals. Necessiten urgentment un bon director comercial

*

Em pregunto com és que sent Espanya un país tan Marià, la Verge ha fet les seves aparicions més estel·lars a Lourdes i Fàtima.

*

És possible que els agnòstics, siguem els que més temps perdem parlant i ballestrejant sobre les religions. Curiós!

*

tret de "el Marmessor de la Ignorància"

DE L'EXILI

"L’exili, a part de la negació de la llibertat pàtria, és el pitjor càstig per a un intel·lectual compromès, i no se l’hi pot retreure aquest fet, car des de l’exili es poden resguardar els vincles i els sentiments patris, que permetran ser mantinguts i retrobats en recuperar la llibertat, puix, els que es queden, corren el perill, malgrat la seva animadversió pels opressors d’acabar col·laborant o transigint davant d’ells."

No hem recordat massa als exiliats de la guerra civil, ara que ens demanen parlar del 8oé aniversari de la proclamació de la República el pròper dia 14. La derrota en mans dels feixistes va propiciar l'exili de molts intel·lectuals, d'esquerres, a banda de ciutadans comuns, tot i que possiblement l'exili és molt més dur per a un intel·lectual compromés amb el seu país.

L'ONCLE LLUÍS I LES GARROFES

L'oncle Lluís era el germà bessó de l'oncle Alfonsu Miró que tenia una Pastisseria a Castellterçol que va ja per la tercera generació. i ambdós eren germans de la meva iaia Maria, la mare del meu Pare. 

A l'oncle Lluís als dotze anys el va atropellar un auto i va tenir meningitis segons explicava el meu pare, i va quedar una mica tocat de l'ala. Amb el de can Patet anaven a cantar serenates a les minyones dels estiuejants benestants de Sant Feliu de Codines. No ho sé, però, jugaba prou bé al billar i feia poesia d'una manera especial atès la cosa de la rima la forçava una miqueta:

Me amaste

te amé.

Me quisiste

te quisé.

Ara, el que em feia dubtar del seu estat mental deteriorat, va ser que cada any, per la festa major de Sant Feliu de Codines, feien una cursa de burros, i cada any, l'oncle Lluís acavaba l'ùltim. I aquest reiterat resultat negatiu té una raó molt lògica: Al guanyador li donàven una copa de xitxinabo i ni cinc cèntims, i a l'últim un sac de garrofes. 


I els burros, que mengen?


No hi tocaba tant poc com podia semblar l'oncle Lluís, la prova de les garrofes ho demostra.

TOT ESPERANT GODOT

Porto una munió d’anys esperant Godot malgrat saber amb certesa que mai no vindrà.

Que hi faig aquí doncs? – us preguntareu –

Doncs mireu, deixar passar la vida mentre contemplo el paisatge, tot preguntant-me si hi ha vida intel·ligent més enllà dels poetes i els matemàtics.

UN RADAR DE RECAPTACIÓ VARIABLE . . .

El director del Servei Català de Trànsit (SCT), Joan Aregio, ha informat que estan elaborant un estudi sobre el funcionament dels radars a les carreteres catalanes en els últims anys i que han donat amb un que en tres anys ha recaptat cinc milions d'euros.

En declaracions als periodistes després de la Comissió d'Interior, ha puntualitzat que aquest radar està situat a la zona de transició de l'antiga zona 80, en els accessos a Barcelona, ​​i ara estan estudiant si aquest volum de multes estava justificat. En principi, ha avançat que aquest podria ser un dels radars que canviaran d'ubicació - "és un dels candidats a ser mogut", ha assegurat-, en entendre que tenia un afany recaptatori, tot i que no dubta que en el seu dia es va posar per raons tècniques. També ha assegurat que en alguns casos han localitzat radars que mai havien fet cap foto ni imposat sancions, de manera que també seran revisats. 


La noticia no te més, sinó fos perquè els cinc milions d'euros que ens explica La Vanguardia, el Diari Expansión, informa que el mateix radar ha recaptat 80 milions d'euros en el mateix lapse de temps. . . Ja dic jo que no comproven les informacions que donen. No he gosat mirar més digitals, no fos que em trobés amb una tercera xifra, tot i que com a la Vanguardia parlen de la Zona 80 que és on estava situat el radar, per a mi que s'han fet un embolic de números els d'Expansión.