BOCAORELLA, UN BLOC A TENIR EN COMPTE

Written By Francesc Puigcarbó on 30/09/2011 | 30.9.11

-
És costum de Clídice (com que fot el camp a caminar pels puestus) de recomanar un blog, sempre diferent, curiós i interessant els caps de setmana. Jo no vaig a caminar aquest cap de setmana (ni els altres), pero vull recomanar un blog molt interessant que ha parit un bon amic, en  David Montilla. El blog es diu BOCAORELLA i amb un disseny modern i àgil informa d'activitats culturals i lùdiques, de comarques, de les que normalment no surten als grans mitjans. Crec que val la pena donar-hi una ullada.
-

Ah! com he vist que hi ha gent que passa sovint per aquí a qui han sorprés els dos últims dibuixos que he publicat, us podeu passar també pel Talleret d'art

EL RÈCORD QUE LIONEL MESSI NO PODRÀ ASSOLIR

Written By Francesc Puigcarbó on 29/09/2011 | 29.9.11

-
antiga parada del Sagalés a Caldes de Montbui - original a rötring de l'autor

Ahir Lionel Messi va igualar els gols obtinguts per Ladislado Kubala en la seva estada a Can Barça, 194, només té per danvant seu César Rodriguez (235). Messi va doncs superant rècords un rere l'altre, però n'hi ha un que no podrà assolir. Kubala només va fallar un penalty mentre va jugar amb el Barça, penalty que li va parar Carmelo el porter de l'Athletic de Bilbao. Ja en vaig parlar a l'abril, però m'abelleix avui explicar-vos com va ser  que un dia vaig conèixer  Ladislao Kubala, d'això en fa més o menys seixanta anys.

"Devia estar a punt de complir els sis anys quan va succeir un fet que recordo perfectament, fou el dia que vaig conèixer en Kubala, un plujós dissabte. De petit, per les vacances els meus pares normalment em duien a Sant Feliu de Codines o a l'Estany, però els caps de setmana els passava a Caldes de Montbui. El meu avi Fransiscu era l’encarregat de la companyia de cotxes de línea Sagales i vivia amb la iaia Pilar (la seva tercera dona) una mica més avall d’on hi havia les oficines, a l’entrada del poble, en unes casetes de les quals encara se’n conserva una davant la benzinera.
Al seu costat hi vivia en Llugari i la seva dona que també treballava al Sagales, i més avall gairebé tocant al pont, hi vivia el Sr.Josep. El Sr.Josep estava jubilat i feia vaixells en miniatura, però no de fusta, sinó d’acer, paquebots, destructors, barques de pesca..., en un taller que tenia al garatge de casa seva i que a mi em fascinava, sovint i anava a fer el tafaner amb el “tumilet” que era el meu fòtil per traslladar-me per a tot arreu,i del que ja en vaig parlar fa uns mesos. Aquest era doncs el meu petit univers de cap de setmana.
Sovint anava fins on tenia el despatx l’avi que era a la part del darrere de les oficines del Sagalés, al costat d’un bar que ara es diu la Rosa de Caldes,i a l’altre banda on ara hi ha un bar i les noves oficines, hi havia l’antiga estació de tren (mig enderrocada) puig fins abans de la guerra el tren arribava fins a Caldes de Montbui, més que res per baixar les llambordes des de la pedrera cap a Barcelona.
-
Recordo que els fets varen succeir un dia que plovia. Jo duia un xubasquero vermell i unes botes d’aigua (katiuskes se’n deien) també de color vermell (mono el nen) i anava badant per l’acera mentre cantava la “vie en rose” de Edith Piaff. De sobte em va cridar l’atenció una parella que hi havia davant meu a l’altre banda de l’acera, ell era molt alt i ros, molt ros i ella rossa també i duia un abric de pells. En aquells temps no era gaire freqüent veure gent rossa, a banda que en aquella parella i havia quelcom que els diferenciava de la resta de gent que esperava el cotxe de línia per anar a Barcelona.
-
- Qui és aquest senyor? – vaig preguntar-li al meu avi –
-
L’avi Fransiscu es va ajupir al meu costat i em va dir: Aquest senyor és un futbolista que ha fitxat el Barça i diuen és molt bo. Es diu Kubala i és de l’estranger de fora. I és clar, a tan curta edat un senyor de l’estranger de fora a mi em semblava que devia ser de molt lluny. Vaig travessar la carretera (quan encara es podien travessar les carreteres) i m’hi vaig palplantar al davant, mirant-lo de baix a dalt com sol fer la mainada. En Kubala, em va retirar la caputxa i mentre m’acariciava el cap amb la ma em va dir unes paraules que no vaig pas entendre. Després vaig donar mitja volta i vaig tornar corrents amb l'avi.
De fet que fos a Caldes era normal, puig les concentracions del Barça eren a les termes de Caldes i hi venien tots els jugadors, fins i tot segons deien, la Lola Flores quan anava amb en Gustavo Biosca, que aixó del marro a Can Barça no és pas nou.
L’endemà li vaig dir al meu pare que em va explicar la història d’en Laszy; que era hongarès, que s’havia escapat dels comunistes, que era molt bo, etc. i que un dia em duria a veure’l a jugar al futbol a Barcelona.
I m'hi va portar, un diumenge al matí en un partit de copa contra l’Athlètic de Bilbao que el Barça va guanyar crec que 4-2 però com a l’anada havien perdut 2-0 els varen eliminar (el patiment ve d'antuvi). He dit més endavant, perquè aquest partit ja es va jugar al Nou Camp.
Així fou doncs com quan encara no tenia ni sis anys vaig conèixer al qui va ser el meu ídol futbolístic: en Ladislao Kubala, com Ramallets, Gensana i d'altres foren els ídols futbolístics de la meva infantesa. Després...després tots ens varem fer grans i res ja no va ser el mateix, fins que va aparèixer Lionel Messi, el noi de can Pastoret.

LA INÙTIL RECERCA DE LA IDENTITAT

Written By Francesc Puigcarbó on 28/09/2011 | 28.9.11

Hom "per se" no sol donar importància a gairebé res, i la cosa ja ve de vell o millor dit de quan era jove, deu ser una qüestió genètica. Ho dic seriosament, entenc que la temporadeta que passem per ací baix poc hi ha a fer i no cal encaboriar-se gaire. Reconec però que em va costar d'entendre que pensava així, em semblava una postura, com els proverbis orientals, massa cínica per assumir-la com a meva. Més és el que hi ha, i pensar el contrari és entrar en una comtessa de la que no en pots sortir mai guanyador. De fet, naixem i morim cada dia i la resta es pur atzar que no controlem.
De la mateixa manera, em va costa molt d'entendre, d'adonar-me'n que no era rar o diferent. Simplement, em costava acceptar que era un artista amb tot el que comporta a diferents nivells, i té el seu que, perquè realment hom s'adona que és diferent de la majoria, ni millor ni pitjor, simplement diferent. I el fet de ser, de considerar-se, d'exercir d'artista, no és més que una manera de sortir de l'armari gens fàcil. Ser artista no te res a veure en ser un "bon artista", de la mateixa manera que vaig amb bicicleta i no sóc ben bé ciclista en el sentit competitiu de la paraula. però hi vaig, al meu ritme, però hi vaig, i com en l'art, en el fons la filosofia és la mateixa: ser-hi, estar, treballar amb tota l'honestedat que sia possible.
El mateix em va passar amb la poesia, dit curt i ras, aixó de la poesia per a mi fa uns anys, eren "cursilades", fins que vaig llegir Pessoa primer i Vinyoli, Rimbaud i Baudelaire després. Se'm va aparèixer la llum com a Sant Pau i vaig caure del cavall de la ignorància. Qui m'ho havia de dir? És el que hi ha, la vida és aixó, un llarg aprenentatge per arribar al no res o com a molt al gairebé creatiu.
.
"Perquè un home pagui el seu rescat, disposa de dos camps, bona terra que demana ser llaurada i esbancada i fer servir com a arada la raó".
.
Ho deia Baudelaire que no tenia clar si era escriptor o poeta, potser perquè dubtava d'ell mateix i simplement feia el que li demanava la seva pròpia capacitat que no havia escollit, si més no li havia estat atorgada, ves a saber per qui o perquè .

No som el que som, ni el que volem ser, sinó el que ens ha estat programat ser, negar-se a acceptar-ho és un error i, sovint una gran pèrdua de temps a la recerca de la identitat perduda."
.

LA FOTOGRAFÍA DE MICHAEL JACKSON

Parlava el dia dos d'aquest més de la noticia que vaig publicar d'una alcaldessa belga de la qui voltava per la xarxa un vídeo d'ella i el seu company fornicant al monestir d'Olite a Navarra. En el comentari em preguntaba si era étic publicar el vídeo atès atemptava a la privacitat de l'alcaldessa  en les seves vacances. 
Ahir a la tarda vaig publicar a Absurdidades la foto de Michael Jackson al tanatori i tenia dubtes étics a l'hora de fer-ho. Aquest matí he vist que la publicàven la majoria de digitals del país i l'he penjat a Collonades. Suposo que aquests diaris d'àmbit nacional deuen tenir un codi étic a l'hora de decidir publicar aquest tipus de fotografíes i per aixó ho he fet, però segueixo tenint dubtes sobre si he fet bé, i en el cas de Jacko potser encara s'hauria de pensar-hi més, car de la mateixa manera que es pixelen les cares dels nens, no hem d'oblidar que el rei del Pop era un nen, un nen gran al que no varen deixar ser mai un nen.

L'ENFONSAMENT DEL CAPITALISME

Written By Francesc Puigcarbó on 27/09/2011 | 27.9.11


L'agent de borsa independent Alessio Rastani ha afirmat en una entrevista a la cadena de televisió BBC que el fons de rescat de la zona euro no funcionarà perquè els mercats estan dominats per la por i ha pronosticat que els estalvis de milions de persones s'esvairan en menys d'un any.
"En menys de 12 mesos, els estalvis de milions de persones s'esvairan", vaticina Rastani, per a qui aquest no és el moment de pensar que els governs aportaran solucions per arreglar la situació econòmica, perquè "els líders polítics no governen el món, ho fa Goldman Sachs".  Amb aquesta informació i altres de sesgades que van arribant, la percepció és que estem en un carreró sense sortida, que aixó s'ensorra i que la crisi no ha fet més que començar i ara va de debó. Ha posat el dit a la nafra Rastani, no governen el món els liders dels Governs, ni potser Godlman Sachs, governen els maleïts mercats i dins d'ells uns quants que remenen les cireres. 
Fins fa poc els diners tenia la seva equivalència en or. És a dir: Si tu portaves un bitllet de 50 euros al Banc d'Espanya, aquest en teoria hauria de donar-te a canvi del bitllet la quantitat d'or equivalent al valor d'aquest. D'aixó s'en deia  el patró or. Però avui dia això ja no és així. Fa molt temps que el patró or ha deixat d'existir. ¿En què es basen avui dia els diners? Doncs es basen en la productivitat de cada país, en el PIB, en els béns i en els acords internacionals (FMI, Banc Mundial, etc ..). i aquest control se'ls hi ha escapat de les mans. Desorientats no saben quines mesures prendre ni que fer per aturar l'enfonsament de l'economía occidental.

Estem assitint a l'ensorrament del Titànic del capitalisme 99 anys després del del vaixell i no sembla que ningú sigui capaç de tapar les vies d'aigua. Mentrestant, aquí anem discutint de toros i bajanades per l'estil com l'orquestra del Titànic que impertèrrita anava tocant mentre el vaixell i ells amb ell s'ensorrava. La recessió és imparable i l'enfonsament inevitable.

LA F.N.M.T. I ELS LOTS DE NADAL

Written By Francesc Puigcarbó on 26/09/2011 | 26.9.11

Entenc que en aquests temps que corren, fer demagògia és fàcil i més encara quan un s'assabenta de noticies com que la Fàbrica nacional de Moneda y Timbre es pensa gastar  638.750 € (cent sis milions de pessetes) en 1825 lots de de nadal per als seus empleats aquest Nadal, però és que la informació clama al cel. Si ens hem d'apretar cel cinturó potser que ho fem tots, no els de sempre. Al cap i a la fi, el lot de Nadal amb la crisi s'ha anat perdent a les Empreses i l'administració que tant ens renya  hauria de ser la primera en donar exemple i reduïr despeses innecessàries com aquesta.

Aquest és l'anunci de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, Real Casa de la Moneda, pel qual es convoca procediment obert per al subministre i distribució domiciliària dels lots de nadal per a empleats, a la Comunitat de Madrid i la província de Burgos.

1. Entitat adjudicadora i dades per al'obtenció de la informaci.
a) Organisme: Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, Real Casa de la Moneda.
b) Dependència que tramita l'expedient: Serveis Generals.
c) Obtenció de documentació i informació:
1) Dependència: Serveis Generals.
2) Domicili: Carrer Jorge Juan, número 106.
3) Localitat i codi postal: Barcelona, ​​28.009.
4) Telèfon: 91 5666001/04.
5) Telefax: 91 5.042.943.
6) Correu electrònic: clabrador@fnmt.es.
7) Direcció d'Internet del perfil del contractant: www.fnmt.es.
8) Data límit d'obtenció de documentació i informació: 23 deseptiembre de 2011, a les 13 hores.
d) Número d'expedient: 03/07/2011/

AVUI S'ACABA LA FIESTA DELS TOROS

Written By Francesc Puigcarbó on 25/09/2011 | 25.9.11

Els toreros José Tomás i Serafín Marín seran els protagonistes avui de l'última corrida de toros a Catalunya, celebrada a la Monumental de Barcelona. Des de fa dies totes les entrades ja estan exhaurides. El debat se centra ara en el nou ús d'aquest edifici catalogat per a la ciutat. El govern indemnitzarà els propietaris de la Monumental, després que el Parlament prohibís els toros a Catalunya a partir del 2012. 
Sembla que la indemnització serà d'un milió d'euros, que jo no pagaria si fos la Generalitat, entre altres qüestions perquè la familia Balanyá ha amagat el cap sota l'ala en aquesta qüestió, i ho ha fet perquè en el fons ja els hi està bé la prohibició d'un negoci que cada vegada era més ruinós i que gràcies a aqusta prohibició deixarà de ser-ho per la seva ja plena butxaca.

Avui els toca fer la faena a José Tomàs i Serafín Marín, dos bons toreros pels qui com un servidor, els toros ens agraden, però cal saber quan has perdut i s'ha acabat l'espectacle, perquè això és una corrida de toros, un gran, acolorit i barroc espectacle, on es barregen molts atavismes i contradiccions dels homínids, ho entenc. N'he parlat en més d'una ocasió dels toros: aqui i aqui.  No em sap greu ni em fa vergonya dir que m'agraden i mal que em pesi i em costi acceptar-ho té raó Serafín Marin quan diu el que diu a ABC. Quan als animalistes, sincerament i sense cap respecte me la porten fluixa i pendolant, fart n'estic de demagogs de cap de setmana. Si no tenim drets les persones com carall volen que en tinguin els animals, i mentrestant, com que no es pot tocar, autoritzem correbous i vous embolats tot xiulant mentre mirem cap un altre costat. Tot plegat pura i miserable hipocresía, per un espectacle que s'estava morint d'inanició i tenia els anys comptats. En el fons la familia Balañá és la gran i per aixó callada beneficiada de la prohibició, els ha tocat la grossa.

Mentrestant, deixarem que els nostres anxanetes s'enfilin a castells impossibles, amb els risc que comporta i altres nens corrin en moto a més de 200 per hora encara que si guanyen  no poden brindar amb cava per ser menors d'edat. Som així d'incongruents els homínids, almenys els catalans.

PAT METHENY & ANNA MARIA JOPEK

Written By Francesc Puigcarbó on 24/09/2011 | 24.9.11


Pat Metheny i Anna Maria Jopek es varen trobar l'any 2002 a Varsòvia, d'ací en varen sortir un concert i un disc gravat en directe Upojenie. Us deixo amb 'Are You Going With Me?'


A PROPÓSIT DEL MICROBLOGGING "TWITTER"

Written By Francesc Puigcarbó on 22/09/2011 | 22.9.11

Solem parlar sovint de coses que desconeixem amb una impunitat desoladora, ballestrejem o abominen d'elles sense coneixer-les, hom el primer (faltaria més). Ho dic perquè en més d'una ocasió habia parlat negativament de Facebook, que ho mantenc, però en canvi m'he enganxat a Twitter des fa uns dies. I ho trobo interessant, molt interessant. Com en tot, s'ha de saber triar el gra de la palla i encara no he entrat del tot en el seu funcionament (no sé com hohe de fer per penjar fotos), però me l'envaino i reconec que m'agrada.  És la inmediatesa de la noticia, el fet d'assabentar-se'n quan està passant i sense que ningú (de moment) ho pugui censurar o controlar. 

La primera vegada que en vaig saber de Twitter, va ser a la catosfera Literaria de Granollers de fa cinc anys, que va organitzar Marc Vidal, i en deien en aquells temps microblogging. No li vaig saber veure la seva utilitat en aquell moment,  i de fet ha tardat gairebé quatre anys a popularitzar-se, però ara, és ja un fet. I crec, que encara queda molt camí a fer per explotar-lo. Tot al seu temps.

UNA BONA IDEA DELS CINEMES FULL HD

Written By Francesc Puigcarbó on 21/09/2011 | 21.9.11


"El director d'aquesta pel·lícula, Terrence Malick, és molt odiat o molt admirat. Si la pel·lícula li resulta avorrida, sisplau, no molesti els altres i surti abans de 30 minuts. Li donarem gratuïtament una entrada per a qualsevol altre títol". Aquest cap de setmana als Cinemes Full HD del centre comercial Splau! van repartir paperets amb aquesta frase als clients que hi anaven a veure El árbol de la vida. La raó, expliquen, és que hi havia espectadors que, atrets per la presència de Brad Pitt entre els protagonistes, entraven a veure la pel·lícula sense tenir informació del film. Es tracta d'una pel·lícula abstracta i de difícil digestió, alabada com a obra mestra per alguns crítics i menyspreada per superficial i insubstancial per d'altres.

Entenc el desconcert de bastants dels espectadors que no coneixin el tipus de cinema de Terence Malick. Se m'acut que aquesta possibilitat es podria aplicar a totes les pel·lícules que s'exhibeixen.  Que a la mitja hora no et fa el pes, molt educadament t'aixeques sense fer soroll ni molestar, surts i vas a la guixetera a que en bescanvíi l'entrada per una altra pel·lícula.

Es més, aquesta possibilitat es podria ampliar als CD's o als llibres. Quantes vegades has comprat un CD perquè t'agrada una cançó i en escoltar-lo sencer les altres no t'agraden gens, o una novel·la que et penses que és una cosa i no hi acabes d'entrar i se't fa difícil de continuar llegint-la. En ambdós casos s'hauria de poder canviar tant el CD com la novel·la per un altre, en un termini curt des de la compra a la devolució, car sempre hi hauria algún espavilat que després d'escoltar el CD sencer i gravar-se les cançons que li agradessin, el podria retornar, o en el cas de la novel·la, llegír-la i canviar-la per una altra. S'hauria d'estudiar, però la idea dels Cinemes Full HD, pot ser vàlida també per al teatre, o fins i tot per alguna ópera del Liceo d'aquestes que teatralitza Calisto Bieito.

Llàstima que no es pugui fer el mateix amb el vot dipositat a l'urna. 

COMENTARI DIARI, COM L'ESPINÁS

Written By Francesc Puigcarbó on 20/09/2011 | 20.9.11

Fa uns anys al casal Pere Quart, a Sabadell, l'any en que va guanyar el Premi d'humor i sàtira (que me’l va prendre a mi, vaja) Carles Capdevila, vaig estar una estona des del primer pis mirant cap a baix contemplant el tràfec de gent que anava pujant. Al meu costat fent el mateix hi havia en Josep Maria Espinàs, mentre na Isabel Martí voltava amunt i avall atrafegada. No li vaig dir res a l'il·lustre caminant, els catalans som gent discreta per aquestes coses. Però pensava que no és bo mirar la gent de dalt a baix, dona una espècie de sensació de seguretat, de poder que no és real, com quan t'enfiles a un quatre per quatre, que tens la mateixa sensació, sensació que perds en veure que es xafa exactament igual que un utilitari en cas d'accident. He pensat en Josep Maria Espinàs, millor dit hi vaig pensar ahir, en llegir la seva columna a el Periódico (petit observatori) . L'Espinás fa 62 anys que publica una columna diària, primer a Destino, enmig no recordo on, després a l'Avui i finalment a el Periódico. Comenta a vegades l’Espinàs que aquest fet de publicar una columna diària per a ell no és cap rutina ni cosa feixuga, ans al contrari es tracte del repte diari de dir: avui de que parlaré, i així durant seixanta i dos anys.

Suposo que com tots, cadascú al seu nivell, sempre deu tenir algun comentari un xic intemporal guardat per emergències, com sempre he pensat fan els ninotaires diaris, en el cas que falli la inspiració o es doni alguna causa fortuïta. Al meu nivell, faig el mateix, des que vaig començar aquest bloc el 31 d¡agost de 2006, he publicat sobre tot a partir de gener de 2007 mínim un comentari cada dia i a vegades més d'un, que tinc una certa incontinència (JA HO SÉ) i normalment, com avui, és una idea de comentari que va sorgir ahir en llegir l'Espinàs (com faig cada dia), i encara que en el meu cas només fa cinc anys, a banda que ja sé no podré arribar als seixanta, és bo, sobre tot a certa edat provecta com la meva en que un es podria adotzenar més del compte, estar en actiu cada dia no ja per qui entri a tafanejar si més no per a un mateix, al cap i a la fi la cosa blocaire és prou endogàmica.

La Fotografía de l'Espinàs com no, és amb la seva inseparable pipa a la que espero no li acabin posant un molinet de vent com varen fer al metro de París amb Monsieur Hulot.

NO L'ESCOLTARÀN NI ELS DÉUS NI ELS HOMES


No se si Israel és el poble escollit, qui l’ha escollit i amb quina perversa finalitat ho ha fet, però el que si sembla palès és que el poble palestí no ha estat escollit per ningú, llevat per rebre totes les garrotades davant la indiferència d’aquesta feixuga maquinaria de ineficàcia que és la Unió Europea i la passivitat dels seus germans àrabs, i amb la descarada connivència dels EEUU a favor dels israelians.
No seré tan innocent com per parlar de bons i dolents, en els conflictes només hi ha dolents, i els únics bons a ambdues bandes és el poble que rep les garrotades i suporta les penalitats i injustícies. Entenc també les pors i la necessitat de defensar-se dels israelians davant el poderós enemic que llevat per mar l’envolta, però s’ha de dir també que quan l’estat d’Israel es va crear l’any 1948 d’una manera artificial o artificiosa, expulsava precisament del territori que ara ocupen als palestins. Va doncs començar la cosa malament i continua fins el punt que, malgrat estar condemnats a entendre’s, sembla no hi ha manera ni perspectives a mig termini que així sigui, i aquesta situació enquistada i perversa amb la humiliació permanent de l’Estat d’Israel vers el de Palestina i els atacs intermitents però sagnants a la inversa, no fan més que generar odi, i més odi. 

Israel s’equivoca o així m’ho sembla. No pots ofegar un enemic al que mai podràs derrotar, ans al contrari el sumeixes en la desesperació que només fa que generar més odi vers el teu Estat i més ciutadans pacífics disposats a lluitar per defensar el no res que tenen. No se’n sortirà Israel d'aquesta comtessa i pot acabar perdent-hi molt amb la seva per a mi errònia estratègia, ells tenen molt a perdre i els Palestins ja ho han perdut gairebé tot i aquesta circumstància juga i molt en contra dels israelians. Emmig Egipte que rep més del mil milions de dolars anuals dels EEUU per les seves suposades influències amb els palestins i que es troba en un carreró sense sortida sense poder ajudar a solucionar el conflicte, mentre la resta de països de la lliga àrab els han deixat abandonats a la seva dissort.

Milers de palestins a Cisjordània i Gaza esperen amb expectació el discurs que donarà avui a l'Assemblea General de l'ONU el president Mahmud Abbas, en el qual demanarà el reconeixement de la comunitat internacional a un Estat palestí. Els respectius Déus podrien mirar de fer-hi alguna cosa. Em temo que no l'escoltaràn, ni els déus ni els homes.

A PROPÒSIT DEL O LA BURCA

Written By Francesc Puigcarbó on 19/09/2011 | 19.9.11


Sembla que la Generalitat vol prohibir l'us del o la burca al carrer i en espais públics. La mesura no és nova, a Lleida el seu alcalde ja en va prendre sobre el seu us al carrer. De fet, és aquest un d'aquells temes recurrents que apareixen de tan tan tant, no es pren cap decissió fins que al cap d'un temps es torna a tocar el tema, sense que cap Govern. agafi el toro per les banyes i actui.

"La burca és un vestit de teixit rígid amb què algunes dones musulmanes es cobreixen completament el cap i el cos i que disposa d'una reixeta o d'una obertura a l'alçada dels ulls per a veure-hi. El règim talibà el va fer obligatori a l'Afganistan. La porten algunes dones a l'Afganistan i a Pakistan. La introducció d'aquest vestit es va produir a l'Afganistan a principis del segle XX, durant el mandat de Habibul·là (1901-1919), que va imposar el seu ús a les dones que componien el seu nombrós harem per evitar que la bellesa del rostre d'aquestes temptés els altres homes. Així doncs, la burca es va convertir en una vestimenta utilitzada per la classe alta, que d'aquesta manera s'aïllava del poble evitant la seva mirada. A la dècada dels 50 el seu ús es va generalitzar a la majoria de la població en un acte d'imitació de les classes acomodades, ja que es considerava un símbol d'estatus social.[cal citació] La burca completa va ser obligatòria a l'Afganistan sota el mandat dels talibans."
-
Dins dels desconeixement que tenim de l'Islam, aquesta és la informació que he pogut trobar a la Wikipedia, i ja em quadra que sigui una imposició masclista de començaments del segle XX, car l'Alcorà (me l'he llegit) no en parla pas, ans al contrari es bastant respectuós amb les dones, més o menys com la Biblia, sempre dins dels paràmetres i context de la seva época, clar.
Sé d'un cas concret d'una cosina de la meva dona que te un fill treballant a Dubai de cuiner en aquell super gratacels que varen inaugurar l'any passat, i que en anar a visitar-lo varen voler anar a veure una mesquita i a ella li varen obligar a posar-se una Burca que tenien allí i en canvi a ell no li varen dir res, i anava amb samarreta, pantalons curts i bambes.
Per tant, quan Sarkozy fa uns mesos, o l'ajuntament de LLeida  parlen de la seva prohibició, s'hi ha d'estar a favor i és més, exigir que es canvíin els protocols que facin falta als ajuntaments perquè no es pugui obligar a les dones musulmanes a suportar aquesta vexació. Perqué és una vexació masclista de quatre clergues reprimits i totalitaris, que s'ho han inventat per reprimir i humiliar les dones, lluny, molt llunt del missatge de Mahoma, el profeta d'Alà, i a la que els civils masclistes i repressors de la dona com ells s'hi han apuntat sense cap mena d'escrúpol perquè ja els hi va bé.
O ¿a sant de que una parella de marroquins van pel carrer, ell amb samarreta, texans i bambes i ella amb el hyjab i el chador?. Caldria recordar a aquests personatges que per sobre de les lleis dels Déus que maldrestament apliquen a la seva capriciosa manera i segons els hi convé, hi ha els drets de les persones, en aquest cas el de les dones musulmanes, que tenen per sobre de tot el dret a vestir com vulguin, no com els hi manin quatre clergues reprimits.
Aquí, on tothom es veu en cor de mofar-se, criticar, censurar i el que faci falta a l'Esglesia Católica, o a la figura del seu màxim representant, el Papa de Roma, (sovint amb molta part de raó) hi ha por i recança a l'hora de criticar l'Islam, i aixó no pot ser. No es poden permetre almenys a casa nostra aquest tipus de vexacions i imposicions vers les dones, i quan a casa seva, allí no ens hi podem posar tot hi no estar-hi d'acord, però aquí: Burca no!

EL PARTIT DELS PIRATES DE CATALUNYA

Els resultats definitius de les eleccions legislatives a Berlín confirmen que el socialdemòcrata Klaus Sowereit seguirà sent l'alcalde per tercera legislatura consecutiva. El seu partit va obtenir un 28,3% dels vots i ara haurà de formar coalició amb democristians o Els Verds. La sorpresa la va donar el partit Pirata, que va aconseguir entrar a la Cambra regional amb un 8,9% de suports.. A Catalunya també existeix el Partit Pirata: Unes seixanta persones el varen constituir fa un any amb la intenció de presentar-se a les properes eleccions al Parlament, tot i que no sé els resultats que varen treure. A falta de rebre l'aprovació del govern espanyol, la formació pretén abanderar la llibertat d'expressió, la presumpció d'innocència i la privacitat tant dins com fora d'Internet així com el lliure accés a la cultura i la informació, consignes amb les que ha aconseguit tenir presència en cinquanta estats del món.

El Partit Pirata català, format per membres de tots els col·lectius, des d'informàtics a músics o cineastes, passant per advocats, va néixer com a tal a principis d'agost després de nombroses trobades setmanals en forma de Assemblea Nacional des del mes de desembre de l'any 2009. Un d'aquestes trobades, amb forma de festa, es va publicitar amb el lema: "Si mai t'has baixat una cançó d'Internet, (...) si mai li has robat el wifi al veí, si mai et va preocupar que morís gent per falta de medicines, si creus que els polítics han defensat els teus drets, si us plau, no vinguis, no és el teu lloc".No en se gran cosa més, però el resultat e Berlín els ha posat al mapa Europeu. Aquesta es la seva página web. A Facebook tenen 8.028 seguidors.


PIULADA MASSIVA PER TWITTER EN CATALÀ


"Una iniciativa popular va reclamar aquest dissabte la traducció de Twitter al català. L'endemà de saber-se que la llengua catalana s'ha quedat, un cop més, sense l'aval dels directius de la xarxa social per ser traduïda, els usuaris varen proposar una piulada massiva aquest dissabte per reivindicar el #twitterencatala.
L'acció es va fer a les 20 hores i tenia com a objectiu principal aconseguir que l'etiqueta se situes com a trending topic del moment, per donar visibilitat al reclam. Els usuaris que es trobin en un fus horari diferent al català, poden utilitzar les plataformes Tweetdeck i CoTweet, que permeten piular en diferit.
Periodistes com Quim Morales i Albert Cuesta s'han sumat públicament a la iniciativa. Aquest últim, també és l'impulsor d'una campanya popular per reclamar la traducció de la xarxa de microblogging al català. La iniciativa ja ha recollit el suport de més de 4.700 usuaris.

No se si el senyor Twitter farà massa cas de la piulada, nosaltres som molt petits malgrat creuren's el melic del món, que dic del món, de l'univers, i aixó no deixa de ser un divertimento del que en representem un tant per cent ínfim.


M'hi he apuntat avui a Twitter,  'microblogging' que en deien cinc anys enrere a la catosfera. La culpa del SORRO, Salvador Sorrosal, en voler seguir-lo m¡'hi he trobar apuntat. Ho probaré uns dies, tot i que no sé, no sé.

LA FERRALLA QUE ENS CAURÀ A SOBRE


El problema del control de les escombraries espacials acumulada al voltant de la Terra segueix empitjorant. Primer va ser el satèl·lit incontrolat UARS de la NASA. Ara, a més, s'ha anunciat que un vell telescopi espacial alemany denominat ROSAT caurá a la Terra a finals d'octubre, i les probabilitats que fereixi a algú, encara que petites, són majors de les calculades per al UARS.
La NASA calcula que la probabilitat de que el satèl·lit descontrolat fereixi a algun ciutadà és d'una entre 3.200. En el cas del ROSAT, la possibilitat s'eleva fins a una entre 2.000. Encara que petites, ambdues possibilitats excedeixen el límit considerat acceptable per la NASA, que és d'una entre 10.000.

El telescopi ROSAT va ser desactivat el 1999 i està caient des de llavors. No compta amb un sistema de propulsió a bord que permeti controlar aquesta caiguda i, com en el cas del UARS, la forta activitat solar està modificant la seva òrbita. Per això, els experts desconeixen el moment exacte de la seva entrada en l'atmosfera i també el lloc on caurà a la Terra.

La realitat es que des del llançament de l'Sputnik l'any 1957, hem omplert l'espai de feralla. S'hauria de començar a preveure'n les conseqüències, ja que s'han posat en òrbita uns cinc mil satèl·lits a dia d'avui. Expliquen que actualment hi ha uns 22.000 fragments metàl·lics sense controlar. La majoria no arribaràn a caure a terra, car es desintegraràn abans, però cada vegada és més probable que impactin contra altres satèl·lits. La ferralla en òrbita i la que cau a terra, com els fragments del satèl·lit UARS que acaben de desintegrar-se a Canadà, començ de preocupar. Ja em veig a venir, al pas que anem, que en un futur proper, a la previsió del temps, juntament amb la predicció de tempestes, vents o calamarsades, els metereòlegs es informin també de les possibilitats de caiguda de ferralla espacial amb gràfics incorporats com els de les isobares, o la imatge de petits satèl·lits amb la seva cua de foc al costat de boires o llamps.

DE L'ESTADA DE CADÀVERS EN UN HOTEL

-

Hi ha noticies curioses, que criden l'atenció, potser perquè les diferencies entre societats són més de les que semblen, sobre tot en la cultura de la mort. Ho dic perquè els japonesos poden enviar als seus familiars morts a passar la nit en un primer hotel per morts, situat al suburbi de Yokohama, a l'est del país. El local té el mateix aspecte que qualsevol dels petits allotjaments de la ciutat, amb la diferència que aquí s'allotgen exclusivament difunts. Per un preu d'uns 154$ per nit, els familiars poden deixar les restes dels seus éssers estimats en alguna de les 18 habitacions amb refrigeració amb què compta l'hotel.
El motiu és que el Japó té una de les taxes de mortalitat més altes del món, i els parents dels morts estan obligats a esperar l'accés a un forn crematori com a mínim 4 dies, així que prefereixen recórrer al servei de l'hostaleria en lloc de mantenir els cadàvers a casa seva. Dedueixo no deuen haver-hi com tenim aquí, Tanatoris, tot i que aquí es crema o s'enterra els morts d'un dia per l'altre.

De la mateixa manera que el primer que es perd en entrar en un hospital, és la dignitat, sembla que costa de mantenir-la després de viu, o sia quan ja ets mort. És igual que deixis dit oral o per escrit que no vols cap cerimònia, la fan igual, amb capellà, mitja missa (com un rapidet) i lloança obligada del difunt, visualitzat al tanatori dins l'urna perquè el personal pugui dir allò: que bé que ha quedat, sembla que estigui dormint, etc. 

Aquesta estada al Japó dels cadàvers de tres quatre dies/nits en un hotel a l'ùs, la trobo terrible, d'una fredor paorosa, menys mal que l'agnosticisme em deixa entendre que el mort ja no hi és, i que els cucs han començat ja a fer la feina sobre les seves restes físiques. De totes maneres aquesta estada en un hotel em sembla una falta de respecte vers el difunt, i a més a més, a la cambra no hi ha tele.

PERQUÈ EL PAÍS BASC JA TÉ L'INDEPENDÈNCIA

Written By Francesc Puigcarbó on 18/09/2011 | 18.9.11

-
El país Basc ja té l’independència econòmica que en el fons és l'important, amb el concert és queda tots els diners que recapta i a final d'any passa comptes amb l'Estat i retorna el que li sobra després de despeses. L'altre independència, la política no la té ni crec l'arribi a assolir, entre altres coses perquè només la vol el 10% de la població que seria l'entorn abertzale, molt més motivat (cert) que l'equivalent a Catalunya, i connivent o tolerant amb la violència de la branca armada d'ETA en una gran part. No hi ha fora d’aquest 10% una clar concepte exigent de nació com en el fons no hi és aquí, i a sobre allí ni parlen euskera amb la mesura que es parla català a Catalunya, i allí hi ha odi (molt d’odi) i por també, i un odi i una por enquistades dins una societat Hermètica per si mateixa.
El que si és cert, és que aqui, mancats d'estructures per falta d'inversió estatal i potser perquè el nostre empresariat ha perdut tremp, ja no som el motor económic que èrem, la locomotora que aqrrossegava tot un país i no tinc tant clar que tota la culpa sigui de la manca d'inversions. Aixó és el que ens hauria de preocupar, reprendre aquest lideratge productiu que ha estat arrabassat per altres comunitats.
Aquí, no es va optar pel concert econòmic (hi ha qui acusa Roca i Pujol de no gosar demanar-ho quan es podia demanar, tot i que tinc els meus dubtes d'aixó, em sembla molt reduccionista), a banda doncs de no demanar aquest concert, també es va optar per renunciar a la lluita armada amb la dissolució de Terra Lliure. Bé, a la vista del resultat sembla que possiblement cap de les dues decisions va ser encertada, tot i que la segona tampoc és que acabi duent-nos enlloc; però possiblement, de no haver-se desactivat Terra Lliure tot i que era un terrorisme de molt més baixa intensitat (1 sol mort i per error) no se que hauria passat. Però ja està bé la decisió presa en aquest sentit, la violència no du enlloc i només costa morts a banda i banda per no res.
Però aquí i ara, hi ha un aspecte que els nostres polítics no han sabut (crec) esprémer-li el suc o buscar la manera d'evitar l’anomena’t "espoli" de l'Estat Espanyol vers Catalunya en el tema de la aportació catalana a les arques estatals.
A Alemanya, que és un país democràtic el tema de les aportacions dels Lands a l'Estat està molt ben regulada i hi ha unes compensacions automàtiques en cas de desviació, de manera que mai un Land aporta a l'Estat més del tant per cent que li correspon. Aquí, a Catalunya estem per sobre en la aportació a l'Estat en 7 o 8 punts que el Land que paga més a Alemanya i per aquí és on s'hauria d'anar. Denunciar amb dades objectives (que les té el Conseller Castells) aquest espoli injust i insolidari a Brussel·les, bellugar fils perquè ens fessin cas i s’ho prenguessin seriosament, i potser seria la manera de sortir-nos del cul de sac, d'aquesta espiral en que estem immers, i pagar el que seria just i ens pertocaria. I per una causa d'aquestes si que potser caldria manifestar-nos, segur que hi aniria molta gent.

JO SÓC INNOCENT . . .

- ESPERO QUE VOSALTRES TAMBÉ HO SIGUEU ...




Abans de saber res d'Óscar Sánchez, de la seva història kafkiana i de la gent de Montgat que tant l'està recolzant, sabia que era innocent, en vag tenir prou en veure la seva foto, amb aquella cara de bonàs encorbatat, que em feia tenir clar que el rentacotxes de Montgat i un narco de la camorra era una relació impossible, tot i que les aparences no enganyen atès són aparences, i fins i tot apuntant la remota possibilitat que Óscar fos una especie de Keyser Söze, no podia ser, aquí hi havia un greu error de la justicia italiana en connivència amb la ineficient policía espanyola. 
Oscar va perdre o li varen sostreure el seu DNI,i aquest va ser usat per un narco italià que va suplantar-lo. Aquest narco que porta dos anys a la presó a les Canàries és el que busca la policia italiana i no Óscar. No hi ha doncs cap prova, ni la de veu que demostri la  relació d'Òscar amb la camorra i el narcotràfic. Malgrat aquestes evidències, el tribunal de Nàpols ha tornat a denegar-li la llibertat condicional.

Potser el Govern de la Generalitat podria intentar - si no és molt demanar - fer alguna gestió per desencallar aquest lamentable cas de dos Estats europeus contra un ciutadà innocent. Ho recorda avui Francesc Escribano a el Periódico: 

"Quedaran per a la història les paraules que Tortora va adreçar al tribunal que el jutjava. Un al·legat que perfectament també podria repetir Óscar Sanchez: «Sóc innocent. Fa anys que ho proclamo. Ho proclamen les proves i ho proclamen els fets. Jo sóc innocent, espero, en el fons del cor, que vosaltres també ho sigueu"


PERQUÈ CATALUNYA NO POT SER INDEPENDENT

Written By Francesc Puigcarbó on 17/09/2011 | 17.9.11

-
No és un problema de seny, ni de prudència, com reclamaria l’Antoni Puigverd, ni de manca d’allò que representa s’ha de tenir davant les provocacions de l’adversari. Pensant-ho fredament Catalunya no pot ser independent d’Espanya, i crec són raons de pes carregades de la seva lògica realista i no teòriques, sinó que incideixen directament entre altres aspectes amb la realitat econòmica i social en cas d'assolir-la. Podria posar molts exemples, però amb tres crec ja n'hi haurà prou:1.- Si en un intent de boicot al cava per part de la població atiada pel Pp ja es va notar l'efecte, imagineu-vos ampliat a tots els productes catalans i amb les ganes en que si aplicarien els nostres veïns, atiats per les forces vives i sacrosantes que preserven la Sagrada unitat de les Espanyes imperialistes e immemorials. 2.- Quina seria la reacció dels Empresaris Catalans i no catalans? deslocalitzarien? possiblement si, la pela és la pela i no hi ha res més covard que un milió d’euros. 3.- Podria la Generalitat pagar cada més la pensió al seu milió llarg de jubilats?

Aquí no estem en el cas d’Escòcia on hi ha bona voluntat per part del Govern Britànic, fins el punt que hi estan més a favor els britànics que els propis escocesos.. En el nostre cas per part d'Espanya no hi ha ni bona ni voluntat, ni n'hi haurà mai. Han de tenir en compte tots els que creuen en la independència de Catalunya, l'aspecte més fonamental de tots, el repartiment actual de la població, que vol dir que en el millor dels casos, en un hipotètic referèndum que en un futur es pogués convocar, el sí a la independència, arribaria i sóc molt i molt optimista, al 30% 35%. I es que aquest es un error de base, no érem sis milions al 1998 i no en som set i mig ara, en som com a molt dos de milions i d'aquests ni molts menys tots independentistes, que aquest és un país conservador i no massa valent i menys en una qüestió com aquesta.

Fa temps que dono voltes a aquesta qüestió; jo no soc cap llumener, ni tinc estudis rellevants, ni tan sols un coneixement profund en general de les coses, com el té, o sembla que el té, o es pensa que el té en Xavier Sala i Martin que és un gran defensor de la possibilitat de la independència, però si tinc una mania davant de qualsevol situació: m’hi fixo, i intento sempre que puc emprar el sentit comú. I fa molt de temps, anys que em fixo amb el meu país i la fixació sobiranista que l’acompanya i que s’ha agreujat tafanejant molts blocs sobiranistes. La primera conclusió a la que he arribat, ja ho sabia d’antuvi: hi ha molta gent que a hores d’ara és incapaç d’entendre cap on esdevé tot plegat en el moment i context històric en que estem. Aquest personal soberanista, independentista i catalanista, te tot el dret a ser-ho i fins i tot sovint sol ser-ho de molta, massa fins i tot, bona fe. Ep! Catalanista no, que aquesta seria una postura assenyada i comprensiva envers moltes circumstancies que els temps politics i econòmics ens han portat, sobre tot des que Espanya, alló que eufemísticament – jo el primer – anomenem país veí forma part de la comunitat Europea, amb tot el que econòmica, política i històricament aixó representa. D’entrada te una avantatja; si em pregunten: vostè que és?, Contesta a donar: EUROPEU, sí! Ja no cal dir alló de català, espanyol, però més català que espanyol, o soc català però com al meu DNI hi ha una bandera que no és la meva, i el duc a sobre haig de reconèixer que burocràticament soc espanyol, etc, etc. Sembla ser doncs que amb visió de futur tot aixó s’hauria d’haver acabat. Però no, aquí com Asterix i Obélix resistim l’invasor apel·lant a histories velles que penso ja no tenen raó de ser. Només som catalans, i ho som perquè hem nascut aquí i prou. ¿Val la pena tota aquesta lluita inútil?, ¿aquest malestar permanent, aquest desori verbal en més d’una ocasió per una Pàtria i una bandera? Però es que a les alçades de època històrica en que estem, ¿algú creu sincerament que aixó de les Pàtries i les banderes a banda de portar morts i sang al llarg de la història, té actualment alguna importància per la gran majoria de la gent del carrer?. La Mundialització o - globalització – redueix aquests conceptes decimonònics a no res, de fet, els mateixos estats que composen Europa aniran transformant-se en ens secundaris purament administratius dependents de Brussel·les (costarà, ja ho se però es un fet inevitable). Aixó que sembla bastant obvi, entenc costa actualment d’entendre quan es te – és el cas dels sobiranistes – una visió tan reduccionista i esbiaixada del país i el que realment representa. Fixeu-vos que portem anys i panys barallant-nos amb Espanya i els espanyols i sempre hem perdut, no tan sols per una pura qüestió aritmètica, ni per que ens perdi l’estètica com deia Unamuno. El que ens perd és l’excés de ideologia, la rebequeria també – a vegades - i la poca, minsa o exigua visió de futur. Pensem que passi el que passi la expoliació de 2 bilions de pessetes anuals continuarà mentre depenguem de Madrid i amb sort, quan ho fem del tot de Brussel·les, ves no ens toqui pagar més.
No hi ha doncs res a fer, i veig molt difícil un govern sobiranista amb majoria absoluta a la Generalitat, vegis que fan el sobiranistes en tocar poder, entre d’altres coses, perquè no es pot fer tampoc gran cosa més, i difícilment aconseguiran superar el seu sostre electoral, entre el desgast del poder i en Carretero emprenyant, tocant alló que no sona i pixant fora de test, malament ho tenen. Te mala sort Esquerra Republicana, entre eixelebrats com en Companys, poca-soltes com en Tarradellas, Il·luminats com l’Àngel Colom, i ara amb Oriol Junqueres a qui sembla se li hagi aparegut la verge i ho veu tot de color de rosa.

Aquí, anem discutint “si son garses o perdius” i mentrestant els gossos se’ns foten els conills. Caïnites, ho som tan o més que els espanyols, que ja és dir, de fet som molt iguals a ells, ens agradi o no; nomes ens diferència – primordialment - el nostre gust per l’estètica, a vegades un cert sentit de l’autocrítica i la capacitat per dialogar – ho reconec -. Això és el que més em fot, veure reflectits en ells, molts, per no dir gairebé tots, dels nostres defectes. Hi ha un vell refrany que diu “si no pots vèncer al teu enemic, uneix-te a ell” Potser seria ja hora que comencéssim – de veritat – a fer-ho, sense renunciar a la nostre llengua ni a molts altres drets que tenim i més o menys se’ns van reconeixent, però hauríem d’oblidar d’una vegada paraules com independència, separatisme etc, que no ens duen enlloc. A banda de tot el que pugui raonar amb més o menys encert, no veig la classe política molt per la labor, ni tan sols els d’ERC que són independentistes de cap de setmana i míting de camisa arremangada. La resta només sentir la paraula independència, es caguen a les calces, i de fet potser ha d’esser així. El que els interessa en el fons és el peix al cove de l’avi Pujol que ens varen vendre que amb l’Estatutet seria més gran el cove i sembla que hi cabrien més peixos, i em temo que ens hem quedat amb les raspes de la sardina. I a aixó crec, és al màxim que haurien d’aspirar a resoldre la qüestió del caler, de disminuir l’espoli al mínim possible.

A Europa no en volen ni en voldran mai sentir ni parlar de la nostra independència d’Espanya i no ajuden gens a poder mantenir el que ja tenim. Possiblement sense la bel·ligerància independentista, aconseguiríem més fites que les assolides fins ara. Toquem de peus a terra i intentem salvar els mobles d’una manera racional. Al cap i a la fi, ser català no es tan important, som exactament iguals que els altres del nostre entorn, simplement ho som perquè hem nascut aquí i prou, o és que algú creu realment que som superiors o diferents potser? Perquè aleshores crec va molt errat. El nostre fet diferencial que és la llengua és el fet diferencial dels espanyols envers nosaltres, o el de qualsevol altre país de parla diferent a la nostra, nomes que en el cas de Espanya la ignorància congènita o interessada dels seus successius Governants fa que sigui incapaç de reconèixer una cosa tan simple i evident. I aixó és el que hi ha i no hi ha res a fer.

I per acabar, la raó fonamental, el nostre producte interior brut, la nostra aportació sense retorn a Espanya que uns xifren de 12 mil milions d'euros anuals u altres en setze mil (l'expoli que es diu també) és massa important perquè un país parasitari com Espanya se'n vulgui desprendre, una mamella així no es deixa anar de cap de les maneres. 

No ens queda doncs més remei que continuar dins d'aquesta entel·lequia tan poc democràtica com és Espanya i sortir-nos-en de l'atzucac tant bé com puguem cada vegada que ens toqui negociar el peix i el cove, i, si us plau, que deixin de marejar la perdiu els Partits polítics prometent una autonomía fiscal o una indenpendéncia que mai assolirem. 

Així ho veig i així m'ho sembla.

JOE LOUIS, UN CAPELLÀ D'UTAH I EL BARÇA

.


Joe Louis "el bombarder de Detroit" fou un boxejador nord-americà que va tenir una brillant carrera en el món de la boxa des de començaments dels anys trenta, campió del món dotze anys seguits, va ser un esportista d’elit.... més ... 

REGIRANT A LA TAULA D'EN MATEU



La burocracia té les seves particularitats, úniques e indisolubles, inasequibles al desànim. Fa anys, treballava en una empresa del Barri de Gracia, al carrer de Vilafranca, que estaba ubicada en el que havia de ser un parking que no es va arribar a utilitzar mai com a tal. Tenia el permis d'apertura de l'ajuntament de BCN, però com havia canviat la llei i a partir de l'any següent d'aconseguir-lo hi havia una nova normativa i els locals com aquell no es podien fer servir com a lloc de treball per empreses, sinó per el que havia estat fet, o sia aparcament, l'Empresa tenia problemes amb l'ens Municipal.

Faltava però, un paper de l'ajuntament que feia tres anys s'havia presentat i que ratificava la data real en que s'havia sol·licitat aquest permis i que era molt important per fer les al·legacions corresponents a l'ajuntament i seguir operant en el lloc esmentat.

No hi havia manera d'aconseguir trobar on carall era aquest paper, i fnalment a base d'influencies (untant a l'egipci de torn) amb l'assessor fiscal de l'Empresa varem trobar una pista d'on podia ser aquest document a l'ajuntament de BCN (aixó era més o menys l'any de 1976/77). Després de passar per diversos despatxos i passadissos, arribarem a uns despatxos d'uns cent metres quadrats on hi havia varies taules amb els seus funcionaris més o menys treballant. Allí una funcionaria molt agradable i ja veterana a qui ens varem adreçar, ens va indicar que el document que cercàvem havia d'estar a la  taula d'en Mateu.

Ai las! ai en Mateu, el pobre feia tres anys que estava de baixa per depressió (ja en aquella época els funcionaris es deprimien, es veu), la seva taula (de fusta d'aquelles de 'la oficina siniestra' estaba curulla de piles de documents plens de pols, i un d'ells havia de ser el nostre. Com no havien enviat ningú per substituir-lo, la taula restava allí tal i com l'estressat d'en Mateu l'havia deixat. Si no fos perquè encara l'havien de filmar, em sentía Indiana Jones a la cerca de l'Arca perduda, no hi havia teranyines però gairebé i més pols que al desert de Mojave o al cervell d'Ana Botella. Era tasca difícil trobar el document que necessitàvem, fins que un funcionari ens va dir que ell tenia deu mil raons per saber on era el nostre document, tot era qüestió de saber regirar a la taula d'en Mateu. Al cap d'una setmana teniem el document i el meu cap deu mil peles menys a la butxaca.

Li ho explicava ahir a un conegut a qui encara no han tornat els diners de la renda de l'any passat, fin que en anar el dia abans a reclamar a Hisenda, es veu que la funcionaria li va dir que s'habia oblidat del seu cas i que en quinze dies ja hauria cobrat. Ja en parlarem, la banda de Madrid té pendents de retornar encara a dia d'avui tres mil milions d'euros.

ESPANYA CONTINÚA SENT UN VELL PAÍS INEFICIENT

Written By Francesc Puigcarbó on 16/09/2011 | 16.9.11


L'Audiència Nacional ha condemnat aquest divendres a l'exportaveu de Batasuna Arnaldo Otegi i l'exsecretari general de LAB Rafa Díez a 10 anys de presó en el cas Bateragune. En concret, el tribunal els acusa d'un delicte d'integració a ETA en qualitat de dirigents per intentar reconstruir la formació il·legalitzada.
En la sentència, que ha estat notificada aquest matí, la secció quarta de la Sala Penal també condemna a 8 anys de presó a Miren Zabaleta, Arkaitz Rodríguez i Sonia Jacinto. El tribunal considera acreditat que els cinc condemnats formaven part d'un grup escollit dins de les files de l'esquerra abertzale que "en plena connivència i seguint les superiors directrius d'ETA, en què es trobaven integrats, dissenyaven una estratègia d'acumulació de forces sobiranistes". La sentència, de la qual ha estat ponent el magistrat Juan Francisco Martel, assenyala que ETA va ordenar l'any 2008 a Otegi i Díez la creació d'un òrgan que actués com el seu "braç polític".

Afegeix així mateix que el 2007 l'organització terrorista va iniciar un procés de reflexió sobre com utilitzar a l'esquerra abertzale, que va desembocar el desembre de 2008 en una ordre a Otegi i Usabiaga perquè formessin un "organisme o comissió de coordinació" que portés a terme els seus plans.
Encara que el tribunal no ha pogut acreditar que aquest organisme es digués Bateragune, com sostenia la Fiscalia, sí que considera provat que ETA va encarregar als seus membres "planificar i gestionar la nova estratègia d'acumulació de forces sobiranistes". D'aquesta manera, Otegi i els seus companys "es van constituir en subjectes directament receptors de les ordres impartides per ETA", actuant "en plena connivència i seguint les superiors directrius" de la banda.
El tribunal ha arribat a aquesta conclusió en valorar indicis com les reunions que els condemnats van mantenir a la seu de LAB, els desplaçaments que van fer a França per entrevistar-se amb persones de l'entorn d'ETA i documents de l'organització terrorista. També ha tingut en compte la "idèntica nomenclatura o terminologia" utilitzada per ETA i l'esquerra abertzale i la "absència d'actuacions dels acusats que denotin un veritable distanciament de les tesis de l'organització terrorista".

O sia que els han condemnat sense cap prova, per collons, de manera feixistoide, amb contradictio manifesta, diuen que ells són Eta i alhora que obeeixen ordres d'Eta. Totes aquestes acusacions sense cap prova, seguint només les ordres dels qui els manen a aquests rapinyaires de la justicia. Ja he dit en més d'una ocasió que no és Espanya un país democràtic, i la separació de poders una utopía. La justicia és un catxondeo deia l'alcalde de Jerez, i així és, un catxondeo, que envia gent a la presó sense proves. Es limiten com a bons lacais i servents a obeïr a l'amo, sense fer-se preguntes ni  considerar la seva dignitat.
No sento espècial simpatia per Arnaldo Otegi, no és Gerry Adams, però ho podia ser, tampoc semblava que Gerry Adams acabaria sent l'home clau per la pau a l'Ulster, però va tenir la oportunidad de parlar, de escoltar, de negociar. El Govern espanyol, no vol escoltar, no vol parlar ni vol negociar. L'Eta residual i sense activitat criminal ja els hi va bé, i no ens enganyem, si maten algú de tan en tant, també, més demagogia que poden emprar. I aixó val tant per el PSoE com per el Pp.  Espanya continúa sent un vell país ineficient.

A CATALUNYA NO HI HA VÌDUES



Dins del perfil del votant que contemplen els partíts polítics a l'hora de fer el seu discurs, n'hi ha un que em sembla el desconeixen, o més aviat el menystenen atés el poc cas que li fan, i dona talment la sensació que el col·lectiu de les vìdues no deuen anar a votar, I aixó que és un col·lectiu d'unes tres-centes mil dones, amb pensions tan minses que freguen la obscenitat, i bastants d'elles patint mobbing a les vivendes on hi viuen de tota la vida i de les que les volen fer fora com sigui aquests depredadors del totxo.


No he sentit en cap moment en cap campanya electoral ni una sola referència a elles, ni crec que estigui estipulada cap revisió de la seva situació en els programes electorals. Es donen ajudes als joves, als arrendataris, als que tenen mainada, als immigrants. Però, i a les vìdues?.


Per a mi que no existeixen, que no n'hi han a casa nostra, i tot plegat m'ho he inventat tot jo per fer un exercici de demagogia contra els politics, perquè convençut com n'estic de que amb el que ells es preocupen per els ciutadans, d'haver-ni (de vídues), ja s'haurien preocupat de fer panys i mànigues per millorar la seva precaria i injusta situació. Oi?

NO OBLIDIS QUE NOMÉS ETS UN HOME

Written By Francesc Puigcarbó on 15/09/2011 | 15.9.11


El jugador del Reial Madrid, Cristiano Ronaldo, va considerar que l'arbitratge del partit que va disputar el seu equip a la Champions va ser "una vergonya". El portuguès va rebre tres punts de sutura per una entrada rival.
"No ho entenc. Es parla de fair-play, de protecció als bons jugadors, i jo això no ho tinc mai", es va lamentar. Preguntat pels xiulets del públic, va deixar anar: "Serà perquè sóc guapo, ric i un gran futbolista, perquè em tenen enveja. No tinc una altra explicació".

Caram! modest ho és Cristiano Ronaldo, a banda de guapo, ric i un gran futbolista, i la seva humilitat i senzillesa l'honoren. El que em pregunto és: Com sap un que és guapo, és aquest un concepte molt objectiu. Compte, no dic que no ho sigui, però també és molt hortera a l'hora de vestir i al final acabarà guenyo de tant estar pendent de la càmara mentre juga al futbol, que a vegades dona la sensació que està més pendent de que surti bé a la filmació que no pas del partit. A banda té un altre defecte estètic ell que tan se'n preocupa de l'estètica, no camina correctament, ho fa amb els peus oberts cap a fora com si fos un ànec. 

Ric si ho deu ser amb el que cobra, però no deu ser-ho prou com per viure la resta de la seva vida dels interessos dels interessos dels seus diners. Quan a gran fubtolista, aquí no estaria d'acord. El que es Cristiano Ronaldo és un bon futbolista, molt bo, i que ho podria ser més si fos més solidari amb els seus companys i com he dit suara estés més pel partit i menys per les càmeres, però no és un gran futbolista ni ho arribarà a ser mai, li falten una serie de qualitats humanes de les que n'està mancat i ni sobren altres com la soberbia que en té de sobres. 

Està condemnat a representar el paper de Salieri, mentre el de Mozart està copat per Lionel Messi "el petitó" que no és guapo, es raonablement ric i és el millor futbolista de tots els temps, però Leo no necessita dir-ho, tot i que ho sap, però s'ho guarda per a ell i això és el que mès ràbia li fa a Salieri, que sap mai l'arribarà no ja a superar, si més no a acostar-s'hi. Algú proper a Salieri Ronaldo, hauria de posar-se en la pell d'un ilota i sovint repetir-li a cau d'orella com als Generals romans quan desfilaven victoriosos a Roma: no oblidis recorda que només ets un home.

A PROPÒSIT DEL COPAGAMENT

Written By Francesc Puigcarbó on 14/09/2011 | 14.9.11


Ja fa temps que van llençant globus sonda, però últimament s'han tret la màscara i manifesten sense cap rubor que haurem de pagar els ciutadans si volem seguir tenint la sanitat de la que ara representa que disfrutem. Intentaré ser pragmàtic atès estic raonablement encés en aquest assumpte, i dic raonablement perquè fa temps es veia a venir.

En primer lloc voldria manifestar que en els meus cinquanta anys de vida laboral homès he anat una vegada al metge i ha estat per una consulta (ni tan sols em varen receptar res, malgrat la insistència de la doctora que molt amablement em va atendre). A pesar d'aquest fet, cada mes, dels 600 en que he cotitzat per nómina en aquest anys, a banda d'altres aportacions, m'han descomptat de la nómina la "parte proporcional de la Seguridad Social" on hi ha "contingencias comunes, formación y desempleo2, i ara, ja jubilat, quan segurament més tard o més d'hora aniré a parar a les urpes d'un metge que m'inflarà de pastilles, resulta que hauré de pagar. Ja he dit que no em sorprén atès es veia a venir, però m'encén la sang. Cal tenir en compte que aquestes aportacions no són voluntaries per part del treballador, simplement es descompta directament de la fulla de salari, import aquest que permetria si no hi haguès la obligatorietat, de pagar-se una bona mútua privada i amb la resta
fins i tot estalviar, que cinquanta anys donen per a molt.

De fet, només que la Seguretat Social s'administres una mica i no malbarates els milions d'euros que llença en dispensar innecesàriament en receptes de medicaments que no caldria, aconseguiría un estalvi realment important. Sent curosos, la despesa es podria abaratir en un 50% (i se de que parlo) Potser no s'aconseguirien tants viatges al Carib o TV de plasma per part dels receptants, pero la població malalta i les arques de l'Estat ho agraïrien. Seria interessant també que els metges fessin de metges i no d'expenedors exprés de receptes (hi ha excepcions, ho sé), però la Administració per variar, ha triat el camí més fàcil...., que pagui el contribuent, i el contribuent ja n'està fart de contribuïr i comença entre unes coses i les altres a tenir les pilotetes o els ovaris inflats. Un dia d'aquests acabarem prenent mal. En seguirem parlant.

ELS POLÍTICS I LA LÍNIA VERMELLA


Els polítics tendeixen a emprar determinades paraules o expressions que acaben fent seves, manipulant-les i traient-les de context. Els és ben bé igual, els sobra barra i ignorància per fer-ho, fixeu-vos que mai veureu enrojolir a un polític i dificilment us contestarà amb un simple SI o NO, és més, sovint a preguntes concretes sobre que manifestin escuetament si o no sobre qualsevol questió, encara que sigui una fotesa, no hi ha manera d'aconseguir-ho, sempre acaben tocant el violí i fugint d'estudi amb respostes alambicades i evasives.
Una de les expressions que empren sovint és: aquest o aquests ha o han traspassat la lìnia vermella, com si fos quelcom gravíssim i si ho diu el president Mas quan fa cara d'enfadat, encara és més greu, cara de enfadat que em recorda als nens petits quan posen cara d'enfadats, només que ell ho fa amb més pompa i circumstància, amb la mateixa cara que feia el dia en que va fer la primera comunió, que és el mateix tarannà del seu 'clon' oral el portant veu del Govern de CIu que ara no recordo com es diu, bé de fet no importa, només és un clon mimètic, carn de pas amb data de caducitat.

Al que anava; traspassar la linía vermella té diferents origens: un d'ells bé de l'exèrcit Britànic, tant valent com inùtil. La prima linía vermella es va convertir durant la guerra de Crimea en un símbol del caràcter irreductible de l'exèrcit britànic, arran d'un reportatge de la batalla de Balaclava (1854) publicat a The Times pel corresponsal William Howard Russell. La «prima línia vermella» es referia a la fila de mig miler de soldats del regiment escocès de infanteria que va repel·lir, a dos en fons, la càrrega de diversos milers de soldats de cavalleria russos. A finals de segle, un vers del poema Tommy, de Rudyard Kipling, va immortalitzar el mite en la variant thin red line of heroes: «O it's 'Thin red line of 'eroes,' when the drums begin to roll».

El tecnicisme línea vermella té l'origen en l'aeronàutica militar dels anys vint del segle passat, quan van començar a imprimir una ratlla o marca de color vermell en els anemòmetres dels avions. Aquest indicador d'alarma, que indica la velocitat màxima de vol que no pot ultrapassar en cap cas (Vne = never-Exceed speed), tenia una importància vital per als pilots de guerra, els aparells havien de volar de vegades al límit de les prestacions de motors i fuselatge. Per això la llengua anglesa té el verb to Redline i la forma encunyada redlining, amb el sentit de portar les prestacions d'un avió més enllà dels seus límits tècnics. Aquest significat s'ha estès també, per analogia, a altres màquines i als automòbils. Els compta-revolucions dels cotxes o els indicadors de velocitat porten aquesta línia vermella.

El concepte de redlining com a estratègia de discriminació indirecta de determinats grups de població es va originar en els anys seixanta a partir de la pràctica d'algunes companyies d'assegurances que traçaven línies vermelles en els plànols de les ciutats al voltant dels barris considerats d'alt risc ( insurance redlining). En els anys setanta, aquesta pràctica es va estendre a la concessió de crèdits hipotecaris, de manera que, al marge de la solvència individual, els bancs denegaven els crèdits en determinades zones (bank redlining). Aquest ús s'ha generalitzat i l'expressió s'aplica actualment a les diferents estratègies i polítiques de discriminació indirecta basades en criteris d'exclusió geogràfica, per exemple mitjançant el filtratge dels codis postals. En totes les variants es manté la imatge d'una línia o zona d'exclusió.

No sé, sincerament quan els nostres polítics, altrament dits prohoms de la Pàtria parlen de traspassar la línia vermella, a quin supòsit dels tres que he explicat es refereixen, tot i que em temo que tampoc ho saben i se'ls hi enfot. De fet, ells, els nostres polítics, quan sovint diuen allò tan rimbombant de que tot ho fan per el seu País, sempre em fan dubtar de a quin país es refereixen, si a Catalunya, Andorra, illes Caiman o les Maldives.



Mi foto
Francesc Puigcarbó
SABADELL, BARCELONA
Ver todo mi perfil
 
Copyright © 2011. BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ . All Rights Reserved.
Company Info | Contact Us | Privacy policy | Term of use | Widget | Advertise with Us | Site map
Template Design by Creating Website. Inspired from Metamorph RocketTheme