TOT ESPERANT GODOT 14.2.23

Porto una munió d'anys esperant Godot, malgrat saber amb certesa que mai no vindrà. Què hi faig aquí doncs? -us preguntareu- Doncs mireu, deixar passar la vida mentre contemplo el paisatge. Aquest és el primer dels aforismes de el marmessor de la ignorància del 2001. La primera vegada que vaig llegir el llibret de tot esperant Godot (a Palma mentre feia la mili), no vaig entendre res de res, després en veure l'obra representada per un grup amateur, encara vaig entendre menys, però en no gosar acceptar-ho, la meva reflexió a un company més o menys ignorant com jo fou: "no t'ho puc explicar el que ens vol dir Becket, no ho entendries, és massa profund per a tu" i em vaig quedar tan ample. De fet aixó ens solia pasar més o menys a la majoria quan anavem a veure les pel·lícules d'art i assaig, ningú entenia res, però per no semblar incultes ens inventavem explicacions inversemblants. Ara, em temo ho entenc gairebé tot, i, sincerament no sé què és millor. 

Explica Monzó que la Universitat de Groningen, als Països Baixos, acaba de vetar ara l’estrena d’aquesta obra, potser la més representativa de l’estètica beckettiana. Ho ha fet perquè, segons les seves normes actuals, dalt de l’escenari hi ha d’haver paritat de sexes. No pot ser que tots cinc actors siguin homes. Com que tallar-ne un per la meitat provocaria certes complicacions hemorràgiques, hi haurien hagut de posar dos homes i tres dones, o tres homes i dues dones. Qualsevol solució abans que aquest inadmissible all male cast .

Els assajos van començar al novembre, i l’estrena estava prevista el mes que ve. Però finalment no s’estrenarà. El director de l’obra, l’irlandès Oisín­ Moyne, explica a The Irish Times que el càsting és el que és perquè, abans de morir el 1989, Beckett va estipular que els personatges de Tot esperant Godot només poden ser interpretats per homes. Va estipular això i un altre detall més general: en cap de les seves obres no s’hi poden fer servir efectes especials, això que ara als caps de fava els agrada tant. Cap problema. Als directors creatius no els cal més que esperar. Les obres de Beckett passaran a domini públic el 2059. A partir d’aleshores podran manipular-lo com els vingui de gust. Podran fer que Estragó sigui una dona, Vladimir un suricata i l’arbre al costat del qual esperen, un moniato no binari cultivat de manera sostenible. A més, cinc dones mai esperarien Godot, l'anirien a buscar o pasarien d'ell. Ah! el 2059 a qui no haurem d'esperar es a Puigdemont, crec que arribarà bastant abans, posem al 2023.

MOUSELAND 13.2.23

Una faula política de Tommy Douglas del 1944 (a la foto) - Aquesta és la història d'un lloc anomenat Mouseland. Mouseland era un lloc on tots els ratolins vivien i jugaven, naixien i morien. I van viure el mateix que tu i jo. Fins i tot tenien un Parlament. I cada quatre anys cel·lebraven eleccions. S'utilitzava per anar a les urnes i emetre el seu vot. Alguns d'ells fins i tot es van donar un passeig a les urnes. I vaig donar un passeig per als propers quatre anys més tard també. Igual que tu i jo. I cada vegada que el dia de les eleccions tots els ratolins acostumaven anar a les urnes i s'utilitzava per triar un govern. Un govern format per grans gats grossos, negres. Ara bé, si vostè pensa que és estrany que els ratolins que ha de triar a un govern format per gats, és que acaba de veure la història de Canadà dels darrers 90 anys i potser veurà que ells no eren res més estúpid del que som. Ara no estic dient res en contra dels gats. Eren gats bons. Van portar a terme el seu govern amb dignitat. Van passar per davant de les bones lleis - és a dir, lleis que eren bones per als gats. Però les lleis que eren bones per als gats no eren molt bones per als ratolins. Una de les lleis diu que una ratera havia de ser prou gran com perquè un gat pogués posar-hi la seva pota. Una altra llei deia que els ratolins només podien viatjar a certes velocitats -. De manera que un gat podria aconseguir el seu esmorzar sense gaire esforç. Totes les lleis eren bones lleis. Per als gats. Però, oh, van ser dures amb els ratolins. I la vida va ser cada vegada més difícil. I quan els ratolins no van poder aguantar més, es va decidir que alguna cosa s'havia de fer al respecte. Així que es van anar en massa a les urnes. Van deixar de votar als gats negres i ho varen fer pels blancs. Els gats blancs havien posat en marxa una campanya excel·lent. Ells van dir: "Tot el que es necessita és una altra visió de Mouseland ". Van dir: "El problema amb aquestes rateres és que són rodones. Si ens voteu a nosaltres les posarem quadrades». I així ho van fer. Però a les rateres quadrades eren encara més gran el forat que les rateres rodones, i ara el gat podria aconseguir posar les seves dues potes dins I la vida era més dura que mai. I quan no podia resistir més aquesta pressió, els ratolins van deixar de votar els gats blancs i varen posar al poder als negres de nou. Després es va tornar a votar als gats blancs. A continuació, als gats negres. Fins i tot va tractar de fer-ho la meitat dels gats negres i la meitat dels gats blancs. I van votar a aquesta coalició. Fins i tot hi va haver un govern compost pels gats amb taques. Ja veieu amics meus,deia un ratolí que el problema no era amb el color del gat. El problema era que eren el que pel fet que eren els gats, és natural que es cuidessin dels gats en lloc dels ratolins. En un moment donat un ratolí va tenir una idea. Sí, amics meus! , i va dir als altres ratolins, "companys, per què seguim triant un govern format per gats? Per què no escollir un govern format per ratolins? "" Oh ", van dir," ell és un bolxevic i un agitador. Que el tanquin! "Així que el van posar a la presó. Però el ratolí els va dir:. Vull recordar-vos es pot tancar un ratolí o a un home, però no es pot tancar a una idea

La Moralina de la història de "Mouseland" és una faula política, originalment explicada per Clare Gillis, un amic de Tommy Douglas. Tommy ha utilitzat aquesta història moltes vegades per mostrar d'una forma humorística com els canadencs son incapaços de reconèixer que ni els liberals ni els conservadors estan veritablement interessats en el que importa als ciutadans comuns;., però , els canadencs continuen votant-los a ells. La història tracta de la falsa suposició per algunes persones que CCF'ers (NDP'ers) són comunistes. El final ens mostra que Tommy Douglas té fe en que el socialisme algun dia, reconeixerà els drets humans i la dignitat, guanyarà sobre el capitalisme i la mera recerca de la riquesa i el poder.

LA IA I LA DEMOCRÀCIA 13.2.23

Des que en vaig parlar per primera vegada, ha estat recurrent més d'un escrit sobre el ChatGPT, potser per que de seguida vaig intuïr que no era una joguina més, que estàvem davant d'un nou paradigma que cambiaria moltes coses dins el món de la comunicació i l'ensenyament. Lluís Uria, en el seu article a la  Vanguardia va més enllà i questiona si la Ia pot arribar fins i tot a influir en el món de la política local i global, no fins al punt de l'Skynet de Terminator, o HAL9000 de 2001, o ves tu a saber, que estem en un territori deconegut que ens continúa superant.

"Els robots estan obsessionant –quan no angoixant– els éssers humans des de fa un segle. El primer que va utilitzar la paraula 'robot' per designar un ésser artificial dotat de qualitats gairebé humanes va ser l'escriptor txec Karel Capek, que el 1921 va estrenar a Praga una obra de teatre – R.U.R. (Robots Universales Rossum) – on apareixien uns humans artificials, fabricats per treballar, que acabaven rebel·lant-se contra els seus creadors. Els robots, com a perill per a l'existència de la humanitat.

Des de llavors, els robots han poblat la literatura i el cinema. A la pel·lícula Metròpolis (1927), Fritz Lang va posar al cel·luloide una distòpica ciutat-estat en el llavors llunyà any 2026, segregada entre una classe dirigent totpoderosa i una classe obrera esclavitzada, on un robot humanoide era utilitzat per suscitar una rebel·lió violenta. La primera trobada de la meva generació amb un altre robot cinematogràfic, dotat d'intel·ligència i lliure albir –i també de doblega i maldat–, va ser amb el supercomputador HAL 9000 que governava la nau Discovery a la pel·lícula de Stanley Kubrick 2001, una odissea a l'espai , estrenada el 1968. HAL, que fins i tot recordava una cançó de la seva infància a Chicago (“Daisy, Daisy...”), entaulava una lluita a mort amb els astronautes a qui en principi havia de servir i obeir.

El fulgurant desenvolupament de la intel·ligència artificial (IA), amb la recent i espectacular aparició del bot conversacional ChatGPT d'OpenAI –darrere del qual hi ha Microsoft– i l'anunci del que serà el proper competidor –Bard, de Google–, és una autèntica revolució que obre la porta a canvis transcendentals a les nostres societats. I torna a posar sobre la taula els riscos d'una tecnologia cada cop més poderosa. ChatGPT, que emmagatzema i processa milers de milions de dades, és capaç d'elaborar textos sobre qualsevol tema i en tota mena d'estils, resoldre problemes i conversar amb l'usuari gairebé com si fos una persona. La seva potència, encara en desenvolupament, suscita nombrosos interrogants a tots els dominis humans. Inclosa la política.

Quina funció pot tenir la IA en la gestió dels afers públics? Fins on hauria d'arribar el paper? Qui controlaria la seva actuació? Quin risc hi ha que interfereixi i desnaturalitzi el debat polític? Podria acabar prenent decisions en lloc d'un ésser humà? Sembla ciència ficció, però sondejos realitzats a diferents països europeus indiquen que entre un 25% i un 40% dels ciutadans podrien arribar a acceptar la substitució dels polítics per una IA.

Hi ha qui ja ha jugat amb aquesta possibilitat. El 2018, a la ciutat japonesa de Tama (perifèria de Tòquio), dos gurus de la tecnologia van presentar un robot d'aspecte femení –batejat amb el nom de Michihito Matsuda– a les eleccions locals, prometent que una IA podria gestionar els assumptes locals de manera més fiable i justa que els polítics a l'ús. La robot va acabar obtenint el 9% dels vots, i va quedar en tercer lloc. I a les eleccions legislatives daneses del novembre passat un col·lectiu d'artistes va intentar presentar –sense èxit– una nova força política, el Partit Sintètic, amb un robot com a cap de cartell, un chatbot de nom Leader Lars al qual van introduir les reivindicacions dels partits minoritaris danesos des de 1970 fins avui (cosa que va donar lloc a propostes inversemblants com establir una renda mínima universal de 13.440 euros al mes)

Més enllà de les bromes, l'assumpte és extremadament seriós i els advertiments sobre els riscos, nombrosos. La comissària de drets humans del Consell d'Europa, Dunja Mijatovic, va resumir el juny del 2021 les amenaces al terreny polític en una: la “manipulació de l'opinió pública”. Mijatovic va recordar que les noves tecnologies digitals i les xarxes socials han propagat la desinformació i incitat a l'odi i la violència, “infonent por a la població i fomentant els moviments antidemocràtics d'extrema dreta”. I va fer una crida a aprovar una regulació perquè les grans tecnològiques actuïn d'acord amb el marc legal dels drets humans.

Què pensen de tot això els mateixos robots? Preguntat directament sobre la qüestió, ChatGPT considera que, per una banda, la intel·ligència artificial pot ser de gran ajuda –mitjançant l'anàlisi de grans quantitats de dades i informació– per fonamentar les decisions polítiques. Però adverteix així mateix dels seus perills: “La IA també té el potencial de soscavar la democràcia si no es regula adequadament i es fa servir de manera ètica. Per exemple, la IA es pot utilitzar per manipular l'opinió pública, suprimir les veus dissidents i soscavar la privadesa i les llibertats civils”.

ChatGPT sembla, ara com ara, aferrat als principis democràtics. I no creu que la IA pugui arribar a substituir els polítics: “No té la capacitat d'empatia, creativitat i judici moral que són fonamentals per prendre decisions polítiques i ètiques complexes”. "La idea que els sistemes d'IA podrien prendre decisions en nom dels ciutadans, sense cap supervisió o responsabilitat humana significativa, soscavaria els fonaments de la governabilitat democràtica", afegeix.

Però fins on arriben les conviccions d'un chatbot que reconeix “no tenir creences o opinions personals”? No gaire lluny. Tot depèn de qui estigui darrere de la programació. “Si estigués programat amb una altra orientació ideològica –admet–, seria capaç de generar respostes consistents amb aquesta ideologia”. No hi ha més preguntes, senyoria".

DÍA MUNDIAL DE LA RADIO 13.2.23

Avui 13 de febrer, és el día mundial de la radio, o així ho ha declarat la Unesco. Una radio que malgrat els auguris de Buggles i altres fa uns anys, és més viva i escoltada que mai, potser perquè malgrat no tenir imatges, la ràdio és un mitjà de comunicació imprescindible en les nostres vides, té un dinamisme i immediatesa als que no arriba la televisió i també perquè la seva pluralitat és molt més gran, així com la seva capacitat de comunicar. 
Sóc dels qui no pot estar sense la radio, al cotxe o a casa o quan surto a caminar o amb la bicicleta, necessito la companyia de la radio, sigui parlada o musical. Normalment escolto RAC1 però també altres emisores de música, com Catalunya música o Rac 105. A la radio sovint és troba un consol, una ajuda, una distracció o una informació que és bona i s'agraeix. Ah! i encara conservo un antic transistor, per si de cas. Llarga vida a la radio!. 

ALLÒ DE BERLIN 12.2.23

Després de brillar com un estel una nit de febrer de 2022 i conquerir un Ós d'Or històric a Berlín per decisió unànime del jurat presidit per M. Night Shyamalan, va fer la impressió que la màgia gairebé etèria d''Alcarràs' semblava haver-se esvaït alguna cosa a els darrers temps. Potser fos per la seva fugaç presència a la cursa cap als Oscars, ja que ni tan sols va poder entrar a la 'shortlist' semifinal, o perquè 'As bestas', de Rodrigo Sorogoyen, va entrar a la taquilla amb fúria salvatge i va deixar els espectadors (i acadèmics) sense ungles ni alè des de la seva estrena a Espanya el passat octubre. Res, no obstant, feia pensar que 'Alcarràs' es podria anar de buit a la gala de la 37a edició dels Goya, celebrada aquest dissabte a Sevilla. El relat coral sobre l'arrelament a un lloc, dibuixat per Carla Simón, optava a 11 estatuetes, però de forma cruel es va quedar a zero al caseller, capitulant davant el domini gairebé animal d''As bestas', que va arrasar a la nit amb nou premis, inclosos pel·lícula, adreça, guió original, actor principal i actor de repartiment.

Al perquè d'aquest abandó del jurat vers Alcarràs, no cal buscar-li gaires explicacions. Si que sorprèn el fet que havent enviat l'acadèmia Alcarràs als Oscars, ara es quedi sense cap premi als Goya, però és que Alcarràs, (una pel·lícula molt, però que molt sobrevalorada), ja ha estat eliminada en la carrera cap als Oscars. Potser els saberuts senyors de l'acadèmia s'han adonat tard i malament que millor podien haver enviat 'As bestas' als OSCARS en comptes d'Alcarràs, i li han fet pagar a la Carla Simón. Alló de Berlín només va ser un somni que ha acabat derivant en un malson, previsible, si tenim en compte qui presidia el Jurat, M. Night Shyamalan.

EN UN MÓN PERFECTE 12.2.23

Alguns neixen estúpids, d'altres assoleixen l'estat d'estupidesa, i hi ha individus a qui s'adhereix l'estupidesa. Però la majoria són estúpids no per influència dels seus avantpassats o dels seus contemporanis. És el resultat d'un esforç personal dur. Fan el paper del ximple. En realitat, alguns sobresurten i fan el ximple cabal i perfecte. Naturalment, són els últims a saber-ho, i un es resisteix a posar-los sobre avís, ja que la ignorància de l'estupidesa equival a la benaurança.

L'estupidesa, que revesteix formes tan variades com l'orgull, la vanitat, la credulitat, el temor i el prejudici, és blanc fonamental de l'escriptor satíric, com Paul Tabori ens ho recorda, afegint que “ha sobreviscut a milions d'impactes directes, sense que aquests l'hagin perjudicat gens ni mica”. Però ha oblidat esmentar, potser perquè és massa evident, que si l'estupidesa desaparegués, l'escriptor satíric no tenia tema. Doncs, com en certa ocasió ho va assenyalar Christopher Morley, “a un món perfecte ningú riuria”. És a dir, no s'hauria de riure, res que fos ridícul. Però, es podria qualificar de perfecte un món del qual el riure estigués absent? Potser l'estupidesa és necessària per donar no només ocupació a l'autor satíric sinó també entreteniment a dos nuclis minoritaris: 1) els que de debò són discrets, i 2) els que posseeixen intel·ligència suficient per comprendre que són estúpids.

I quan comencem a creure que una lleugera dosi d'estupidesa no és una cosa tan temible, Tabori ens preveu que, en el transcurs de la història humana, l'estupidesa sempre ha aparegut en dosis abundants i mortals. Una lleugera proporció d'estupidesa és tan improbable com un lleuger embaràs. Més encara, les conseqüències de l'estupidesa no són només còmiques sinó també tràgiques. Són reidores, però aquí conclou la seva utilitat. En realitat, les seves conseqüències negatives influeixen a tots, i no només als qui la pateixen. El mateix factor que abans ha determinat persecucions i guerres, pot ser la causa de la catàstrofe definitiva en el futur.

N B N, NETFLIX-BAGUETTE-NETFLIX 11.2.23

No és cap sorpresa. Ho han fet actrius reconegudes com Sarah Jessica Parker o cantants com Selena Gómez o Rihanna. A Espanya, també presentadores com Lara Álvarez. Sortir en pijama al carrer és tendència des de fa mesos a les ciutats més cosmopolites del món, com París, i ara aquesta moda ha arribat també a Espanya, encara que de manera més discreta. Els experts en moda analitzen la darrera tendència i la qualifiquen entre la "peresa", l'esnobisme i el "tot val".

Les modes van i vénen, i una que persegueix, malgrat el temps que passi, és la de sortir al carrer amb el pijama. Les famoses i influencers van triomfar fa una dècada en presentar-se a alguns photocalls i programes de televisió amb aquestes peces. Això sí, sempre amb pijames d?etiqueta. Aleshores, ho feien impol·lutes, maquillades i ben pentinades. Tot i això, ara, de nou, sortir al carrer en pijama per prendre un cafè, passejar el gos o fer compres és una tendència. Encara que, a diferència de fa una dècada, triomfa més aviat sortir amb la cara rentada, en sabatilles i amb els cabells poc arreglats.

Aquest nou corrent ja té fins al seu nom: 'NBN', les sigles de Netflix-Baguette-Netflix. La corresponsal d'EiTB a París, Olatz Simón, es va adonar del que passava a la capital francesa. "Cada vegada veig més a París això de sortir en pijama a buscar el pa oa petits encàrrecs els caps de setmana. Em diuen que en diuen NBN. Segur que no és només aquí", va detallar. Aquest fenomen ja s'ha expandit i es veu a grans ciutats com Londres, Toronto, Hèlsinki, Nova York, Pequín, Xangai, Miami i Barcelona.

Els experts en moda i etiqueta social atribueixen a la "mandra", l'"esgotament", l'"esnobisme" o el "m'és igual el que pensin de mi, vaig al meu aire". "Trepitjar el carrer en pijama és un indicador de mandra, però també del cansament i esgotament que mostra la societat", explica el professor de protocol i etiqueta social, Miguel de l'Amo a EFE. "Et posis el que et posis, ningú se n'assabentarà. La gent no mira pel carrer i a les grans ciutats menys, no ens analitzem", expressa del Amo, que assegura que aquesta tendència no és una moda, sinó "un reflex de la indiferència". (Com podreu observar, del Amo no s'ha assabentat de res de com funciona ña societat, topt i ser professor de protocol in etiqueta).A la societat actual "val tot", expressa "l'expert?" en etiqueta social, que considera que esmorzar en una cafeteria en pijama pot resultar, per a alguns "súper modern" i per a altres, "poc higiènic". De fet, una oficina municipal del poble de Dos Hermanas, a Sevilla, ja es va oposar a aquesta comoditat el 2021. "No s'atendrà cap usuari/ària que vingui vestit amb pijama o bata d'estar a casa", deia un cartell a la porta. Per allà 2017, la cafeteria Los Monaguillos de Màlaga, també prohibia l'entrada en pijama o bata per "higiene i respecte" a la resta dels clients presents al local.

D'altra banda, del Amo creu que aquesta moda és un efecte secundari de la pandèmia. Cal recordar que el confinament ens va fer romandre a casa amb els nostres millors pijames posats durant mesos. Això va sentenciar qualsevol regla que encara pogués dictar com s'ha de vestir. A més, les marques ràpidament es van adaptar a aquella necessitat de comoditat amb ideals conjunts de punt de colors amb què indistintament dormir o estar a casa. "Ens hem acostumat a treballar a casa, en pijama i sabatilles", admet del Amo. L'expert creu que "no serà una moda amb gaire recorregut".

Tal com recull El Periódico, per al dissenyador Juan Duyos no és un costum actual. "Això de sortir al carrer en pijama tota la vida ha estat de gent mandrosa o excèntrica", expressa, mentre recorda que el seu avi sempre anava als bous en pijama. "La plaça era seva, pensava que era com ser a casa". D'altra banda, l'experta en comunicació de moda Blanca Zurita opina que aquesta tendència denota "una falsa desídia" amb un punt d'esnobisme i "provocació". Ja ho deia Madame Bovary, no hi ha res de nou, només que ho hem oblidat; qualsevol que visqui en un barri està tip de veure gent que va en pijama i bata a buscar el pa, i segons tinc entès a la Xina encara és més freqüent. En resum una altra estúpida moda més, això sí amb nom propi i molt adequat: NBN, Netflix-Baguette-Netflix. 

MÉS DE MIL CRETINS 10.2.23

Tip de veure ressenyes ridícules de restaurants a internet, fa un mes vaig decidir escriure’n una jo també, -explica Quim Monzó al seu article a la vanguardia-. A Google, vaig anar a les valoracions d’un on sovint menjo, vaig fer servir un àlies i vaig escriure: “Local petit i acollidor. És famós per la seva excel·lent truita de patates, però també tenen un sushi de primera, i una insuperable pizza con spaghetti ai quattro formaggi. Hi tornaré”. Hi vaig afegir una foto d’un burrito amb jalapeños.

Al local en qüestió no han preparat mai burritos. Ni sushi, ni pizza. Fan cuina gallega. Han passat les setmanes i cap comentari ha fet notar la incongruència de la meva ressenya. Molta gent s’empassa les collonades que els suposats clients­ escriuen en aquests fòrums. Un seguit de males crítiques –sovint escrites per perfils falsos instigats per la competència– pot arruïnar un restaurant.

No fa ni una setmana, la Canadian Broadcasting Corporation va descobrir que el restaurant de Mont-real que ocupava el primer lloc a les valoracions de Tripadvisor no existia. Es deia Le Nouveau Duluth, al centre de la ciutat. Dels prop de quatre mil restaurants de Montreal, el número 1: poca broma! Va aconseguir aquest lloc privilegiat a còpia de valoracions positives –totes de cinc estrelles– fetes per amics. S’hi podien veure diverses fotos del local. Quan algú hi telefonava per reservar taula, l’inventor de l’inexistent restaurant els deia que désolé i que els següents dos mesos ho tenia tot ple. Quan li preguntaven pel menú, contestava que hi feien tapes.

L’home en qüestió és Charles Deschamps, un comediant quebequès que està fins als nassos de les ressenyes online. Abans, els restaurants es guanyaven la reputació a partir de les valoracions de crítics que havien aconseguit prestigi a força d’anys. Ara les valora­cions les fan palatrecos que no sabrien diferenciar un ou poché d’un marron glacé, i perdó per la rima. Ja sé que és una collonada, i que Júlia Costa em dirà que Monzó només escriu sobre foteses, però la veritat és que tant el cas de la resenya falsa d'ell com el fals restaurant deMontreal, fan que mil cretins, el títol d'un dels seus llibres, es quedi curt. N'hi ha molts més de mil.

CIUTATS BUIDES 10.2.23

Els profetes del nostre temps, es dediquen a vaticinar quines professions desapareixeran per la imposició i el desenvolupament de la intel·ligència artificial. Una revista dedicada a la divulgació científica deia recentment que seran les d'educació, periodisme, disseny gràfic, finances i enginyeria de programació. Les tres últimes poden resultar òbvies, ja que en molts casos, elles mateixes ja utilitzen programes informàtics amb fórmules complexes capaces d'aprendre autònomament dels errors.

Tot i això, es deixen els profetes, una sèrie de professions que la perfecció creixent dels sistemes experts que van elaborant els informàtics, faran irrellevants: notaris i registradors, part de la judicatura -aquella que resol responsabilitats d'assegurances altament taxades o sinistres viaris les quals coordenades puguin ser relacionades per les màquines-. Tampoc no tindrà sentit l'existència de pilots i tota mena de transportistes, - Itaxistes inclosos - els farmacèutics, la part més mecànica de la medicina, és a dir, la cirurgia. En realitat encara no som conscients de com s'alterarà tot el nostre entorn. No sabem si ja no hi haurà supermercats, ni petit comerç, restauració, si tot serà en línia. El fet de viure gairebé reclosos a casa nostra és una possibilitat a contemplar, i viatjar low cost, una possibilitat remota. Les ciutats quedaran buides, o gairebé.

Els profetes obvien que possiblement si això realment succeeix tal com preveuen, la humanitat haurà de tornar als orígens, als pobles, a viure de la ramaderia i l'agricultura, abandonant les grans urbs. Ja sé que estic exagerant, però els profetes també. Com en tot a la vida hi ha un terme mitjà, i possiblement ens haurem d'acostumar en un futur, que la meitat de la població no treballi en tota la seva vida, i sigui l'Estat qui l'hagi de mantenir. I això sí que preocupa. Em veig a venir una extinció massiva, compte que la Covid19 no fos només una prova, per anar-se'n preparant. Mantenir tants indigents de per vida, no és propi d'un Estat que es preï.

Em temo que no passarà res d'això, perquè la humanitat sap adaptar-se als nous temps, a les noves formes de viure. Però això de jugar a catastrofista apocalíptic per un dia està bé. Suposem que el poble no lapidàs als seus profetes - es preguntava Fuster - Que passaria?. De moment no ha passat, però si cal recordar que segons alguns d'aquests profetes l'any passat twitter i facebook ja haurien desaparegut....

LA CANONITZACIÓ KITSCH DE L'ESPINÀS 9.2.23

 

Parla Bernat Dedéu, en el seu article al Naciónal, sobre la canonització kitsch de l'Espinàs, de Tina Vallès, d'Isabel Martí, i en el fons d'ell mateix. I quanta raó que té el filòsof bandarra.... que poc li hauria agradat a l'Espinàs la seva vetlla.

"Baixo de casa enfilant el carrer de Sant Sever i de seguida, només són trenta passes, arribo a l’entrada renaixentista posterior del Palau de la Generalitat. Aquesta és la meva portalada favorita de tot l’edifici: antigament, quan teníem set d’Imperi, en aquesta zona de Palau hi guardàvem les armes; temps després, i a falta d’exèrcit, els homes savis de la Mancomunitat hi posaren muntanyes de llibres. Barrino de canons i literatura —quin matrimoni més feliç i necessari!— mentre un uixer de la Generalitat m’acompanya fins a l’entrada del Saló Sant Jordi, guiant-m’hi com si fos un infant (deuen tenir por que els cronistes ens escapem de la ruta convinguda i acabem escrivint alguna cosa d’interès). Mentre creuo el Pati dels Tarongers, veig al lluny el conseller Quim Nadal assegut en un banc, cansat i savi com un os a punt d’hivernar, alliçonant amb desgana el camarlenc Sergi Sabrià.

És migdia. M’esperava una corrua impacient de conciutadans, però, qui sap si per la pluja (o perquè, en el fons, els escriptors aquí se’ns en carden bastant), només hi ha un parell de mossos vestits amb espardenyes... i molt poca penya. Abans de retrobar l’Espinàs, el cos mort de l’escriptor, m’agafen ganes d’embadalir-me una estona amb la gran capella del barceloní Pere Blai, però de seguida em sobta la mise-en-scène de la vetlla. A voltant del fèretre, veig una corona de flors; algun crani privilegiat de l’administració també ens hi ha posat un escriptori amb uns diccionaris, una Hispano-Olivetti Studio 46 i una samarreta del Barça amb el seu cognom. És tremebund com aquesta nostra collons de Catalunyeta és capaç de folkloritzar tot el que toca, fins i tot la figura d’un home tan auster com l’Espinàs. Ho acabem fent tot petit, com d’estar per casa, sense cap grandesa ni virtut.

Ho explicarà hores després l’escriptora Tina Vallès en una piulada amb la fotografia de l’escena: “No puc evitar pensar com ho veuria, ell, tot això. Llegiu-lo, només llegiu-lo. La resta sobra i no duu enlloc. Quan era viu, els últims anys, qui se’n recordava, d’ell? On eren tots els seus llibres? Qui el llegia?”. No cal afegir-hi res més. O sí, ja que hi som, perquè la nostra tribu és especialista a canonitzar els seus picapedrers de la lletra sense haver-los llegit i cantar-ne les glòries quan ja és massa tard. Seria molt interessant, com diu la Tina, saber quants exemplars de l’Espinàs podríem haver trobat fa tot just una setmana a les llibreries de tot el país i, posats a qüestionar-nos, saber què ha fet el nostre sistema cultural perquè un dels articulistes més llegits en la nostra llengua acabés escrivint en un diari espanyol i bilingüe com El Periódico. Preguntes incòmodes a l’ombra d’un mort.

Mentre penso tot això, intentant amagar-me en un racó d’aquest panteó kitsch, veig que la Isabel Martí se m’atansa a la velocitat d’una princesa enviudada i m’agafa del braç per xerrar. Quan em parla d’Espinàs, la cara se li enamora de llum i em falta poc per demanar-li que ballem un vals davant del pessebre que li han muntat al seu adoradíssim escriptor. Jo li dic que de l’Espinàs a mi sempre m’ha interessat molt com amagava tanta mala llet en un estil d’aparença gèlida; citant maldestrament l’Enric Vila, li confesso que l’Espinàs em connectava amb aquella classe d’homes que havia lluitat perquè els orígens de la Catalunya anterior a la Transició no s’oblidés. La Isabel em diu que l’Espinàs era un home mig anglès en terra de bàrbars i, en efecte, em recorda algunes anècdotes que certifiquen el seu caràcter fort i musculós, mentre em va repetint: “Això no ho escriguis, sobretot!”.

Tenim una estranya addicció al silenci, en aquest nostre país. Quan acabem de garlar, la Isabel em demana si demà voldria dir unes paraules al funeral de l’escriptor. M’agafa totalment a contrapeu i dubto moltíssim. No coneixia personalment l’Espinàs, perquè sempre he recelat de tenir contacte amb mestres i admirats en general i, tot i la meva oceànica vanitat, crec que no ho acabo de merèixer. Li pregunto qui intervindrà en l’acte. Quan em diu la nòmina de glosadors, típicament processista, em vaig animant una mica. “Només ho faré si et fa il·lusió i creus que a ell li’n faria”. Diu que sí, que no vol que la cosa quedi excessivament “fifi” i que li agradaria que hi parlés un home de debò (això ho havia d’explicar, Isabel; si t’ho repenses m’ho m’ho dius, cap problema, però estic amb tu que una mica d’alegria i mala bava escaurà a l’ocasió). Les capelles han de ser ardents.

Feta la visita, al santuari només hi veig gent gran a qui Espinàs ajudava a reconnectar amb l’esperit viu de la seva joventut catalana. Gent desencantada, suposo, amb aquest nostre present polític que juga sempre a empatar. Topo amb el mestre Ros Marbà, músic nonagenari, que es mira la tomba de l’Espinàs amb aquell rostre poruc de qui espera el torn. Després hi arriba Xavier Trias, l’últim intent del règim per retornar-nos a una Barcelona autonòmica, pacificada i avorrida. Si arriben els polítics, és hora de marxar. Quan surto de l’indret, com per art de màgia, una escorta de premsa m’acompanya fins a la plaça de Sant Jaume. Els funcionaris no han pogut evitar que, en aquesta canonització tan carrinclona, hi hagi petits canvis de guió. I ara prou, que em toca escriure un panegíric. Auster, però amb mala llet. Només faltaria. Lletres i canons. Lletres i canons. Lletres i canons".

MESTRES DELS SILENCIS 6.2.23

Josep Maria Espinás va publicar aquest escrit al seu petit observatori de 'el periódico digital' l'abril de 2016. Encara no havien ressonat les grolleres paraules de Félix de Azúa, per això no surt en el mateix, perquè en el diari de paper, ahir és avui, de no ser així estic segur que hauria afegit al Sr. de Azúa al mateix sac on posava a Vargas Llosa i Eduardo de Mendoza.

Espinàs, que era un senyor educat i tenia molt ofici, els retreia la seva barroeria amb l'elegància habitual en ell. Espinàs era savi per savi, no per vell, i com deia abans, un senyor, tot un senyor, que és el que no són Mendoza, Felix de Azúa o Vargas Llosa. Això, ell mai ho diria, però jo si...

La rebel·lió dels anys i les paraules

Confesso que no m'esperava llegir dos textos tan demolidors sobre dos escriptors tan famosos com Eduardo Mendoza i Mario Vargas Llosa. Dos escriptors que, a Catalunya, alçaven brillantment la bandera de la literatura en castellà.

¿Què ha passat, ara? Que el «colossal narrador de sempre» resulta que ha publicat una novel·la que li desmunta la ben guanyada fama i sembla que retrati aquella certa banalitat «en la qual el nobel sembla bellugar-se els darrers temps». «La seva novel·la del 2016 no li fa cap favor. Bella en el llenguatge, però efectista i tramposa», diu el crític. Jo no em puc comparar a Vargas Llosa, naturalment, però si algú em dirigís aquests adjectius el meu disgust seria considerable.

Per la seva banda, l'escriptor barceloní Eduardo Mendoza, de tracte amigable, ha donat una conferència a San Juan de Puerto Rico en el transcurs de la qual es va destapar amb aquesta afirmació: «La majoria de llibres que ens envolten nos serveixen per res. Són una porqueria».

Al costat d'aquestes brutals sentències, les ironies i fins i tot els sarcasmes de Josep Pla sobre els escriptors són modestos estirabots i jocs de paraules. A més, eren el fruit d'un mal humor episòdic, i no sembla que ni Mendoza ni Vargas Llosa hagin de ser víctimes de cap frustració. La seva trajectòria literària els ha donat fama i diners.

Podria ser -és una pura hipòtesi-que fossin víctimes del mal humor. Perquè la consciència del pas del temps apareix, a vegades, i pot crear neguit i angoixa. Sobretot si els elogis i els aplaudiments, universalment rebuts, no aconsegueixen esborrar la fatalitat d'una desaparició més o menys pròxima.

Sembla que els grans mestres de les paraules haurien de ser, també, mestres dels silencis. És probable que això sigui més difícil.

A VOLTES AMB LA IA 6.2.23

Des del moment que vaig tenir coneixement del ChatGPT, vaig intuir que no era una joguina informàtica més, no era un tamagochi ni el Metavers. En realitat, el ChatGPT és a la quotidinaneïtat el que va ser la calculadora en el seu moment a les aules. Encara és un nadó que creixerà i que, com tot en la intel·ligència artificial, no és per si mateix bo o dolent. Però hi ha alguna cosa que sí que sabem: que no saber. I no saber si una creació literària, una decisió empresarial o política és humana o un bot d'intel·ligència artificial potser sí que és dolent. La intel·ligència artificial canviarà les cadenes de valor, el mercat laboral, les estructures socials i la nostra vida - diuen -. Per això, hem de saber que ho farà per decisió humana. Potser li estem donant més importància de la que realment té, o potser és que som conscients del seu potencial, pel bo i pel dolent. Convé no oblidar que el ChatGPT és útil per a un elevat segment de població, sobretot els nadius digitals, ja que els nadius analògics poc el necessitem. No és del nostre temps. M'hi vaig acostar curiós en un primer moment, però aquí va acabar la meva incursió, al cap i a la fi, el ChatGPT té unes funcions que nosaltres ja fem servir per escriure un article, només que estalvia l'esforç de xafardejar per la xarxa recollint informacions diverses. No es tracta de renegar de la IA, ni d'escriure amb una vella Olivetti com l'Espinàs. Com tot en la vida, de la IA cal aprofitar el que ens convé i interessa i rebutjar la resta. De moment amb San Google i fent cas omís a Twitter, anem tirant.

TEMPS ACABAT PER L'ESPINÀS 5.2.23

Acaben de dir a Rac1 que ha mort l'Espinàs, tenia 95 anys, DEP. Josep Maria Espinàs va publicar 'Temps afegit' als 73 anys, l'any 2000, 73 era en aquell temps l'esperança de vida dels homes. Si Miró deia que per ser universal s'ha de ser local, Espinàs demostrava que per arribar a l'essència de la vida, només li cal aturar un moment quotidià per donar-li una dimensió que reflecteix la condició humana. 

El llibre li vaig regalar al pare que tenia deu anys més que l'Espinàs. Deien avui als mitjans que l'esperança de vida a Espanya que era l'any passat de 84 anys, s'havia reduït a 82 pels efectes de la pandèmia de la covid-19. Tot i així, de 73 a 82 en 21 anys, es una gran diferencia d'esperança de vida. El pare ja no hi és i l'Espinàs ja no escriu, o si ho fa, no publica. Del 'Temps afegit' n'he tret aquest relat...

LA PERSIANA - Quan em desperto miro la persiana, Americana, en diuen, de llistons horitzontals. No queda mai abaixada del tot, compacta. Per això ara veig estretes franges paral·leles de foscor i de llum. Els llistons opacs alternen amb les ratlles de claror, i en la intensitat d'aquesta claror matinal he aprés, amb el temps, a llegir l'hora que marca el rellotge de persiana, aquests llistons de llum entre els llistons de fusta em diuen que, una vegada més, ressuscito en un nou dia. M'agrada mirar uns minuts aquestes franges, abans de llevar-me, i avui les compto: són catorze, com els versos d'un sonet.  La fosca i la claror fan la bandera del món. M'alço del llit, estiro la corretja fins que la persiana puja del tot i s'amaga. He hissat doncs, la bandera gloriosa de la llum, i immediatament li ret honors el sorollós himne de la ciutat, i l'escolto uns segons, quiet, agraït.

Espinas amb la seva inseparable Hispano-Olivetti Studio 46, 

NOMÉS HA ESTAT UN SOMNI 5.2.23

La primera cosa bonica del dimecres 1 de febrer de 2023 és aquella sensació, a la nit o a l’alba, de treure’ns del damunt monstres, perills, insensateses només pensant: ‘ha estat un somni’. Alleujats, com si un cop d’aire s’ho emportés tot, la respiració es relaxa i els núvols s’esvaeixen. Un alliberament. Tan plaent, la sensació, que al llarg de la vida aprenem a anticipar-la, a provocar-la abans fins i tot de començar a despertar-nos. Mentre els dards volen, mentre el tsunami es desencadena pensar ‘ha estat un somni’ funciona com un escut que ens neteja l’ambient. Sempre és a punt, siguem capaços d’invocar-lo tan bon punt la fantasia pot esdevenir amenaça: ‘només serà un somni’. Quan el rellotge de l’apocalipsi el tenim a tocar de la mitjanit, quan les glaceres es fonen, quan l’arrogància assalta el poder, tanquem els ulls i pensem: ‘tot això és un somni’. - Gabriele Romagnoli 

DIGUES QUE M'ESTIMES... 5.2.23

  

Al Diccionari del diable, Ambrose Bierce defineix la cita com «una manera de repetir erròniament les paraules d'un altre». El zel de Bierce, pel sentit original d'una cita potser sembli excessiu, però en alguns casos la ironia, sembla confirmar-se en forma de frases mai pronunciades que han passat a la història, ja sigui per formulacions inexactes, per significats afegits o senzillament i planerament perquè mai no van existir. Passa amb personatges de tota mena, encara que avui voldria aturar-me en algunes de les més conegudes atribuïdes a filòsofs, escriptors o personatges de ficció.

Hi ha personatges que són identificats amb frases que paradogicament mai van dir. Una de les cites apòcrifes més repetida és «Elemental, estimat Watson», unes paraules que mai van arribar a sortir de la boca de Sherlock Holmes i que Arthur Conan Doyle mai va arribar a escriure tals. Sí que trobem, en canvi, expressions similars com «interessant, però elemental» o simplement «elemental» en algunes històries com El sabueso dels Baskerville o El geperut. I el mateix passa amb James Bond i la seva cèlebre frase «El meu nom és Bond, James Bond». Va ser el cinema el que va popularitzar aquesta presentació, que mai no va ser escrita per Ian Fleming.

A la filosofia també són habituals aquest tipus de falses atribucions, sovint portats per la sonoritat d'una frase i la profunditat del sentit. La màxima Coneix-te a tu mateix és habitualment atribuïda a Sòcrates, però en realitat és una cita de l'oracle de Delfos. El que passa és que Sòcrates l'esmenta en un dels diàlegs de Plató. Però encara és més greu en el cas de Voltaire i la seva cita «No estic d'acord amb tu, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho». No hi ha ni rastre d'aquesta frase a les obres de Voltaire. La primera referència que trobem és de Beatrice Hall, que atribueix al filòsof aquestes paraules a la seva biografia The Friends of Voltaire.

D'altra banda, la frase més coneguda i repetida d'El príncep de Maquiavel, “La fi justifica els mitjans”, en realitat no apareix en aquesta obra en cap moment. No és estrany que se li atribueixin frases apòcrifes a Maquiavel tenint en compte l'abisme que hi ha entre el que habitualment es considera sobre el que diu El príncep i el sentit original amb què va ser escrit. La formulació per primera vegada a les Heroides d'Ovidi en la seva formulació Exitus acta probat. Tanmateix, una frase molt semblant la trobem a la seva Història de Florència.

Ara bé, el rècord de cites falsament atribuïdes ‒que jo sàpiga‒ se l'emporta El Quixot. No és estrany escoltar la frase «Coses veredes, Sancho, que faran fablar les pedres» per referir-se a una cosa que ens causa sorpresa o perplexitat. La cita està atribuïda a don Quixot, segurament perquè es dirigeix al personatge de Sancho i perquè té un llenguatge arcaitzant, però la veritat és que don Quixot mai arriba a pronunciar semblant frase ni cap semblant. El veritable origen d'aquesta expressió cal buscar-lo al Cantar de Mío Cid, quan Rodrigo Díaz de Vivar diu a Alfons VI «Molts mals han vingut pels reis que s'absenten…», i el rei contesta «Coses tenedes, Cid, que faran fablar les pedres». Com es pot veure, al principi l'expressió era «tenedes» en lloc de «veredes».

També passa amb la frase "Ladran, Sancho, luego cabalgamos", que és una invitació a fer orelles sordes a les males paraules dels nostres enemics ia seguir endavant sense aturar el pas. Una vegada més s'atribueix al Quixot, per motius gairebé idèntics a l'anterior. Segons l'escriptor Arturo Ortega Morán expressions semblants, amb gossos que borren caminants com a metàfora de les crítiques, apareixen des de molt abans del Quixot, encara que l'origen més probable de l'expressió sembla el poema Labrador de Goethe. La causa que va fer que Sancho entrés a la cita és un absolut misteri, però el que sí que se sap és que Orson Wells va contribuir a estendre l'error en col·locar la frase en boca del Quixot en la seva versió cinematogràfica.

Finalment, altres cites, encara que són més fidels a la forma original, n'han alterat notablement el significat. La frase “Con la Iglésia hemos topado”, que originàriament era “Con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho”, cal situar-la en el seu context dins del llibre: a la nit la immortal parella està buscant a cegues el palau de Dulcinea quan es troben l'església del Toboso. A banda de la significació literal, era al text original el sentit anticlerical que avui dia se li dóna a aquesta expressió? Alguns dels més grans experts cervantins –Francisco Rodríguez Marín, Martín de Riquer o Francisco Rico– neguen aquesta segona interpretació i afirmen que només significa el que diu literalment.

I en el món de la literatura, la frase atribuida a  Montserrat Roig: "Digues que m'estimes encara que sigui mentida", com recordaba ahir Júlia Costa ve de la pel·lícula Johnny Guitar.: "Digues que m'estimes encara que sigui mentida", li demanava Johnny Guitar a Joan Crawford. I ella li contestaba que l'estimaba, encara que fos mentida. De fet Johnny exactament li diu, almenys en el doblatge al castellà, "Mientéme, dime que me has esperado estos cinco años". Pero no sé per quins setze ous s'ha acabat donant a la frase el sentit exacte del títol de la novel·la de Montserrat Roig.

L'OFICI DE VIURE 4.2.23

Se n’ha parlat molt les darreres setmanes, sobretot per les seves implicacions, ètiques i morals. El ChatGPT, és un model generatiu i predictiu de text, que és capaç d’interpretar paraules i produir de forma autònoma resums o redaccions a partir de les seves dimensionades bases de dades. Una intel·ligència artificial online amb una experiència d’usuari molt senzilla i uns resultats extraordinaris. Així ho descriu el professor de l’Escola Pia i autor del blog Applejux, Christian Negre, que apunta que ara la novetat és que “s’ha obert al públic i s’ha convertit en una autèntica revolució”.

“Encendries foc fregant dues fustes? Oi que no?”, diu referenciant que els estudiants troben en el programa una fórmula resolutiva i ràpida per fer un acompanyament a les tasques diàries de l’escola.

Aquest programa ha generat controvèrsia a la cuneta educativa i ha obert el debat entre docents i pedagogs: ChatGPT és una oportunitat o una amenaça a les aules? Negre reconeix que “la situació està polaritzada: en algunes escoles es busca la manera d’introduir-ho i en d’altres es tendeix a la prohibició”. El docent, que troba comprensibles les dues tendències, sosté que “és molt difícil posar tanques al camp i és entenedor que hi hagi escoles que en restringeixin l’excés temporalment perquè pot ser disruptiva, sobretot a l’educació superior on moltes de les avaluacions es fan a partir de treballs escrits”.

Hi ha docents, però, que conviden a veure l’eina amb una mirada amable. Bé és cert que fa temps fer servir la calculadora estava prohibida, i que avui en dia és indispensable a l’estoig; un símil que el professor comparteix per recordar que “la comunitat educativa no pot donar-li l’esquena, sinó que ha d’entrar en debat”. Un punt de partida, diu, per “aquells professors que demanen el mateix treball de documentació any rere any”, que hauran de readaptar-se si volen evitar “gols per l’esquadra”.

Cal esmentar que el programari genera uns resultats gairebé perfectes, però de tasques molt banals. És a dir, “si tu li demanes que et faci un treball de 150 línies de la Segona Guerra Mundial, el resultat serà tan precís que serà impossible de detectar que ha estat fet amb aquesta intel·ligència artificial”, apunta Negre. Segons relata, la irrupció d’aquestes tecnologies són un toc d’atenció per declinar les tasques reproductives i apostar per aquelles més creatives. A tall d’exemple, el docent proposa “demanar als alumnes projectes que es vinculin amb les persones, o amb pinzellades personals o locals”, per arribar allà on les màquines no poden arribar.

Hem preguntat alumnes de diferents edats de Sabadell i la tònica general és que la majoria d’estudiants coneixen aquest sistema, però no han arribat a utilitzar-lo. Preguntats per si l’eina s’hauria de fer lloc a les aules, les opinions són dividides. El Dídac, per exemple, confia “que la intel·ligència artificial té un lloc assegurat en l’educació del futur”, i creu que podria “ser beneficiosa”. La Blanca, en canvi, pensa que “és només una eina per fer resums ràpids, però mai per fer treballs a nivell escolar”. De fet, l’estudiant entén que zones senceres, com és el cas de Nova York, hagin restringit l’accés a aquest portal web.

El que més crida l'atenció d'aquesta recerca del diari de Sabadell sobre l'ùs del Chat GPT, és que ni Sergi González que signa l'article, ni els alumnes ni els professors, han caigut en que el que fa aquest ChatGPT es el que fem els que tenim una edat a l'hora de parlar, escriure u opinar sobre un tema determinat: recabar informació de diferents llocs i resumir-ho en un escrit, així de senzill. Però per aixó cal perdre el temps informant-se, bucejar per la xarxa a la recerca de diferents punts de vista, de diferents opinions, i treure'n conclusions, i aixó és el que els costa als més joves i en canvi portem incorporat els veterans, s'en diu ofici, l'ofici de viure i de veure, l'ofici de badar. de tafanejar. Y per damunt de tot dos conceptes oblidats, la cultura de l'esforç i el respecte al mestre, al senyor Mestre.

ALLÒ QUE PASSA QUAN TU RIUS 6.4.22

És gairebé impossible fugir dels temes de conversa socials. Aquells dels quals tothom parla. De rabiosa actualitat - diuen -. Fa una setmana l'escriptor Miqui Otero en el seu article a el periódico, feia una proposta per intentar escapar-se'n. Milions de vegades s'ha escrit, parlat i discutit sobre com les notícies que ens ocupen i preocupen són tan efímeres que passen les unes per sobre d'altres com aquelles cues que es formaven per entrar a El Corte Inglés en els bons temps de les rebaixes.

És curiós que res generi més debat que una bufetada. Va passar amb el cop de cap de Zidane i amb el cop de puny de Mario Vargas Llosa a Gabriel García Márquez. I ara amb la bufetada de Will Smith a Chris Rock. El cop inflama la retòrica. I s'analitza tot amb més varietat d'angles que a 'Rashomon'. L'abans i després, el passat sentimental dels implicats, les substàncies, el capitalisme, el factor clínic, la cienciologia. Opinen semiòtics, inspectors d'hisenda, kantians, negacionistes, cambrers, traumatòlegs, experts de bar i experts de VAR, i VOR. Absolutament tot un planeta desentranya aquest rapte d'ira alhora. Tots lliurats a l'anatomia d'aquell moment. Ningú (i és comprensible, perquè aquests cinc segons cristal·litzen i augmenten el sistema capitalista i la condició humana) parla d'una altra cosa.

Fins i tot jo, que no vull parlar de la cosa, començo la meva columna fent-ho. Rafael Sánchez Ferlosio va dir que “l'insult és la forma més primitiva, originària, de la diplomàcia, en la mesura que aquesta és l'art de resoldre per acords de paraula allò que podria portar a conflictes armats”. M'agradaria saber què opinaria Ferlosio d'aquesta cleca Al cap ia la fi, fins i tot Joan Laporta ha donat la seva opinió a 'La Cope'.

Pot ser que hagi començat aquest text exposant el tema, però el que intentaré no fer és afegir una opinió al cor. Serà difícil. En realitat, amb els temes elegits pels mitjans de comunicació o amb els promoguts pels algorismes a les xarxes socials passa com amb les converses d'ascensor: no et pots posar de sobte a explicar-li a un veí oa un desconegut qualsevol moguda en què hagis estat pensant oa dir-li com et vas emocionar ahir amb aquest llibre. I, tanmateix, no estaria tan malament anar així per la vida. Jo, per exemple, he trobat un lloc on no es parla de la cèlebre tollina: a la tauleta de nit de la meva habitació. Aquí sí, tinc un exemplar d''Els tres mosqueters', on Clarence diu a D’Artagnan que “havia reclamat l'ajuda d'un gentilhome i no la vigilància d'un espia”. O un assaig que explora què tenen en comú la invenció de l'anestèsia al segle XIX, la fe cega dels nazis i el desenvolupament del Prozac (es refereix al control de les emocions mitjançant les drogues). O un poema d'Emily Dickinson, que parla de la sospita que l'ocell que ha emigrat del balcó ho ha fet per assajar noves melodies que oferir-li a la tornada. En un altre, sobre la Revolució Francesa, puc llegir el text del 1794 de Robespierre on crida a substituir “la insolència pel respecte a un mateix, l'amor als diners per l'amor a la glòria, les bones companyies per les bones persones, la intriga pel mèrit, l'astúcia pel talent”. O també puc llegir sobre com Cronos va tallar els cataplins al seu pare, Urà, i els va llançar al mar perquè de l'escuma generada pel capbussó genital nasqués la bellesa (Afrodita o Venus). O puc treure el cap a una finestra de la meganovel·la 'La vida, instruccions d'ús', de Georges Perec, i delectar-me una altra vegada amb la història d'aquell trapezista que no volia baixar del trapezi.

Tampoc sé si ens aniria tan malament si parléssim una mica més de les nostres tauletes de nit. Si goséssim explicar a qualsevol desconegut a l'ascensor alguna d'aquestes historietes. A no parlar tots del mateix. Encara que, és clar, potser ens guanyàvem un cleca per perillosos o rars.

Després hi ha el fet de fins a quin punt a la gent l'interessa que es parli als mitjans de les petites coses, des de la quotidianeitat de la tauleta de nit, com reclama Miqui Otero. Clar que, potser començar per aquí, ¿Hem de parlar del que ens interessa, o del que interessa o creiem que interessa a la gent?. Caldrà acabar recorrent a la vita Beata de Jaime Gil de Biedma: recòrrer a un lloc on no es parli de la cèlebre bufetada: la tauleta de nit de la nostra habitació. Malgrat el que digui Perec, la vida no té manual d'instruccions, i aqui rau el problema. Que difícil és el fet de viure...

Els de Txarango ho descriuen molt bé: 

Recorda, si plou dins teu, 

que caminar cura les ferides 

que viure, viure no és estar vius,

viure és l'actitud d'omplir la vida, 

la vida, allò que passa quan tu rius.

TRUCADES PERDUDES 6.4.22

El telèfon fix, considerat obsolet per a molts, abans era molt important. A casa encara el tenim, en una tauleta al passadis damunt d'un tapet brodat que va fer la mare. Bàsicament el tenim per si truquen familiars llunyans, que ja pocs en queden. Peró la finalitat actual del telèfon fix, és sobre tot, rebre trucades sovint a hores intempestives o de migdiada de companyies que perfectamewnt conscients que agafarà el teléfon algú de certa edat, probablement sol, despistat i vulnerable, i tot per vendre-li ves tu a saber, o cambiar-lo de companyia telefònica sense que ni tan sols se n'assabenti. Altres que truquen, despenges, i es talla, o et surt alguna gravació ininteligible. N'hi ha una també que és del Banc de Sabadell, que et diu: si vosté està en descovert pulsi 1, si no 2. I et demana el DNI. Segons el Banc ells mai demanen del DNI, pero em temo que darrere aquesta gravació hi ha alguna companyia externalitzada. També truquen sovint una empresa que et diuen que estan per Sabadell últimament i t'ofereixen un servei de massatges,  però per les trucades fa més d'un any que estan per Sabadell.

Que lluny estem de quan per trucar a una altra població havies de demanar conferencia. Durant la postguerra i fins i tot més endavant, quan en aquest país encara no érem 2.0 ni whatssapejavem i altres foteses modernes, per trucar de Sabadell a Sant Feliu de Codines - per exemple - s'havia de despenjar el telèfon i demanar conferència (podien ser dues o tres hores) Aleshores, s'hi posava la telefonista - Conxita es deia - i li demanaves que et poses amb el 42 (els telèfons eren de dos dígits), o directament li demanaves que et poses amb el Dorsé que en aquest cas és amb qui volia parlar el meu pare. La Conxita qual una precursora de la Cia o 'las chicas del cable' escoltava totes les converses, i la prova la tenim en que un dia el Santiago, no recordava a quina hora havia quedat l'endemà amb el Dorsé (el meu oncle), i com aquest no contestava li ho va preguntar a la Conxita: a les 9 del matí heu quedat - li va dir -".Quedi constancia de la profesionalitat de la Conxita.

Cada vegada queden menys telèfons fixes a les cases, gairebé es podria considerar un acte romàntic tenir-los, però ja formen part del paisatge de la nostra vida i com la nostra ombra, moriran amb nosaltres. Aquests telèfons, només serveixen per rebre trucades perdudes, trucades inútils, trucades molestes.

El de la foto de dalt, vindria a ser un telèfon actual, amb més prestacions i aquest seria un clàssic de marcador circular de tota la vida de la generació silenciosa dels pre-boomers.

BARBARIE VERSUS MANIPULACIÓ 5.4.22

 

He estat llegint articles, reflexions, opinions i frases a xarxes socials durant tota la setmana concernents a la guerra a Ucraïna. Encara que moltes vegades caic en el parany d’opinar i de jutjar sense comprovar el que m’arriba, en la majoria dels casos romanc atent al que llegeixo i analitzo en conseqüència. Al Triangle, el filòleg Josep Asensio, té una visió una mica esbiaxada i utópica de la situació, pero posible, i que s'ha de tenir en compte. 

"Sembla que tots els mitjans estan d’acord que hi ha hagut una massacre intencionada a Butxa, localitat propera a Kíev. Les imatges dels morts als seus carrers corroborarien en un primer moment que hi ha hagut una matança que Rússia nega. Sorprèn aquesta unanimitat sense que hi hagi hagut la possibilitat que organismes internacionals visitin la zona. Sembla que les conclusions es treuen a la vista únicament d’aquests cadàvers o de suposades fosses comunes excavades uns dies abans. També, amb testimonis de supervivents d’aquests assassinats a sang freda que expliquen amb detall els fets.

Potser no m’hauria de ficar en aquest embolic, que em pot sortir malament. Ens trobem en un conflicte bèl·lic de proporcions gegantines, amb una devastació també desorbitada. En definitiva, una guerra. Una guerra que, com totes, tracta de causar el mal més gran a l’enemic i, no ho oblidem, es faran servir tots els mitjans per fer-ho. Cal no oblidar la preponderància de les xarxes socials, de la immediatesa de les imatges que arriben i del ràpid efecte que tot això produeix a l’espectador, al receptor que, no ho oblidem tampoc, és el que, en el fons, ha d’acceptar les posicions del govern. Per això és tan important triar instantànies que tinguin l’efecte desitjat.

En cap moment no estic dient que tot sigui un muntatge. Malauradament, els cadàvers jeuen allà i formen part de la crueltat de la guerra. No em crec aquestes històries que corren per les xarxes en el sentit que són actors (ucraïnesos, és clar) que volen falsejar la realitat. Però qui ens assegura que aquests morts no han estat extrets de sota la runa d’algun edifici atacat amb un míssil i col·locats estratègicament al llarg d’un carrer qualsevol? Qui està completament segur que aquests morts ho són per bales russes quan tots sabem que l’armament utilitzat en aquesta guerra prové dels mateixos llocs? Hi ha tanta informació interessadament manipulada, per uns i per altres, que la desinformació es fa cada cop més evident. Solem posicionar-nos a favor dels uns i en contra dels altres, perquè els governs i els mitjans de comunicació, pagats per aquests mateixos estats, ens mostren el camí, sense donar opció al pensament crític, a analitzar i opinar per nosaltres mateixos.

Fa uns dies llegia un comentari que deia que el més probable és que tota aquesta guerra no sigui res més que un joc d’estratègia dels poderosos. Als EUA li interessa vendre el petroli a Europa a un preu desorbitat. Obligant Europa a tancar l’aixeta del gas rus, també el força a comprar el seu, naturalment més car, perquè ha de ser traslladat amb vaixells. Una Europa subjugada i submisa als EUA i l’OTAN, incapaç de reaccionar. Mentrestant, aconsegueix també el seu empobriment i afegir més odi entre els mateixos europeus. Per això hi ha gent que pensa que aquestes imatges de Butxa contribueixen a fer-nos creure que, si no acceptem aquesta submissió, aquest debilitament, aquesta recessió imparable, nosaltres podem ser els següents a engrandir la llista de morts. Qui no preferirà la subsistència a la mort?

I mentrestant, com clamant al desert, sorgeix tímidament un humanisme que reclama sortir immediatament d’aquesta teranyina imposada pels EUA (i l’OTAN, que és el mateix), treballar per la pau i no per la guerra. A França, el candidat de la Unió Popular, Jean-Luc Mélenchon, proposa la sortida de l’OTAN i apostar per la no alineació com a única sortida. Les victòries de l’extrema dreta a Hongria i a Sèrbia, així com el pas fet per Suècia i Finlàndia reclamant el seu dret a entrar a l’OTAN, no auguren res de bo. Tampoc el de Polònia disposada a albergar armes nuclears. Davant de tanta insensatesa, parafrasejant les paraules de Mélenchon, “un altre món és possible”, perquè, potser, el més valent sigui sortir d’aquesta mentida geoestratègica, d’aquest ball macabre d’imperialismes. Qui s’apunta a deixar els covards nus?

Barbàrie versus manipulació

per Josep Asensio  eltriangle.eu

QUÈ VA PASSAR A BUTXA? 5.4.22

El 8 de març, les localitats de Butxa, Vorzel, Irpín, Hostomel..., totes elles ciutats a l'extraradi de Kyiv, van quedar totalment o parcialment ocupades per l'exèrcit rus, als dotze dies de l'inici de la invasió. Dijous passat 1 d'abril les tropes ucraïneses recuperaven el control total d'Irpín i l'endemà, el de Butxa, després de la retirada russa. Totes aquestes localitats constituïen per a l'exèrcit rus la porta d'entrada a la capital ucraïnesa. La resistència va ser ferotge.

Segons una investigació preliminar de l'organització de defensa dels drets humans Human Rights Watch, l'exèrcit rus havia comès possibles crims de guerra a les àrees sota el seu control, entre ells execucions sumàries de civils. La investigació reuneix una desena de testimonis.

En el cas de Butxa, un testimoni va relatar com el 4 de març, a l'inici de la irrupció de les tropes russes, cinc homes van ser posats de genolls en una carretera, se'ls va fer despullar-se del calçat i els abrics, se'ls va cobrir la cap amb la seva pròpia samarreta i un va rebre un tret al clatell.

Tot just les tropes ucraïneses -unitats especials de la policia, específicament- van entrar a la ciutat van trobar 20 cadàvers en un sol carrer, alguns amb les mans lligades a l'esquena. En aquell moment no hi havia testimonis independents per testificar-ho. La premsa ha tingut accés restringit amb l?argument de la possible presència de mines i explosius. Un reportatge fotogràfic publicat al dia següent per la web lb.ua mostrava només dos cossos en una cantonada.

Foto publicada por lb.ua el 3 de abril. La única de un largo reportaje fotográfico en la que aparecen dos cadáveres. 

 Max Trebukhov

                     

 La misma esquina, con un solo cuerpo, el mismo 3 de abril. 

 Zohra Bensemra 

El 2 d'abril, l'alcalde de Butxa, Anatoliy Fedoruk, anunciava que gairebé 300 cossos havien estat enterrats en fosses comunes i que desenes de cadàvers jeien als carrers, alguns amb les mans lligades. Butxa tenia abans de la guerra uns 28.000 habitants.

I a altres llocs? - El 3 d'abril, el fiscal general ucraïnès va anunciar que 410 cossos de civils assassinats havien estat retirats del territori de la regió (óblast) de Kyiv per ser examinats. Només a Irpín van ser desactivats 643 artefactes explosius deixats pels ocupants. En altres localitats de l'entorn de Kyiv, com Vorzel i Zabuchya, i així mateix de les regions de Járkiv i Cherníguiv, la població civil ha estat víctima d'abusos i atrocitats, algunes documentades per Human Rights Watch.

Qui n'és responsable? La intel·ligència militar ucraïnesa s'ha afanyat a publicar una llista amb els noms de 1.600 soldats russos, tots membres de la 64 Brigada Independent Motoritzada de l'exèrcit rus. Tanmateix, això no té valor jurídic i no n'hi ha prou amb assenyalar els russos. És necessària una investigació independent i en profunditat dels fets que pugui discriminar responsabilitats.

Rússia ha estat categòrica sobre això. "Aquesta informació ha de ser seriosament qüestionada", va dir als periodistes el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, en una conferència telefònica. "Pel que hem vist, els nostres experts han identificat indicis de falsificació de vídeos i altres manipulacions". Peskov va dir que els fets i la cronologia dels esdeveniments a Butxa no recolzen la versió dels esdeveniments d'Ucraïna, i va instar els líders internacionals a no afanyar-se a jutjar.

El Pentàgon s'ha manifestat amb cautela, dient, a través d'un portaveu en condició d'anonimat, que "no pot confirmar de manera independent" els fets, "però tampoc no estem en posició de refutar aquestes afirmacions".

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha anunciat que enviarà un equip d'investigadors per donar suport a la Fiscalia ucraïnesa. Eurojust (l'agència per a la cooperació judicial penal) i Europol "estan preparades per ajudar". 

I això és el més terrible de tot, a banda dels civils morts, que com en el cas del Gat de Schrödinger, la notícia pot ser certa o no ser-ho, i no ho dic en el sentit de si un presumpte cadàver es mou o no al pas un vehicle. Sinó que els poden haver assassinat els uns o els altres, o ningú. Davant tanta mentida, davant tanta desinformació, davant tanta guerra bruta tot és possible i un ja no sap que atenir-se i qui creure i les tres possibilitats poden ser possibles. Només els morts, si és que morts ho estan, tenen la resposta, però se l'han emportat a casa seva o a la tomba. - lavanguardia.com