LA MALEDICCIÓ DEL CONEIXEMENT 10.1.23

 

Per acabar en pricipi amb el tema de la IA, val la pena llegir aquest article de Robert Pondiscio, citat a l'article anterior. Espero no parlar-ne més, encara que mai se sap; parafrasejant a un tertulià, la IA ha vingut per quedar-se, i afegiría que per imposar-se. Podriem dir que la Intel·ligencia Artificial, no és el final de res, sinó el començament d'una altra manera de comunicar el coneixement.

La intel·ligència artificial no és el final de l'anglès de secundària

"Si darrerament has estat a les xarxes socials, sens dubte t'has trobat amb històries de ficció i assaigs generats per " ChatGPT ", un programa d'intel·ligència artificial que pot generar peces de prosa molt sòlides com a resposta a instàncies tant serioses com capritxoses, i pot fer-ho. a l'instant i amb qualsevol estil imaginable.

Alguns troben això emocionant. Altres, sobretot escriptors i professors, estan plens de por existencial. "La meva vida, i la de milers d'altres professors i professors, tutors i administradors, està a punt de canviar dràsticament", va escriure el professor d'anglès Daniel Herman a The Atlantic .

La meva intuïció és que això és molt menys cert del que ell pensa. Per començar, prescindim immediatament de la idea que la intel·ligència artificial farà que la instrucció d'escriptura sigui obsoleta. Com va dir Herman, "Ja no és obvi per a mi que els meus adolescents realment hauran de desenvolupar aquesta habilitat bàsica". Recordeu el moviment de les "habilitats del segle XXI"? Hi va haver insistència sense alè que, amb tot el coneixement del món a les nostres butxaques i amb les simples pulsacions de tecles, l'educació K-12 hauria de prioritzar el pensament crític, la resolució de problemes, la creativitat i la comunicació. La pregunta als llavis de l'educació intel·ligent aleshores era: "Per què omplir el cap dels nens amb un munt de fets quan tenim Google?" De la mateixa manera, per què ensenyar a escriure quan la "IA" pot generar text sofisticat amb només tocar un botó?

ED Hirsch, Jr. va clavar la resposta fa vint anys. "Internet ha posat una gran quantitat d'informació al nostre abast. Però per poder utilitzar aquesta informació, per absorbir-la, per afegir-hi el nostre coneixement, ja hem de tenir un magatzem de coneixement", va escriure. "Aquesta és la paradoxa revelada per la investigació cognitiva". Més recentment, el professor de la Universitat de Virgínia Dan Willingham va escriure que la investigació en ciències cognitives ha demostrat que "el tipus d'habilitats que volen els professors per als estudiants, com ara l'habilitat d'analitzar i pensar de manera crítica, requereixen un ampli coneixement de fets". 

En altres paraules, es necessita coneixement per comunicar coneixement, o fins i tot per tenir el discerniment per jutjar si un text generat per IA té sentit o respon prou a una indicació. Herman escriu que el que pot produir GPT ara mateix "és millor que la gran majoria d'escriptura vista pel teu professor mitjà". Potser sí, però aquest és un problema exclusiu de l'equivalent educatiu dels "pocs preocupats" i els seus professors, no el nombre molt més gran d'estudiants per als quals construir un assaig tolerable de cinc paràgrafs és un repte descoratjador. Una petita minoria d'estudiants de secundària nord-americans són com els d'Herman, discutint i analitzant "les idees radicals d'Anzaldúa sobre transcendir els binaris, o la metafísica d'Ismael a Moby-Dick ".

Els professors qualificats que coneixen els seus alumnes poques vegades no s'han adonat quan una tasca lliurada té l'empremta digital d'una mica d'ajuda addicional des de casa o simplement no sembla un treball original. No serà diferent amb la IA. Un altre professor d'anglès, Peter Greene, els estudiants rurals del qual de Pennsilvània són molt més típics que els d'una escola preparatòria d'elit, va assenyalar a Forbes . que ChatGPT cobreix les llacunes dels seus coneixements inventant coses i embellint-les. "En altres paraules, té una capacitat estranyament humana per superar els buits de la seva base de dades". Els professors que coneixen els seus alumnes no es deixaran enganyar fàcilment. Greene fa l'excel·lent suggeriment que els professors provi les seves tasques d'escriptura al chatbot. "Si pot sortir un assaig que considereu una bona obra, llavors aquesta indicació s'hauria de perfeccionar, reelaborar o simplement descartar".

Les preocupacions que la IA faci obsoleta la instrucció d'escriptura són manifestacions de la "maledicció del coneixement", una idea popularitzada per Chip Heath i Dan Heath al seu llibre de 2007 Made to Stick. La maledicció del coneixement és "un biaix cognitiu que es produeix quan un individu, comunicant-se amb altres individus, assumeix sense saber-ho que els altres tenen el rerefons per entendre". És un problema comú a l'educació: per als ben educats i amb domini lingüístic, la resolució de problemes, el pensament crític i l'anàlisi escrita clara i sofisticada se senten com a "habilitats" que es poden practicar i dominar (o falsificar plausiblement mitjançant la intel·ligència artificial) perquè ja són rics en coneixements i en llenguatge sofisticat. A Herman li preocupa que la IA faciliti als estudiants evitar "fer el treball dur de l'aprenentatge real", però no hi ha cap raó per pensar que l'estudiant mitjà de secundària podria fins i tot llegir els assaigs generats per màquina que crea ChatGPT, i molt menys passar-ne un plausiblement. com la seva pròpia obra. 

En resum, l'amenaça de ChatGPT no és que faci obsoleta les instruccions d'escriptura. És la suposició que farà obsoleta la instrucció d'escriptura de la qual hauríem d'estar en guàrdia. El món dels futuristes, els entusiastes de la tecnologia i les elits educades simplement no és el mateix que el món ocupat per la majoria substancial dels estudiants que lluiten per assolir els nivells bàsics de competència lingüística. La intel·ligència artificial proporcionarà eines d'estalvi de temps per als que tenen coneixement, però si cometem el mateix error que cometen els promotors de les "habilitats del segle XXI", serà fatal per als interessos dels que no tenen coneixement, que no seran. donada l'oportunitat de desenvolupar la base de coneixement que els ben educats donen per suposat, i que fan que aquestes eines siguin útils"

I L'OASI ERA UNA CLAVEGUERA 12.1.22

@ElHuffPost - Isabel Díaz Ayuso: "Además de reforzar la primaria, somos la única comunidad autónoma que ha reforzado todas las contrataciones de covid". En la seva declaració mitinera, la presidenta de la comunitat de Madrid ha deixat anar perles com aquestes i més que podeu escoltar i veure aquí. A ran d'aquestes declaracions, es pregunta un tuitaire: ¿Qué estaba haciendo el periodista mientras esta individua mentía descaradamente?. Gran pregunta de fàcil resposta: Res, es limitava a posar la carxofa davant la Presidenta sense ni tan sols proposarse rebatre res del que digues. És el modus operandi cada vegada més habitual dels entrevistadors, ser mesells amb l'entrevistat no fos que aquest o aquesta es molestés, o potser es només una manca de professionalitat, o de capacitat intel·lectual de rebatre amb dades la desinformació que se li està donant. Ho saben els polítics i prou se n'aprofiten els seus sìn doctors, llevat que topin amb Carles Alsina que és un gran professional, i sinó que li ho preguntin al Ministre Luís Planas que ahir es va quedar amb cara d'estaquirot al fer-li Alsina una pregunta sobre Garzón que els seus assesors no havien previst. Clar que amb aixó s'ha d'anar en compte, atès segons com et comportis t'hi pot anar el càrrec, sobretot si no ets periodista i se t'acut investigar als teus com li ha passat a l'intendent dels Mossos d'Esquadra, Toni Rodríguez. D'estar al capdavant de la Comissària General de Recerca Judicial cap de comissaria de Rubí. Sota la seva responsabilitat es va investigar l'actual presidenta del Parlament, Laura Borràs, o l'exconseller d'Interior Miquel Buch, o la presumpta trama de corrupció de la Diputació de Lleida. Catalunya no és país per investigar corrupcions pròpies. No ho va ser durant l'era Pujol, i tampoc ho és ara quan Governa la nova Convergència. Sembla difícil creure que aquests canvis de destí siguin simples renovacions quan van acompanyades de tanta humiliació, és evident doncs que hi ha una voluntat de càstig als que han anteposat la seva honestedat a la servitud a l'Estat. I és que servir a la Pàtria des de la honestedad no té premi i si castig. L'Oasi d'Ítaca ha acabat sent una claveguera capaç d'engolir-ho tot, tot i tot.

L'OBSOLESCÈNCIA DE L'HOME 11.1.22

Los condenados a muerte pueden decidir libremente si quieren que les sirvan las alubias dulces o saladas en su ultima comida. Porque su suerte ya esta echada. - Gunther Anders - l'obsolescència de l'home.

També nosaltres podem decidir lliurement si volem que ens serveixin el nostre avui com a explosió d'una bomba o com una carrera de bobsleigh. Perquè ja ha entrat en nosaltres, els que prenem aquesta lliure resolució, perquè ja s'ha decidit sobre la nostra lliure elecció. En efecte, ja està decidit que nosaltres hem de prendre la resolució com a consumidors de ràdio o televisió: és a dir, com a éssers, que estem condemnats a acontentar-nos amb fantasmes del món en comptes d'experimentar el món i que amb prou feines desitgem una altra cosa, incloses altres formes de llibertat d'elecció, o potser ja no les podem imaginar. Al final, un té la llibertat d'apagar el seu aparell, fins i tot de no comprar-ne cap i de dedicar-se al món "real" i només a aquest. I precisament perquè s'ha disposat dels que, a la manera de vaguistes, s'abstenen no menys que dels consumidors: que hi prenguin part o no, nosaltres hi participem, perquè se'ns fa coparticips. Fem o deixem de fer, vivim ja en una humanitat, per a la qual ja no val el “món” i l'experiència del món, sinó només el fantasma del món i el consum de fantasmes: sobre això la nostra "vaga privada", la nostra abstenció no canvia res: aquesta humanitat és ja el món que ens envolta, amb què hem de comptar i no és possible fer vaga contra ell. Però també l'anomenat "món real", el dels esdeveniments, ha canviat així mateix mitjançant el fet de la seva conversió en fantasma, ja que està tan profundament organitzat que transcorre de manera acord a ell mateix. I això passa pel que fa a tots els grups en qualsevol societat d'interessos, en qualsevol sistema social, en el cercle de qualsevol filosofia política, quan un s'arroga la llibertat d'al·legar un argument sobre els "degradants efectes" d'aquest o aquell aparell, es guanya automàticament la reputació de ridícul sabotejador de les màquines i automàticament es condemna a una mort intel·lectual, social o publicitària. No és, doncs, sorprenent que la por a aquest descredit automatic paralitzi la llengua de la majoria de critics i que una critica de la tecnica s'hagi convertit avui en una qüestion de coratge civil. Al cap i a la fi (pensa el crític) no em puc permetre que qualsevol se'm digui que sóc l'únic a caure engolit a les rodes de la història universal, l'únic obsolet i, fins on arriba la vista, l'únic reaccionari. I així, manté la boca tancada. Ha perdut i ho sap.

SALVEM AL SOLDAT GARZÓN 10.1.22

Any nou, trola nova. Aquesta vegada li ha tocat el torn a Alberto Garzón, a qui es vol presentar com un enemic del sector ramader en conjunt. A la seva entrevista defensava no obstant a capa i espasa una ramaderia extensiva i sostenible.

De la mateixa manera que a la dreta PP i VOX els importa un rave la ramaderia i els ramaders ia Garzón si, tot aquest assumpte s'ha activat és simplement perquè s'acosten les eleccions a Castella i Lleó i aquí ha aparegut el pitjor, el més mesquí i miserable de la classe política i no només a la dreta, també el PSOE, o almenys una gran part del mateix s'han unit contra Garzón, només per interessos polítics, és a dir que són igual de mesquins i miserables que els altres. Aquesta actitud, no ens hauria de sorprendre de Garcia Page o Lamban, aquests dos són infiltrats del Pp al PSOE, i la seva mesquinesa i misèria ètica i moral no és sobrevinguda, ja ve d'origen i és irreversible, però la resta de membres del PSoE , que han criticat Garzón s'han posat a la seva mateixa alçada. És clar que algú hauria d'haver avisat el Ministre Garzón, que en política mai dels mais s'ha de dir el que es pensa i encara menys la veritat, encara que sigui empírica com és el cas de la ramaderia de sobreexplotació.

GARZÓN ES QUEDA MOLT CURT

Al membre de la generació Z de casa no li agradava la carn. Hi ha nens que són així, que cal saber llatí perquè mengin. Tampoc no li agradaven el peix, la verdura, la... però era la carn el que m’amoïnava. “No creixerà”, cridava desesperada. L’àvia, amb l’estoïcisme de qui ha passat una guerra, em deia: “Dona-li cigrons”. I així es va alimentar, d’una beixamel, com en dèiem per entabanar-lo, feta de puré de cigrons amb formatge i sopa de la iaia­. I va créixer i va créixer i un dia va descobrir l’hamburguesa i va ser com els altres, però va conti­nuar endrapant cigrons. Bo per a ell, bo per al medi ambient, bo per a tothom.

No mirem amunt sinó avall, a les macrogranges, el cometa és a casa

“Si continuem menjant carn com fins ara, necessitarem l’aigua de vuit planetes més”, deia fa uns anys la filòsofa francesa Corine Pelluchon en un llibret de tot just un centenar de pàgines en el qual proposava fórmules per a aquesta transició verda que no serà de postal. Potser Alberto Garzón l’ha llegit, o potser no, el Manifest animalista (Rosa dels Vents), però si l’ha llegit no li ha fet prou profit. És evident que té raó en les seves premisses, i encara es queda curt, però les bones intencions no serveixen de gaire si es queden en intencions. Les macrogranges de la ramaderia industrial són un horror insostenible des de tots els punts de vista, també moral, però avui no hi entrarem. La qüestió és que volem menjar carn cada dia. Cal? No. La qüestió és que cal menjar menys carn, menys dies i de més qualitat. Estem apostant per això? No. La qüestió és que es podrien fer moltes més coses, per exemple, fomentar la ramaderia extensiva, la que sí que ancora les persones al territori. Ho fem? No. Si ha contestat negativament a les tres preguntes és que molt bla bla bla però poca substància. I almenys Garzón ha tingut la valentia de parlar de la qüestió, perquè convertir-lo com estan fent d’altres en batalla política és com voler extreure els minerals d’aquell come­ta que ja tenim a casa. Pelluchon proposava dues coses: formació i ajuts, molts ajuts, per suavitzar aquesta transició imprescindible, altrament els més perjudicats, que sempre són les classes populars, la rebutjaran. I per a això hi ha els governs, oi? - Garzón es queda molt curt - Isabel Gómez Melenchón.

Yo con Garzón, Macrogranjas NO!

ELS ÚLTIMS A ARRIBAR 9.1.22

 

El canvi climàtic i la tecnologia copen els titulars sobre les tendències de futur. Però la immigració és una convulsió silenciosa que no s'aturarà i obliga a repensar els mecanismes d'integració- Los últimos en llegar - Ramon Aymerich.

"Va ser a la nit d'un diumenge de juliol a la plaça Roja. Durant la festa major del barri. Dos joves, un d'ells magribins, es van barallar per una dona. Al final van acabar enganxant-se unes trenta persones. L'endemà hi va haver una segona baralla entre mig centenar de joves. Dimarts van ser 300 els implicats. Dimecres a la nit un miler d'exaltats va recórrer el barri. Es va apallissar i va apunyalar dos magribins, es van assaltar comerços, vivendes i una vella mesquita. Hi va haver detencions. El malestar va durar catorze dies i va acabar amb una manifestació de repulsa (3.000 persones). Tot això va passar el juliol del 1999 a Terrassa. A Ca n’Anglada, barri autoconstruït entre els anys 50 i 60 per gent que procedia majoritàriament d'Andalusia. La Plaça era Roja perquè havia estat un focus potent d'antifranquisme. En els darrers anys el barri s'havia degradat. Les parelles joves se n'havien anat. Quedaven sobretot els pares. I a la segona meitat dels 80, havien arribat famílies procedents dels països del Magrib.

Ca n'Anglada va ser el primer ensurt. La constatació que la convivència era fràgil. L'evidència que l'esquerranisme ambiental, herència d'un PSUC que havia estat hegemònic a les associacions, ja no servia. Es va reaccionar com es fa davant dels traumes. Primer els polítics van negar el mòbil racista. Després ho van admetre amb la boca petita. I quatre mesos més tard van crear un grup de treball per pensar què fer. D'aquella feina n'han quedat un munt d'entrevistes. “Anàvem contra els moros, però no era racisme”. “Són bona gent, però deixen les sabates a la porta i no es renten com nosaltres”. “Qui no ha estat jove? Hi havia les nenes rondant i al final algun els va dir una cosa forta”. “Si haguessin muntat un bar de categoria... Però allà només venien droga”. “Són com nosaltres, però s'aixequen a les cinc per resar”. “S¡emporten les ajudes. Ens hem queixat, però ningú ens ha fet cas i ens hem sentit abandonats”.

Va ser el principi. I el més difícil va ser imaginar com conviurien els uns i els altres en el futur. Un llibre, publicat gairebé en paral·lel per la demògrafa Anna Cabré, posava els fets en el context històric.

- Els penúltims sempre es queixen dels últims a arribar-hi. Són els que tenen el tracte quotidià amb ells. Quan hi ha un conflicte, es disculpa. Quan tot va bé, caldria reconèixer-los el mèrit de la integració. Cabré havia viscut el Maig del 68 i havia llegit Claude Lévi-Strauss. Per això va posar al llibre un títol molt francès: “El sistema català de reproducció”. La seva tesi era que la immigració i la baixa fecunditat són trets distintius de la societat catalana. Catalunya atrau sobretot immigrants dels estrats més baixos. Després pugen a l'escala social per deixar lloc als que vénen darrere. No vénen per allò que els paguen, no compensa. Vénen per la promesa dintegració. Com a país d'allau, obligat a pair aquesta immigració, l'afany per la identitat és fort. Ja sigui el Barça, el pa amb tomàquet o la llengua.

"El català és el que t'iguala a la societat" raona l'escriptora Najat el Hachmi.

Els últims en arribar són el nou proletariat d'una societat on l'ascensor s'ha aturat. La immigració sempre anava allà on hi havia la feina. Com més gent es necessitava, de més lluny venia la mà d'obra. Fa més d´un segle, de l´interior català. Després de Múrcia, València i Aragó. Més tard d'Andalusia. Finalment de fora de les fronteres. Quan va esclatar el conflicte, els marroquins eren 50.000. Avui en són 238.000. En els darrers anys, la pobresa ha estès aquesta immigració a l'interior. A les comarques desindustrialitzades del Bages o el Berguedà, per exemple, on comparteixen les regidories de benestar social amb altres pobres expulsats de Barcelona i la seva perifèria pels preus de la vivenda.

Segurament la societat és avui molt diferent de la que va descriure la demògrafa. Es recompon a gran velocitat. Els darrers en arribar van al transport, la distribució, l'hostaleria, a cuidar persones a cases i hospitals. Són els proletaris de la societat terciària. Mentrestant, les classes mitjanes, que haurien de substituir amb els anys, s'encongeixen. I es redueixen les possibilitats d'ascens a escala social.

Com li va passar a Catalunya, Espanya també ha de construir aquesta identitat. Moltes societats (França, Gran Bretanya, Holanda, Bèlgica...) ara viuen intensos debats sobre el passat colonial. És una manera d'encaixar molts dels que han arribat. Però a Espanya aquest debat, important per a les comunitats d'origen sud-americà, ni es planteja. Els grans titulars de futur estan ocupats pel canvi climàtic i la tecnologia. Però la immigració és una convulsió silenciosa que no s'aturarà. La pandèmia ha accelerat la caiguda de la fertilitat. L'any 2000 eren 17 els països on es va reduir la força de treball. Avui ja són 51. Seguiran arribant”.

Estem davant d'una pandèmia silenciosa i silenciada, però una vegada més, malgrat els advertiments no fem cas i deixem podrir el problema i quan esclati encara ens queixarem de que no ens havien advertit.

UN MAR DE TRANQUILITAT 9.1.22

 

L'última de les sèries coreanes que he vist a Netflix torna a posar la humanitat en dificultats, perquè ja és condició establerta en aquests relats que el que ha de venir és sempre ple d'obstacles. Aquestes histories de ciencia ficció tenen una necessitat primària, d'ansietat anticipatòria que ens envaeix per posar-nos al pitjor escenari imaginable i així anar preparant la nostra adaptació futura, encara que com hem vist amb la Covid de poc ens ha servit, i aixó que 'Contagi, de 'Steven Sodenbergh', - la pel·lícula és del 2011 -, era un avis premonitori i molt real de la pandèmia que hem patit i estem patint.

La serie 'Un mar de tranquilitat', - a Netflix -, ens presenta un futur en el que l'aigua és un bé tan escas que està racionada, i només s'hi accedeix amb unes targetes que classifiquen les persones en castes segons el seu estatus. Les cues ordenades davant els assortidors d'aigua que es veuen a la sèrie recorden les cues que es formen davant els dipòsits i fonts d'aigua a l'Àfrica o altres llocs del tercer món.

Hauriem de començar a prendre conscència que aquest futur imaginat en la serie ja existeix actualment en moltes zones del tercer món, només que no tenim interés en assabentar-nos i ens limitem com a molt a subscriuren's a alguna ONG per tranquil·litzar la nostra conciència d'occidentals benestants.

Mentre mirem de reüll aquestes histories de ficció com si no anessin amb nosaltres, no som conscients que en qualsevol moment ens podem trobar en les mateixes vicisituds que els ciutadans d'aquests països llunyans, incapaços d'entendre que els tenim més a la vora del que ens pensem, seguim instal·lats en el nostre cofoís-me dins la ciutat alegre i confiada de Benavente (no la ciutat, sinó el dramaturg), on els habitants de la mateixa, confiant en els seus líders, continuen amb la seva vida tenint fe en el govern. I així els hi va.

EL MIRACLE MADRILENY ERA MENTIDA 7.1.22

El miracle madrileny no ha existit; era mentida. Durant mesos, la presidenta de la Comunitat de Madrid s’ha vantat de la seva gestió de la pandèmia, presumint que Madrid no es tanca. Això li va servir per arrasar a les eleccions autonòmiques del maig passat i li ha permès forjar un discurs triomfalista, anteposant l’economia per davant de la salut. És una opció, que cadascú entendrà en funció de la seva escala de valors. Al mateix temps, aquesta manera d’administrar la crisi sanitària s’ha utilitzat políticament per polaritzar amb el Govern espanyol de Pedro Sánchez i per criticar les mesures restrictives que han adoptat algunes administracions, com la Generalitat de Catalunya.

Encara que l’assumpte es presenti com una contraposició d’opcions polítiques, en un esquema de bons i dolents, optar per una gestió o per una altra té conseqüències. I per més que es maquillin les dades o s’utilitzin criteris que permeten falsejar els números per tal d’alterar la percepció de les coses, al final la realitat s’imposa. Segons el baròmetre anual, publicat recentment, que elabora el Comitè Europeu de les Regions, a les primeres onades del 2020, la Comunitat de Madrid va concentrar la major proporció de defuncions de tot Europa, amb un 44% més de morts que en anys anteriors. La sobremortalitat de la comunitat dirigida per Isabel Díaz Ayuso és la més elevada de la Unió Europea, juntament amb la Llombardia (39%), la regió del nord d’Itàlia on es van registrar els primers contagiats per covid a la UE. Al conjunt de la Unió, l’excés de mortalitat mitjà registrat el 2020 va ser del 25% i, en aquesta línia, a Catalunya va ser del 27%.

Aquestes dades de la institució comunitària són corroborades per l’associació patronal de serveis funeraris, que, amb les dades reals del 2020 a la mà, confirma que Madrid és la comunitat on més va créixer el nombre de víctimes mortals, més d’un 41%, gairebé el doble que a Catalunya (23%), i que la mitjana del conjunt de l’Estat és del 18%. Darrere de les fredes estadístiques, que serveixen per avaluar els efectes de les decisions preses, hi ha noms i cognoms i hi ha famílies. És evident, doncs, que optar per un model de gestió o per un altre té conseqüències sobre les persones. Per això, quan interessadament s’assenyala els que decideixen triar el camí més antipàtic de les restriccions i les limitacions d’ús de l’espai públic, com si ho fessin per caprici, s’oblida que darrere d’aquestes decisions hi ha la voluntat de minimitzar les conseqüències sobre la salut i la vida de les persones.

En aquest sentit, la decisió del president de la Generalitat, Pere Aragonès, de decretar restriccions ni més ni menys que la vigília de Nadal, tal com demanaven els metges i els científics, va ser incòmoda i impopular, però va demostrar una valentia política poc freqüent. Dies més tard, altres presidents van seguir les seves passes.

El 2020, Madrid va liderar les defuncions a Europa, amb un 44% més de morts que en anys anteriors.

És evident que tancar l’oci nocturn i restringir l’aforament de restaurants i espectacles no és fruit de cap caprici. Cap governant no prendria aquesta decisió si pogués evitar-ho. Per això, en­cara que costi dures i comprensibles crítiques dels sectors afectats i disgusti molts ciutadans, ara ja sabem que, col·lectivament, té un sentit i alhora evitem que el sistema sanitari i els professionals col·lapsin. Dit això, també és evident que els afectats mereixen ser compensats de manera suficient i ràpida. Pot ser, com diu la cançó, que a Madrid la festa no s’aturi, i els que la poden viure i gaudir segur que estan encantats. Però els miracles no existeixen, i el madrileny, tampoc. Més enllà del soroll i l’habilitat per instal·lar un relat que contraposa la puixança de Madrid i el declivi de Barcelona, també és cert que en els nou primers mesos del 2021, respecte al mateix període del 2020, la inversió estrangera ha crescut a Catalunya mentre que ha baixat a Madrid. I s’ha registrat un rècord històric en l’exportació de les empreses catalanes, superant les xifres d’abans de la pandèmia. El suposat miracle madrileny té més a veure amb la propaganda que no pas amb la gestió. I cal admetre que, en termes de rèdit polític, pot haver funcionat. Mentre que a Catalunya s’ha buscat un equilibri complex entre el binomi economia-salut, el Madrid de Díaz Ayuso ha preferit que la festa no s’aturi, fent bona aquella dita popular: “el mort, al sot, i el viu, al rebost”. - CARLES MUNDÓ - lavanguardia.com

QUE TINGUEM SORT 1.1.22

"Noblesa, dignitat, constància i cert rialler coratge. Tot el que constitueix la grandesa segueix sent essencialment el mateix a través dels segles. - Hannah Arendt

Es parlava l'any passat, sobretot els últims dies, com cada any, de la felicitat, de ser feliç.De fet per les festes de Nadal sembla gairebé obligatori el fet de ser feliç. Arendt ens recorda que ningú pot ser feliç sense participar en la felicitat pública, ningú pot ser lliure sense l'experiència de la llibertat pública, i ningú, finalment, pot ser feliç o lliure sense implicar-se i formar part del poder polític. No se si aquesta felicitat es contagiosa, no l'he sentit mai. Ahir, avui, demá són dies rutinaris amb pocs canvis, els canvis justos per dipositar en la memòria algún record d'aquells destinats a no ser oblidats. En el meu cas i fent temps fins les dotze per preservar el ritual del raïm, vaig fruir, vaig gaudir, em vaig emocionar veient i escoltant el concert de Lluís Llach al Palau Sant Jordi. LLach l'artista, LLach el poeta, està molt per damunt del Llach activista. Que tinguem sort, aquest any que avui encetem...

...BON ANY 2022!

MARICOIN L'ÚLTIM 27.12.21

La comunitat LGTBI+ ja té una criptomoneda, la Mari­coin, que si tot surt segons el previst es podrà utilitzar a partir del 31 de desembre en 25 establiments de Barcelona, Eivissa, Chueca... L'Ayusocoin té un objectiu diferent: “Ensenyar als nostres polítics com funcionen les criptomonedes i contractes intel·ligents”, segons resa a la seva pàgina web i compte, que allò d’intel·ligent per als contractes va per les IA, no per una altra cosa, tot i que ja que hi som... Les criptomonedes són la nova realitat­, però sembla que aquí els dirigents, els diputats i d’altres són en una altra, realitat dic: l’informàtic Íñigo González, creador d’aquesta nova criptocosa, va tenir la idea quan va veure que a les declaracions de béns dels membres del Congrés figuren hipoteques, comptes corrents, immobles..., però no criptomonedes. Deu ser que no se’n refien? Deu ser que no les entenen? Doncs al web s’explica de manera molt didàctica, vaja, que segur que hi arriben, una altra cosa és que la majoria continuï preferint el totxo, que són molts anys de paletes.

Ayusocoins, dogecoins, ethereums..., les col·leccionarem com les antigues monedes?. Al web d’ Ayusocoin expliquen com aconseguir aquests tokens , que de moment tenen valor zero perquè el que es pretén és això, donar un token, però això no treu que immediatament apareguessin, ximple l’últim, espavilats intentant capitalitzar la criptotokencridadatenció i treure uns eurets d’un projecte amb un nom tan vistós com ho és també el de Maricoin. Hi ha un parell de centenars de criptomonedes, entre les quals les diguem titulades Ardor, Phantasma, Casper, que també era un fantasma (bo), o Polkastarter, que sona una mica a Poltergeist, que a més d’un fenomen paranormal i ja s’hi adiu és també un wallet per a SOULdiers, és a dir, per a Phantasma, Ethereum, Binance, NEO i altres criptomonedes.

Potser és possible que al final es col·leccionin les criptomonedes com es fa amb les monedes antigues? O com els segells? Tens un àlbum (digital) i hi vas enganxant els diferents certificats i això, per ensenyar-los als amics o com a inversió, com els NFT. Però una recorda com va acabar fa anys el Fòrum Filatèlic... I pensar que demà és el dia dels Innocents... - Isabel Gómez Melenchón.

.

 

CONDEMNATS A LA MEDIOCRITAT 26.12.21

La nostra societat malviu sota una incertesa que ensombreix no només el nostre futur sino el de la humanitat sencera. Caminem atrapats en un bucle que ens angoixa una mica més amb cada dia que passa: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen monstres”. deia Antonio Gramsci, que no podia ni imaginar fa un segle la desaforada acceleració que tots patim actualment sense que ens condueixi a una sortida, a una possible solució als nostres mals. Ja no hi ha religió, nacionalisme o ideologia que valgui capaç d'enganxar-nos com feien antes sobre l'arribada d'un futur gloriós a l'abast de la mà a la vida d'aquí a baix o bé al més enllà. Ens hem encallat en el temps, en un dia de la marmota que no avança, i el que és pitjor, en comptes d'anar endavant, anem enrere.

Per dissimular l'agonia del que és vell, ara en diem vintage, un bonic eufemisme que per pura lògica en una època en què tot són eufemismes, cola i a la gent li agrada. Pensar en el futur ens fa por. Per això ens resulta més atraient ressuscitar un passat que podem reescriure, o fins i tot inventar. A això es dediquen els nous populismes, tant de dretes com d'esquerres. El candidat ultra a l'Elisi Éric Zemmour pretén assolir la presidència d'una França que ell sap nostàlgica del seu passat gloriós. No ha de prometre res de nou a la gent, sinó tan sols reclamar la grandeur perduda, encara que sigui mentida. Perquè el seu missatge quedi clar, el seu partit es diu Reconquesta. I el pitjor és que segur que com passa amb VOX a Espanya, tindrà molts vots. I el pitjor de tot és que segurament Zemmour a llegit Flammarion, Teilhard de Chardin o Nietzsche, com el pare de Louis Pawels que creia que el que va a viure el segle XX era més important que l'aparició del budisme! No es tractava ja de destinar les facultats humanes a tal o qual divinitat. En nosaltres pateix una crisi definitiva el vigor religiós de la Terra: la crisi del seu propi descobriment. Va començar a comprendre, i per sempre, que l'única religió acceptable per a l'home és la que li ensenyarà, sobretot, a conèixer, estimar i servir apassionadament a l'Univers del qual és l'element més important. 

Pawels, pensava que la revolució no s'ha de confondre amb el transformisme, sinó que és integral i ascendent, i augmenta la densitat psíquica del nostre planeta, preparant-la a establir contacte amb les inteligencies dels altres mons i a apropar-se a l'ànima mateixa del Cosmos. Per a ell, l'espècie humana estava per acabar. Progressava cap a un estat de superconciencia a través de l'ascens de la vida col·lectiva i de la lenta creació d'un psiquisme unànime. Deia que l'home encara no està acabat ni s'ha salvat, però que les lleis de condensació de l'energia creadora ens permeten alimentar, a escala del Cosmos, una formidable esperança. Per això jutjava els assumptes d'aquest món amb una serenitat i un dinamisme religiós, buscant, molt lluny i molt alt, un optimisme i un valor que fossin immediata i realment utilitzables. Però Pawels no va poder veure realitzat el seu somni, ni el seu fill, ni els seus nets, fa ja anys que hem deixat d'evolucionar i com diu Eudald Carbonell, encara no som humans, només som homínids.

El futur es presenta ombrívol perquè els populistes aniran a més, radicalitzant els partits tradicionals. L'home nou no apareix ni se l'espera, no tindrà cabuda en la historia i nosaltres estem condemnats a la mediocritat sense poder assolir el proposit de la nostra creació, arribar a ser part de l'univers, una part del tot, abandonar aquest cos feixuc i dèbil, i ser per fi el que ja èrem abans d'ocupar aquest cos, energia en estat pur sense data de caducitat.

FRONTERES 25.12.21

 

M'agradaria que algú m'expliqués que carall celebrem avui, si és que hi ha alguna cosa a celebrar. No podem, no tenim dret a celebrar res mentre hi hagi fronteres...

"Expliquen les cròniques que la frontera més antiga d’Europa és la d’Andorra. Al món contemporani hi ha a l’ONU, segons l’article 140 de la seva carta fundacional, un registre de fronteres, en el qual els estats veïns delimiten els seus territoris. Per això moltes d’aquestes ratlles internacionals no es troben reconegudes perquè els estats no s’han posat d’acord per delimitar-les. No hi ha hagut mai una proliferació de fronteres com en els últims 150 anys. Les dues grans guerres mundials van canviar el mapa. La dècada dels 60 va provocar l’allau d’independències africanes sobre les anteriors divisions colonials, mantingudes al peu de la lletra per evitar catastròfiques guerres tribals. El desmembrament de Iugoslàvia, poc després de la mort de Tito, va tornar a convertir els Balcans en un inextricable camp de batalla. Oblidem fàcilment que a la nostra Europa encara hi ha una capital, Nicòsia, escindida entre el sector grec xipriota i el turcoxipriota, no des de l’estiu del 1974 com es repeteix incessantment sinó des del 1964, al cap de pocs anys de la seva indepen­dència.

Com a corresponsal a l’Orient Mitjà he viscut el malson de travessar fronteres no només entre països sinó, a partir de la dècada dels 70, entre barris de la mateixa ciutat. Sovint s’ha descrit la història contemporània d’aquella regió com un conflicte fronterer. Amb els acords colonials de Sykes-Picot, Gran Bretanya i França es van di­vidir pobles àrabs amb les seves minories ar­mènia, kurda, sotmeses a l’imperi otomà fins a la seva gran derrota. La frontera entre el Líban i Israel, impossible de travessar, no està completament delimitada, però tampoc no ho està la que separa Síria del Líban perquè els dirigents de Damasc no van reconèixer mai de bon grat la seva independència. Una de les millors pel·lícules sirianes descriu l’absurd d’una família atrapada en una zona de ningú, d’on ningú no els permet sortir. 

Amb les guerres civils del Líban, Iraq, Síria, han proliferat les fronteres urbanes, imposades per milícies i exèrcits. Són les que més han martiritzat la població en trencar les seves vides quotidianes, exposar-les als seus bombardejos, revenges, als seus franctiradors que els foragitaven en les seves temptatives de travessar-les. Beirut es va escindir a les zones denominades cristiana i musulmana durant tres lustres. Toynbee va escriure: “Un residu de minories està destinat a quedar-se en el costat equivocat de les línies frontereres que es tracin i aquest residu serà la causa de més conflictes”. L’ Estat Islàmic inútilment va tractar d’abolir la frontera entre Síria i l’ Iraq, “una línia al desert”, amb la seva concepció d’una comunitat musulmana supranacional.

Després de les grans il·lusions de llibertat sorgides amb la destrucció del mur de Berlín, el nostre món està cada cop més cosit de fronteres, de murs, de tanques, d’interminables bloquejos. La por cap als refugiats, que alguns qualifiquen d’“invasors sense arma”, ha provocat més reaccions d’entotsolament i insolidaritat. La defensa de la frontera s’ha convertit en el centre de la geopolítica contemporània"  - Tomás Acoverro

IMPACTANT ANUNCI NADALENC 24.12.21

L'àngel s'apareix als pastors i els explica que aviat passarà un esdeveniment que canviarà el curs de la història. Cadascú capta el missatge a la seva manera - Pilar Garcia - elperiodico.

Els líders dels diferents ramats s'han ajuntat davant la foguera a la freda nit de desembre. Un àngel de sorprenent semblança amb Pedro Sánchez se'ls apareix amb gran parafernàlia de llampades, so de trompetes i cruixir de túnica. «Us vull parlar amb total transparència. Us va de luxe, la vostra tribu està que se'n surt. És realment difícil pastors, pastors i pastores creure's que passi alguna cosa més gratificant i definitiva per a vosaltres que veure'm a mi, carismàtic amb aquestes ales espectaculars i la meva veu seductora, però estic en disposició d'anunciar-vos que hi ha una reunió demà a la nit a la que s'abordaran temes de pes que afectaran els propers mil·lennis. Ximpú». «Cony!», proclama Pablo Casado, «avançament electoral per fi? Se m'estava fent eterna aquesta travessia del desert». «I què passa amb el Salvador? Jo vaig estar el finde amb el Summe Sacerdot i sé de bona tinta que se'ns ve un Rei de Reis i la revolució republicana, cosa que no és tan paradoxal com pugui semblar si la venc jo», qüestiona Yolanda Díaz. «I ja està? Quin auguri cutre i monolingüe, típic del cel centralista i espoliador. Que no comptin amb el nostre suport», exclama Gabriel Rufián. «Però, ¿se sap si hi anirà molta gent? Jo ja no estic acostumada a les multituds, m'agobio», intervé Inés Arrimadas. «¿De quin sexe és el guaperes el que ens ha parlat? Nosaltres no anem de mitges tintes, o és un oncle, o és una tieta. A veure si anirem darrere d'una drag queen, o d'un transsexual o…», bufa Santiago Abascal. «Jo potser no deixo de personar-me, segurament, però potser sí», aporta M. Rajoy. «Típic d?indesitjables, ganduls, deshonestos, acomplexats, mancats d?agalles que no saben agafar per les banyes el toro del futur plural i constitucionalista que representa el Messies», arenga Cayetana Álvarez de Toledo. «Cony!», insisteix Pablo Casado, «llavors se'n va o no se'n va?» «És clar, panoli, però abans ens prenem unes birres, que s?ha de gaudir la nit com si no hi hagués un demà, que els romans estan molt pesats i amenacen d?implantar una cosa anomenada lleis», intervé Isabel Díaz Ayuso. «Aquesta estrella refulgent ens marca el camí. Com brilla! No vull estar a la pell del que pagui la factura de la seva llum. Qui agafés lloc en aquest consell d'administració...», lidera, finalment, Felipe González.

Comptat i debatut, l'impactant anunci nadalenc de Peter Sánchez, no era més un MacGuffinn de manual.  El McGuffin, és un terme que el director de cinema Alfred Hitchcock va inventar com a excusa argumental que motiva els personatges i el flux d'una història, tot i que en realitat no té gens de rellevància. La característica que distingeix el McGuffin d'altres menes d'excuses argumentals és la intercanviabilitat. Del punt de vista de l'audiència, el McGuffin no és l'element important de la història narrada sinó que mira de captar l'atenció de l'espectador ràpidament per a donar pas, tot seguit, a la trama real. Doncs aixó és exactament el que va fer ahir a la vesprada Peter Sánchez en la conferencia telemàtica de Presidents  per decidir quines accions emprendre per paliar els efectes de l'òmicron, un McGuffin de manual que el mateix Hitchcock aplaudiria, i el tril·lers de les Rambles també. Obligatorietat de portar la mascareta pel carrer i als interiors i accelerar les vacunacions. Com diria aquell, con un par. Aquest paio és més torero que Manolete. Peter Sánchez, si no sabes gobernar pa que te mete.

El periodista Josep Martí Blanch, ha opinat d'aquesta manera sobre la decisió del President del Gobierno de España amb l'obligatorietat de dur les mascaretes pel carrer, i així s'ha presentat a la tertulia de Rac1.

EL CAPITALISME DE LA VIGILÀNCIA 23.12.21

No es res que no sabem, però convé que algú com Shoshana Zuboff ens ho expliqui amb pels i senyals, per si teniem algun dubte de com ens vigilen i com ens manipulen descaradament, i com contribuïm nosaltres mateixos a que aquest Capitalisme se n'aprofiti indecentment de les nostres debilitats.

"El capitalisme de la vigilància reclama unilateralment per a si l'experiència humana, entenent-la com una matèria primera gratuïta que pot traduir en dades de comportament. Encara que algunes d'aquestes dades s'utilitzen per millorar productes o serveis, la resta és considerada com un excedent conductual privatiu («propietat») de les pròpies empreses capitalistes de la vigilància i s'usa com a innstrument de processos avançats de producció coneguts com a intel·ligència de màquines, amb els que es fabriquen productes predictius que preveuen el que qualsevol de vosaltres farà ara, ben aviat o més endavant. Finalment, aquests productes predictius són comprats i venuts en un nou tipus de mercat de prediccions de comportaments que jo anomeno mercats de futurs conductuals.

Els capitalistes de la vigilància s'han enriquit immensament amb aquestes operacions comercials, ja que són moltes les empreses ansioses per apostar sobre el nostre comportament futur. La dinàmica competitiva d'aquests nous mercats impulsa els capitalistes de la vigilància a adquirir fonts d'excedent conductual cada cop més predictives: des de les nostres veus fins a les nostres personalitats i fins i tot les nostres emocions. Amb el temps, els capitalistes de la vigilància van descobrir que les dades conductuals més predictives s'obtenen intervenint en la marxa mateixa de les coses per empènyer, persuadir de, afinar i estimular certs comportaments per tal de dirigir-los cap a uns resultats rendibles. Van ser les pressions competitives les que van produir aquest canvi: ara els processos automatitzats duts a terme per màquines no sols coneixen la nostra conducta, sinó que també modelen els nostres comportaments en la mateixa mesura. A partir d'aquesta reorientació des del coneixement cap al poder, ja no n'hi ha prou amb automatitzar els fluxos d'informació referits a nosaltres, ara l'objectiu és automatitzar-nos (a nosaltres mateixos). En aquesta fase de l'evolució del capitalisme de la vigilància, els mitjans de producció estan supeditats a uns cada cop més complexos i exhaustius «mitjans de modificació conductual». D'aquesta manera, el capitalisme de la vigilància dóna a llum a una nova mena de poder que jo anomeno instrumentarisme. El poder instrumentari coneix el comportament humà i li dóna forma, orientant-lo cap a les finalitats dels altres. En comptes de desplegar armaments i exèrcits, obra la seva voluntat a través del medi ambient automatitzat conformat per una arquitectura informàtica cada cop més ubiqua de dispositius «intel·ligents», coses i espais connectats en xarxa.

De fet, avui ja resulta difícil escapar a un projecte mercantil tan audaç, els tentacles del qual arriben tots els racons: des de la gentil manada d'innocents jugadors de Pokémon Go perquè mengin, beguin i comprin als restaurants, als bars, als locals de menjar ràpid i les botigues que paguen per jugar (és a dir, que participen com a compradors als mercats de futurs conductuals relacionats amb el joc), fins a la implacable expropiació d'excedent pres dels perfils de Facebook amb el propòsit d'influir en la conducta individual, ja sigui fent que algú compri crema antiespinillas a les 17.45 hores d'un divendres, o que cliqueu «sí» a l'oferta d'unes noves sabatilles per córrer quan té el cervell ple d'endorfines després d'haver participat en una llarga carrera dominical, o fent que voti la setmana següent. De la mateixa manera que el capitalisme industrial tendia a la continua intensificació dels mitjans de producció, els capitalistes de la vigilància i els seus actors de mercat estan atrapats ara en una dinàmica d'intensificació contínua dels mitjans de modificació de la conducta i de creixent enfortiment del poder instrumentari.

El capitalisme de la vigilància segueix la tendència contrària a la del somni digital original i converteix projectes com Aware Home en gairebé història antiga ja oblidada. Despulla el format de xarxa de tot presumpte (i il·lusori) roba moral intrínsec: desmenteix que estar «connectats» sigui una cosa inherentment prosocial o inclusiva per naturalesa, o automàticament tendent a la democratització del coneixement". - Shoshana Zuboff

BITCOINS PETRIS 19.12.21

Les criptomonedes posen en dubte el valor de les monedes tradicionals i disparen la inflació. - John William Wilkinson.

És molt sorprenent fins a quin punt han caigut en l'oblit col·lectiu les gestes dels mariners espanyols al vast i ignot (per a ells) oceà Pacífic abans que anglesos i francesos, millor equipats, arramblessin amb tot quant trobaven al seu pas. Al llarg i ample de l'oceà més gran del nostre planeta, el llegat que aquells navegants espanyols ens van deixar ha quedat reduït a poc més que els noms amb què van batejar les illes i arxipèlags que van visitar o van ocupar: Marqueses, Pasqua, Carolines, Marianes , Filipines, Salomó...

Fa trenta anys va aterrar a Yap, illa pertanyent a les Carolines, que és un dels quatre Estats federats de la Micronèsia i que aleshores comptava amb fama de ser el més primitiu i tradicional de tots, l'intrèpid viatger i escriptor català Jorge Sánchez (L'Hospitalet de Llobregat, 1954), que va dedicar a Yap un capítol de El meu viatge als arxipèlags del Pacífic (Plaça i Janes, 1992).

Sánchez explica que els homes yapesos només vesteixen un taparreps de tela i totes les dones, sense que importi la seva edat o estat civil, van amb el pit al descobert. L'uniforme dels col·legials consisteix en un breu taparreps blau marí. El vici local més gran, que tampoc no coneix fronteres d'edat o sexe, és la nou de betel, que els vilatans masteguen a tota hora i que tenyeix les seves salivades de vermell.

Com que Sánchez va arribar a Yap amb una mà al davant i una altra al darrere, quina no seria la seva sorpresa en descobrir que la moneda local eren pedres, algunes gegantines, amb un forat al centre, com les monedes de 25 cèntims de les antigues pessetes, per el que introdueixen una branca d'arbre recent per facilitar-ne el trasllat rodant-les d'un lloc a l'altre. Si bé els yapesos guardaven les més petites i manejables a les cabanyes per fer front a les compres diàries, deixaven en dipòsit les més grans -algunes de dos metres de diàmetre- en bancs a l'aire lliure custodiats per atents vigilants a sou, i això que mai no s'havia produït un atracament a l'illa, o no exactament.

Per molt que Yap es trobés sota la jurisdicció dels Estats Units, seguia funcionant com si res el banc central de Rull -un altre nom espanyol?-, situat a dues passes d'una platja de somni on el famolenc Jorge Sánchez, estirat sota un cocoter, sospesava maneres de guanyar-se alguns diners que li permetessin menjar encara que només fos un bol d'arròs.

Finalment, vençut per la gana, es va introduir al banc on va procedir a desprendre amb una navalla una de les pedres més toves -les altres que va tastar eren tan dures com l'acer- un catxo que pesava uns dos quilos que va donar forma rodona i un forat al centre com Déu mana. Sabent que en el millor dels casos no era més que xavalla, es va dirigir ufanós a un lloc de menjars, només perquè l'informessin que la seva grollera falsificació no tenia valor, ja que era una pedra d'O'Keefe.

David O'Keefe, un aventurer decimonònic irlandès, en adonar-se a la seva arribada a Yap del valor de les monedes de pedra, es va llançar a portar en canoes des d'una altra illa, a 400 quilòmetres de distància, monedes fabricades de les pedres coral·líferes més toves d'allà. Al principi, l'invent del sagaç emprenedor irlandès li va produir pingües beneficis, però no va trigar a desfermar una inflació galopant que acabaria fent estralls a l'economia local.

Els bitcoin tenen pinta de ser les pedres O'Keefe dels nostres dies. Posen en dubte el valor de monedes tradicionals reconegudes com a oficials. Disparen la inflació. Converteixen els mercats en el blanc de fakes i rumors, fins que ja no hi ha cotització que no sigui volàtil. A més, s'acaba especulant, com estem veient, molt de debò i fins i tot en cimeres internacionals, sobre quina serà la data exacta de l'apocalipsi, que tots sabem és a tocar. Ben mirat i donada el pessimisme regnant, tindrem sort d'acabar els nostres dies vestint taparreps, amb els nostres estalvis en un lloc segur al banc de Rull o similar.

Quant al senyor O'Keefe, que va aconseguir amassar una fortuna a Hong Kong amb la venda de la copra que adquiria tan ricament amb les seves monedes de pedra abans que aquestes deslliguessin la inflació, es va casar amb una japesa, va tenir una gran prole i va guanyar el tracte per part dels illencs de “Sa Majestat. Una illa de l'arxipèlag porta el seu nom. Què més es pot demanar?

MÉS SENY I MENYS RAUXA 18.12.21

M'explicaba el pare, que Lerroux se n'anava a fer un bon apat a un restaurant car i després es feia preparar un entrepà, agafava el tren i en arribar a fer el míting de torn,  l'ensenyava als treballadors tot dient: Veieu, jo menjo un entrepà, com vosaltres. Lerroux era un populista, un dels d'antes, i podria dir-se que triomfaba davant la ignorància del poble, però no era per aixó, era per què deia al poble exactament el que volia escoltar, prou ho sabien els nazis aixó. 

El populisme és el recurs fàcil i recurrent dels qui no tenen arguments sòlids per defensar les seves postures polítiques,  el preocupant és que funciona i també que en l'actualitat el populisme el practiquen totes les faccions polítiques sense excepció. ha en totes les posicions polítiques que es comporten sota la lògica de veure a l'altre un enemic a qui destruir. L'independentisme ha abonat aquesta lògica. El 2017 hi havia gent que imaginava i considerava necessària una bona collita de màrtirs de veritat, si servien per decantar la balança a favor de la independència. Continuen existint. Uns ho creuen de veritat, altres de filtre. Resten ara amagats però de tant en tant aixequen la mà i la veu per continuar emmetzinant l'ambient i els discursos. La base del desvergonyiment és la mateixa per a qui defineix les escoles de Catalunya com un sistema nazi o d'apartheid com per a l'independentista que s'equipara a Rosa Parks o un indi intentant guanyar la independència davant de l'imperi britànic. I enmig d'aquest desori, si no ets de cap dels dos bàndols et sents desamparat, més sol que estar sol que diria Neruda. I entre tant indigent moral i polític, aflora el fantasma de la llengua catalana de nou, amb un enèsim dia de la marmota. Demanaria als senyors polítics que es posin a treballar els que siguuin capaços i tinguin voluntat per fer-ho; que escoltin a Bargalló. Que entenguin que els discursos i actituds dels anys vuitanta ja no serveixe, que ja no són possibles consensos perquè el país ja no és el mateix. Qur siguin útils per deixar clar que només en queden fora els que veuen les paraules i la llengua com a armes més que com a idees. Perquè és allà on segueix el poble, aguantant estoicament dempeus encara, parlin com parlin la majoria dels ciutadans. Feu política i no politiqueria i deixeu ja uns i altres d'avergonyir-nos amb el vostre mesquí comportament, no ens allunyeu més de la política, de la vostra política. Més seny i menys rauxa. I sobretot, recordeu que la diferencia entre un ciutadá català corrent i un espanyol, és que no hi ha cap diferencia.

LA BILIS A LA SALIVA 18.12.21

 

No suporto el soroll, l’estridència, la desqualificació i l’exabrupte. Em sembla el recurs de l’indigne, del mediocre, de l’incapaç i de l’infame. Però quan la bronca es converteix en l’estratègia política és que no es disposa de més arguments, la intel·ligència no arriba i la bilis es confon amb la saliva. La dreta d’aquest país ha tingut tradicionalment mal perdre i quan no ocupa les butaques dels palaus considera que qui hi figura és un okupa, un usurpador, un lladre de càrrecs. Val tot per a tant bocamoll desprotegit de talent. Aquesta setmana hem sentit discursos que empobreixen la Cambra, embruten les institucions i violenten la història. Alguns han perdut la vergonya, després d’haver extraviat el sentit del ri­dícul. Com es pot comparar Canet amb Ermua o la immersió lingüística amb l’apartheid? Això­ sí, han llançat gasolina al foc per excitar d’altres dissortats que han respost amb més disbarats a aquest concurs de demèrits.

S’equivoca Casado: la bronca ha perdut prestigi si és que un dia en va tenir. S’equivoquen els uns i els altres. El ciutadà està dolorosament fart de tanta baralla i cridòria. La bronca política ha perdut prestigi si algun dia en va tenir. Almenys a les Corts del XIX, algunes baralles es dilucidaven en un duel, sense esquitxar els escons. La gent està tipa de l’espectacle d’incerta glòria de la Cambra. Tant de bo els lleons de bronze tinguessin capacitat de devorar tanta misèria moral i immundícia ètica. S’han perdut els arguments, la intel·ligència està malferida i la impotència s’ha apropiat dels espectadors. Els ciutadans d’aquest país estan preocupats per la pandèmia, l’economia, els impostos o l’ atur. Però a alguns només els importa tornar al poder com sigui, encara que després no sàpiguen què fer-ne.

Escriu Lola García que, amb les seves hipèrboles, Casado trasllada la imatge d’un president insensat al capdavant d’un desgovern total. Però si un no aprecia les hipèrboles, pot pensar que el cap de l’oposició és un nàufrag agafat fortament a un insult per sortir a la superfície. Té el rècord d’injúries a un president: dinou durant una compareixença, fa dos anys. Tinguin fe en Camus, que va escriure a La caiguda: “No esperin el judici final, té lloc cada dia”. - Màrius Carol.

LA PREPOTÈNCIA 17.12.21

 

Cornudella de Montsant, al Priorat, ha decidit instal·lar un caixer automàtic al municipi, després que, fa tres anys, perdés el que hi tenia. Així els veïns s’estal­viaran haver d’anar fins a Reus o Prades, com han de fer ara.

Fa un mes, va ser Llanars, al Ripollès, qui va decidir el mateix, després que CaixaBank tanqués el caixer que hi havia. El nou no el posaran a l’antiga oficina, sinó al costat del bar Ca la Mercè. Diuen que és perquè hi ha un aparcament a prop, però sempre és bo tenir-hi un bar a tocar per celebrar que has aconseguit els diners que necessites sense haver d’anar fins a la fi del món.

Cada cop hi ha més pobles petits que es troben en una situació semblant. Els bancs s’han convertit en pterodàctils que passen dels clients, sense cap mena de commiseració. “El paradigma ha canviat!”, diuen. Al barri on visc, en poc més d’una dècada han tancat un munt de caixers i ara, per arribar al que hi ha més a prop, has de caminar més que Moisès pel desert. “Els diners en efectiu no calen; pagui amb targeta de crèdit!”, et renyen, inflats de supèrbia. I si això és vergonyós en una ciutat, encara ho és més en un poble, on el desert a travessar és infinit. Fa unes setmanes, Elisabet Ruiz-Dotras, professora de la UOC i experta en educació financera, deia a El País dues coses molt interessants sobre el truc de culpabilitzar sempre els vells. Una: “No és una bretxa digital, és que queden exclosos del sistema financer a través de la digitalització”. I dues: “Si el Govern obliga a tenir un compte corrent per ingressar-hi la pensió, un ha de tenir accés als seus diners de manera fàcil”. Els bancs fan i desfan el que els rota sense que cap administració hi posi aturador. Deu ser una manera més d’agrair els préstecs a fons perdut de les campanyes electorals. - Quim Monzó - lavanguardia.

LA GRAN DIMISSIÓ 17.12.21

Davant el recent fenomen de la gran dimissió als Estats Units e Itàlia, de la que en parlava a començaments de novembre, on milions de persones abandonen la seva feina, en certa manera per les circumstancies particulars de la llarga pandèmia, es podria preguntar pel que converteix una suma de decisions personals en contagi i fenomen col·lectiu. S'ajunten el cansament produït per la feina precària, amb l'afartament de percebre viure una vida fosca i rutinaria, unes feines que despersonalitzen els treballadors. La precarietat, no només econòmica sinó també vital, ve de la mà de l'autoexplotació, i sovint és una explotació camuflada. Hi ha qui afirma que només sent haver estat un subjecte lliure algun dissabte,(mai un diumenge) o que dedica les vacances a treballar, ja que és la seva única oportunitat de concentració. Qui no ha pensat en més d'una vegada “ho deixo”? La conjuntura esdevinguda als Estats Units a la pandèmia ha afavorit el gran contagi de materialitzar aquesta proclama.

A Espanya les dades no semblen anar en la mateixa línia, encara que el malestar és present aquí i allà, i les protestes dels treballadors augmenten dia a dia. Perquè quan una persona dimiteix i abandona una feina que considera opressiva no mobilitza més enllà de la seva dignitat i posicionament, però té la força simbòlica de generar una pregunta al del seu costat. El contagi social també es dóna com a forma de mobilització i canvi. Fixeu-vos que davant de determinada pressió laboral hi ha un punt entre la submissió i la rebel·lia. I un lloc intermedi és el cansament, l'esgotament davant d'una vida d'hores extres i concatenació de feines que obliga molts a anar dopats mentre duri la pressió, que no tothom és capaç de suportar.

Fins ara, l'equilibri entre empleats i ocupadors estava del costat de qui contracta perquè sempre hi havia una massa de precaris esperant si els que tenien feina hi renunciaven. Però si uns i els altres abandonen, deixen de ser molts sols per de sobte fer-se un col·lectiu, i aquí la situació canvia. No és estrany que alguns economistes parlin d'una reformulació del capitalisme. I que això comenci al regne del capitalisme més ferotge, allà on la debilitat dels sindicats deixen desprotegits els treballadors.

Rebel·lar-se davant de la inèrcia capitalista que reforça el treballador com algú productiu i no pensatiu obliga a pensar-se com un “pensar-nos”, no què em fa singular, sinó què m'iguala als altres. Aquest fenomen nord-americà il·lustra un contagi i un cansament que, curiosament, no havia estat llegit per la màquina capitalista que, recolzant-se en lògiques algorítmiques, presumeix de predir comportaments massius. No van advertir que aquestes lògiques es recolzen en el passat i que la pandèmia ha generat un escenari nou, un moviment nou que hauria de ser usat per replantejar altres formes de viure i de treballar. I és possible.

SANG, SUOR I NESPRESSO 16.12.21

 

Puc entendre que Pablo Casado està molt pressionat pel creixement de Vox i per la popularitat en augment d'Isabel Díaz Ayuso, però la seva intervenció en la sessió de control al Govern central va resultar forassenyada. La qüestió no figurava en l'ordre del dia, si bé, com comença a ser costum, va emergir després d'una altra. - Màrius Carol.

L’assumpte que va plantejar era més o menys com el Govern pensava fer complir la sentència sobre una escola de Canet obligada a impartir una assignatura més en castellà després de demanar-ho els pares d’un alumne. A partir d’aquí li va dir que havia d’actuar contra la Generalitat i, davant qualsevol negativa, aplicar l’article 155 de la Constitució. I el va amenaçar de portar-lo als tribunals i el va acusar de prevaricar. I amb un discurs metrallador va parlar de qüestions que molts no vam acabar d’entendre en un to crispat i amb un llenguatge impropi. El president del Govern espanyol li va fer una altra pregunta abans de respondre: Quants cafès s’ha pres aquest matí, senyor Casado? Va ser educat, perquè podia haver suggerit que el líder del PP havia ingerit alguna cosa més forta.

Els polítics solen administrar-se estimulants per començar la jornada al màxim. Jordi Pujol, quan presidia la Generalitat, es prenia un speed consistent en dues aspirines, un cafè i una cocacola. El resultat del còctel era immediat. No és un cas únic: Winston Churchill, encara no havia sortit del llit, ja es bevia un whisky amb soda i es fumava el primer cigar del dia. O Donald Trump, que es llevava a les 5.30 h per veure què deia d’ell la televisió (passava de l’hostil CNN a l’amiga Fox), es prenia un parell de cocacoles light: al cap del dia consumia més de quatre litres d’aquesta beguda i anava com una moto. Tal com van les coses, al bar del Congrés hauria de ser obligatòria la til·la al matí. De fet, als noranta, les baralles públiques al Consistori madrileny entre regidors del PP van portar el regidor Ángel Matanzo a entrar al ple amb una tetera de til·la per calmar els ànims i unes flors per millorar el clima. Aquest país necessita menys improperis i més diàleg. El de Casado, més que un problema de cafès, va semblar una qüestió de nervis. Però el mal és que la cafeïna no ajuda precisament a calmar-los. 

Per cert, algú li hauria d'explicar a Pablo Casado que el pobre nen de cinc anys presumptament apedregat de Canet és una NENA. El pobre Pablo no és més beneït perquè no assaja prou.

CARMEN, COM A EXEMPLE 16.12.21

 

En un acte de supèrbia del que me'n podia haver estat, vaig titllar fa uns dies d'analfabets digitals, a la gent gran que té dificultats per connectar-se digitalment amb l'administració o la Banca. Tot i ser cert, ho és també que ningú s'ha preocupat de preparar-los, s'han limitat a imposar una nova manera d'interactuar, i que cadascú es busqui la vida com pugui. En el seu article Pérez Ledo parla de la Carmen, i dels sus problemes amb la Sanitat catalana. Uns problemes que afecten a moltes Carmen, que ignorants e ignorades, després d'anys de donar-ho tot i més, ara són menystingudes per una administració indiferent a la seva problemática.

OBSOLESCÈNCIA SOCIAL PROGRAMADA - Jose A. Pérez Ledo 

La bretxa digital comença a convertir-se en un estimador que engoleix insensiblement els nostres majors. L'Administració allunya la població més vulnerable de les seves pròpies ajudes amb webs confuses i inaccessibles.

En algun moment, Carmen es va despenjar del món. O, més aviat, el món se'n va despenjar. No està gaire segura de quan va passar. Fins no fa gaire, se les arreglava a les mil meravelles. Era capaç de fer les seves pròpies gestions sense problema, i fins i tot li donava un cop de mà a les seves amigues quan s'enredaven amb algun tràmit. Però, d'un temps ençà, tot ha començat a tornar-se cada cop més complicat. I això que ella, als 78 anys, no és manca precisament. Va treballar mitja vida en una oficina, fins a la jubilació. Sent una pipiola, va fer un curs de taquigrafia quan allò era el més. Encara la fa servir de tant en tant per a la llista de la compra o per anotar alguna cita al calendari. Allà es va quedar ella, a la taquigrafia. Però el món va continuar girant. I juraria que ho va fer cada cop més de pressa.

Fa una setmana va anar a l'ambulatori per posar-se la tercera dosi. Va ser vist i no vist, com les altres vegades. Carmen és aprensiva amb les agulles, sempre es mareja quan li treuen sang, però no sap què té la vacuna aquesta que ni la notes. El cas és que, quan ja se n'anava, va demanar a la noia de recepció algun paper, un justificant, alguna cosa. La noia va riure i va aixecar molt les celles. Que per què ho volia. Trenta anys tindria, o ni això. Li va dir que calia estalviar paper, que els arbres, els troncs, el planeta...

El justificant era a internet, li va dir, dos clics i ja està, facilíssim. Però alguna cosa devia veure en l'expressió de Carmen perquè va afegir: "Ja els trauran els seus fills". A Carmen no li va donar la gana dir-li que no té fills. Porta tota la vida dient-ho i sentint que demana perdó per això. Va marxar de l'ambulatori pensat a veure com se les arreglaria per aconseguir el paperet feliç. Hi ha la seva neboda, però li fa maniaa demanar-li sopetes. Ja ho va fer quan es va comprar el televisor nou i quan se li van esborrar totes les fotos del mòbil i quan se li va anar el whatsapp. Sap que a ella no li costa res, però prou té amb la feina i amb la casa i amb les nenes.

Això li va passar a Carmen el mateix dia que va sentir a la ràdio allò dels prospectes. No ho va escoltar gaire bé perquè estava fent el sopar, però la cosa, a grans trets, és que trauran els prospectes dels medicaments. Els arbres, una altra vegada. Pel que sembla, els substituiran per no sé quin invent, una mica d'internet. Des de sempre, Carmen ha llegit els prospectes dels medicaments que li receptaven. De cap a peus, a més. Li fa una mica de coratge pensar que ara, que és quan més pastilles pren, ja no ho pugui fer. Pensa: m'he d'assabentar bé. Pensa: al final hauré de trucar a la meva neboda.

No és que sigui una sensació nova, però, des d'aquell dia, Carmen alberga la sospita que el món està tirant endavant sense ella. Que el dia menys pensat, obrirà els ulls i ja no serà capaç ni de fer la compra, ni d'encendre la televisió, ni demanar cita amb el metge perquè tot serà complicadíssim. Aquesta idea l'aclapara moltíssim i la manté desperta fins a la una o les dues de la matinada. És aleshores, a la nit, quan es pregunta si els vells sempre hauran sentit aquesta inseguretat, aquesta fragilitat. Sospita que sí. N'està convençuda. La qüestió, pensa ella, és si potser podria ser una altra manera.