LA MORT D'UNA NENA TENIA UN PREU: 500 EUROS 31.10.11

L'ajuntament d'Olot va tenir la brillant idea d'apagar els semàfors de la vila per la nit per estalviar-se  uns 500 euros al més. S'albirava que podria passar una desgracia amb una mesura tan estúpida e inùtil, i ha passat, una nena de vuit anys d'edat ha mort atropellada al matí d'aquest dilluns, segons han informat els Bombers de la Generalitat. El sinistre ha passat poc abans d'un quart d'onze del matí a l'alçada del número 68 de la carretera de la Canya de la capital de la Garrotxa.

Ara, l'ajuntanent ha decidit suspendre l'apagada nocturna de semàfors després de l'atropellament mortal d'aquesta nena. L'Ajuntament relaciona l'anul·lació de la mesura amb aquest accident, que ha passat a ple dia i en un lloc sense semàfors, i amb les crítiques que havien rebut. No te res a veure, però l'ajuntament ha reflexionat i veient-se-la venir ha anulat la mesura. Si no hi hagués hagut aquest accident mortal no haurien fet marxa enrera i possiblement parlariem d'una altra víctima. Encara que tard, ben vinguda sia la rectificació. La mort tenia un preu: 500 euros que deuen malbaratar en vint mil coses cada dia.

DE NEGOCIAR O NO NEGOCIAR AMB ETA 30.10.11

El Pp ha inclòs en el programa electoral amb el qual es presentarà a les pròximes eleccions generals el compromís de no negociar amb ETA "ni per la pressió de la violència ni per l'anunci del seu cessament". El passat dia 27, en una compareixença pública després d'una trobada amb l'Associació de Víctimes del terrorisme, el mandatari popular ja s'havia compromès a no "cedir" davant ETA ni atorgar beneficis als presos de la banda. Del que es pot deduir que el programa electoral del Pp es una falsedad car negociaràn amb ETA, i ho saben, Neguen la major per pura propaganda pre electoral de la mateixa manera que el mentider de José Luis Rodriguez negava la crisi, fins i tot després de guanyar les eleccions. Mentiders compulsius com són uns i altres, neguen amb absolut cinisme el que convé malgrat ser conscients que acabaràn com és aquest el cas parlant, pactant, negociant i transigint amb ETA. Ja han negociat abans, ja han acostat i alliberat presoners (sota el govern de Jose Maria Aznar), i amb morts encara calents, però ara pre-electoralment s'obstinen estúpidament en negar la major. I encara voleu que vagi a votar? Perquè?. Ja n'estic fart de la farsa i de tota aquesta comedia, que no duu enlloc i a sobre ens oprimeix mental i onerosament. Mani qui mani, són els mateixos gossos amb diferents collars, però gossos al cap i a la fi.


afegitó: Recordatori per Mariano Rajoy

L'HOME LLIBRE 30.10.11

Com gairebé cada diumenge al matí he anat a la plaça del Mercat de Sabadell, després de com gairebé cada diumenge haver esmorçat amb el meu pare des que em vaig casar, i que avui no s'havia assabentat del canvi d'hora i m'ha trucat a veure si baixava a esmorçar o qué. A la plaça del mercat hi ha gairebé cada diumenge els brocanters i entre ells avui m'he trobat amb l'home llibre, que m'ha recordat l'escena final de Farenheit 451º de Truffaut, el bosc dels homes llibre. 
Li he demanat permis per si li podia fer una foto, i m'ha dit que si sense fer cap pregunta, pregunta que jo esperava, per dir-li que a vegades, malgrat saber la resposta un espera i agrairïa la pregunta.

UN DIA RÙFOL 30.10.11

Deprimeixen a l'home del cafè els dies rùfols com el d'avui, pensa en això mentre contempla el carrer a traves de la finestra del Casino, espurnejada per les petites gotes de pluja que s'adhereixen al cristall, les veu lliscar lentament fent la ziga zaga fins a arribar a la cartel·la de la finestra. Hi ha menys gent aquesta tarda al Casino, certament el dia no convida a sortir i és més pràctic quedar-se a casa. Hauria pogut quedar-s'hi l'home també, però ha d'assistir a l'enterrament d'un vell amic. Vell amic més jove que ell, però que la naturalesa habia decidit l'avancés en el seu viatge de retorn al no-res etern. Andrés, que així es deia el seu amic, era pintor, no extraordinari peró si bo, o bastant bo, el seu estil hiperrealista agradava a galeristas i compradors i a més conseguia vendre'n bastants a l'any i a bon preu. Ana, la dona d'Andrés li va explicar ahir a la nit quan va anar al Tanatori, que Andrés habia estat uns dias pioc, però el dia que va morir, semblava trobar-se millor, fins i tot va pujar a l'estudi que tenia a l'altell de la seva casa per a acabar de retocar un quadre que li habian encarregat. Sembla que només va poder donar alguna pinzellada quan el seu cor va dir prou. Així és la vida Anna, li va dir l'home, no avisa i t'ataca quan menys t'ho esperes. Ho sé, va contestar ella, així és de cruel.

Recorda l'home del cafè a Andrés, i el seu record és el d'un home jovial, enormement viu, que gaudia amb el seu treball, que ell seguia dient-ne afició. Prefereix recordar-lo així, com en una foto fixa presidida per l'existència de l'amic, una foto intemporal en el record.... El so de l'alarma del mòbil, li recorda que és hora d'acostar-se al Tanatori per a assistir al Funeral de l'amic mort.

EL CEMENTIRI DELS BLOCS OBLIDATS 29.10.11

De la mateixa manera que a l’Ombra del vent Carlos Ruiz Zafón ens parlava del Cementiri dels llibres oblidats, ja ara i cada vegada més haurem de començar a parlar del Cementiri dels blocs oblidats a la xarxa, penjats allí “in eternum” pels qui els varen crear i pel motiu que sigui els han abandonat. Son blocs orfes, testimonis d’un moment en que algú decidí explicar les seves vivències o penjar-hi les seves fotografies o qualsevol altre treball i que per abandó forçat o no, allí s’han quedat, com aquell diari personal de la adolescència que en un moment es dona per acabat i guardat en un calaix mentre va passant el temps, fins que un dia per un trasllat o qualsevol altre circumstancia es retroba i rellegeix amb nostàlgia i segurament un lleuger rubor.
Em pregunto si algú d’ací uns anys quan ja ni tan sols se’n recordi, un dia retrobarà per atzar el bloc que va deixar oblidat i segurament s’omplirà també de nostàlgia.
De la mateixa manera que els avenços tecnològics han substituït el clàssic diari manuscrit personal, aquell que es guardava amagat en algun recó d’una calaixera, tancat amb un candau i que més d'uns pares havien tafanejat; Ara, perduda aquesta intimitat, és a la xarxa a l’abast de tothom. Ha canviat doncs el medi, però nosaltres continuem gairebé igual, només que hem perdut el sentit del pudor, tot i que sempre hi haurà coses que no hauríem escrit mai en el diari personal i segurament tampoc ho farem ara en l’electrònic.

PER LA SUPRESSIÓ DE LA GUARDIA CIVIL 28.10.11

La Guàrdia Civil és un Institut Armat fundat el 1844 pel Duc d'Ahumada, durant el regnat d'Isabel II. Altres forces similars a Europa són els Carabinieri (Itàlia) i la Guardia Nacional Republicana (Portugal), i a dia d'avui ha perdut tota la seva raó de ser, si és que alguna vegada l'ha tingut. Massa ambiguïtat, massa morts a l'esquena (molts més que ETA), un cost onerós fins i tot pel color del seu uniforme tacat de sang com el de qualsevol ens militar, fan que potser hagi arribat l'hora de la seva desaparició, més ara que estem en época de vaques magres i s'han de reduïr despeses. Malgrat la modernització i 'democratització' de la Guardia Civil, el passat els pesa i és un llast feixuc, i, de la mateixa manera que ETA a abandonat la lluita en no tenir ja cap raó de ser, si és que alguna vegada l'havia arribat a tenir, amb la Guardia Civil s'hauria de fer el mateix, dissoldre-la i els seus membres pre-jubilats o repartits entre Policia Nacional o l'Exercit. Ah! i no cal que demanin perdó, ni ells ni ETA, ja n'hi ha prou d'hipocresía i de llàgrimes de cocodril, uns i altres varen fer el que varen fer convençuts en el seu moment, i demanar perdó ara, no és més que aixó, llàgrimes de cocodril preñades d'hipocresia. 

L'INDEPENDENTISME CREIX . . . 27.10.11

. . . .  PERÒ NO ES MULTIPLICA.

Segons un sondeig del CEO, un 45,4% dels entrevistats 'votaria a favor de la independència de Catalunya' (2,5 punts més que fa tres mesos); un 24,7% 'votaria en contra de la independència', i un 23,8% no aniria a votar.

Vist així queda molt bonic, però sabem fa temps dues coses: que el resultat d'un sondeig està molt condicionat per com es formula la pregunta (a Libertad Digital en saben molt d'aixó) i que la gent en ser enquestada tendeix a mentir. A banda, aquí tenim una questió de conceptes, el votant sap diferènciar quan vota a un alcalde, a unes Autonómiques, les Europées o les Generals, i és per aixó que els partits independentistes treuen els pocs vots que treuen en Autonòmiques o Generals, aspecte que contradeix aquests sondeigs.

Cert és que la gent està receptiva i a banda de l'independentisme clàssic ha sorgit amb força l'independentisme emocional (en parlava fa un any), però no deixa de ser un independentisme de saló, teòric, car a la practica, i ja es veurà el 20-N el vot independentista no arribarà ni al 10%, amb sort. Ja es diu que una cosa és la teoria i una altra la pràctica, i més en un país conservador de mena com el nostre.

DE CONFIDENCIALS I CONFIDENCIALS 26.10.11

A voltes amb els confidencials, em preocupa un cert sectarisme (que no és nou) que aflorar en els d’opinió més o menys oficialistes de determinats partits  identificats amb unes idees concretes i de les que no se n’amaguen ni es molesten en fer-ho. Compte però, que la nostra classe política ja va normalment una mica per aquests viaranys i s’ha de vigilar molt en no demonitzar ningú per qüestions de pensament no tan identitaris com cadascu voldria. Ara que s'acosten les eleccions generals i tota una colla de politics (no tots) han retornat  o reactivat - momentàniament - el seus blocs, anem en compte en desbarrar en excés i en menystenir i calumniar a dojo. Els blocs politics es començaràn a escalfar, i a veure si a aquestes alçades tornarem a la caça de bruixes i malmetrem la llibertat d’expressió dels que no pensem o no creiem en el mateix que creuen els altres. D’ací a les actituds feixistoides, hi ha un pas i és molt més curt del que pugui semblar a simple vista. Cada vegada més els tics i comportament dels politics de casa nostra es van assemblant als del país veí. I si aixó del món blocaire ja és de per si la selva, amb la irrupció dels politics s'ens està omplint de depredadors. Al cap i a la fi, per quatre que aniràn a votar i ja tenen el vot més que decidit, que ens deixi'n en pau.

LA TRIPLICITAT DE LES NOTICIES 25.10.11

Una qüestió menor de la que vull parlar fa temps i m'he decidit a fer-ho avui, és la forma que tenen la majoria d'informatius de televisió al donar les noticies, amb una rutinaria reiteració sovint de fins a tres vegades donant exactament la mateixa informació d'una noticia.

Exemple:Emissora xxx

locutor@: Eta ha atemptat aquest matí contra la caserna de la Guàrdia Civil de Guetxo, amb el resultat de tres ferits lleus i desperfectes generals poc importants... connectem amb el/la nostre corresponsal...

Corresponsal: Eta ha atemptat aquest matí contra la caserna de la Guàrdia Civil de Guetxo, amb el resultat de tres ferits lleus i desperfectes generals poc importants... donem pas a les imatges...

Imatges i veu en off: Eta ha atemptat aquest matí contra la caserna de la Guàrdia Civil de Guetxo, amb el resultat de tres ferits lleus i desperfectes generals poc importants...... i aquí si que sovint es sol ampliar la noticia.

Sistema Cuní POTSER?

REFLEXIONS D'UN HOMÍNID AVORRIT 25.10.11

Em pregunto si seria possible tornar a posar les plaques que indiquen a quin carrer està situat un, doncs a la majoria de poblacions i a mida que s'han anat construint nous edificis, ja no hi les hi han tornat a posar, i la veritat, és un maldecap pels forasters.

*

Abans, contra Franco, a Catalunya gairebé ningú volia ser funcionari de l'Estat.

Ara hi ha cua. És ben cert que contra Franco vivíem millor.

*

La diferència entre jo i els demés, o els demés i jo, rau en que un servidor de vostès és conseqüent amb les seves inconseqüències.

*

Normalment, un artista és una persona que creu en ell mateix. Sobretot perquè en la majoria dels casos no sol fer-ho ningú més.

*

Un artista del tipus que sigui, es repeteix constantment al llarg la seva obra. Tot i que n'hi ha que ho dissimulen millor que altres.

*

De fet, no tindrien de ser tan valorats. Al cap i a la fi, es limiten a intentar fer be la seva feina, com qualsevol altre tipus de persona fa amb la seva.

*

Em pregunto si els escriptors negres tenen blancs que escriuen per a ells.

*

I els orientals? Com s'ho fan?

*

Si algú no tenia el mes mínim complex de Bartleby, era sens dubte en Camilo José Cela.

*

No és cert que el net de Mürnau hagi ofert al Sr. Vidal Quadras el paper de protagonista en una nova versió de "Nosferatu"

*

Aprofito també per desmentir rotundament, els fals rumor que circula últimament referit a que el Comte de Godó naixí a Transilvania.

*

Així mateix és pot desmentir també que el Senyor Aznar López hagi adquirit el cinquanta per cent de les accions del comerç de confecció de Madrid, Bobo y Pequeño.

*

El mateix dret que tenen els catòlics a tenir i mantenir les seves esglésies i catedrals, el tenen els musulmans a tenir les seves mesquites. Al cap i a la fi, unes i altres les acabarem pagant i mantenint els laics gnòstics o agnòstics. Però si us plau que no és posin a cantar a dalt del minaret a primera hora del matí.*

Ballestrejar sobre l'art en qualsevol de les seves vessants, està reservat tant sols als savis o als ignorants.

.

L'art com a simple imitació de la naturalesa, no és més que una mala copia d'una imperfecció gairebé perfecta.

*

Si! ja sé que som carn de pas, però com a la vedella, i ha carns de primera, segona, tercera i despulles.

*

Ens passem la vida dient-li a la mainada que tenen de comportar-se com adults, doncs si no el dia de demà no seran res de profit.

¿Voleu dir que no tindria de ser al revés?

*

sbd - 25.10.11

L'EXHIBICIÓ DE LES FOTOS DEL DICTADOR 24.10.11

Quan els atemptats de l'11S o els de l'11M les televisions varen tenir la cura de no entsenyar-nos els morts, i en general hi ha bastant de respecte en aquest sentit quan s'han de donar informacions d'aquest tipus, però amb la mort de Muhammar ¡al Gaddafi, diria que els mitjans s'han excedit i molt ensentyant-no's amb escreix el cadàver del dictador i possiblement s'ho podien haver estalviat, car succeeix almenys en el meu cas, que un no pot evitar sentir compassió pel dictador difunt, quan hauria de ser tot el contrari, i, un judici just, que - ho entenc - no hauria arribat enlloc, hauria estat el que pertocava, car seria una manera de palesar la seva humiliació publica i hauria estat el més correcte. En certa manera, la forma en que ha mort i s'ha exhibit el seu cadàver demostra el tarannà dels qui l'han de substituir, més del mateix, i sinó al temps.


sbd - 24.10.11

DE PARLAR EN CASTELLÀ AMB LA FAMILIA 23.10.11

Em comentava l'altre dia Nuri que havia vist el convidat, el programa de l'Albert Om, i li havia cridat l'atenció que Gerard Quintana parles en castellà a la seva dona i fills. N'estàs segura - fou la meva pregunta - Oi tant va contestar.  De fet, a Barcelona hi ha molta gent que parla en castellà tot i ser catalans, em va dir, recorda quan venia a la botiga la Marta Ferrusola i els seus fills i amics parlàven en castellà entre ells. 

No veig que tingui massa importància, aquest Quintana com és tan místic ja té coses rares en si, i aixó no deu deixar de ser una manera d'epatar, fou més o menys el meu comentari.

Després he vist que s'ha muntat un bon enrenou per aquest fet, sobretot a la xarxa, i sincerament no entenc aquest talibanisme intransigent que de tant en tant aflora. A casa seva cadascú pot parlar en la llengua que vulgui, faltaria més, i segurament per casa d'en Gerard Quintana i deu passar gent de diferents parles i en una u altre es deuen entendre. Els seus fills parlaràn català, castella i segurament més idiomes i ja decidiràn a nivell personal en quina llengua es volen expressar quan siguin grans. Jo tinc quatre nets, na Maria, Laura, Marc i Roberto, que no Robert, perquè els seus pares varen decidir posar-li Roberto, que no Robert, i ho entenc perfectament, al, cap i a la fi Roberto que té quatre anys, als avis paterns els hi parla en castellà i a nosaltres en català sense cap problema. Com recorda Júlia al seu bloc també varen rebre crítiques en aquest cas per cantar en castellà, Núria Feliu, Serrat, na Guillermina i algún altre. I és que el talibanisme intransigent hi és, encara que soterrat i aflora de tant en tant, afortunadament. La llengua está condemnada a desaparèixer de totes maneres i dissortadament no hi ha qui la pugui salvar.  


sbd - 23.10.11

QUOTIDIANITAT D'UN DISSABTE AL MATÍ 23.10.11

Des del safareig del meu pis veig passar la vida. Sóc un observador amagat darrera els rectangles de formigó que em separen de l'exterior. És com una presó invertida, un segon pis que permet la visió global del meu entorn. Gaudeixo d'una situació privilegiada que em permet tenir-ho tot controlat, escoltar les converses de la gent, observar-los i agafar paraules soltes al vent, com si fos una espècie de voyeur de la vida que passa sota meu. Una papallona s'ha aturat davant meu, m'ignora i mentre aprofito per fer-li una foto.
Dues dones fa més de mitja hora que estan xerrant. Una li està explicant a l'altra les desgracies de la seva filla: "És que el meu gendre és un barrut i un poca-solta. I mira que la vaig avisar la nena, ves en compte que no m'agrada gens aquest noi, que jo tinc experiència i se el que em dic, però ja saps com és el jovent d'avui en dia, es pensen que ho saben tot i no saben res, ni et fan cap cas, i mira ara el que li passa.- I que ho diguis Maria - assevera l'altra amb to de complicitat.Finalment i després d'acomiadar-se set o vuit vegades, les dues dones se’n van cadascuna cap a casa seva. Mentre, passa l'Antonio que ve de comprar el diari i com sempre xerrant amb ell mateix. Em pregunto si li agradaria saber que l'he fet sortir en un conte que he escrit, o ans al contrari si és sentiria ofès, i em pregunto a mi mateix fins a quin punt un te dret a explicar la vida dels altres sense el seu consentiment. L’Antonio és el que ara en diuen un “border line”, però a mi m’agrada molt xerrar amb ell, parlem sobre tot de futbol, puig es un fanàtic del Sabadell. Ara, quan t’atures a xerrar amb ell, agafa-t’ho amb calma, puig comença i mai acaba, però és molt bon jan i no em costa res donar-li conversa.A tot aixó, els de la fruiteria de l'altra banda del carrer estan pintant l'interior, han tret les taules i prestatgeries al carrer i qui més qui menys quan passa per davant i dona una ullada. El drapaire de la pipa puja empenyent el seu carretó curull de deixalles, mentre la pipa treu fum com si d'una màquina de tren amb un sol vagó es tractés. Un somier, un escalfador i una munió de ferralla variada és el seu botí. Tot aprofitable, aixó si que és reciclar. En Miquel, el veí del primer, ha tret al gos a fer les seves necessitats. En mirar cap amunt em veu i saluda, li retorno la salutació, mentre m'obro una cervesa. Continuo contemplant el meu entorn, és la vida que va i bé en les seves petites cuites quotidianes.

Dono una glopada a la cervesa quan sona el telèfon, és l'Anna P. diu que no ve a dinar, que menjarà qualsevol cosa al costat de la perruqueria. Li ho dic a Nuri que em comenta que precisament avui hi havia un dinar dels que a ella li agraden. No et preocupis que no passarà gana - li contesto.Mentre va passant el temps i els petits esdeveniments, em sento con una espècie de petit Déu controlador de l'espai inferior, tot i que de fet, fer de déu és fàcil, es tracte tan sols de mirar i no fer res, no comprometre's en res. És un tipus de feina que no comporta cap responsabilitat.

Mentrestant, el dissabte avança lentament i la vida ho fa també parsimoniosa seguint la seva cadència. Aixeco els ulls per comprovar si surt el sol d'una punyetera vegada mentre demano a crits la dimissió d'en Mauri. Sol i calor, havia dit la nit abans i portem tot el sant dia ennuvolat i més aviat fresqueja. En abaixar la vista observo a la senyora del gos vell que està fent el mateix que jo, però des d'un cinquè pis i davant mateix de casa meva. Em molesta, encara te més controlada la situació que jo, que ja no sóc l’únic del barri que vigila. Sempre hi ha algú que està per sobre teu, que controla tot el que tu controles i a més a més a tu mateix.I és que tots plegats som actors permanents, secundaris o protagonistes - depèn del moment que ens pertoqui - d'aquest espectacle estrany, fascinant i tediós alhora que és la vida.


sbd - 23.10.11

QUI SÓN ACTUALMENT ELS TERRORISTES? 22.10.11

A ran de l'anunci d'abandonament de la lluita armada per part d'ETA, em pregunto qui són els terroristes. Els morts d'ETA els sabem 829, però quants morts arrossega a la seva esquena l'Estat Espanyol (200 més o menys de la banda) més tots els qui, amb les armes de matar que ha venut a països terroristes com Libia, Veneçuela,  Israel i altres, segur que en sumen molts més. O és que aquí hem oblidat que aquest Estat hipócrita ha sembrat mig món de mines antipersones i altres armes de destrucció de vides. I ho ha fet sota els Governs de Suárez,  González, Aznar o Zapatero. És que a banda de la hortera posada en escena hi ha molta diferència entre Gaddafi o Berlusconi?, jo a penes la se veure. Pedro J no compta els morts de l'11M quan el seu diari xifra els assassinats per ETA en 829. En que quedem?, el defensor i atiador del batallón Franco Español podria almenys ser coherent, com podria ser coherent ETA si abandona les armes com diu en Miquel amb certa candidesa, d'indicar els zulos i llocs on té aquestes armes. Però els actual membres d'ETA no se'n refien, perquè 'actualment' els terroristes ja no són ells, són els altres, els pressumptament demócrates, les víctimes dels quals que en són més de 829 no tenen ni tindrán mai cap dret ni cap reconeixement.


sbd - 22.10.11

LA INUTILITAT DE LA VIOLÈNCIA 21.10.11

En assabentar-me ahir de la noticia de l'abandonament de la lluita armada per part de ETA, em varen passar moltes coses pel cap: l'assassinat a peu de carrer amb un tret al clatell d'un Coronel per part d'un pistoler que vaig presenciar a Sant Sebastián, l'assassinat d'Ernest Lluch, el de Miguel Angel Blanco, i totes les  829 víctimes de la violència Etarra, cap, ni un sola d'elles justificable, car no hi ha cap causa per justa que sigui que justifiqui la mort d'una sola persona a mans d'un altre. M'ha passat pel cap que aquests 43 anys de violència, terror, morts i odi, molt d'odi al País Basc, no han servit per a res i som on érem al començament, i no ha estat tan sols molt soroll per no res, atès hi ha hagut víctimes, 829, més unes 200 de l'altre bàndol, com Yoyes i altres penedits o activistes. I el terror psicològic del dia a dia durant aquest perióde dels qui se sabien o sentien amenaçats pels pistolers de la banda, o que havien d'anar amb escorta permanent i mirar sota el cotxe per si hi havia una bomba lapa. He pensat en els familiars i amics de les víctimes, d'una banda i l'altre i em remeto al soroll pero no res, han estat totes, morts inùtils, estèrils. Però ara, no hi ha més remei sobretot per part dels familiars de les víctimes d'acollir-se a la generositat del perdó (víctimes per cert molt manipulades per sectors de la dreta pura i dura). Ara ha arribat l'hora de parlar i perdonar, perquè en aquesta comtessa no hi ha vencedors ni vençuts, només víctimes i tots en són perdedors. 


sbd - 21.10.11

LA RELATIVITAT DE TEMPS I COS 20.10.11

Si mentalment som capaços d'anar endavant i enrera en el temps, potser no estem tant lluny de fer-ho també físicament. O és que el cos és un llast feixuc del que en un futur aconseguirem desprendren's. De fet, el cos és el que ens impideix ser uns essers superiors, puig tota la part que el nostre cervell necessita dedicar-hi per tasques rutinaries, en suprimir-la, podria emprar-la en activitats intel·lectuals i creatives superiors, que reconec ara mateix se m'escapen. Però algun dia serem allò pel que hem estat finalment creats, energia en estat pur.

sbd - 21.10.11

VISIÓ PANORÀMICA DE LA CRISI 20.10.11

En èpoques difícils com la actual, ja no se que és el que molesta més, si els que representa hi entenen d’això de l'economia i que ens han avisat del desastre quan ja s'havia produït, i no tenen ni idea de com ni quan ens en sortirém, o els "intel·lectuals" del jo ja ho deia que donen fórmules a toro passat per solucionar el problema, o ens deien ja en plena crisi que després de la ruïna, seria necessari un canvi de costums. O també els qui varen avisar molt abans i no els hi varem fer cas, que algun Niño d'aquests hi ha. 
Hom diria que no ens expliquen res de nou que la gent del carrer - els idiotes i ignorants pels intel·lectuals erudits - no sabéssim, que l'època de vaques grasses d'uns quants s'havia acabat i que la nostra continuaria esperant millors temps.

És cert que un sector de la nostra societat s'havia embrancat en aquest consumisme desaforat propiciat per una falsa bonança econòmica, que era pales estava sostinguda dins d'una bombolla d'artificialitat. No calia ser economista ni entès en la matèria per adonar-se'n que no anàvem en la direcció correcta. Però a la societat, com a la mainada no serveix de res avisar-los dels paranys que els sotgen, cal deixar que es donin la patacada perquè n'aprenguin i sovint amb una no n'hi ha prou.


Que havíem estirat més el braç que la màniga, era pales.

.
Que ens haviem embrancat en una carrera inflacionària de preus de habitatges i altri era més que evident.

.
Que aixó no podia durar i que més tard o més d'hora havia de desinflar-se ho sabia tothom.

.
Que ha passat doncs? Doncs que mentre durava tothom anava tirant de la rifeta i qui dia passa any empeny, fins que ens va esclatar la bombolla als nassos.
-

Arribats a aquest punt. Estem més malament que fa un any? No ho sé! els qui tenen feina no, i si els qui l'han perdut. Tan senzill com aixó, en el ben entès que la part més elevada dels nous aturats corresponen a mà d'obra barata procedent de la immigració. Cert és també que cada vegada hi ha més pobres, i en dir pobres vull dir pobres amb deutes, que és pitjor el que pobre de solemnitat que res té però res deu. L'ajut familiar comença a mostrar símptomes d'esgotament i cada vegada hi ha més families que es queden sense cap ingrés.   


Ens en sortirem?. Oi tant! a empentes i rodolons en vuit o deu anys anant bé. Tot i que la percepció és que el pitjor és l'any vinent. Si algu pensa que si després d'aquest desastre haurem aprés la lliçó? ja aviso que ni de conya, tornarem a caure en tots i cadascun dels errors que ens han dut dins ací, una vegada rere l'altre. Canviar d'habits no serà fàcil i tenim pràctica en ensopegar una vegada rere l'altre amb la mateixa pedra. Els bancs tardaràn 45 anys a vendre els seus immobles i terrenys - expliquen - i a més a més ara se'ls ha de tornar a injectar diners. Aquest és el primer problema, el més greu que ho ha acabat arrossegant tot, i no s'ha tallat cap cap, ni s'han demanat responsabilitats a ningú. I ni tan sols es pot pensar en que el Govern nacionalitzés tots els Bancs i Caixes, car el Govern és encara més irresponsable que els banquers han estat.  La veritat és que estem atrapats en un cul de sac, i a més a més, la majoria ni hem saborejat l'estat del benestar.

sbd - 20.10.11

CARN DE PAS . . . I POCA COSA MÉS 19.10.11

Viure cada nou dia com si fos l'ùltim, malgrat saber amb certessa que n'hi haurà un altre l'endemà igual de monòton i feixuc. Potser perquè sabedor de l'avenir, el que més en molesta de mi mateix, és el fet que, malgrat tants anys acumulant errors, continúo insistint-hi amb una perseverança lloable. I és que venim del no res i camí del no res anem, i emmig, ens avorrim, entestats en sobreviure. Portem una munió d'anys buscant-li algún sentit a la vida, inventant-nos deus i paradisos eterns, quan en realitat, la vida no en té cap de sentit, i nosaltres perduts  com una agulla en aquest immens paller, sóm criatures fràgils, molt fràgils. Carn de pas i poca cosa més. Només té sentit la mort com a pas definitiu cap a la eternitat del no res.


SBD - 19.10.11

NAT TATE - UN ARTISTA AMERICÀ 19.10.11

Nat Tate - un artista americà 1928-1960 és un llibre de ficció de l'escriptor William Boyd. Sabia la història quan parlava que m'havia inventat al poeta Karl Wolfovitz o en Monzó a un escriptor Txec, i com deia sabia la història d'aquest pintot inexistent, però no trobava la informació. Avui, en publicar aquesta noticia a Collonades he trobat el que fa temps buscava. La broma o falsa biografía de Nat Tate escrita o perpetrada per William Boyd.

"Boyd va publicar el llibre com una broma, presentat com una biografia real. Gore Vidal, John Richardson (el biògraf de Picasso), i David Bowie (membre de la junta de la revista Modern Painters i director de 21 Editorial, que va publicar el llibre) van ser tots els participants en l'engany. El nom de Nat Tate és una combinació de dues galeries d'art de Londres, la National Gallery i la Tate Gallery. Boyd i els seus col·laboradors conspiradors es varen entestar a convèncer les celebritats de Nova York (les elits socials) que la reputació d'aquest expressionista abstracte era una influència necessària per a ser re-avaluat. Bowie va celebrar una festa de llançament en el Dia dels Innocents de 1998, i va llegir extractes del llibre, mentre que Richardson va parlar sobre les amistats de Tate amb Picasso i Braque.

Alguns dels noms més importants en el món de l'art (artistes, col· leccionistes, historiadors de l'art, marxants d'art, Nova York, escriptors com Paul Auster, i els editors de les revistes literàries) amb el temps es van adonar que Nat Tate era una falsificació completa i que havia estat el víctimes d'un elaborat pla establert pels esmentats. 
Algunes de les pintures apareixen en el llibre van ser pintades per Boyd (hi havia qui deia ho havia fet el seu fill) i l'engany es va fer més creïble pel suport de Gore Vidal a la solapa del llibre. A més, les fotografies de Nat Tate que figuren a la "biografia" són de persones desconegudes de la pròpia col·lecció de fotografies de Boyd.

L'editor literari de The Independent, que era a la Nova York de llançament, va dir que ningú li havia parlat de Tate, però ningú va dir no haver sentit parlar d'ell. Lister va dir que va feia olor a alguna cosa estranya, ja que semblava ser l'única persona a l'habitació que mai havia sentit parlar de la Tate. Les seves sospites es van confirmar quan es va descobrir que cap de les galeries esmentades en el llibre realment existia. Karen Wright, i Bowie, co-directors de la publicació de 21, va dir que la broma no estava destinat a ser maliciosos.

"Part d'això va ser, ens divertíem molt que la gent deia 'Sí, he sentit parlar d'ell". Hi ha una voluntat de no semblar ximple. Els crítics són massa orgullosos per a això."

Aquest és el quadre que es subhasta a Sotheby's.

SBD - 19.10.11

DE CRISI BLOCAIRE I PLAGI RECONEGUT 18.10.11

Recordava arran del plagi de Monzó del que parlàvem diumenge, haver-ne parlat fa un temps, i clar, va ser el 26 de maig quan la crisi creativa de SALVADOR MASSIP i en LEBLANSKY.

"Avui, bé, de fet ja fa uns dies que davant una suposada crisi blocaire creativa endegada per Bloguejat i Leblansky que tindrà el seu dia Mundial el proper 31, parla na Montse del plagi. Ve de vell aixó de plagiar, o auto-plagiar, de fet una cita dins un text es una mena de plagi, o una manera de refermar la poca convicció amb que estàs exposant un raonament. Però jo he trobat una manera més subtil de plagiar, agafar frases soltes dins d'un mateix text, en aquest cas "les ones" de Virginia Wolf i aquestes frases soltes lligar-les fins que en surt un poema.

És un plagi? o una apropiació indeguda de frases soltes, o una desestructuració poètica de la prosa. No es enganyem és una altra manera de plagiar. Aqui us en poso un exemple, primer la prosa de la Sra. Woolf i després el poema:

"Ahora te alejas, dijo Susan, " hilando frases. Ahora asciendes con el hilo de un globo, más y más arriba, a través de capas de hojas fuera de mi alcance. Ahora remoloneas. Me tiras de la falda, mirando hacia atràs, haciendo frases. Te has escapado de mi. Ahí està el jardin, aquí el seto. Aquí està Rhoda en el sendero, meciendo pétalos en el cuenco castaño."

Ara t'en vas

Ara t'en vas filant frases,
ara puges com el fil d'un globus,
més i més amunt,
a traves de brancams i fulles,
fora del meu abast.
Ara fas el ronso,
m'estires del camal,
mentre t'escapes de mi.
Aquí hi ha el jardí,
aquí hi ha el camí,
aquí estic jo al bell mig del cami,
gronxant petals de flors marcides,
mentre tu t'allunyes.

a.... V.W. - un poema de Karl Wolfovitz

*

Haig de confessar-vos que plagiar Virginia Woolf, és un plaer, no un delicte. A més a més per si hi hagués alguna reclamació, els poemes van signats per un tal Karl Wolfovitz, que ja el podeu anar buscant...."

SBD - 18.10.11

L'ESTAT DE SALUT D'EN TERRICABRAS 18.10.11

El passat 3 d'octubre es va publicar a diferents mitjans la noticia que el filòsof Josep Maria Terricabras es trobava ingressat a l'Hospital Trueta de Girona en estat "greu però estable" després de patir un accident de trànsit. L'accident es va produir en la matinada del dissabte 1 d'octubre quan dos turismes van xocar frontalment a Santa Coloma de Farners. Fonts del centre sanitari van informar que el també catedràtic va ser intervingut d'urgència el mateix dissabte i que està estable dins de la gravetat.

I mira que em llegeixo digitals cada dia, però, o se m'ha escapat, o no s'ha donat més informació sobre el seu estat de salut, i em sembla estrany. Ja entenc que les noticies s'acumulen i les prioritats informatives són les que són, però l'absència d'informació sobre la evolució del seu estat, no deixa de sorprendre'm.


SBD - 18.10.11

PREVISIONS D'UN FUTUR IMPERFECTE 17.10.11

L’any 1922 Franz Kafka va publicar “el Castell” i al 1925 “el Procés”. Aldous Huxley “el món feliç” al 1932 i 1984 de Eric Arthur Blair (George Orwell) veié la llum l’any 1949.

El nexe en comú entre els autors i les obres citades, rau en com es varen avançar en el seu temps a explicar-nos com seria el nostre, i malgrat en aquells moments se’ls va acusar d’exagerats i visionaris en el sentit pejoratiu de la paraula, el temps els ha acabat donat la raó tot i que potser es varen quedar una mica curts, fins i tot. Vivim plenament dins de “1984”, en un “món feliç” i som agrimensors que no podem arribar a conèixer l’amo del nostre castell, mentre els processos son realment en molts dels casos "kafkians" llevat del cas del Sr. Millet que és una altra història encara per escriure. Malgrat totes les premonicions dels autors, s’ha de dir que com animals supervivents nats que som els homínids, ens hem més o menys adaptat a la situació per ells avançada amb molta i bona visió d’anticipació en els tres casos i anem sobrevisquent. Aquest és el seu gran mèrit, encertar de ple el que s’esdevindria al cap de 80 anys en el cas de Kafka i menys els altres dos; i si m’hagués de quedar amb algun dels tres, ho faria amb Huxley i el seu “món feliç”, perquè tot i que aparentment no és tan terrible en la narrativa com els altres dos, l’impacte de la novel·la, encara avui en dia és molt més gran que no pas quaranta anys enrere quan la vaig llegir per primera vegada. Curiosament cap dels tres en varen parlar del futur ni altres escriptors de ciència ficció que hom sàpiga, varen preveure el telèfons mòbils; aquesta premonició només la va tenir a l’any 1918 i a Austràlia un tiet del periodista de Cat.Radio Xavier Grasset que en una novel·la sembla que no massa reeixida en parlava. Hi ha més gent com Assimov i les seves lleis de la robótica, Bradbury, Philip K.Dick i d'altres, pero son ja posteriors en el temps. No ens ha doncs d'espantar el futur per més negre que ens el pintin alguns autors que com aquests varen ser capaços de preveure'l amb un encomiable i a vegades inquietant encert, sobreviurem!, és la nostra maledicció com a espécie.


SBD - 17.10.11

SOBRE LES 'VIRTUTS DEL CAGAR' 16.10.11

Gràcias a l'amic Josep Maria Valls que m'ho ha escanejat, us puc oferir  aquests poemes d'en Macari Cagané, del seu discurs pronunciat a la càtedra cagatoria de la Universitat d'Ensumalanca. Discurs editat per la reconeguda editorial Diarrea. Si us agrada, podeu retallar-ho i fer-vos un llibret. Hi ha qui li agrada endur-se'n quelcom per llegir quan va a arrugar la cara, i que millor que endur-se'n uns poemes que parlen de les virtuts del cagar.

SETMANA PERFECTA, O NO! 16.10.11

La segona setmana del més de desembre d'enguany és un exemple del desori en que vivim i ens organitzem u organitzen la dita productivitat laboral. Som un pais laic però cel·lebrem totes les festes religioses que podem,  - entre elles la de la setmana santa - i a banda d'aquest fet, la nostra classe política, en un clar exemple d'alienació mental va decidir que el dia 6 de desembre de cada any fos festa per cel·lebrar l'efemèride de la Constitució Espanyola i d'Espanya, sense tenir en compte que el dia 8 del mateix mes i setmana teniem ja una festa religiosa, la purísima concepció de Maria, que ve a ser una altra entelequia com aixó de la Constitució. I clar, hi ha anys que encara més o menys es pot arreglar la cosa, però enguany tenim la setmana perfecta: dilluns a treballar, dimarts festa, dimecres a treballar, dijous festa, divendres a treballar, i dissabte i diumenge. festa. ¿En veritat cap dels pares de la Pàtria veïna no va caure en la disbauxa que representaria posar de festiu el dia 6 de desembre?. 

Ja us dono la resposta. No! ells no esten per aquestes fotesses.


SBD - 16.10.11

FRANCO Y PEREZ, SOCIEDAD ANÓNIMA 16.10.11

En un comentari deixa't al Miquel, li comentava que la primera feina que em varen ordenar en entrar d'aprenent a can Pere Prat, al carrer de Sentmenat a Sabadell, va ser anar a omplir el cantir d'aigua que duia un camió cisterna i que l'agafava de San Feliu del Racó. Aquest camión de la marca Ebro, i de color gris com l'època, també duia garrafes i fins que varen sortir les aigues embotellades prou treballavaba. Però a aquest home li varen sortir dos competidors amb els qui no comptava, Franco y Pérez, S.A. Aquests dos tenien una cuba amb la particularitat que anàven a buscar l'aigua de nit d'amagatotis i sense passar per caixa als propietaris de la font. Propietaris que un dia se'n varen adonar o algú els va avisar i un vespre quan anàven a omplir, ja els esperava la policia que els va agafar in fraganti.

Els propietaris varen quantificar l'aigua sostreta il·legalment d'acord amb les declaracions de Franco i Pérez, que deien no podien pagar atès no tenien un duro i encara estaven pagant el camió cisterna. L'advocat dels propietaris va dir que en ser una S.A. algún capital havien de tenir i quelcom en que respondre, encara que fos poc, i aleshores Carles Franco li va contestar, S.A.? no en tenim cap ni se que és, ho varem pintar al camió perquè tots porten SA o SL i quedaba bé. 
El jutge els va condemnar, però va ser una condemna lleu que no va comportar preso, i l'home que legalment repartia l'aigua de Sant Feliu del Racó va continuar durant uns anys més fins que l'aigua envasada en plàstic indestructible el va anar arraconant i finalment va haver de plegar.


SBD - 16.10.11

QUIM MONZÓ i LA TEMPESTA PERFECTA 15.10.11

"A la pel·lícula "la tempesta perfecta" no es salva ni el prota George Clooney, cosa prou rara a Hollywood. La pròxima tempesta serà pitjor que l'anterior. Afectarà de ple el sistema financer, a Europa i -possiblement- als Estats Units. Però a més a més plourà sobre mullat. Arribarà una nova recessió després de tot just dos anys de tímid creixement. I s'estendrà als països emergents que fins ara han viscut en una bombolla de plàcid creixement. Serà dur, molt dur. Perquè a més ens agafa cansats, amb un alt nombre de víctimes que ja pateixen en primera persona els efectes de la crisi i que ja han esgotat tots els mecanismes de protecció social pensats per a cicles dolents més breus i menys intensos. I ens enxamparà també esgotats mentalment, ja hem provat gairebé totes les teràpies i cap ha estat solució.

I el pitjor és que en aquesta tercera fase de la crisi franquejarem territoris fins ara inimaginats: la fallida d'algun Estat sobirà, l'ensorrament d'algun banc sistèmic, la caiguda de gegants globals, l'esclat d'una bombolla també a la Xina.

Entre tant desconcert hem de reservar una part de les nostres energies per aprendre les lliçons d'aquesta crisi: separar la fabricació de diners de la creació de riquesa és un error, un immens error que ens porta a un carreró sense sortida; buscar la màxima rendibilitat en els costos -especialment salarials- sense assegurar un mínim repartiment de la riquesa que mantingui el consum és un error, un immens error; obrir les fronteres dels nostres mercats a aquells que produeixen en territoris sense nivells homologables de benestar social és un error, un immens error; mantenir autoritats reguladores -com és el cas del Banc d'Espanya de Fernández Ordóñez- que opinin de tot el que no els incumbeix mentre no s'ocupen del que són responsables directes és un error, un immens error; pretendre tenir una moneda comuna sense perdre sobirania nacional és un error, un immens error. Aquest cúmul d'errors i alguns més tenen darrere seu noms i cognoms, no se n'oblidin quan el 20-N vagin a votar."

Hauria pogut retallar d'ací o d'allà perquè no es notés tant, peró no! llevat de la brevíssima introducció cinéfila, aquest comentari està plagiat fil per randa del d'Albert Sáez a El periodico,  i ho he fet en solidaritat amb Quim Monzó acusat per ves a saber qui de plagiari. Cony! si l'Albert Sáez escriu el mateix que jo faria, perqué m'haig de complicar la vida.  Ja ho deia Teilhard de Chardin plàgia que quelcom queda.


SBD - 15.10.11

DURAN I LLEIDA I ELS ANDALUSOS 15.10.11

Quan Durán i Lleida diu el que diu dels andalusos, el PER i els bars, no fa més que manifestar una realitat palpable per qualsevol que viatgi per Andalusia o Extremadura. Una amiga va estar aquestes vacances a la provincia de Badajoz i va tornar escandalitzada "allí no penca ni deu, tothom viu de subvencions" - explicava - i l'AVE  que estàn fent per unir-se amb Portugal, els treballadors són tots portuguesos.  

Ara bé, Duran i Lleida ha generalitzat i la meva amiga també, i no havia d'haver dit el que va dir perquè qui més qui menys té les seves vergonyes per tapar, i nosaltres també.  No tots els andalusos i extremenys es passen el dia al bar, no hi cabrien, ni tots són funcionaris (quatre vegades més que a Catalunya, aixó si), n'hi ha que treballen, que creen, que inventen, exactament igual que aqui. Al Frankfurt de sota casa que ara es d'un xinés, hi ha una colecció d'il·lustres catalans recolzadors de barra professionals que viuen de subsidis també. Quants andalusos i extremenys han viscut i treballat aqui o a altres països Europeus?

Sorprén també l'esquinçament de vestidures dels Governs Andalús i Extremeny, reprobant fins i tot Duran. L'expresident d'Extremadura Rodriguez Ibarra ens ha dit de tot durant anys i panys i aquí hem hagut de tragar, i com ell altres il·lustres desbarradors com Alfonso Guerra, i aquí, a la que aixequem una mica la veu per discrepar i manifestar una certessa, ja ens foten tota la cavalleria per sobre.  Us deixo unes quantes perles que ens ha dedicat l'il·lustre exPresident extremeny:

"Cuidado con la cartera que vienen los Catalanes", "

Maragall no invita ni a un cortado, yendo con él hay que llevar siempre dinero y a la vez vigilar la cartera"

"Ibarra rechaza "radicalmente" la propuesta del tripartito y le pregunta si no le da vergüenza Rodríguez Ibarra:"Que se metan los cuartos donde les quepan" 

"¿No le da vergüenza a quien tiene el 119 de PIB decirle al que tiene el 60 por ciento de PIB que ya está bien de acostumbrarse a vivir del subsidio?", "¿no le da vergüenza?", "¿se puede ser tan cretino?", se ha preguntado el líder de los socialistas extremeños.

"El secretario general del PSOE extremeño, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha asegurado hoy que como ya vaticinó cuando se cedió el 15 por ciento del IRPF a las CCAA, ésta llevaría a la del 50 por ciento, y si esta se aprueba "nos llevará a la del 100 por ciento" y "ya no seremos mitad españoles, simplemente no seremos". "

"Un conocido mio estuvo a punto de quedar atrapado en el túnel de Viella el dia del desprendimiento del techo, pero no se enteró de lo que pasaba por qué todas las radios daban las noticias en catalán". Juan Carlos Rodríguez Ibarra hablando en castellano en una radio catalana"

.

Podria fer un post de pàgines i pàgines de les desbarrades d'Ibarra, poca-solta professional, barrut i demagog de tercera, que ha viscut durant 24 anys d'aixó, de la seva demagògia i barra que ja rima amb Ibarra. Aquest senyor és en gran part responsable de que passin coses com aquesta. No es pot estar 24 anys venent només fum i demagògia i per l'altra banda fer l'egipci parant la mà, la mà d'Europa i de les comunitats solidaries. Ara, sortosament retirat resta calladet, però el seu succesor José Antonio Monago va del mateix pal tot i que amb més mesura.


SBD - 15.10.11

L'ENQUESTA DE L'ARA I LA PAPUS 14.10.11

La segona entrega de l'enquesta de l'ARA elaborada per GAPS determina que els favorables a la independència de Catalunya ja superen aquells que no hi estan a favor. Un 42% dels enquestats assegura que, si els ho preguntessin, votaria afirmativament en un referèndum d'autodeterminació, mentre que un 37,7% ho faria en contra. 

Vagi per endavant que en la ùnica enquesta que crec és l'enquesta Papus,  l'he fet i em surt que només entre un 20 i un 25% votaria afirmativament, Ara bé, no sé com han fet la pregunta els de l'Ara, que a vegades segons com es formula pot tenir una certa tendenciositat que condiciona la resposta, i després que, una cosa és contestar una enquesta que no compromet a res i l'altra  votar de veritat i en una urna legal que pugui decidir aquesta independència.

Sincerament crec que aquí s'han confós desitjos amb realitats i en canvi el que si em preocupa i que desmentiria rotundament aquesta enquesta és que una altra enquesta o sondeig d'opinió de la Vanguardia de cara a les elecciones del 20N dona un important augment de vots al Pp de Catalunya que - diuen - podria superar fins i tot a CIu, i aixó si que és preocupant i molt poc pro-independencia. 

LA REVISIÓ DELS PROTOCOLS 13.10.11

Quan a un forner li surten forats al pa de pagés, forats que apareixen sense avisar, aquest forner revisa tot el protocol, des de l'amassat, al bolejat, la fermentació, la temperatura de cocció, els ingredients panaris, etc, fins que al cap d'un temps els forats desapareixen tan misteriosament com havien aparegut, tot i que sembla ser que la culpa dels forats és de la farina que és baixa en gluten, o aquest és de baixa qualitat, però de fet, en revisar tot el procés l'assumpte dels forats s'acaba arreglant sol.

Amb la crisi económca  - sistèmica diuen - que estem patint, passa el mateix, ha aparegut i s'han revisat tots els protocols per intentar trobar la manera de sortir-ne quan més aviat millor. En ambdós casos el problema (forats o crisi) s'acaba arreglant tot sol, sense saber exactament que s'ha fet bé per solucionar-lo, i el desconcert és més que evident. Com els forenses, els economistes han disseccionat el cadàver de la nostra economía, pero a toro passat. Amb el difunt de cos present ens han explicat ara, quan ja és tard, tot alló que l'ha conduït a tan trista fi. Com a receptes per sortir de la crisi, només ens diuen que s'ha de canviar el sistema, que l'actual està esgotat, bla, bla, bla, i que, no ens fem il·lusions, la pagarem els curritos. Quina creu!