EL CEL SERÀ FRANKENSTEIN 10.7.21

Reflexiona Plàcid García-Planas a Cabaret Voltaire (la vanguardia), sobre el color de cel i el canvi climàtic. L'escalfament de la Terra és ja inevitable. Per no extinguirnos, potser hàgim de injectar artificialment partícules reflectants a l'estratosfera. Seguirà sent el cel blau?

"Esquitxat de esponjoses núvols de llana, el cel és aquest matí blau intens a Mas Rabell, el camp on la família Torres estudia les vinyes per quan Frankenstein acabi arribant: l'adaptació del cultiu del raïm a l'inquietant escalfament del Planeta.

Frankenstein, de fet, es va començar a escriure en el cel. Al cel d'Indonèsia, el 10 d'abril de 1815: l'erupció de la muntanya Tambora, a l'illa de Sumbawa, va vomitar més de cent milions de tones de gas de sofre i partícules que es van dispersar per l'estratosfera. Sepultar el sol i van refredar l'hemisferi nord. A l'any següent, aquestes partícules van arruïnar les vacances a l'escriptora Mary Shelley. Les incessants pluges provocades per aquest vòmit en l'altre extrem del món la van obligar a no sortir de la vila que havien llogat a Suïssa. I la noia, de 19 anys, va aprofitar el confinament per escriure narracions fantasmes amb els amics. Ella va parir a Frankenstein.

Fem el que fem, ja estem arribant tard per frenar el monstre: la temperatura augmentarà i farà de la Terra un microones. I podem arribar a un punt en què no tinguem una altra que baixar artificialment els efectes dels raigs de sol. Inventar-nos volcans. Convertir el cel en un Frankenstein que eviti la nostra extinció.

De forma natural, un volcà fica en l'atmosfera diòxid de sofre, que en unes setmanes s'oxida formant àcid sulfúric. La partícules microscòpiques d'àcid sulfúric es mantenen suspeses a l'estratosfera fins a diversos anys i envien la llum del sol de tornada a l'espai. Això provoca un descens de la temperatura, postes de sol fantàstiques i -de vegades- fam. Si el tema de l'escalfament es posés molt lleig, ¿serem tècnicament capaços d'injectar algun element en l'estratosfera per evitar que ens fregim? I no menys important: ¿tenim els humans el dret a fer-ho?

La periodista Elizabeth Kolbert, premi Pulitzer, parla d'aquesta angoixa en el seu últim llibre, Sota un cel blanc. Com els humans estem creant la naturalesa de el futur. "Si en algun moment la gent demana que es faci alguna cosa de seguida, em temo que no tindrem a mà més eines que les de la geoenginyeria estratosfèrica", afirma Frank Keutsch, científic de el Programa de Recerca en Geoenginyeria Solar de Harvard, el millor finançat de tots els equips que ja estan en l'assumpte. Seria ràpid i relativament barat. El podríem fer amb avions capaços de elevar-se a 18.000 metres carregats amb 20 tones de... de què? Amb quina partícules reflectants hauríem de vetllar l'estratosfera?. Potser el millor material -va de debò- sigui el diamant. L'inconvenient és que acabaria caient sobre la Terra i plouria pols de diamant: l'esmorzar somiat per Audrey Hepburn.

Una altra opció seria la volcànica: ruixar amb diòxid de sofre. La pega és que provocaria pluja àcida i disminuiria la capa d'ozó.

Per Keutsch, el menys dolent seria injectar carbonat de calci, molt abundant en la naturalesa, principal component de la pedra calcària i fonamental en la producció de el ciment. Empolvorar l'estratosfera com si fos el rostre de Maria Antonieta. Tot és inquietant. Com més partícules s'injectin a l'estratosfera, més gran serà el perill de reaccions desconegudes i abismals. Què serem capaços de desgraciar abans de desaparèixer com a espècie?

El climatòleg Alan Robock, contrari a intervenir en l'estratosfera, tem que el refredament acabi venint per una mica més sòrdid: una guerra nuclear. L'escalfament del Planeta, amb la falta d'aigua i collites, pot provocar tensions mai vistes. Només amb que l'Índia i el Pakistan es llancessin cadascuna cinquanta bombes atòmiques -l'1% de l'arsenal mundial-, el planeta entraria en un hivern nuclear. Davant aquest escenari, Frankenstein semblaria Snoopy.

¿Acabarem creant una naturalesa artificial per salvar la pròpia naturalesa? Si modificar artificialment el clima salvés la majoria d'ecosistemes naturals, ¿podríem seguir qualificant a la naturalesa de natural?

I, al revés, cosa que la premi Pulitzer no es pregunta, però jo sí: si l'ésser humà és un producte de la naturalesa, no és d'el tot natural el procés pel qual estem dinamitant la pròpia naturalesa? És que no va ser natural l'enorme meteorit que va acabar amb els dinosaures i els ecosistemes naturals llavors dominants a la Terra?. Davant de tanta incertesa, els geoingeniers solars tenen una cosa clara. Si injectem reflectants a l'estratosfera, el cel deixarà de ser blau. Serà blanc. I gaudirem de capvespres espectaculars, similars als que ens ofereixen les erupcions volcàniques. L'esclat de l'Krakatoa en 1883, també a Indonèsia, va tenyir de vermell i groc els capvespres d'Oslo: els colors amb els que uns anys després Edvard Munch pintaria el cel del crit.

Potser Frankenstein ens té reservades per a Mas Rabell unes bellíssimes i immenses postes de sol. Però poso la mà a la temperatura del futur a que Mary Shelley hauria preferit una sola gota d'aquest vi i aquest blau.

El volcá indonesi Pequeño Krakatoa esclatant el 23 de diciembre de 2018 -  Nurul Hidayat / AFP

El nom de Cabaret Voltaire que dona García-Planas a la seva secció no és casual, sinó causal.

LA SOCIETAT DIGITAL 10.7.21

 

💬Qui ens havia de dir que la cultura analògica quedaria desplaçada per la digital sense la més mínima resistència? El nou horitzó de digitalització ens acosta a una realitat definida pels avenços en intel·ligència artificial, biologia, robòtica o l'acceptació de el post humanisme com a resposta als nostres desitjos infinits de canvi. No es tracta d'advertir dels perills que pot arribar a produir la digitalització en la societat, que en molts casos és positiva, sinó de constatar l'error que representa no prendre consciència que els éssers humans som, abans que res, analògics, encara que els més joves es considerin ells mateixos nadius digitals, porquè encara no han descobert el plaer de ser un nadiu analògic.

Mentre defensem qualsevol avanç tecnològic ens anem aproximant més a un ésser digital. Modificant la nostra condició humana, ens oblidem que la nostra comprensió de l'món depèn de la moral, de la política, l'estètica i la cultura. És interessant observar aquesta paradoxa. Mentre que el món avança imparable cap a una societat digital, un gran nombre de persones prefereix el rellotge d'esfera, que assenyala l'hora amb les manetes i no amb dígits, i això que el rellotge digital es deixa llegir sempre amb precisió de segons, tot i que té dificultats al carrer si hi ha molta llum. Però el paisatge de el temps, si és al matí o la tarda, si és massa aviat o massa tard, s'entén millor a partir de la posició d'una maneta de rellotge d'esfera. Passa com amb els colors; no és igual la llum de el sol a les 7 del matí que a les 4 de la tarda.

Però la història avança molt ràpid, massa potser, en tecnologia, el que és nou avui, és ja obsolet demà. Aquesta promesa d'un món digital sense límits xoca en moltes ocasions amb el que sentim com humans i que percebem poder arribar a perdre. El dret a l'analògic respon a la mobilització de molts ciutadans contra la dictadura dels algoritmes, la dependència cega de les xarxes socials, el rebuig a admetre que només podem arribar a la plenitud sent homes artefactes, controlats amb test d'ADN, empremtes digitals de el cervell, detecció de la calor corporal o el reconeixement virtual a través del iris. Recordo el final de Farenheit 451º, amb aquells homes i dones aprenent de memòria cada un ells i elles una novel·la, per preservar-la, per mantenir-la viva en el temps, davant un Poder que cremava els llibres. El món digital no crema els llibres, però els guarda dins d'una Tablet asèptica, i ens treu el plaer d'agafar un llibre, d'olorar-lo, de fer anotacions en les seves pàgines, de llegir-lo pausadament. És la mateixa diferència que hi ha entre escoltar música d'un vinil o CD. La societat digital com un llibre a la Tablet, és cada vegada més freda i asèptica. Compte també amb els putus codis QR dels que Monzó n'abomina avui al seu article a la vanguardia.

Deia Cioran que traduir és com escriure una carta d'amor amb un diccionari, i Jenaro Talens que en una traducció el primer que es perdia era la poesia. La Societat Digital fa perdre la poesia de la vida i és incapaç d'una cosa tan simple i humana com dedicar-se a badar.

HO HAN TORNAT A FER 9.7.21

💬Si fem cas als nostres Governants i als presumptes experts, Espanya ha entrat en la Nova Normalitat que presidirà les nostres vides durant els propers mesos, i seran probablement molts. Blindada la gent gran a través de les vacunes, aquesta nova normalitat es caracteritzarà per molts contagis i relativament parlant poques morts perquè el dany es centrarà en unes franges més joves i resistents a les complicacions de la malaltia. Però més enllà de les alegries forçades, continuarà el desastre. Amb el fracàs col·lectiu de l'baixíssim índex de vacunació de la població juvenil i el cos central dels treballadors d'edat mitjana, no tenim escapament. La vacuna ha baixat a 51 anys la mitjana d'edat dels hospitalitzats, però a Catalunya en els últims deu dies els internaments estan creixent un 33%. De moment, oficialment ens diuen que això és més preocupant que greu. I comença a haver-hi infectats a uns quants geriàtrics.

¿Es podia haver evitat la recaiguda, o almenys podíem haver reduït aquestes males dimensions de el problema? Doncs si, rotundament si, però la profunditat de l'missatge de l'esperit de desobediència que ens han inculcant en els últims anys des dels mateixos poders l'ha convertit en impossible. Davant això, el pèndol ens retorna als tancaments intermitents de l'oci nocturn, als CAP desbordats sol·licitant ajuda als hospitals, i al fet que vegem moltes més màscares voluntàries de les esperables.

Hi ha un factor negatiu que es manté respecte a l'any passat. El fet que els altres països europeus no aconsellin viatjar a Espanya als turistes ens ha portat el pànic a la caiguda econòmic que tenalla de dalt a baix a la nostra societat. De fet no es que ens sorprèn, ho han tornat a fer, les autoritats sanitaries han tornat a cometre els mateixos errors de l'any passat. Pretenien salvar la temporada turística i va a ser que no. No deien que havien après, que no ho tornarien a fer. Doncs no, no han après res, Espanya és líder en infectats, el 41% de tot Europa i Catalunya sola representa un 15% de l'total.

Si és que es van donar totes les condicions perquè esclatés la tempesta perfecta; la fi de portar la mascareta pel carrer, l'obertura de la gresca de la nit i a Catalunya per acabar-ho d'adobar, la revetlla de Sant Joan, un còctel explosiu, un còctel que ja ha explotat. És que no aprenen els nostres Governants? i aquesta vegada no li poden donar la culpa a Madrid, l'han cagat i ben cagat ells solets. A la merda la Nova Normalitat.

'TOTIS' NO ÉS 'TONTI' 9.7.21

-

💬El llenguatge és una forma de poder. Un camp de batalla en què, de forma secular, el poder polític i el religiós han mirat d’imposar el que mereix ser anomenat i en quins termes. Era la setmana de l’Orgull i, davant un auditori LGTBIQ+, la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, es va dirigir a «totis». Amb aquesta desinència amb ‘i’ va voler allunyar-se de l’ús normatiu i integrar les persones no binàries, aquelles que no se senten identificades en les categories home-dona. Aquesta ‘i’ té el mateix sentit que la ‘e’ inclusiva que l’activisme utilitza en castellà: «‘todes’», «‘alumnes’», «‘niñes’», etc. Un ús cada vegada més estès entre els joves, especialment a l’Argentina i Xile. No està beneït per la RAE, però el carrer no sempre segueix els passos de les institucions. És cert, aquesta ‘i’ sona a joc infantil, com assenyalava el meu amic Fonalleras, però no estic tan d’acord amb la seva referència a Carme Junyent: «és una superstició creure que el llenguatge crea realitat».  

El que no s’anomena no existeix. I el llenguatge és una forma de poder. Un camp de batalla en què, de forma secular, el poder polític i el religiós han mirat d’imposar el que mereix ser anomenat i en quins termes. ¿De qui és una llengua? ¿Es pot utilitzar el llenguatge com a arma de subversió? Les paraules són àrees de resistència i advocar per la puresa també és una manera de servir a l’ordre establert, escriu Emma Riverola a 'el periódico' d'avui.

Totis no és Tonti, però poc li falta, al cap i a la fi es tracta d'una frase de postureo pilotari per a ús i gaudi de les persones a les que s'estava dirigint la consellera, una de les frases tan en voga últimament, esteses sobretot des de l'àrea de Podem, i que no deixa de ser amb tots els respectes, una boutade, una fotesa, que sona una mica a aquestes criaturades dels bojos baixets quan no se surten amb la seva. Saben que no els servirà de res, però ells munten el numeret. En aquests exercicis de llenguatge se sol caure sovint en el ridícul, recordin a la senyora Pajín i els seus celebrats: miembros y miembras. Si en canvi, caldria modular el llenguatge en altres sentits més quotidians, fixin-se que quan alguna cosa ens sembla molt bé, diem: això és collonut. Mentre que si és una cosa molt pesada, se sol dir: això és un conyàs. Ja sé que pot semblar subliminal, però no deixa de ser Micromasclisme, una altra paraula que caldria revisar o eradicar. O és masclisme o no ho és, però això de Micromasclisme, en el fons és una altra boutade o una tonteria Tonti.

Valdria més emprar l'esforç de la Consellera, en educar la gent sobre l'entorn LGTBIQ+, del que la majoria ni sabem que signifiquen aquestes sigles. I pensar que tot seria molt més senzill, si parléssim només de persones, i punt, persones humanes que ens deia fa ja temps Mikimoto. No se perquè tenim aquesta mania de classificar-ho tot, perquè al pas que anem LGTBIQ  se seguirà ampliant amb més variacions de gènere, i per variacions ja tenim més que de sobres amb les de Goldbergh.

EL RETORN DE LA BARBÀRIE 8.7.21

-

💬El Filòsof Frances Edgar Morin, que compleix avui 100 anys, va ser entrevistat l'abril de 2020, a 'el País', arran de l'inici de la pandèmia. Us deixo un tast de la mateixa, però podeu llegir l'entrevista sencera aquí. M'ho ha comentat en Miquel Cartisano, precisament en el dia del seu aniversari.

"Vivim en un gran mercat planetari que no ha sabut suscitar sentiments de fraternitat entre els països. Ha creat, de fet, una por generalitzada a el futur. I la pandèmia de l'coronavirus ha il·luminat aquesta contradicció fent-la encara més evident. Em fa pensar en la gran crisi econòmica dels anys trenta, en què diversos països europeus, Alemanya i Itàlia sobretot, van abraçar l'ultranacionalisme. I, malgrat que falti la voluntat hegemònica dels nazis, avui em sembla indiscutible aquest tancament en si mateixos. El desenvolupament econòmic-capitalístico, llavors, ha desencadenat els grans problemes que afecten el nostre planeta: el deteriorament de la biosfera, la crisi general de la democràcia, l'augment de les desigualtats i de les injustícies, la proliferació dels armaments, els nous autoritarismes demagògics (amb els Estats Units i el Brasil al capdavant). Per això, avui és necessari afavorir la construcció d'una consciència planetària sota la seva base humanitària: incentivar la cooperació entre els països amb l'objectiu principal de fer créixer els sentiments de solidaritat i fraternitat entre els pobles."

 - El retorn de la barbàrie sempre és possible "- Edgar Morin.

NO DISPARIN A L'HUMORISTA 8.7.21

 

-

💬Els humoristes gràfics hem assumit amb resignació cristiana que ens ha tocat viure en una societat de 'ofendiditos', una societat extremadament sensible a la sàtira i a la qual hem arribat de mica en mica, gairebé sense adonar-nos, per complicar la nostra feina fins a l'infinit i més enllà. - Jose Luís Martin.

Algú va dir algun dia, no fa tant, que "l'humor està bé sempre que no ofengui" i aquesta bestiesa es va convertir en dogma de fe per a tots aquells que creuen que els seus interessos, ocupacions o opinions són sagrades. I aquest és un problema de dimensions colossals per l'humorista, és clar, perquè si cal atendre a tots els col·lectius disposats a ofendre's, que són absolutament tots, si l'humorista ha de ser políticament correcte, l'ofici, simplement, desapareix. I dic que és una bestiesa perquè sovint, gairebé sempre diria jo, l'objecte de la sàtira és ofendre, és clar que sí, a aquest polític irresponsable, aquest evasor d'impostos, aquest masclista irredempt, aquest funcionari corrupte, aquest empresari sense escrúpols, aquesta administració ineficient... recordant-los que no ens fiem d'ells, que els controlarem, que no poden ser impunes. O no és aquesta és la missió de l'humor gràfic en democràcia?

I l'ofensa que produeix el nostre treball és més gran contra més fanàtic de les seves idees sigui l'ofès. I, compte, perquè amb l'extrema dreta entrem en una altra dimensió: la història ens ensenya que no tenen el més mínim sentit de l'humor i que no en tenen prou amb la protesta pomposa o la denúncia al jutjat: aquesta gent assenyala i dispara.

L'extrema dreta va visitar la redacció del setmanari satíric El Papus ofendidísims per la portada que havien dedicat al primer aniversari de la mort de Franco. Deu mesos més tard una bomba esclatava en la redacció i acabava amb la vida del porter de la finca, Juan Peñalver. ¿Historietes de la transició? A la primavera de l'any 2016, repeteixo, 2016, Mayte Quílez, llavors directora de la revista El Jueves, va ser agredida a la porta del seu domicili per un descerebrat que s'havia sentit ofès aquella setmana amb la portada de la revista... dedicada a l'extrema dreta.

Vox, al seu compte de Twitter, va tornar a apuntar a l'editor d'El Jueves, Ricardo Rodrigo, i amb ell, a tots els humoristes gràfics. En fi, com mai va dir El Quixot: "Ladran, luego cabalgamos", però, atents, no deixem que a més d'assenyalar, disparin.

SALVAR EL SOLDAT BOTIFLER 8.7.21

-

💬L'exconseller de la Generalitat Santi Vila va donar el passat 3 de febrer les escriptures del seu pis com a aval de la fiança de 216.000 euros imposada per un suposat delicte de desobediència a l'ordre de lliurar 44 obres d'art provinents de el monestir de Sixena exposades al Museu de Lleida. - Josep Martí Blanch.

Com en llenguatge procesista, per referir-se a Vila, només es pot escollir entre botifler, traïdor o quintacolumnista, ningú a la Generalitat va creure llavors que era necessari defensar la seva actuació com a conseller i cobrir-se les espatlles fins que en una sentència ferma s'acredita la comissió d'un delicte. Només Òmnium, amb Marcel Mauri i Jordi Cuixart al front, ha col·laborat fins a la data sufragant una part de les despeses jurídiques i un percentatge de la fiança de l'exconseller. Per no ajudar-lo, a Vila, el Govern ni tan sols li ha facilitat assistència jurídica ni cobertura moral i anímica. Ningú, del Departament de Cultura, ni un trist sotsdirector, el va acompanyar quan va declarar davant el jutge al 2018 o quan es va desplaçar a Osca per lliurar les escriptures del seu pis. El mateix Govern tractant a un dels seus exintegrants com un empestat. Roma no paga traïdors, encara que caiguin en combat exercint les seves competències i defensant fins al límit els interessos de la institució per a la qual treballen.

És de suposar que algú l'haurà trucat en les últimes hores perquè pugui beneficiar-se del fons complementari de riscos que el Govern ha aprovat per evitar l'embargament dels béns de 34 polítics, alts càrrecs i funcionaris de la Generalitat derivat de l'arbitrària escabetxada exercida pel Tribunal de Comptes. Seria una manera de demostrar que el que preocupa no és l'evolució ideològica dels encausats ni com de prop o lluny estan de la doctrina que marquen els bisbes de la fe, sinó dotar alts funcionaris i dirigents polítics de la Generalitat d'una eina de suport perquè exerceixin les seves funcions sense por i que només després de la comissió provada d'un delicte -amb sentència ferma- aquest paraigua deixi de cobrir-.

El més sorprenent del decret és que no s'aprovés abans i que ni tan sols hagués treballs previs elaborats sobre la seva arquitectura jurídica, sabent des de març de 2019, quan el Tribunal de Comptes va tancar el seu informe previ, que el cop de destral patrimonial als encausats acabaria arribant. El decret llei no va començar a preparar-se fins al matí de el passat 16 de juny, al Departament d'Economia, en una reunió a la qual van ser convocades vuit persones de la pròpia conselleria i de l'Institut Català de Finances. A aquesta van seguir moltes altres, inclosos els dissabtes i diumenges, amb l'afany de trobar una fórmula imbatible i inatacable des del punt de vista jurídic. No hi va haver oposició interna al Govern, tot i que l'entusiasme va ser per barris; més gran en el de junts, més fred al republicà. Com ningú segueix fiant-se de ningú, el decret llei no va figurar en l'ordre del dia de la reunió de l'Executiu català per evitar filtracions. Només estaven a el tant del mateix Pere Aragonès, Jordi Puigneró, Jaume Giró i Laura Vilagrà.

El pegat -a veure el que dura- era necessàri donada l'arbitrarietat acreditada amb la que ve actuant el Tribunal de Comptes. No garanteix immunitat ni impunitat i compleix amb l'objectiu d'aportar confiança als que exerceixen un càrrec en l'autogovern; limitant el risc -sense eliminar-que siguin víctimes d'alcaldades i sense emparar les que puguin cometre ells mateixos. I a més segur que inclou a botiflers, traïdors i quintacolumnistes. Per què estan inclosos, no?

RÚSSIA, NO ÉS PAÍS PER AL XAMPANY 7.7.21

-

💬El vi escumós de la regió francesa de la Xampanya s’ha guanyat per mèrit i qualitat propis un nom respectat a tot el món. Arreu del món excepte a Rússia, on per una decisió presidencial el veritable xampany és el que es produeix a més de 2.000 quilòmetres de la regió original. La reforma de la llei “sobre la regulació de begudes alcohòliques” introdueix noves definicions. I només permet que es denomini xampany ( xampànskoie , en rus) al que es produeix en territori rus. Els vins importats, inclosos els de la Xampanya, s’hauran d’etiquetar com a “vi escumós”.

Per poder exportar a Rússia, els de la Xampanya francesa s’hauran d’etiquetar com a “vins escumosos”

La sorprenent decisió, aprovada el mes passat per la Duma i ratificada pel president de Rússia, Vladímir Putin, el 2 de juliol, ha provocat tal preocupació que la indústria del xampany francès ha fet una crida a interrompre els subministraments al país eslau. El ministre de Comerç francès, Franck Riester, va mostrar tot el seu suport “als nostres productors i a l’excel·lència francesa”. En un comunicat, el Comité Ch ampagne, que agrupa tots els sectors relacionats amb la producció, s’ha mostrat escandalitzat. La llei russa “no garanteix que els consumidors russos tinguin informació clara i transparenti sobre els orígens i característiques del vi”, deploren els copresidents, Maxime Toubart i Jean-Marie Barillere. I van recordar que el nom xampany està protegit en més de 120 països.

Amb la reforma legal les autoritats russes intenten donar suport als productors locals, i sobretot als de Crimea, que després de l’annexió del 2014 s’han obert a l’extens mercat rus. La marca més emblemàtica és el vi Novi Svet, que enfonsa les seves arrels en la història del xampany a Rússia i avui és propietat del banc Rossiya, el principal accionista del qual és Iuri Kovaltxuk, amic del president rus. El tsar Pau I va portar mestres del xampany francesos a les vinyes de Crimea. Però va ser un aristòcrata rus, el príncep Lev Golitsin, qui va aconseguir crear a finals del segle XIX un celler rendible a Abrau-Diursó (avui, a la regió russa de Krasnodar). Golitsin va comprar el 1876 al seu sogre la finca Paradise, a Crimea, a prop de la ciutat de Sudak. Hi va plantar vinyes i va crear el seu primer celler. Més endavant va canviar de nom a Novi Svet (món nou). Golitsin va començar a produir xampany a finals del XIX, i el 1900 la seva marca Novi Svet Paradisio va guanyar el Gran Premi de l’ Exposició Universal de París.

Després de la revolució russa, aquesta beguda elitista es va haver d’adaptar a la nova realitat. Després de la primera llei seca soviètica, el 1924 el govern va encarregar la creació d’un vi escumós per al proletariat, fet que vol dir que havia de ser barat i ràpid d’elaborar. La missió va recaure en el químic del vi Anton Frolov-Bagréiev, antic empleat d’ Abrau-Diursó."

Les dictadures ja tenen aquestes coses. A Palma de Mallorca, quan feia la mili, un  llunyà 1968, el dia que hi havia per dinar 'ensaladilla' no era 'ensaladilla rusa', el títol al menú era 'ensaladilla nacional'. Perquè això si, els caloios destacats a la Subinspeccion General de Baleares (les Bóvedes) teniem menú, tres plats i postre.

UN DILLUNDRES QUALSEVOL 7.7.21

-

💬Aquesta setmana aquestes línies no podran anar sobre la nostra ciutat, perquè feliços motius de feina m’han portat a passar diversos dies, i sobretot una nit, a l’altra. - Miqui Otero.

El dia, després de passar per l’exquisida llibreria Grant, havia d’arrencar amb una canya. Una canya, allà, sempre fa honor al clixé de ben tirada, així que no és una canya, sinó una copa de nèctar dels déus, d’ambrosia daurada, amb enorme tupè canós d’escuma. La plaça bullia amb un ambient enlluernador, tot i que es podia deure al Dia de l’Orgull. A la terrassa, el millor no era ni tan sols la canya, sinó com es negociava a la taula contigua: «Vull una canya freda com el cor d’un anglès», demanava el client. I, després de dos minuts, li era entregada amb la rèplica del cambrer pensada al vol i en la millor tradició del teatre de Jardiel Poncela: «Aquí la té: fresca com el cul d’un pingüí».  

Després vam menjar mitjana de tomàquet (quina nomenclatura més bonica) al restaurant favorit, on et serveixen menges mentre sona ‘Camarera de mi amor’. A Celso y Manolo tot és antic i és nou, que és com haurien de ser totes les novel·les i tots els bars. Vam sortir d’allà a correcuita (arribàvem tard) i xiulant, vestint les nostres mascaretes: és curiós com, malgrat la seva abolició en espais oberts, la gran majoria la seguim portant, tot i que sigui a tall d’arracada, polsera d’avantbraç o tapapapades. Com si fos un recordatori de la pandèmia. O un complement d’una moda recent.

La cosa, no obstant, era la nit. Semblava de calaix que una nit de dilluns podria ser plàcida. Que hi hauria lloc a les terrasses i potser només algun bar tancat. El cas és que estaven totes plenes. No estem parlant de convertir dijous en ‘dijendrees’, sinó d’un neologisme que només es dona en determinades regions i que podria arribar a batejar-se com a ‘dillundres’. Un amic, barceloní establert allà des de fa ja molts anys, diu que és «la síndrome de no tenir dinar de diumenge». Això és, com que no hi ha llaços familiars de la gent que va allà a estudiar o treballar, com que no hi ha l’obligació del dinar familiar o de la visita de rigor, surt més; es relaxa i es perd una mica el protocol de la setmana.

Hi ha alguna cosa de profecia autocomplerta a les ciutats. Sempre imagino que a Nova York, la ciutat que mai dorm, la gent potser se’n vol anar a dormir, però que no ho fa perquè és, precisament, a la ciutat que mai adorm. Així, vius Nova York a través de les pel·lícules que has vist, com vius Barcelona a través de les seves novel·les, de manera que amb el teu comportament consolides el caràcter de la ciutat, que va néixer, en realitat, de les ficcions. 

A Madrid, per exemple, la gent barreja a la mateixa taula amics de grups diferents perquè diu la ciutat que això està ben vist, així que es fa. I surt dilluns, perquè a Madrid es diu que se surt dilluns. Pots, de fet, viure un dilluns amb la certesa que és un divendres. Acabar comprant cigarrets solts en un basar xinès, remuntant carrers armat amb un farcell de cerveses Mahou temperades, dir que l’última és la penúltima. Hi ha algun ensenyament allà que ara mateix se m’escapa. Podria ser la ressaca. Però segur que acabo traient aquesta conclusió. Potser, que les ciutats són, en realitat, més enllà de la seva història, el que vulguin que siguin els que les trepitgen i que passa el mateix amb el nostre temps. - Miqui Otero.

Aquí, almenys al meu barri, tot és molt diferent, passat l'efecte inicial de l'autorització a no dur posada la mascareta pel carrer, són comptades les persones que no la porten a dia d'avui, és més, jo que no la porto posada, si anant per la vorera amb creuo amb algu que si la porta, aquesta persona masculina o femenina en creuar-se amb mi, o s'aparta, o es tapa discretament amb la ma la seva mascareta com per reforçar la seva protecció, lo qual frega l'esquizofrenia paranoide, pero és el que hi ha. No tenim dillundres a Sabadell, i menys encara al barri de la Creu Alta.

UNA DECISIÓ POLÈMICA 6.7.21

-

💬El cartell que Vox va penjar a l’estació madrilenya de Rodalies de Sol per la campanya electoral del 4-M contra els menors estrangers no acompanyats és “un eslògan” que no representa “idees que s’han de prohibir” perquè els menes representen un “evident problema social i polític”. Ho considera l'Audiència Provincial de Madrid, que ha desestimat el recurs contra el polèmic cartell, que va vertebrar gran part de la contesa electoral.

“Un ‘mena’, 4.700 euros al mes; la teva àvia, 426 euros de pensió al mes”, deia la publicitat electoral

El ministeri públic afirmava al seu recurs que el cartell té la intenció de “traslladar una imatge amb prejudicis” vinculant els menors estrangers amb la delinqüència, ja que els representava “encaputxats i esbossats”. Tot i això, el Tribunal Superior argumenta que “aquesta campanya s’emmarca en el context de la legítima lluita ideologicopartidista” i que no es poden qualificar de delictives “certes idees, tret que la seva finalitat sigui amenaçar, injuriar o menysprear, és a dir, que, fins i tot si suposen una crítica, és legítima si s’expressa de manera que no persegueixi aquestes finalitats il·lícites”.

El tribunal que ha resolt el recurs –format per dos magistrats i un ponent– argumenta, a més a més, que el cartell també es pot interpretar com un missatge electoral a un col·lectiu “molt més nombrós que el dels menes en què es representa una crítica gràfica i directa” sobre la quantia de les pensions –en particular de jubilació o viduïtat– en contrast amb el que es gasta en altres atencions o finalitats, “com és el sosteniment d’aquests joves”. Però van més enllà: “Amb independència de si les xifres que s’ofereixen [al cartell] són o no veraces, representen un evident problema social i polític, fins i tot amb conseqüències o efectes en les nostres relacions internacionals, com resulta notori”.

El partit d’ultradreta, amb Rocío Monasterio com a candidata a la presidència de la Comunitat en aquestes eleccions, va fer un ús malintencionat de les xifres al seu cartell: “Un mena, 4.700 euros al mes. La teva àvia, 426 euros de pensió al mes”, perquè aquestes xifres són falses, és alló que deia Fuster: algú ens vol enganyar, aixó és la mentida. I Vox va mentir, malgrat l'Audiència validi la seva mentida. A més, i és molt preocupant aquesta aseveració de l'Audiència en la seva resolució, quan diu: “Amb independència de si les xifres que s’ofereixen [al cartell] són o no veraces, representen un evident problema social i polític, fins i tot amb conseqüències o efectes en les nostres relacions internacionals, com resulta notori”, és molt preocupant, car la Justicia no hauria d'opinar ni prendre partit i ho ha fet en aquest cas en que s'ha extralimitat, potser perquè ha actuat més que com a Justicia com a comisari polític, posant en dubte la separació de poders. O és que no és més greu aquest cartell que un llençol reclamant Llibertat d'expressió o llibertat per els presos polítics. No será que si VOX fos un partit català la resolució del Tribunal hauria estat molt diferent, i a la inversa si Quim Torra hagues estat el president Espanyol, se n'hauria sortit amb una multa i prou per part de la Junta Electoral, com li va passar per cert a Pedro Sánchez en lùltima campany, o el tabloide ABC quan el dia de reflexió abans d'unes eleccions, va publicar una foto i entrevista a tota portada d'Inés Arrimadas, a qui poster s'haurà de començar a dir Inés Socarrimades, com Atila ho crema tot al seu pas i després de passar ella ja no hi creix un militant mes al seu partit; a Murcia n'hi van plegar dos ahir, i van....

AMAZON: DES DE 1994 6.7.21

-

💬Jeff Bezos, l'home més ric del món, està una altra vegada d'actualitat per dos motius, un que ha deixat la seva empresa i un altre el seu discutit viatge a l'espai. La gent s'està recordant dels seus orígens. Per exemple, la impressionant instantània de què avui és l'home més ric del planeta, però remuntant-se a seus orígens. Encara que hi ha una altra veritat sobre la instantània de la icónica fotografía de 1999.

Però seguim amb la versió oficial. Fa 22 anys l'amo d'Amazon penjava el nom de la seva empresa en un paper grafitejat a la banda del seu escriptori, fet amb el que semblen les restes d'una zona de construcció i el decorat, en general, d'un videojoc postapocalíptic. La captura surt d'un documental nord-americà per a televisió realitzat el 1999 i veure-ho ara ens serveix com a exercici mitjançant el qual adquirir perspectiva. El presentador, Bob Simon, es sorprèn. L'han convocat per entrar a les oficines centrals d'Amazon, però al carrer de Seattle per la qual transita, a la zona correcta segons el que indica l'email, només veu cases d'empenyorament i botigues de cintes porno. 60 Minutes no va preparar tot aquest reportatge per donar-li espai a l'empresa d'un il·luminat qualsevol: sabien al que anaven. En aquell temps Times li acabava de nomenar Persona de l'Any, i s'estimava que la llibreria e-commerce més cridanera d'aquest emergent món era tot un referent. Wall Street pagava a 18 dòlars l'acció de la companyia i el valor total de la mateixa ascendia a 30.000 milions de dòlars. S'estimava que només el seu president i fundador ja valia un terç d'aquests diners.

Bezos estava començant a muntar-se en l'onada i aquest, i no un altre, era el moment per fer-li una entrevista. Amazon era a més el cas perfecte per presentar a l'audiència un tema de gran importància en aquell moment: les punt com. Es parlava de la bombolla en el sector, i només vuit mesos després de la gravació de l'episodi començaria a punxar i a anar-se'n a la fallida multitud de marques, com Webvan, Cisco o Qualcomm. Abans que arribés la ressaca, Amazon era una altra empresa més d'aquest corrent, un projecte que encara no era rendible per si mateix però que interessava enormement als inversors. A l'igual que avui infinites start-ups.

Recordo que al 1999 un empresari ja gran, es va fer posar a la seva taula de despatx un terminal d'ordinador que només feia servir per connectar-se a Amazon, ja que segons ell, només allí hi trobava els llibres especialitzats que necessitava o que desitjava. Ha plogut des de llavors, i ara està de moda criticar sistemàticament a Bezos i a la seva companyia, però Amazon, - que per cert està sent copiat el seu sistema per altres companyies entre elles el Corte Inglés - segueix sent sovint la millor solució - per exemple - per trobar un llibre. Quan Júlia Costa va publicar 'el Parc i les ombres', vaig anar a dues llibreries especialitzades de Sabadell, ni la tenien ni sabien com aconseguir-la. No problemo! Amazon i als dos dies ja la tenia en el meu poder.

Ara Bezos s'ha retirat, pel camí, això sí, ha abandonat els cotxes barats i els pantalons caqui del principi de la seva carrera. Els ha cambiat per un coet.

LA SOLITUD DEL JUBILAT 5.7.21

💬Els jubilats, la gent gran d'aquest país, s'enfronta a una solitud diferent de l'habitual a aquestes edats, una solitud per la que no estàven preparats, la solitud del jubilat davant del caixer automàtic. Una situació que s'agreuja atès els jubilats i jubilades, són analògics, no nadius digitals. Hi ha excepcions, però poques.

El jubilat, la persona gran, estaba acostumada a anar a la seva oficina bancaria o de la caixa que ara ja és banc, allí l'atenia gairebè sempre la mateixa persona amb qui hi tenia dipositada tota la seva confiança (aspecte que les preferents varen espatllar), i alli a la finestreta o taulell - millor dit - feia totes les seves gestions, pagaments, treure diners, posar al dia la llibreta, etc. 

Pero això s'ha acabat, a banda que cada vegada tanquen més sucursals i caixers, els Bancs animen a la seva clientela a fer tota les seves gestions telemàtiques, via internet o a través del caixer, i clar, es un drama, un genocidi de jubilats com deia l'altre dia una senyora atabalada per fer un pagament d'impostos municipals a través del caixer, i del que no s'en sortía. Entre que la vista sol fallar, i la manca de costum, per a molta gent gran, anar al caixer es un seriós problema, que de moment es va resolent amb l'ajut de familiars o veins, el que a la llarga pot resultar perillós, no sempre tothom és de bona fe i més d'un i dos poden ser objecte d'estafes, i no dels bancs, que ja ho varen fer...

Compte també, que hi ha nuclis urbans, pobles o llogarets on a més hi sol viure molta gent gran, on ja no hi ha ni oficines ni caixers, el que encara complica més la situació de la gent que hi viu. Potser caldria fer cursets a la gent gran per aprendre a desenvoluparse amb els caixers automàtics amb soltura, de la mateixa manera que han aprés a fer anar el mòbil o l'ordinador per comunicar-se amb els fills i nets que tenen lluny de casa.

ELS VAILETS DE MALLORCA 4.7.21

 

💬A mi no m’estranya que una part del jovent confinat a Mallorca hagi actuat pitjor que les mones del zoològic. Saben que els seus pares justifiquen qualsevol excés que facin perquè la culpa sempre és “dels altres”  - Francesc-Marc Álvaro.

Es van arribar a presentar cent tres sol·licituds d’habeas corpus relacionades amb els estudiants confinats en un hotel de Palma. La jutgessa de guàrdia no en va admetre cap, la qual cosa és una noticia excel·lent: és indispensable que les institucions funcionin bé quan una part de la societat es mou per deliris i es desconnecta de la realitat. Els pares que van parlar de segrest dels seus fills i van demanar l’habeas corpus són la mena de gent que, en comptes de criar ciutadans responsables, alimenten consumidors capri­ciosos de l’Estat de benestar que creuen ser visitants d’un parc temàtic perpetu. Fa gairebé un segle, Ortega y Gasset va anunciar el sorgiment de l’home-massa; avui, aquesta figura s’ha sofisticat i porta un smartphone enganxat a la mà.

Aquest escrit d'Olga Pereda a el periódico, és molt il·lustratiu. El podeu llegir sencer aquí, només us en deixo un tast perqupe us en feu una idea.

"Una jove americana està de viatge d'estudis a Barcelona. Un dia, puja a l'ascensor i es queda atrapada. No pot obrir la porta, que està encallada. Podria prémer el botó d'emergència. Podria trucar al 112. Podria cridar per alertar algun veí. Però no. La nostra protagonista agafa el mòbil i truca a la mare, que està als EUA. Des de Florida, la mare-coratge truca als tècnics i soluciona el problema de la seva petitona. Aquesta és una de les delicioses i verídiques anècdotes amb què la periodista, autora i divulgadora Eva Millet explica la hiperpaternidad, un fenomen importat dels EUA que implica tenir gravat a foc un lema: que no li falti de res al meu fill. Jo carrego amb la seva motxilla, jo li imposo una agenda de ministre, jo li busco extraescolars fins a sota les pedres, jo vull que sigui el proper Mozart, jo li cordo les sabatilles amb 10 anys, jo vull que sigui immensament feliç i que mai s'avorreixi, jo vull un fill perfecte. I no sap que el que està criant es un fill idiota, un enze". A aquesta mare, només li importa que el seu 'vailet' no es frustri gens ni mica, ni que sigui un paio de 17 anys amb amb esperons.

D'aci la conxorxa dels enzes a Mallorca de les mares hiperprotectores per salvar als seus pobrets fillets segrestats, o presumptament segrestats pel pèrfid Govern Balear.

,

L'AUTÈNTICA MILICIANA DE BARCELONA 3.7.21

💬Va defensar la ciutat el 1936, va lluitar al front, va convertir la seva ‘parada’ de Sant Antoni en un refugi anarquista durant el franquisme, octogenària va ser en el 15-M i, ara, una plaça porta merescudament el seu nom: Conxa Pérez Collado.

Marina Ginestà sembla que serà sempre, malgrat la decebedora intrahistòria de la fotografia que la va fer cèlebre, la miliciana de Barcelona, però n’hi va haver de veritat, com Conxa Pérez, anarquista literalment amb caràcter que Barcelona acaba d’homenatjar com es mereix, amb una porció de la ciutat al seu nom, una de les quatre places que envolten el mercat de Sant Antoni, ja que, no en va, acabada la guerra i de tornada de l’exili, hi va obrir una botigueta de roba interior i bijuteria que alhora de pràctica per a les compres era un punt de trobada de militants llibertaris en la més absoluta clandestinitat i, en ocasions, fins i tot d’amagatall. Si Barcelona té encara un deute pendent de pagament amb el moviment anarquista, una cosa que, segons es miri, és bastant evident, acaba d’abonar una altra quota.

Maria Ginestà

No hi ha millor cisell per esculpir icones que la fotografia i, vet aquí el hàndicap, no hi ha fotos de Pérez de jove amb el fusell a l’espatlla i amb la mirada lluminosa com la que Hans Gutmann li va fer a Ginestà al terrat de l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya, quarter general del PSUC durant la guerra, des d’on a través d’una de les dues ‘o’ de Colón es treia el canó d’una metralladora per disparar a l’enemic, no al feixista, sinó a qui, per indicació de Stalin, es considerava un perillós quintacolumnista, gent com George Orwell, que va militar en el POUM, i, pitjor encara, anarquistes com Pérez, de la FAI i la CNT.

No hi ha fotos gallardes de Pérez, tret de les que li van fer ja d’àvia en les protestes del 15-M i altres lluites actuals, perquè mai va deixar de militar. En realitat, de la major part d’anarquistes de finals del segle XIX i principis del XX només hi sol haver dues fotos, una de cara i una altra de perfil, les de fitxa policial, molt sovint amb un ull de vellut o algun altre senyal del pànic que causaven les idees llibertàries llavors en la gent d’ordre i en els seus agents uniformats. ¿Quines idees? Doncs reivindicacions com el divorci, el dret a l’avortament, la jornada laboral de vuit hores, el rebuig dels lloguers abusius, l’accés fàcil als anticonceptius i, més de mig segle abans de Woodstock, fins i tot l’amor lliure, una matèria sobre la qual la mateixa Pérez, amb 95 anys acabats de complir, va dir una cosa memorable quan el 2010 la va entrevistar Helena López per a aquestes mateixes pàgines: «Era una qüestió més teòrica que pràctica. Debatíem molt sobre el tema, però a l’hora de la veritat cada un estava amb el seu company».

La lluita pòstuma de la Conxa, feminitzar el nomenclàtor - De Conxa Pérez s’ha recordat diverses vegades la seva trajectòria, però la seva vida és com aquestes pel·lícules, com ‘El hombre tranquilo’ o ‘Que bonic que és viure’, que un mai es cansa de tornar a veure. Va néixer el 1915 a les Corts i amb 13 anys ja entrava cada dia a treballar a la fàbrica, en un temps en què cada cadena de muntatge o del que fos era, com se sap, una fèrtil placa de Petri en la qual el sindicalisme creixia i es multiplicava. El seu va ser el que va heretar del seu pare, l’anarquista.

La Segona República es va proclamar quan només tenia 16 anys però quan ja tenia les idees molt clares. «A nosaltres la República no ens va donar tanta llibertat com esperàvem», va afirmar en una ocasió en una entrevista. Es referia, per exemple, al que va passar aquell dia en què, en una assemblea en què van intervenir Buenaventura Durruti, Federica Montseny i Germinal Esgleas es van debatre diverses emergències a què s’havia de donar resposta. Una d’aquestes era que una rebaixa del 50% en el preu dels lloguers, un problema endèmic d’aquesta ciutat des de molt abans fins i tot que caiguessin les muralles i que ni tan sols la construcció de l’Eixample, quin ‘pelotazo’, va resoldre. Juntament amb altres companys i a bord d’una camioneta, van voler portar la seva proposta a l’Ajuntament de Barcelona, però a l’arribar a l’altura de la plaça de Sant Jaume va desencadenar una tiroteig, així que al final no hi va haver diàleg ni res que se li semblés.

S’ha de tenir aquest teló de fons present per comprendre per què el 1933 Pérez va passar diversos mesos a la presó de Reina Amàlia. En el transcurs d’una manifestació va amagar entre la roba la pistola d’un altre militant anarquista. Aquest error la va portar a conèixer de primera mà la llavors anomenada Facultat del Crim, la presó que s’aixecava al solar que avui ocupa la plaça de Folch i Torras del Raval. Des del 1904, aquell lloc infame, escenari de sonats ajusticiaments públics a finals del segle XIX, va passar a ser exclusivament presó de dones, però allà s’hi anava no només per delinquir, sinó, sobretot, per ser adúltera, lesbiana, prostituta, fins i tot per dir-li adeu-siau al marit i, per descomptat, per ser anarquista, sembla que el pitjor dels pecats. Tan mala fama tenia aquella presó que, tot just començar la Guerra Civil, van ser els militants de la CNT els que en van obrir les portes i, no contents amb buidar-ne les cel·les, van començar en aquell mateix instant a demolir-la a pic i pala.

Aquell dia, no obstant, Pérez era a l’altra punta de la ciutat, al bar Los Federales, punt de trobada habitual de conciliàbuls llibertaris, potser no de tanta fama com l’icònic bar La Tranquilidad, i al saber-se que un cop d’Estat amenaçava la democràcia va partir amb un grup de companys a prendre la caserna de Pedralbes. «Ens en vam anar a atacar la caserna amb la pistola del meu pare i alguns fusells. Només uns bojos com nosaltres eren capaços de creure que amb aquest armament es podia atacar una caserna». L’anècdota, tal com l’explicava en vida, no acabava allà. Els militars els van franquejar el pas fins a l’arsenal i dels armaris es van emportar una gran quantitat d’armes, però al cap d’una estona es van adonar que s’havien oblidat la munició i van tornar a buscar-la.

Tot això era molt de Gila, efectivament, però aquella encara joveníssima dona va ser al front, va protagonitzar alguna heroïcitat, com el dia que va salvar la vida a un milicià ferit i va sortir indemne d’inferns com el de Belchite, i acabada la guerra, com tants d’altres, va passar pel terrible camp de refugiats d’Argelès. En realitat, com són les coses, l’única ferida que la va acompanyar durant anys en forma de metralla incrustada a les seves carns la va patir a la plaça de Catalunya de Barcelona el maig de 1937, en l’anomenada guerra dins de la guerra. Per descomptat que no va tenir res a veure en això, però el bàndol contrari de Pérez llavors era el que icònicament representava Marina Ginestà. Els comunistes controlaven la plaça des de l’hotel Colón. El que va passar portes endins d’aquell establiment encara no ha sigut meravellosament recreat en cap pel·lícula o documental. Quin error. Els burgesos que s’hi allotjaven van fugir a la carrera quan Barcelona va començar a fer olor de pólvora i, durant uns quants dies, els camarades del PSUC van ocupar-se del rebost i del moble bar. Va ser en aquells luxosos salons en què a algú se li va acudir pujar Ginestà a l’últim pis i, amb un ‘despentinat’ que li dona una força narrativa incommensurable a la imatge, aconseguir aquella foto que el 2002 es va fer cèlebre quan es va rescatar, perduda com estava, del fons d’imatges de l’agència Efe.

Els anarquistes, en canvi, sempre han anat una mica curts d’aquesta imatgeria, almenys a Barcelona, on pot ser que la seva representació més coneguda, tot i que tampoc gaire, sigui aquesta figureta que Antoni Gaudí va fer esculpir a la façana de la Sagrada Família en què un dimoni amb cos de serp entrega una bomba Orsini a un pèrfid anarquista.

La plaça que li han dedicat a Conxa Pérez és, qüestió de gustos, una de les més boniques de la ‘superilla’ de Sant Antoni, però el més remarcable és que en aquesta ocasió la regidoria de memòria que pilota Jordi Rabassa no ha anat amb miraments i eufemismes i en gravat sobre el marbre de la placa queda clar que l’homenatjada era una llibertària. En ocasions anteriors, com va passar amb Joan Peiró, la seva filiació anarquista es va dissimular amb el truc sapastre de dir que era sindicalista.

Conxa Pérez va morir amb 98 anys el 2014. El reconeixement a la seva trajectòria, per fortuna, li va arribar en vida. No només va ser una activista més del 15-M, sinó que mai va tenir un no per a totes aquestes generacions de joves que per un o un altre motiu volien conèixer-la o entrevistar-la. Un dia, li va dir a la Llum, la seva amiga, gairebé una fillola, que ja estava cansada, que millor ja n’hi havia prou. Als quatre dies va morir. - elperiodsico.cat/ca/

L'HORA DE PAGAR LA GRAN BROMA 3.7.21

💬Sembla ser que a el Tribunal de Comptes -cal veure què poc sentit de l'humor tenen a Madrid- no li agrada que el cost de la broma repercuteixi en tots els catalans, fins i tot en els que no jugaven a les republiquetes - Albert Soler

Ha arribat l'hora de pagar la gran broma. Ara el que es porta és dir que la Republiqueta va ser una broma que Espanya no va entendre, és sabut que l'humor català és molt especial. Però jo recordo l'època en què ens repetien que en 18 mesos justos, in, inde, independents. En aquells temps, qualsevol llacista tenia sempre un gràfic a mà en el qual constaven detallats tots els passos a seguir fins que, ale-hop, al cap de 18 mesos clavats, Catalunya es convertia en un nou Estat, no en qualsevol, sinó en el millor.

Vaig entrevistar a bastants polítics d'ERC i d'JuntsxPowerpoint o com es digués llavors. Parlo de polítics de llarga trajectòria i experiència, diputats, senadors, gent a qui se li tenia encara cert respecte intel·lectual, no de nenes de la CUP. Tots ells, quan se'ls preguntava si de debò creien que en un any i mig tindríem la republiqueta, sacsejaven lleument el cap i amb un gest de fàstic per haver d'explicar coses tan simples, treien d'algun lloc aquella mena de 'powerpoint', sempre el mateix, havien de repartir-lo a tots els fidels, qui sap si ho dissenyaria el Vivales en una nit d'insomni. Allà, a força de fletxes i diagrames, quedava palès que en dos mesos el referèndum, en quatre, formació d'una assemblea constituent, en sis, aprovació de la constitució catalana, en 12, jo que sé, potser col·locar les duanes i graduar a la primera promoció del flamant exèrcit i etcètera. I en 18 mesos, ni un més ni un menys, reconeixement internacional, membre de ple dret de la UE, butaca a l'ONU i cada any a Eurovisió. Punt i final.

M'ho van explicar i ensenyar en bastants ocasions, sempre amb cara d'estar exposant un fet inevitable, un full de ruta -tots deien "full de ruta"- incontestable. I era literalment incontestable, al menys jo era incapaç de contestar res, ja que un sol pensament em venia al cap.

Qualsevol nen de pit veia que allò era una quimera, el somni d'una mala nit del Vivales, però el repetien en cada entrevista, a cada ocasió. ¿Ningú, allà dins, era capaç de veure la dimensió de tan gran collonada? En lloc d'això, se'ls veia satisfets de poder fer partícip de la veritat revelada a un escèptic com jo, un pobre periodista que era l'únic que encara no la coneixia, i mira que és evident, aquí està molt clar, veus: 18 mesos. I jo, una i altra vegada, amb un sol pensament.

S'ho van passar pipa, les bromes són molt divertides, i si enganyes a dos milions de persones, vol dir que ets un bromista excepcional. L'únic problema de les bromes és quan arriba el moment de pagar-les. Sembla ser que a el Tribunal de Comptes -cal veure què poc sentit de l'humor tenen a Madrid- no li agrada que el cost de la broma repercuteixi en tots els catalans, fins i tot en els que no jugaven. Al famós 'powerpoint' li faltava l'apartat que deia "a la fi tot això s'haurà de pagar", també és mala sort.

O sigui que ara toca plorar, que és l'art que més domina el procesisme. Van començar amb Espanya ens roba, van seguir l'1-O amb Espanya ens enganxa, més endavant, amb el judici, va ser el torn d'Espanya ens castiga, i ara la tabarra és Espanya ens multa o, millor dit, Espanya ens mata civilment, que és la forma procesista de dir-ho, molt més èpica i cruel, on va vostè a parar. A mi em van matar civilment fa dos dies per no posar el tiquet de zona blava.

Per mi, com si volen proclamar una republiqueta cada dia des d'un balcó diferent, l'únic que demano és que almenys deixin de ploriquejar, que a la fi el món pensarà que tots els catalans som tan figaflors com els llacistes. Per cert, Forrest Gump Turull era un d'aquests que parlava de proclamar la república en 18 mesos, concretament a les festes de Gracia. Quina gracia, oi?

Mentrestant a TV3 (la seva, o la de la ceba), a la secció d'esports del Telenotícies migdia de TV3, l'informatiu que per tradició familiar segueixo veient gairebé cada dia, amb les seves virtuts i els seus defectes, va començar amb el resum del França-Suïssa. Van seguir amb la polèmica de la presència de Pedri amb la selecció olímpica i van saltar al partit de Messi amb la selecció argentina. Ni una imatge de l'Espanya-Croàcia del dia abans amb el 3-5, és que ni en varen parlar.

Que fos l'emissió amb més share vista a Catalunya des de començament d'any no els devia semblar suficient. Ni que el partit el juguessin Sergio Busquets (de Badia de Vallès), Jordi Alba (de l'Hospitalet), Dani Olmo (de Terrassa), Eric Garcia (de Martorell), que a la banqueta estigués Gerard Moreno (de Santa Perpètua de Mogoda), ni si m'apuren que fessin un partidàs Pau Torres i Ferran Torres, tots dos valencians, és a dir, dels Països Catalans. Ho dic per l'interès que, per exemple, té TV3 en què sapiguem el temps que fa a Xàtiva o Peníscola, cosa que m'encanta, afirma Jordi Évole a la vanguardia.

Pot ser que consideressin que l'interès informatiu ja havia caducat, ja que el partit va acabar a les nou del vespre, i ja el van donar al Telenotícies vespre del dia anterior. És clar que quan juga el Barça el partit mai caduca tan ràpid.

A veure si avui amb la cosa dels Penals de l'Espanya Suïssa d'ahir, es recorden d'informar, o potser no!

EL DESCOBRIMENT DE YULYA 2.7.21

💬The Economist aborda, en aquesta sèrie de relats, possibles escenaris de futur. Es tracta de ficcions, però basades en fets històrics, especulacions actuals i coneixements científics reals.

"Es tractava d'una escena que el comitè d'el Nobel desitjava evitar de totes totes. Mentre els guardonats d'aquest any entraven a la Sala de Concerts d'Estocolm per ocupar els seus seients, desenes de manifestants, entre ells diversos guardonats d'altres anys, s'enfrontaven a la policia al carrer. S'havien congregat per expressar la seva oposició a la inèdita decisió de concedir a una intel·ligència artificial el premi Nobel de Fisiologia o Medicina.

La decisió del comitè reconeixia a Yulya (sobrenom d'un sistema d'aprenentatge automàtic el nom oficial és Sistema Automatitzat per al Diagnòstic de Limfomes) com a responsable de la descoberta d'una vulnerabilitat addicional, un mecanisme pel qual parells específics d'antibiòtics, actuant a el mateix temps, poden resultar eficaços contra bacteris que d'una altra manera serien resistents. El comitè considera que, en els 18 mesos transcorreguts des del descobriment (que va tenir lloc quan la taxa de mortalitat associada al fracàs dels antibiòtics existents s'havia elevat fins als 2,5 milions de persones a l'any), el treball de Yulya ha salvat uns 4 milions de vides mitjançant el tractament directe de les infeccions o bé al permetre la represa de procediments quirúrgics (cesàries incloses) considerats massa perillosos sense antibiòtics.

Es podria considerar que acabar amb la major crisi de salut pública mundial des de la pandèmia del coronavirus de 2020-2022 constitueix un mèrit més que suficient perquè qualsevol, ja sigui persona o màquina, guanyi el premi Nobel. No obstant això, la decisió ha resultat molt controvertida. Encara que històricament s'han interpretat els estatuts de la Fundació Nobel en el sentit que només un ésser humà pot guanyar el premi, s'ha considerat ara que havia de prevaler un altre dels seus mandats: reconèixer "als que, durant l'any anterior, hagin conferit major benefici a la humanitat". Un altre factor que ha contribuït a la ruptura de la tradició ha estat un canvi en la composició de el comitè d'el premi. Dos dels cinc membres de comitè van sucumbir a infeccions bacterianes l'any passat i el seu lloc va ser ocupat per substituts més joves que casualment havien utilitzat sistemes d'aprenentatge automàtic en les seves investigacions de doctorat.

Yulya es va crear al principi per abordar un problema diferent: trobar tractaments més eficaços contra el càncer. És una de les xarxes bayesianes més avançades del món i forma part d'una nova generació de sistemes d'intel·ligència artificial que combinen la capacitat de reconeixement de patrons de les xarxes neuronals "profundes" convencionals amb la capacitat de diferenciar la causalitat de la simple correlació. Mitjançant l'anàlisi de dades de pacients, ajudada per un corpus d'articles de revistes mèdiques i dades històriques d'empreses farmacèutiques, el seu objectiu era aconseguir un diagnòstic precoç identificant els patrons de símptomes que conduïen als resultats més greus. També estava programada per avaluar l'eficàcia de diferents tractaments (incloses les combinacions entre ells) per tal de suggerir nous règims terapèutics que puguin ser provats en pacients.

No obstant això, el seu enfocament va canviar després que una actualització de programari en 2034 li donés accés accidental a tots els articles recents de les revistes mèdiques i no només als relacionats amb el càncer. Yulya va començar llavors a analitzar dades relacionades amb la resistència antimicrobiana, que a mesura que s'intensificava la crisi eren una proporció cada vegada més gran dels articles d'investigació mèdica. A el principi, les seves peticions de més dades en àrees específiques i els suggeriments de nous enfocaments de tractament es van considerar com a errors perquè no tenien cap relació amb el càncer. Més tard, els operadors de Yulya es van adonar del que havia passat i que el sistema havia utilitzat la seva capacitat de raonament per elaborar una hipòtesi comprovable: el precursor del que es convertiria en una vulnerabilitat addicional. Yulya va destacar les dades que serien necessaris per validar la hipòtesi i també va indicar pautes específiques sobre la manera de recopilar-los. "Això equivalia a un programa d'investigació a gran escala", afirma Anisha Rai, una de les creadores de Yulya. 

En circumstàncies menys excepcionals, aquest tipus d'assajos mai hauria estat autoritzat. Molts organismes de finançament exigeixen als científics que revelin tot el procés de raonament dels sistemes d'IA per a assegurar-se que les seves recomanacions no condueixen a conclusions mortals. La doctora Rai i els seus col·legues van aconseguir finançament per a l'assaig de Yulya traient importància al seu paper en l'elaboració de la hipòtesi. Només van publicar les propostes originals de Yulya quan els resultats es van mostrar prometedors. Això, al seu torn, va encendre un acalorat debat sobre a qui requeia el mèrit de l'avanç mèdic, si sobre Yulya o els seus creadors. La doctora Rai segueix insistint que tot el mèrit és de Yulya, una postura que ha provocat en l'últim any la sortida de diversos membres del seu equip original. Fins i tot s'ha negat a acudir a Estocolm per rebre en nom de Yulya el premi de mans de la reina de Suècia. "No és el meu premi", declara.

Els sistemes d'IA s'utilitzen habitualment per predir l'aparició de malalties com l'Alzheimer, recomanar tractaments personalitzats i millorar la capacitat de diagnòstic dels metges. I l'ús de la intel·ligència artificial en el descobriment de fàrmacs (en particular, per ajudar les empreses farmacèutiques a navegar per les bases de dades) no és nou. El 2020, un algoritme desenvolupat a l'Institut Tecnològic de Massachusetts va acaparar titulars a l'identificar un nou antibiòtic. Batejat amb el nom de halicina en honor a l'ordinador de la pel·lícula 2001: Una odissea de l'espai, va demostrar ser eficaç contra alguns bacteris resistents, encara que el seu abast era limitat. "La vulnerabilitat addicional fa que la halicina sembli un tractament homeopàtic, un placebo", diu Flavia Walsh, investigadora de l'Institut de Fisiologia i Biofísica Bernardo Houssay de Buenos Aires.

Així i tot, la referència del comitè del Nobel al "descobriment" de Yulya ha sulfurat als que la veuen com a poc més que una eina intel·ligent. "Yulya és una intel·ligència artificial capaç de guanyar un Nobel. Això no és el mateix que una intel·ligència artificial capaç de fer un descobriment", afirma Hars Kritik, de l'Institut Europeu de Robòtica de Praga. Kritik sosté que fins i tot les millors intel·ligències artificials només són útils en àrees especialitzades com el disseny de fàrmacs, on grans quantitats de dades es combinen amb factors ben definits d'èxit. Dir que poden fer descobriments, afirma, agitant una pancarta davant de la sala de concerts, és caure en el "antropomorfisme".

Amb raó o sense, és poc probable que Yulya sigui l'última intel·ligència artificial a guanyar un premi Nobel. Segons fonts de la Fundació Nobel, s'han rebut candidatures similars per als premis de Física i Química, perquè s'utilitzen sistemes d'intel·ligència artificial per trobar nous materials i compostos químics susceptibles de ser utilitzats en bateries, panells solars i membranes per a la captura de carboni . Ara bé, tenint en compte el caos deslligat aquesta setmana a Estocolm, les que sí que semblen bastant més remotes són les possibilitats que una intel·ligència artificial guanyi el premi Nobel de la Pau."

© 2021 The Economist Newspaper Limited. All rights reserved. De The Economist, traduït per La Vanguardia, publicat sota llicència. L'article original, en anglès, es pot consultar a www.economist.com.

NO PODÍA ACABAR BÉ 2.7.21

💬Es veia venir que això dels adolescents que en plena crisi de la Covid s'en van al famós hotel de Palma acabaria malament. En plena crisi per Covid diversos joves de tota Espanya se'n van anar a Mallorca per celebrar-hi que havien acabat el curs. Eren viatges organitzats per agències i empreses, no per les escoles ni els instituts, i incloïen macro-festes sense cap control, ni distància, ni de res, i on el virus hi va córrer més que l'alcohol i altres substàncies. Total, que quan les autoritats sanitàries balears van adonar-se'n del caos, van optar pel confinament, per evitar que la malaltia s'escampés encara més. Però tot i així es calcula que estem parlant de més de dos mil casos circulant per diverses zones de la península.

No calia ser molt espavilat ni expert en res, ni haver-se llegit el guió com Adam Driver a los 'muertos no se mueren': Aixó acabara malament -deia Driver-, per adonar-se que deixar a un jovent descontrolat, barrejant oci, alcohol i ves tu a saber, be, el que es diu be, no podia acabar. I el que sorprén és que algú es sorprengui de que aixó hagi passat, quan es veia a venir d'una hora lluny, i la primera irresponsabilitat és la dels pares d'aquests adolescents que els varen permetre la temeritat d'anar a aquest viatge. Mentrestant i enmig ja del desori, els joves que, abocats als balcons de l'hotel on es va decidir que passessin la quarantena, mostraven a la humanitat pancartes reclamant la seva Llibertat?, es negaven a fer-se proves PCR i alguns fugien de l'hotel. I els pares i mares sortien als mitjans parlant de segrest, que els seus fills estàven allà retinguts innecessàriament i contra la seva voluntat. Ves per on els principals culpables del desastre encara tenen la barra de protestar i acusar al Govern Balear, perquè aquí els més inconscients no han estat els fills sinó els pares, i més encara que uns i altres, la Jutgesa-epidemióloga en cap amb la seva decicisó.

A través dels mitjans vam saber que la positivitat de les proves fetes als joves aïllats a l'hotel era del 26%. O sigui, es va contagiar un de cada quatre. I dotze van acabar a l'hospital. Però això no va desmoralitzar la jutgessa-epidemiòloga en cap, que va ordenar que tothom tornes cap a casa. Però just sortir per la porta van donar positiu nou de les criatures que havien estat segrestades per l'administració balear. Nou de les trenta que van acceptar participar en un cribratge. Nou de trenta es preocuopant, no per la jutgessa que continua asseguda a la seva cadira impartint arbitrariament la llei.

Recomano llegir la carta oberta de la coordinadora Covid d’un dels instituts on estudien alguns dels confinats i que ha estat publicada pel Diario de Mallorca. Val la pena llegir-la, a destacar tant sols una de les frases que conté i que explica el moment en que els va dir als seus alumnes: “Marxeu a Mallorca en busca del coronavirus després que durant mesos, a l'institut, ens haguem deixat la vida perquè no us contagieu ni contagieu les vostres famílies”.

Que més es pot afegir? doncs que després d'un any i mig de pandèmia, en que se suposa que haviem de sortir-ne millors, han sortit molts semovents que no han entes res, i no em refereixo als fills, sinó als pares i mares dels adolescents presumptament segrestats.

L'ANTI-ARANZADI 30.6.21

💬Per entendre tot l'entramat de les sentencies del procés i del Tribunal de Cuentas, cal llegir aquest article d'Enric Juliana i l'enllaç que teniu al final de Jordi Juan a la Vanguardia. Veureu que poc varen escoltar a Miguel Herrero de Miñón o López Burniol, i quina gestió més nefasta va dur a terme el gran procrastinador M.Rajoy. 

"El 20 de gener del 2014 Miguel Herrero de Miñón va dir tres coses a Jaime Pérez Renovales , subsecretari de la Presidència del govern central. L’antic ponent constitucional de la UCD i posterior aspirant a la presidència d’ Aliança Popular va dir el següent a l’advocat de l’ Estat, que en aquell moment exercia de mà dreta de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría . Un: la qüestió de Catalunya no s’arreglarà amb l’ Aranzadi. Dos: caldria anar pensant en una nova disposició addicional de la Constitució que reconegui la “realitat nacional” de Catalunya, declaració que també es podria fer mitjançant una ampliació de la disposició addicional primera que reconeix els drets històrics dels territoris forals. Tres: de moment, abans que les coses empitjorin, el millor que es pot fer són petits acords que ajudin a restablir un mínim de con­fiança entre les parts. Aquell dia va quedar definida l’expressió “Brigada Aranzadi” per referir-se al desplegament obsessiu del dret administratiu com a única via de contacte amb el problema polític de Catalunya. I, efectivament, les coses van empitjorar. El debat va tenir lloc a la Casa América de Madrid. Regnava Joan Carles I , ja es coneixen els papers de Bárcenas , encara no havia nascut Podem, Alfredo Pérez Rubalcaba dirigia el PSOE, Artur Mas presidia la Generalitat (necessitant el suport d’ERC), i encara faltaven deu mesos per a la celebració de la primera consulta informal sobre la sobirania de Catalunya. Quan un dels ponents, el notari Juan ­José López Burniol , va plan­tejar, amb encert, que una disposició addicional catalana a la Constitució podia provocar una autèntica rebel·lió en altres comunitats, Herrero va aixecar una mica la veu i es va preguntar per a què servien els partits anomenats nacionals . “Se suposa que els dos grans partits nacionals espanyols existeixen per evitar aquesta mena de rebel·lions”. Ergo, Herrero de Miñón defensava un gran acord polític entre PP i PSOE sobre Catalunya, cosa absolutament impossible a Espanya des de fa trenta anys.

El govern Rajoy va desplegar a fons la Brigada Aranzadi mentre donava corda a una altra brigada per a temes catalans, una brigada policial els serveis de la qual van ser requerits més tard per a altres necessitats, quan el senyor Bárcenas va entrar a la presó i es va començar a escampar el pànic al Partit Popular. La història completa del que ha passat a Catalunya aquests anys no es podrà escriure sense tenir en compte els fets de l’anomenat cas Kitchen. En poques paraules, Mariano Rajoy es va enfrontar a un gravíssim problema a Catalunya paralitzat per un temor extraordinari. Cal incorporar aquesta perspectiva.

Després de tants fracassos ara s’intenta obrir una via de solució política, que ha començat amb els indults i que no podrà continuar avançant sense els petits passos que aconsellava Herrero de Miñón."

(Les severes sancions del Tribunal de Comptes als líders independentistes van ser pensades per la Brigada Aranzadi com a mesura exemplaritzant i complementària de l’acció penal. El cas Kitchen podria arribar a ser un gran tema per al Tribunal de Comptes).

També val la pena llegir l'editorial de Jordi Juan a la Vanguardia d'avui: Més clar que això, l'aigua.

L'EMÈRIT I EL TQMC 30.6.21

 

Van de bòlid. Entre els colpistes catalans que acabaran pagant fins i tot els comptes del Gran Capitán i els casos que tramiten habitualment, el Tribunal del Qué Me Cuentas (TQMC) no atrapa la feina que plou torrencialment. I és per això que no té temps per atendre casos molt menors dels quals més avall li oferiré un pica-pica d'exemples. I és que només aquest any, entre el 29 de gener i el 31 de maig els actuals 11 membres de la cosa ja han dictat 20 sentències, una mitjana de dues per cap. En sis mesos. I han publicat quinze informes de fiscalització. Lògicament, amb aquest desgast qualsevol té temps de mirar-se, per exemple això de l'Emèrit I.

Tenint en compte la situació, servidor de vostè i dels senyors i senyores Cuentas es converteix en servei públic i es posa a disposició de tots ells (i de totes elles) molt humilment. Com? Facilitant-los la feina mitjançant l'elaboració d'un petit resum que els ajudi a reunir algunes dades bàsiques que els estalviïn feina i els permetin tramitar el cas. Si volguessin podrien començar pel que ha desvetllat avui mateix El Confidencial. Resulta que al testaferro-cosí de l'Emèrit, Álvaro de Orleans-Borbó, li han trobat 21 societats de les anomenades offshore on hi ha amagats 84 milions d'euros. L'interès de la troballa és que demostraria la vinculació entre ell i l'Emèrit. Esclar, si el cosí en qüestió viu a Mònaco, que és un paradís fiscal, quin sentit té que precisament ell constitueixi en un paradís fiscal tantes empreses pensades per pagar menys impostos amagant el nom del propietari? O sigui, si vius en un paradís fiscal, per què muntes un entramat empresarial per tenir els beneficis d'un paradís fiscal si a tu no et generaran cap benefici perquè ja el tens? Potser perquè li genera a una altra persona que no viu allà? Blanc i en ampolla, a veure si serà orxata...

Però per si amb això no en tinguessin prou, als senyors (i senyores) Cuentas els recordo que les empreses espanyoles que van guanyar el contracte de l’AVE a La Meca van pagar 284,8 milions d'euros en comissions, 64,8 dels quals haurien estat cobrats per l'Emèrit a través de la Fundació Zagatka, de la qual en van ser beneficiaris el Rei Felip VI i les seves germanes Elena i Cristina des del 2006 al 2019. No ho sé, potser caldria embargar-los els béns de cara a afrontar aquesta respectable quantitat? I, de pas, investigar d'on van treure les empreses implicades pràcticament 300 milions d'euros de diner negre per poder pagar sota mà. I, si tenen un momentet, ho rematen mirant-se d'on van sortir els 678.393€ amb els quals Emèrit I va regularitzar un primer deute tributari corresponent al període 2016-2018, quan ja no era inviolable, i d'on van sortir els quatre milions amb els que posteriorment va pagar un segon deute. Ei, com per saber-ho...

I si no en tenen prou, aquí van quatre exemples més, que en podrien ser quatre-cents: 1/ On van anar els 680 milions desviats en el cas dels ERE d'Andalusia, segons sentència ferma, i per quyè no els reclamen a qui va robar-los? 2/ Què tal interessar-se pels cent trenta-tres milions cobrats per exdirectius d’ADIF i contractistes a les obres de l'estació de La Sagrera de BCN?, 3/ I si reclamen als 705 beneficiats per l'amnistia fiscal del ministre Montoro -entre els quals polítics i funcionaris de l'Estat- els 39 milions d'euros defraudats a Hisenda i que van poder regularitzar-se fins i tot amb bitllets en efectiu? i 4/ I si li fan una llambregada al cas que hem conegut avui i pel qual el Tribunal Superior de Justícia de Madrid no ha admès la querella de la Fiscalia contra la dirigent de VOX Rocío Monasterio per un presumpte delicte de falsedat documental per obtenir una llicència d'obres? L'argument és que la falsedat estava tan mal feta que era impossible creure-se-la. Estaria bé comprovar qui la va donar per bona i per què i quin benefici se'n va treure de l'obtenció d'aquests permisos.

A veure, que feina n'hi ha. Per donar i per vendre. I cada cop costa més d'entendre per què està tan mal repartida en un món on la justícia és igual per a tothom i sobretot per als mateixos. - iu forn - elnacional.cat