A VOLTES AMB LA FI DEL CAPITALISME

Em pregunto si és possible una democracia sense partits polítics. Aparentment no, però si ho rumiem si que ho és. Només es necessita un consell de savis com a l'antiga Grecia, que decideixein els gestors que han de gestionar l'Estat i les autonomies, i quan als ajuntaments, es podria presentar gent simplement a nivell personal capaç de gestionar-los eficaçment, sense necessitat de dependre de cap partit. Queda palès que a banda de com deia fa uns dies el capitalisme està finiquitat i s'han de buscar altres maneres de conduïr l'economia dels països, els partit polítics víctimes de la seva pròpia endogamia indigent i perversa ho estàn també. No sé si em sé explicar, ni sé si és possible el que he maldestrament esbossat, però si queda clar que l'actual sistema ha arribat a la seva fi, i se n'ha de crear un altre.

NO ESTEM PREPARATS PER A RES .......

No estem preparats per si neva, però tampoc ho estem per si hi ha sequera o si plou molt, o si fa molt de vent, o si hi ha una llevantada o una calamarsada. Cauen quatre gotes i els semàfors ja no van i per suposat problemes amb rodalíes o els vols aèris. Tres trons i la llum que fa pampallugues. I és que de fet, no estem preparats per a res que se surti de una certa normalitat metereológica, per a la que en el fons, tampoc estem preparats. I aixó succeeix perqué ens manen una colla de inùtils, autèntics indigents mentals a tots els nivells i són ells els qui no estàn preparats per a res, passi el que passi. I no ho dic per ahir que la tempesta que es veu va caure a BCN va impedir sortir als avions que ens havien de recollir a l'aeroport de Lanzarote, no deixa de ser una anécdota més de la ineficiencia del personal, a banda de que a més a més de no estar preparats, quan succeeix tampoc estem preparats per donar informació coherent (ahir el desgavell entre pannells i informadors a Lanzarote era tragicòmic) faltaven cinc minuts per embarcar, a les 18:50, ja sabiem que anant bé embarcariem sobre les onze, però els pannels de l'Aeroport de Lanzarote, els que la veu  de megafonia ens indicava haviem de fer cas, cinc minuts abans d'embarcar encara no havien avisat del retard, fins més tard no varen indicar l'embarcament a les 21:15, que tampoc va ser.... Tinc gravada al cervell l'imatge d'una tempesta tropical a Florida amb una avinguda deserta escombrada pels vents huracanats i la pluja torrencial i un semàfor en vermell funcionant.

A PROPÒSIT DE PRENDRE LA FRESCA

Abans de marxar de vacances vaig anar el dissabte al matí a veure al meu pare. Xerravem d'una cosa i l'altra, del seu taló d'aquiles que li fa guitza i no se perquè en un moment donat varem passar a parlar d'un costum social que per a molta gent jove els deu sonar a desconegut "prendre la fresca", no se com hi hem arrivat, em sembla que ha sortit perquè parlavem d'Andalucía on la gent feia molta vida al carrer i suposo que per ací hem acabat parlant de prendre la fresca, que allí encara es fa almenys, als pobles i aquí s'ha perdut gairebé del tot. I dic gairebé perquè almenys a Sabadell algú encara ho fa a l'estiu. Fins i tot que el costum de prendre la fresca era després de sopar, n'hi ha alguns que als barris sopen al carrer encara a dia d'avui.

Aquest costum ve de quan no hi havia televisió i a l'estiu havent sopat, quan comença a còrrer una mica d'aire fresc, la gent treia les cadires al carrer davant de casa seva i s'ajuntaven uns quants veins per prendre la fresca. Allí amb la mitja llum del càrrer, o fins i tot en el cas de Sabadell a la mateixa Rambla, la gent la feia petar fins tard, i com ja he dit alguns sopaven i altres feien el traguet i el cigarret, que a la fresca no hi ha control d'alcoholèmia ni prohibició de fumar. Allí és xerrava, és criticava i s'arreglava el món en general, tot estava permés i res prohibit, car prendre la fresca,abans (ara ja no ho sé) era de franc, i ningú es queixava del soroll ni de res.

A dia d'avui, si es practiqués prendre la fresca amb assiduïat com abans, suposo que no estaria ben vist, els veïns que no sortissin a prendre la fresca es queixarien del soroll, i l'Ajuntament pretendría cobrar alguna mena d'impost per ocupació de via pública, a banda que com les ciutats les tenim pràcticament a les fosques, per veure-s'hi els veïns haurien de treure fanalets o llums de camping gas. Res, que no pot ser, tots espaterrats al sofà i a veure la Tele, - els que puguin, que amb això de la TDT depén d'on bufi el vent has de veure el canal que et deixi amb "signal"- , i amb l'aire condiciona't a tota pastilla, això si.

*

EN DEFENSA D'UN CERVELL ESCADUSSER

"De vegades penso que és meravellós com una maquina de fotos pot captar amb tanta perfecció una imatge. En canvi, la nostra ment no pot fer el mateix amb els records, sembla són nuvolosos, i sovint ens confonen."

Aquest comentari que han deixat al blog "instants" m’ha dut a reflexionar. En primer lloc, perquè una càmara de fotos es limita a reproduir amb major o menor encert el que te davant seu (depèn de la màquina i del retratista) en canvi l’ull humà (vegis Cezanne o altres pintors) va molt més enllà i veu allò que ni la pròpia natura és capaç de captar per si mateixa, potser per un excés de modestia. I ell, el cervell, aquesta meravellosa obra de enginyeria que és capaç de reproduir mentalment imatges, o recrear escenes, de visualitzar-les, etèria però concisament, supera amb escreix a la millor màquina del món, encara que sigui japonesa. 

Els qui siguin escriptors m’entendran millor, quan escrius una novel·la, quan hi estàs ben engrescat, o l’estàs llegint que és una altra manera de escriure-la, visualitzes els personatges, els paisatges, tot allò que l’envolta. La pell freda, aquesta maleïda novel·la que em persegueix, la tinc totalment visualitzada fins el punt que si mai volessin fer-ne una pel·lícula, jo els hi podria fer tot l’script o com es digui la posada en escena. En Soleràs d'incerta Glòria, és en Quico Pi de la Serra, i la Trini la Carme Sansa. Tot aquest imaginari el crea i recrea aquest cervell acusat indolentment d’escadusser pel seu propietari, i aquesta meravellosa eina que tan bona, és arrebossada quan és de be, i del qual la diferencia és a penes perceptible, és el que sovint fa dubtar realment de qui som, d’on venim i qui ens ha creat. I com deia en Josep Maria Germà traspassat fa ja anys “algun dia, quan els humans siguem nomes alló pel que hem estat creats, energia en estat pur”, tot i que encara no estem preparats per abandonar aquest llast feixuc i escadusser que és el nostre cos, dins del que tampoc si està - de fet - tan malament.

SOBRE LES LECTURES FALLIDES A L'ESTIU

Reconec no estar gaire encertat a l'hora d'escollir les novel·les que m'enduc de vacances. Ja vaig errar en escollir 'El Codi da Vinci' al seu dia, o 'Pandora al Congo' un altre estiu, o 'en el nom del Porc'. Enguany he tornat a errar, 'el fiasco' escollit ha estat "El verano de los juguetes muertos' de Toni Hill que no sé qui és ni m'han quedat ganes de saber-ho. 'El verano de los juguetes muertos' molt aunciada per la radio, m'ha semblat una novelo·la molt flujeta, amb uns protagonistes i secundaris típicament tópics, bastant mal escrita, o escrita vulgarment i amb dos finals que freguen el patetisme, a qual pitjor. No m'estendré més, potser m'hauria d'haver instal·lat en la postura que vaig decidir adoptar fa temps en literatura del no m'agrada i prou.

Ahir però, la tornada desde Lanzarote es va demorar cinc hores pel mal temps a Barcelona (no estem preparats per a res en aquest païs) car el vol de les 18:50 (19:50) va sortir de Lanzarote a les 11:05 (12:05) o sia que a les quatre de la matinada arribàvem a casa, amb 131.82€ menys a la butxaca que em varen clavar del parking de l'aeroport. Ja pel viatge de tornada m'havia comprat una petita joia que vaig trobar per casualitat en un supermercat Dino a Pocillos (Geria) i en assabentar-me del retard de l'avió només arribar a l'aeroport dues hores abans (5.00) (6.00) en vaig comprar una altra que vaig començar a devorar i va fer curtissim el viatge: em vinc a referir a 1Q84 de Murakami que és la que estic llegint i com es un valor segur poc comentaré d'aquesta novel·la, Murakami, com Bolaño no admet termes mitjans, o agrada o no agrada, i a mi m'agrada.

Pero la petira troballa, la joia de 222 pàgines que vaig comprar al Supermercat Dino, és diu: FIRMIN de Sam Savage: Firmin es una rata que a base de devorar paper apren a llegir i més tard a tocar jazz en un piano de joguina, i Firmin, és moltes més coses, destil·la humor, enyorança en un món contemplat des d'un forat en el que tot gira al voltant de la literatura i el cinema, un món que s'acaba devorat per la modernitat. Com diu Eduardo Mendoza: Firmin no és un ratolí humà, sinó un ser humà dins el cos d'una rata. Sincerament si no l'heu llegida us la recomano, és del més lúcid i intel·ligent que he llegit en molt de temps.

D'ANYS ENÇÀ I DELS CORRALS

Anys ençà quan la gent ja no era innocent, als corrals es representaven obres de "teiatru". La gent portava cadascú la seva cadira, i els altres, els que vivien allí mateix contemplaven l'espectacle des del balcó del seu (encara no ho sabien) apartament amb vistes. En el quefer diari aquest mateix corral era com una mena de safareig on tothom s'assabentava del que feina la resta de tothom, i ho dic amb coneixement de causa, atès no fa tants anys (bé uns trenta) a Granada, més aviat a les afores, vaig anar a un bar, i urgit per les necessitats de desembussar el conducte rectal i dipositar el producte interior brut a la tassa, mentre estava enfeinat, i en sentir soroll, en aixecar la vista em vaig adonar més o menys astorat que l’esmenta’t water (que no era precisament un prodigi d’higiene) no tenia teulada i des d'allí talment com hom podia contemplar una part del corral, el corral podia contemplar a hom. Doncs bé, aquesta es una mica la percepció que en tinc del Facebook de la que ja n'he parlat en alguna altra ocasió i de la que no se si en  continuaré parlant, comença a baixar i està sent substituit per una bestiessa pitjor: Twitter. El fenomen malgrat tot, no s'ha de menystenir i mereix ser analitzat en la seva justa mida, amb calma i honestedat, però no crec jo que tingui molta durada. És el gran monument 2.0 a la banalitat.

LA COSA AQUESTA DE LES VACANCES, APASIAU

Avui a les 14:55 mos anam de vancances a Lanzarote amb l'aparell volador i tornarem el dia 30 a la nit amb el mateix sistema de transport. Aixó no vol dir que us podreu escapolir de l'escomessa, car ho he deixat tot programat perquè es vagi publicant cada dia fins el 30 que tornem, tant aquest bloc com el de castella, el de poesia, haikus i fotografia, així em podré més o menys desenganxar aquesta setmana, tot i que m'enduc el portàtil de la senyoreta Pepis de 'El Periódico' per si se m'acut qualsevol cosa per explicar sobre la marxa, o vull fer el manteniment de Collonades. En fi, que hi seré sense ser-hi tot sent-hi en una distància relativa, a veure si almenys em trobo amb l'estiu, que aquest matí bufa un ventet frescot més propi del mes d'abril que no de finals de Juliol. Ja ho deien que el canvi climàtic duria calor i sequera. Apasiau!

EDUARD PUNSET VENUT AL CALER I MENTIDER

El Sr. Punset surt en un anunci d'un suposat pa natural, que poc en té de pa i menys encara de natural, pèrò qui paga mana i necessitat obliga. i aquest suposat intel·lectual s'ha prestat a fer el paripé d'aquest lamentable anunci. Ja poden anar xerrant i pontificant que, per cales, com bagasses es venen i et venen el que sigui, siguin intel·lectuals o no. 

Tornant a aquest suposat pa natural, només cal agafar una mostra i dur-la a un laboratori per a ser analitzat. No passa la prova del cotó, ja en podeu estar ben segurs, perqué ni és ben bé pa, ni molt menys és natural, ni l'han cuit amb llenya. I és que la principal qualitat de la publicitat, és mentir, amb més o menys estil, aixó ja depén del cinisme del publicista. 

Ara, Punset que em perdoni, però ha caigut molt baix, encara que després afirmi que els diners que ha cobrat per petrpetrar l'espot han estat per a una ong. A banda que no m'ho creuré, el que més em molesta és que el Sr. Punset en prestar-se a aquesta patotxada d'anunci, menteix, i entenc ho fa conscientment. Posats a fer, podria fer anuncis de matalassos, de fet, té experiència en adormir a la gent.
Per cert, potser que el Gremi de Forners o Ceopna prenguin cartes en l'assumpte i denuncii aquest anunci tant falsari. Aquests de Bimbo semblen ja els de Don Simón.

HA TORNAT L'AVI DE CAN TARRADELLAS!

Hi ha gent que té una espècie de do o habilitat per estirar del fil d'una noticia en la que hi ha algun petit però important detall que a la majoria se’ns ha escapat, en Quim Monzó n’és un mestre. El dia que vaig llegir la noticia del cuiner gai que havia cuinat els trossos del seu ex-amant al qui previament havia assassinat, amb oli d'oliva, em vaig dir, aquesta és pel Monzó, atès es sorprenent que a Anglaterra cuinin amb oli d'oliva, i efectivament, en la seva propera col·laboració a la Vanguardia en Monzó parlava d'aquest tema. 

Una altre especialista és na Empar Moliner que ha fet un descobriment inquietant, l'avi de l'anunci de Tarradellas ha desaparegut del mateix. És en un viatge de l’Imserso?, està ingressat?, o ha traspassat?. En el darrer anunci de la firma de Gurb, el net arriba al Mas en moto i la iaia si que hi surt, però de l'avi ni rastre, després de veure només al net ja crescudet i la iaia maquillada perquè sembli més gran del que és, apareixen a la taula suposo que el pare del net a l'esquerra del noi i a la seva dreta una noia que deu ser la seva xicota, o germana, atès amb la moto arriba sol al Mas. 

Molt em temo que al següent anunci de Casa Tarradellas la iaia ja no hi sortirà i veure'm algun marrec caminant pel mas, on, per cert, ja és curiós que a pagès que són de plat i fondo, facin pizzes en comptes de canelons, rostit o galta de porc i cap i pota que és el que s'estila. Ah! i si tristement l'avi ha traspassat, que ens ho facin saber, estem preparats per assumit el pitjor.

Aixó és el que comentava un dotze de novembre de 2008, i ves per on, des fa una setmana ha tornat, l'avi, mastegant la cansalada mentre la part superior de la dentadura postissa balla claqué, TORNA A SER ENTRE NOSALTRES, emmig del mateix camp ja segat, (l'he vist a TV3 - la seva -), i més d'una vegada. L'avi, està igual, en tres anys no ha envellit gens, ah! i el net tampoc. Ai senyor, el que no aconsegueixi en Josep Tarradellas....

BLOCS, UN MIRATGE? O UN VIRATGE?

"Sovint dubto... ¿Vols dir que la blogocràcia no és un miratge? Un blogaire és solament un blogaire. 100 blogaires són solament 100 blogaires. 1000 blogaires són tot just 1000 blogaires... Ben poca cosa dins l'oceà de la societat real que res no sap de blogs ni de ciberactivismes... Sovint dubto. Dubtar no em fa més savi. Toni Ibañez."

.

Aquest comentari de l'amic Ibañez del juliol del 2008 posa el dit a la nafra del món blocaire, un blocaire és el que és i poca cosa més, en general, però si és cert que el bloc com a tal comença a tenir un cert pes encara que sia en un àmbit certament restringit, uns més que altres òbviament, però també és cert que és un món a descobrir almenys pel 80% de la població, lo qual ens portaria a analitzar fins a quin punt hi ha gent que encara viu ancorada als usos i costums del segle passat i no se'ls hi veuen excessives ganes d'incorporar-se a l'actual. Aquest fet no treu que el bloc com a tal tingui la seva importància real i la seva influència sia important com ho creu convençut en Marc Vidal amb el 2.0. Succeeix com sempre que dues societats conviuen en un mateix àmbit totalment ignorants l'una de l'altra, i no és pas aquest un fet nou, sempre ha estat així.

Deia en Joan Fuster: "Escriure és tot açó que vostès diuen i de més a més una certa forma de venjança". Aquest concepte es podria aplicar als blocs, a banda de la funció autopsicológica que exerceixen sobre els seus autors. Tenir un bloc es una manera real i instantània de poder expressar lliurement el teu pensament, la teva obra o les teves idees i si s'escau lluitar per mil i una causes més o menys justes. Que se't faci cas o no ja no és tan important, aixó si que s'ha de tenir clar, que la seva importància es molt relativa i constreta a un petit àmbit certament endogàmic que s’autoalimenta. De la mateixa manera que a Londres a Hyde Park una sèrie d’individus s'enfilen damunt d'una caixa de fusta o un tamboret i davant de set o vuit, o a vegades més persones deixen anar el seu discurs sovint esbojarrat, ballestrejant a tort i a dret i es queden tan amples, ell i els qui l'escolten, els blocaires venim a ser el mateix però hem canviat el tamboret o la caixa de fusta pel ciberespai. "El tinglado de la antigua farsa" s'ha d'anar posant al dia, però el que és important i hauríem de valorar és el fet de poder gaudir del dret de fer-ho, de dir el que ens sembla procurant guardar tan com es pugui les formes, d'aixó s’en diu llibertat i a la xarxa hi és tota, de moment. Llarga vida als blocs, o blogs.

Tres anys més tard del comentari de l'Ibañez que deu estar a hores d'ara es a punt d'anar a Ginebra a perseguir l'ombra de Nietzsche, Entrellum encara és en actiu, tot i que menys i..., per aquí anem fent, estem a punt de fer 5 anys.

NO ESTEM INDIGNATS, ESTEM ENDEUTATS!

Quan algu planifica i executa una obra d'un tren d'alta Velocitat calculada per acollir tres mil passatgers diaris i al cap de poc d'inaugurar-la (segurament més d'una vegada) l'han de tancar perquè només n'hi van 8 o 9 cada dia, i no es demanen responsabilitats. Quan el President del Govern d'un país menteix retiteradament i enganya als seus ciutadans. Quan un Banc repartirà aquest més d'agost 420 milions d'euros entre els principals directius, mentre financia Formula 1 i altri. Quan aquests Bancs, que cobren impunement comissions astronòmiques i no deixen diners ni per agafar l'autbús, mentre desnonen llogaters o hipotecats que no poden pagar. Quan pispes de guant blanc com Millet i Montull vagin a la presó i els seus bens siguin embargats. Quan un President d'una comunitat Autónoma con Castella la Mancha deixa un deute estratosfèric com el Sr. Barreda. I podria seguir amb molts més quan ....

Quan a tots aquests individuus, se'ls procesi per crims econòmics contra la humanitat, com demanen les advocades: Lourdes Benería i Carmen Sarasúa, se'ls hi demanin comptes per part de la justicia i vagin a la garjola pel seu malbaratament de cabdals públics o privats, o en alguns casos directament per robar, començaré a creure en que alguna cosa està canviant, certificaré que el capitalisme ja s'ha acabat i les societats funcionaràn amb un altre sistema, que tot i no saber quin és, ha de ser més just i possible, car aquest està ja esgotat i estem al final d'una época, en un carreró sense sortida.

No estem indignats, estem endeutats, i perduts!. Aixó si! el nostre deute es sobirà.

L'ÓMNIBUS DE CIu I LA SEVA LLEI ....

Un òmnibus històric.

L'òmnibus es pot considerar precursor de vehicles com el tramvia, van començar com carruatges de servei públic per al transport de persones. Portava caixa tancada amb sostre bastant resistent sobre llistons convexos per resistir la càrrega dels equipatges. Anaven aquells units en els seus extrems als muntants de la caixa amb ranures per a les fulles dels vidres. Tenia seients laterals en nombre de dos, almenys per a sis places, i fins a arribar a vint o més, finestretes amb vidres i persiana a voluntat armades cadascuna en el seu bastidor. La porta del darrere s'obria entre els seients amb portella o sense i amb estrep.

Existeixen moltes varietats d'òmnibus de servei públic. La 'última variant' és una llei del Govern de la Generalitat de Catalunya. En aquest video que ve a continuació, Oli Ol Puj Ol, explica en que consisteix aquesta llei. No m'ha donat temps de traduir-ho del Pujolés al català, però ja s'entén. Chao chochin.

EL TEMPS: NO SÓN TAN SOLS RECORDS

La percepció del temps, la ubicació de l'espai temps de les coses sempre m'ha costat molt d'assumir. No és tan simple com pugui semblar a simple vista, puig la visualització real del paisatge confón a vegades el cervell amb els records del mateig en altres instants.

Els pobles, quan nosaltres no hi som, existeixen? o com a la cónsola els hi posen quan hi tornem després de molt de temps. I els records? són només records o són realitats paral·leles.

Travesso la plaça Enric Granados i puc sentir en Graells explicant els acudits que duia apuntats en una llibreta quan teniem dotze anys i anàvem a l'Academia del Sr. Caldas.

A la plaça Marcet, puc veure encara l'antic edifici de la Casa de la Caritat, amb sor Teresa i sor Pilar, les monges paules que amb els seus alerons tam em fascinaven de petit.

Puc recrear la màquina de batre quan venia de Moia i la mainada l'anàvem a esperar a mig camí des de l'Estany, i puc recrear els homes fent els pallers, sentir l'olor de la palla i veure l'imatge d'aquells homes amb barret, ulleres i mocador tapant-els-hi el nas i la boca, mentre evoco al Basta baixava dormint damunt del carro i la mula que el duia cada matí de Sant Llorenç´a Sabadell.
Puc recrear el Sánchez en anar al futbol a la vella Creu Alta, i els seus caramels, la regalèsia tendra, i la olor de tabac al camp.

Puc recrear perfectament el dia que va nèixer la meva primera filla i ses germanes també, i aquell dissabte en que vaig ensenyar al meu pare Paris.

I no són tan sols records, sería massa fàcil veure-ho d'aquesta manera; aquestes situacions, simplement encara hi són, però en un estat temporal diferent, només cal estar amatent i receptiu per veure-ho en la reconstrucció mental que es recrea. Passat, present, futur, són conceptes molt relatius; Aquest text un cop escrit, ara mateix, ja no és present, és passat, però també és futur atés es publicarà dema, i el present? suposo que emmig, del moment d'escriure¡l, al moment de publicar-se, en que ja no serà futur...sinó present.

EL MISTO MÉS CAR DEL MÓN MUNDIAL

No som a casa gens consumistes, comprem les coses quan fan falta i ni tan sols celebrem els sants, ni sant Valentí, ni el dia del pare, de la mare o de “el Corte Inglés” que és el beneficiari de tots aquests dies. Nosaltres celebrem, Sant Jordi (llibre i rosa)  l’aniversari i punt, ah!i el Nadal. Però, sempre hi ha un però: un dia vaig fer la compra consumista més inútil que mai se m’hauria ocorregut arribaria a fer mai. 

Vaig comprar un misto per 30 euros.

M’explicaré i a la foto ho veureu. Anàvem pel passeig de Blanes amb la família quan a la meva filla petita li va fer gràcia el misto de la foto, els venia un noi argentí, hom es va entestar en comprar-li el misto a la nena, malgrat aquesta deia que no, que valia masses diners. Me’l vaig quedar i encara el tinc tot i que degut a un accident està trencada la càpsula de vidre. Ah! el noi Argenti els dies següents quan a ranvespre anàvem a donar un tomb pel passeig de mar de Blanes em feia unes reverencies que ni en Piqué quan era ministre d’exteriors amb Bush. 

I és que és ben cert que mai es pot dir d’aquesta aigua no en beuré, i aquest misto no el compraré.


comentari dedicat a Lluís Bosch a ran del d'ahir, i recuperat d'aqui.

.

FIXED GEAR, LA PENÚLTIMA ESTUPIDESSA

Fixed Gear, és la penúltima estupidessa dins d'una societat estúpida. Bicicletes a pinyó fixe i sense frens. Més que res  perquè el que preconitzen, és el que teniem cinquanta anys enrere, però sense frens. Una bicicleta amb un sol plat, sense canvi, tot i que el pinyó no era fixe en la majoria d'elles, com aquestes porten. I ara, resulta que aquests avançats han descovert la sopa d'all, tornar cinquanta anys enrere, aquest és el seu concepte de la modernitat. El que deia, una societat d'idiotes, manada per idiotes, només pot generar idiotes com  els del fixed gear. 
Que algú els perdoni, jo no.

PREGUNTES QUE HOM ES FA A VOLTES.

Em pregunto perquè els diumenges al matí a primera hora, quan vaig a comprar el pa per anar a esmorzar amb el meu pare, no em saludo amb la gent amb la que em trobo pel carrer. Gent, la mateixa gent que al cap d'una estona, a peu o en bicicleta me la trobo pels camins i ens saludem gairebé efusivament.  I és que no som ciutat, som poble, i hi ha coses que no s'obliden.

SANTA TERESA: LA PART DELS CRIMS ...

"L'últim cas de l'any 1997 va ser bastant similar al penúltim, només que en lloc de trobar la bossa amb el cadàver a l'extrem oest de la ciutat, la bossa va ser trobada a l'extrem est, a la carretera de la terracería que corre, diguem, paral.lela a la línia fronterera i que després es bifurca i es perd en arribar a les primeres muntanyes i als primers congostos. La víctima, segons els forenses, portava molt de temps morta. De edat aproximada als divuit anys, media entre metre cinquanta-vuit i metre seixanta. El cos estava nu, però a l'interior de la bossa es van trobar un parell de sabates de taló alt, de cuir, de bona qualitat, per la qual cosa es va pensar que podia tractar-se d'una puta. També es van trobar unes calces blanques, de tipus tanga. Tant aquest cas com l'anterior foren tancats al cap de tres dies d'investigacions més aviat desganades. El Nadal a Santa Teresa es va celebrar de la forma usual. Es van fer posades, es van trencar piñatas, es va beure tequila i cervesa. Fins als carrers més humils se sentia a la gent riure. Alguns d'aquests carrers eren totalment a les fosques, similars a forats negres, i les rialles que sortien de no se sap on eren l'únic senyal, l'única informació que tenien els veïns i els estranys per no perdre's"

Així acaba La part dels crims a 2666 de Roberto Bolaño, diluint tot l'horror en la quotidinitat de la vida. Els que busquem fantasmes no els trobarem. Els que busquem literatura, tampoc. Bolaño utilitza en aquest text una realitat tan contundent que acaba per entorpir els nostres sentits de lectors. Hem doncs, mentre llegim la part dels crims, centrar-nos en els assassinats (realitat), o a les històries (literatura) que es desenvolupen al voltant d'aquests? Hi ha per part de Bolaño una cerca intencionada de cansar, per acumulació, al lector, de aturdirlo amb una realitat a la qual no podem enfrontar-nos? És aquesta crueltat inhumana, oculta, irresoluble i imparable un dels motius de l'obra de Bolaño. És com la fredor del forense realitzant una autòpsia mentre narra de manera desapassionada l'estat del cadàver.

A La part dels crims escull una curiosa forma de mostrárnosla, apel·lant a la nostra memòria, al fàcil que oblidem i al necessari que és no fer-ho. Recordem.

I avui l' he recordat a ell: Ahir es van complir 8 anys de la mort de Roberto Bolaño, m'ho ha recordat en Ferran, l'home que devora llibres.

ELOGI MESURAT DE LA NUESA

No la nuesa, el vestit és impúdic. Però passa que ja ens hi hem acostumat i, de més a més, el clima no permet res més - JOAN FUSTER.

Ja poden dir missa que el número 1 dels aforismes és Joan Fuster, aquest sobretot m'hi ha fet pensar quan l'he rellegit aquest matí, i de sobte tot ho he vist clar, tanta obssessió contra la nuesa, que si és obscena, que si ofén, etc. I ai las! és el nostre estat natural; nus naixem i nus morim i emmig ens perdem en hipocresies variades com la mania de rebutjar la nuesa. I no entenc l'obssessió de l'Esglesia o de l'Ajuntament de BCN i uns quants puritans en aquest sentit, car de fet el nen Jesus anava nuet, nuet (almenys segons la Nadala), i en el moment de morir també o gairebé, almenys així el representen el idols pagans que ens el mostren arreu clavat a la creu, tot i que ometen que era en forma d'aspa.


I és que la nuesa pot arribar a ser molt bella. He buscat una foto antiga, és d'una noia que acavaba de filmar un espot publicitari en un camp de futbol i nua encara reia mentre li donaven una camisa per cobrir-se. Ho vaig titular al seu dia "la joie de vivre" i en aquest nu d'aquesta noia no hi se veure res d'obscé o lasciu, ans al contrari hi veig en ell un esclat de vida. Com afirma Fuster potser és cosa del clima, que no permet res més. Nus naixem, nus morim i emmig ens avorrim.

FRANCESC HOMS, L'HOME CONFÚS

El portaveu del govern i secretari general de la Presidència, Francesc Homs, ha dit que esperava que haurien estat més els conductors es posarien l’adhesiu CAT a les matrícules dels vehicles. Homs ho ha explicat al programa Tot és molt confús, amb Pere Mas: "Jo trobo a faltar que la gent se’n posi de CATs a les matrícules". El portaveu de l’executiu ha assenyalat que això és legal i ha concretat que "si mires els papers del cotxe veuràs que el que identifica la matrícula és la combinació de quatre números i de tres lletres, la E no surt", i ha afegit: "Qui vulgui que es posi el CAT sobre la E. Jurídicament és possible fer-ho".

I és que hi ha gent confusa que és al món perquè hi hagi una mica de tot. A que ve aquest comentari frívol del Quicu Homs, que potser no hop sap que els mossos o la Guardia Urbana posen multes per dur el cat al cotxe o a la moto?, i per descomptat la Guardia Civil. A quin pais viu aquest Quicu, que té nom de cantant de terres de l'Ebre, només que aquells ho fan molt bé i afinen i en Quicu Homs més aviat desafina. 

Ja dic jo que no et pots refiar dels qui fan la mateixa fila ara que el dia en que varen fer la primera comunió, i en Quicu Homs és un d'aquests. Com a l'acudit: Inùtil presentarse sin referencias. 

...coneixeu a aquest senyor que anys ha va posar el  cat  al seu automòbil.

ALS EMBALATS ... QUE VOLTI LA VERRA!

Aquest comentari es de març de l'any passat. L'he volgut recuperar perquè del què es parla en ell, és una mostra de la indecència i el fariseisme demagògic dels partits polítics i les administracions, als qui encara hi ha gent que els vota, en compters de botar-los.

25/03/2010 - El Parlament Espanyol a instàncies de CIu va aprovar ahir, una llei per la qual l'any 2013 les Administracions de l'Estat, Autonòmiques i locals pagaran als seus proveïdors a un màxim de 30 dies. La llei s'aplicarà de manera escalonada de manera que l'any 2011 la data màxima de pagament hauria de ser a 50 dies, i a 40 l'any 2012. Aquesta mateixa proposta va ser rebutjada al Parlament de Catalunya pel PSc i ERc.

Sense ànim de faltar, però aquesta llei no és més que un acudit i dels dolents, que es pot esperar d'aquesta patuleia!. Anem a pams. Actualment l'Estat està pagant als seus proveïdors a 140 dies, a 150 ho fan les autonómiques i a 7 mesos els ajuntaments (en realitat es a dotze en la majoria dels casos), ajuntaments que la majoria estàn en fallida i no presenten una ERO perquè no els deixen o no gosen.

Ajuntaments que algu se'm queixarà amb raó, que si es passa un sol dia de pagar l'impost municipal de circulació, que ja no es diu així, i que de fet s'hauria de dir impost municipal d'espoli, com la zona blava d'espoli, etc, perquè l'ajuntament quan es lleva cada matí l'únic que té al cap és espoliar als seus ciutadans i quan més millor. Bé, que me n'he anat pel serrals d'Ùbeda. Com deia si un ciutadà no paga un impost municipal en el seu termini, l'endemà té ja un 20 per cent de recàrrec, i en canvi ells paguen als seus proveïdors un any, o més tard.

Però és que els ajuntaments (i prou que ho saben) paguen un 40 per cent de més de qualsevol compra u obra que facin, car si - per exemple - un pastisser ha de subministrar el càtering de la festa major (canapès, lioneses, etc) i l'import a facturar és de 1.000 euros, la factura augmenta a 1.400 car sap que tardarà un any a cobrar. I així passa amb qualsevol compra que faci un ajuntament o Administració en general, llevat si hi ha obra pública (ciment i formigó) que aquí si ha d'afegir el 10% corresponent a les comissions dels egipcis.

Vist el que he exposat, si algú es creu que aquesta llei s'aplicarà algún dia, que se'n vagi directament al Vaticà per a ser beatificat com a Sant Innocent.

Anys ençà, per les festes Majors, almenys a la del meu poble Sant Feliu de Codines, a l'embalat quan feien el ball de nit i ja cap al final, tocaven els "repicats" una espècie de polques o quelcom similar amb molta marxa i la gent ballava esverada i contenta. Aleshores, sempre n'hi havia un que normalment no ballava que cridava "QUE VOLTI LA VERRA" i el músic del contrabaix feia girar a tota velocitat el seu instrument sobre el seu eix i la gent xalava. El del contrabaix o la verra, que estava fart ja d'anar per Festes majors tocant una música que no li agradava quan en realitat ell el que volia era tocar el contrabaix al Líceu o al Palau, se'ls mirava, i se sentia cansat, fracassat i envoltat d'ìmbècils, com  jo.

He deixat aquest comentari programat pel 14 de juliol del 2013, segur que el termini de pagament de les administracions públiques i locals, no serà l'acordat de 30 díes.

SERVEIS SECRETS ALEMANYS PERDEN ELS PAPERS

La noticia és per anar directament a Collonades, o a el Mundo Today, peró com malauradament i per vergonya aliena és certa, demostra una vegada més que la realitat supera a la ficció i demostra també la ineficiencia què gairebé frega el ridícul dels serveis secrets alemanys, el BND. I aquesta vegada no és per posar una bomba a la seu europea a Kosovo, ni per organitzar el contraban de plutoni rus a l'aeroport de Munic, per confirmar un presumpte descontrol nuclear a Rússia i justificar així els seus propis pressupostos. Aquesta vegada el BND ha perdut els plànols de la seva pròpia seu: un edifici de 1.600 milions que es construeix a Berlín, mentre alguns dels seus empleats consulten pàgines porno i fan compres per internet des dels ordinadors de la institució, cosa que en qualsevol empresa alemanya , és motiu d'acomiadament. Podeu llegir la noticia sencera a la Vanguardia.

Ja amb el brot de e-coli van palesar el seu descontrol els alemanys i ara els seus serveis secrets demostren que podrien treballar directament a la TIA, amb Mortadelo i Filemón, tot i que no sé si allí els voldrien, són massa inùtils. I aixó passa al motor d'Europa, a la organitzada Alemanya, perquè si aixó passés aquí, o a Itàlia, es consideraria gairebé normal (ja se sap els del sud com són), però per mes riota d'aquest Balneari xenòfob i decadent que és Europa, aquests fets ridículs, d'opera bufa o sainet han succeït a la tot poderosa i organitzada Alemanya de la Sra Merkel.  

Així va Europa amb aquest personal dirigent, campions de la ineficiencia ineficient, cami del pedregar. Ja poden evaluar el deute els de Moody's, o els de S&P (no confondre amb els ventiladors S&P), deia, ja poden evaluar el que vulguin, que ens ensorrem tots solets amb la classe dirigent que tenim i que en la seva grisor i mediocritat, ha perdut el nord, el sud, l'est i l'oest i si m'apureu el nordoest. Patirem!

A la Wiki a penes hi ha informació sobre el BND, clar! com són serveis secrets, però segurament a algun 'mercadillo' dels diumenges podreu trobar alguna resta dels planells del seu edifici.

La península Ibèrica i "la balsa de piedra"

Fa dos anys justos d'aquest comentari. No sé perqué hi he pensat avui amb la prima de risc pels núvols i el sud d'Europa fent aigües. No sé si m'esperava ua situació tan dramática com l'actual fa dos anys, però diria que ho albirava. Vosaltres mateixos, llegiu i jutgeu.

"La balsa de piedra" és una novel·la de José Saramago que es por contemplar des de molts angles, la novel·la d'un realisme fantàstic, ens explica com la Península Ibèrica s'aparta de la resta d'Europa, la falla dels Pirineus es trenca, i en separar-se, la Península Ibèrica comença a surar Atlàntic avall en direcció a sud-america. És com si a Saramago li agradés jugar amb la realitat, encara que l'arrelament a la realitat és un dels aspectes principals de "La balsa de piedra". 

Tot i que sembla que es diverteix amb coses fantàstiques, el seu intent és arribar més a prop de la realitat, expressar amb més força, mitjançant el recurs a temes o maneres de tractar-los que a primera vista no semblen tenir res a veure amb l'observació real. Des de la seva visió, la novel·la és el missatge polític i humà que ens deixa aquesta metàfora d'unió entre Europa i l'Amèrica Llatina. Saramago, que creu també en una península unida nomenada Ibèria molt em temo que confon desitjos amb realitats. I aquí restem nosaltres ancorats a Europa, a la popa del vaixell ensenyant-li el cul a Àfrica i Sud-América. Una Europa a la que demà votarem per el seu Parlament, un parlament que se'ns fa molt llunyà, gairebé tant com Sud-América. Estem al final del no res, immers en un projecte en el que pocs hi creuen i que només serveix com a ase dels cops per donar-li la culpa de tot allò que no funciona. 

Una Europa que ha admés massa països dins seu i més que en vindràn, països que no jo si han fet del tot els deures i quin rerefons fosc arrosseguen i en que acabarà.

Si abans quan s'avariava la tele dèiem "alló de: és d'ells" ara, totes les culpes són d'Europa, potser perquè ningú (o gairebé) s'ha pres la molèstia d'explicar-nos totes les mesures positives per els seus ciutadans que es prenen a Brusel·les. Pretenem una Unió Europea unida, uns Estats Units d'Europa i aquí ni tan sols hem estat capaços d'unir la nostra Península Ibèrica, i tot i que el mal no ve d'Almansa, si és cert que ve de “la meseta” i amb aquests no hi ha res a fer, quan un Estat s'atura en el seu temps polític i intel·lectual a finals del dinou primers del vint i ja es veu que és incapaç d'evolucionar, de sortit del seu propi atzucac, no hi ha res a fer. Ells si que veuen lluny Europa, molt lluny, a més d'un segle de distància. I ni tan sols se n’han adonat.

No t'ho puc explicar el que vol dir Becket

La primera vegada que vaig llegir el llibret de tot esperant Godot (a Palma mentre feia la mili), no vaig entendre res de res, després en veure l'obra representada per un grup amateur, encara vaig entenfre menys, però en no gosar acceptar-ho, la meva reflexió a un company més o menys ignorant com jo fou: "no t'ho puc explicar el que ens vol dir Becket, no ho entendries, és massa profund per a tu" i em vaig quedar tan ample. De fet aixó ens solia pasar més o menys a la majoria quan anavem a veure les pel·lícules d'art i assaig, ningú entenia res, però per no semblar incultes ens inventavem explicacions inversemblants. Ara, em temo ho entenc gairebé tot, i, sincerament no sé què és millor. 

Devalueu imbècils!, aixó s'ensorra

Esto se hunde (The rising damp) es una serie británica dels anys 60, amb un àcid Rupert Rigsby (Leonard Rossiter) que tenía llogades habitacions a gent que li queia fatal, un joven melenut i un negre eren els fixes. Rigsby era un individu garrepa fins la sacietat, a banda de racista, vaja! un tipus menyspreable.

A Europa tenim uns quants Rupert Rigsby dirigint les rendes d'aquest caos que és el Balneari de la Comunitat económica Europea, a qual més ineficient, i no se'n salva ni un. Avui ha estat un dilluns negre per les borses: Espanya ha viscut una jornada negra assetjada pels mercats financers, l'Ibex 35 ha baixat el 2,69% i la prima de risc arriba al màxim històric de 336 punts. Mentre, la rendibilitat dels títols a 10 anys se situa al 6,030%, el nivell més alt des del 1997, i aixó comença a ser insuportable. També ha estat avui un dilluns neGre per a Itàlia. La prima de risc ha arribat als 300 punts i la Borsa de Milà ha caigut un 4%. Ara, els  mercats dubten de la solvència de les finances d'Itàlia, que té un endeutament públic que supera el 120% del seu PIB, tot i que no es va veure afectada per la crisi del totxo. Aixó s'ensorra i no hi ha déu que ho arregli donada la ineficiencia de la classe dirigent. Seria fàcil arreglar-ho, però no en saben més o no gosen fer el que s'hauria de fer, i mentre estàn que si garses o perdius o 'galgos i podencos' tot s'ensorra al seu voltant. Grecia no es pot sostenir artificialment, no pot pagar i ho saben; és que no pot pagar ni els elevats interessos del seu deute, perquè l'aguanten? perque ens i s'enganyen? Només els queda sortir de l'euro, i no són els únics que ho haurien de fer. Devalueu imbécils!, devalueu! aixó s'ensorra i no hi ha déu que ho arregli.

De decepcions, errors i perseverança

Tot el que m'oposa al món m'és consubstancial. L'experiència m'ha ensenyat poques coses. Les decepcions m'han precedit sempre, ens diu Cioràn. Possiblement perquè el que més ens molesta és el fet què, malgrat anys i panys acumulant errors, ens costa reconèixer aquests i a més a més continúem insistint-hi amb una perseverança lloable, malgrat reconèixer que una de les coses que més ens molesten és veure el propis defectes reflectits en les persones que estimem. I és que enganyar-se un mateix és una manera de justificar aquestes mancances i errors propis gairebé mai admesos, car la culpa sempre la donem als altres o a les circumstàncies. I així ens va.

Manel

Per més que de bona fe i amb total predisposició ho intento, sóc incapaç de trobar cap gracia, cap merit als del grup Manel, justets musicalment, limitats i monótons vocalment, sonen a voltes com una copia menor d'Antonia Font, i altres a quelcom indefinit que recorda a molts. Per cert Antonia Font un altre grup del que no entenc l'exit, i aquí no s'hi val dir que el mèrit són les lletres, perquè el que si no sóc és idiota ni surrealista.

Amb bona voluntat, amb ganes de trobar-els-hi quelcom, m'hi he acostat amb la millor de les intencions, però sóc incapaç d'entendre que fa que a molta gent els hi agradi aquest grup. No aporten res de nou i un concert seu en directe ha de ser d'alló més avorrit. Ja se que anem justets de grups amb identitat, però si no n'hi ha millor deixar-ho còrrer que ensalzar mediocritats que no duen enlloc ni aporten res de nou. Sincerament, l'exit d'aquest grup sóc incapaç d'entendre'l, ara, com els catalans sóm així de rars, deu ser per aixó. O possiblement el rar sia jo, qué també sóc català.

De "andrajos" i riure d'ignorants

"Envuelta en sus andrajos, desprecia cuando ignora", deia de Castella Antonio Machado. I ignora molt Castella, o les dues Castellas com estaven distribuides abans, i el problema és que és una ignorància sense possibilitat d'esmena, és crónica i s'arrossega de vell, una ignorància de la que a més a més se'n vanten sense adonar-se'n en el seu despreci d'aquesta ignorància vers tot el que no sigui lo seu. I aquesta actitut tan de taujà fa que siguin incapaços de veure ni el bosc ni els arbres, ni entendre res. I porten en aquesta actitud tan de temps que ni recorden quan i perquè va començar, però l'actitud perdura i el que és pitjor no cambiarà mai.

Pensava en aixó avui mentre veia "Pa Negre" al plus, recordant les crítiques al nen protagonista perquè es veu no parlava prou bé el castellà a l'hora de recollir el premi. Clar, no ho entenen, no ho poden entendre, no poden entendre una cosa tan sencilla com que el nen és Català i la que domina és la seva llengüa materna i del seu País.

La diferència rau en que aquest nen, de més gran parlara i entendrà català i castellà i molts espanyols ja adults que fins i tot han nascut aquí, no.

Deia Joan Maragall dels catalans, que "solen riure del que no entenen", que és una altra mena de demostració d'ignorància, i no se ja - com deia Joan Fuster - mal per mal, que és pitjor, "andrajos" a part, naturalment.

Majestic II? o la història del tontolcul

Vaig deixar de votar a Conveniència i Unió, precisament pel pacte del Majestic, digui el que digui el President Pujol, a priori i a posteriori, ni ell mateix va ser capaç de calibrar l'error que va cometre en aquell moment pactant amb José Maria Aznar López. No vaig ser l'ùnic, forem bastants quer abandonarem el partit de l'exPresident, la majoria dels quals ens varem passar a ERC, que va ser flor d'un dia. Un no pot votar a un partit que és Can Garlanda, i on  hi ha el tant per cent de cainites més elevat del planeta. És una estúpida pèrdua de temps que no penso repetir. 

Aquest Govern dels millors que va prometre Artur Más, que no s'entèn començant per ell mateix, que no deixa de ser un escribent sense visera i manegul, a l'antiga usança (com ell), un Artur Más que fora de l'àmbit polític només ha treballat a Mollet i amb una personatge molt fosc, un tal Prenafeta. i que algun problema té son pare amb Liechenstein segons em va explicar en Lluís, tot i que no m'he molestat en comprovar-ho (jo, com Murdock), i el marrón per en Lluís, que jo ni afirmo ni nego, pero emmerdo per si de cas, que és el que ha de fer un bon periodista, almenys actualment.

Tenim una vicepredisenta com diria en Pepe de cágati lorito, el Boi boi, boi, que es per donar-li de menjar a part, un cínic a Interior. L'Oriolet que es veu que ha heretat la cosa de la intel·ligencia i habilitat de sa mare (aixó si que és una dona!) i no de son pare. El fill de de donde vengo o de donde soy que mai s'assabenta de res, o aquesta impressió dona. En Mas Collel (l'orador) que tinc dubtes raonables que hi entengui d'economía. El traidor que s'apunta a on sigui per seguir maltractant la cultura, un dels esports favorits de l'expresident Pujol  per cert. Ah! i la consellera d'educaensenyament, que porta bojos a tots amb els canvis constants de normes, usos i comportaments, i tot aixó fet amb il·lusió, aixó si.

I a banda la resta d'actors de l'esperpent Valle Inclanesc, Alícia en el país de les virgueries argumenta el seu suport al Govern per responsabilitat de país, fins i tot encara que pugui tenir un desgast per al seu partit. El PSOeC que per no fer, ni fa la travessa del desert perquè no el troba en no tenir un Moisés que el guíi. ICV, EUIA,. ACBDEFGHIJK que ja no és més que un subproducte residual inoperant e inùtil, i uns quants grupuscles més que deambulem amb més pena que gloria pel Parlament.

Senyor! Senyor! perquè ens has abandonat.

Mentrestant, Camacho assegura que ha estat ella qui no ha volgut que hi hagués una fotografia entre el Pp i Conveniència i Unió per escenificar el pacte. La líder dels populars assegura que aquests no són els pressupostos de la seva formació sinó que són uns números de país..... Paraules, paraules, paraules i rere d'elles una buidor isolada, que fa mal. Quin desastre ser governats per aquesta patuleia d'aprenents de no res, demagogs de l'estulticia.

I mira que és fàcil, deixar de dependre dels veïns. només cal posar-s'hi. Si fins i tot l'avi i Juuuuuussto Molinero han vist la llum (com jo que era també un esceptic) potser perquè l'espoli ens costa 60 milions d'euros diaris (si no vaig errat) i en comptes d'ntentar escapolir-se de l'escomesa i anar per feina, no de cara al Concert econòmic (el va prometre l'Arturu amb la boca petita i ja no n'ha parlat més), sinó cap on s'ha d'anar, més que res perquè no tenim una altra sortida sinó volem ser engolits per la gran, voraç i rancia Ibéria. 

I amb tot aixó i més, va l'Arturu i pacta amb el Pp amb tot el que ha fet contra Catalunya de vell, no dels últims temps  i el que continuarà fent.

És que és es colmo!

(*) i lo del tontolcul? us preguntareu.... aquí

Leire Pajin: Per un si, per un no a Mö

La ministra de Sanitat, Leire Pajín, s'ha mostrat contrariada per la repercussió de les fotos publicades d'ella en biquini al Llatzeret de Maó (Menorca) gaudint de la platja i per les crítiques rebudes pel fet que encara existeixin centres com aquest al qual només poden accedir-hi els funcionaris del ministeri. La ministra s'ha defensat de les crítiques a l'assegurar que ella va pagar la seva estada a la residència, que no va obtenir privilegis i que era molt conscient del que feia quan va decidir anar a passar el cap de setmana al lloc amb els seus pares, de manera que diu que encara no enten on és la notícia.

Sobre la condició exclusiva per a funcionaris de la residència, Pajín ha assegurat que es tracta d'un centre de recerca de referència internacional i que es dedica a moltes més coses, a més d'oferir residència als funcionaris. I ha assegurat que va signar un conveni amb el Consell Insular de Menorca el passat mes de març perquè la residència pogués obrir-se al públic. L'Illot artificial no te ni platja i tampoc es que sigui el Càrib, i a més a més sí unes mini vacances que han sortit molt baratetes (364 euros crec), no n'hi per esquinçar-se les vestidures. I és alló de sempre, l'han criticat per anar a Llatzeret de Maó i l'haurien criticat si hagués anat fora d'Espanya, i l'haurien criticat anés on anés. 

A banda tenim el tema del biquini. Cony! a mi que em perdonin, potser si que està una mica grassoneta, però francament la ministra està de bon veure i palpar (amb permis), i de quin pa en fa la gent que la critica, rossegons. Si estés molt prima dirien que fomentava l'anorèxia, com és el cas la Princesa Leticia que és un fideu). Al pobre príncep li deu semblar al llit que li cau el Sant Cristu al damunt, sense la creu.

Lamentable, pedreste i casposa, de vergonya aliena la crítica a l'ABC d'aquell ésser repugnant nomenat Alfonso Ussia, que em nego a reproduïr però ja us podeu imaginar de quin pal va, només hi faltava un altre il·lustre analfabet ranci i funcional com Antonio Burgos.

En resum,  que sovint ens l'agafem en paper de fumar, i sincerament no entenc tota la crítica que s'ha fet d'un cap de setmana de la Ministra, a qui els del Pp i la dreta cavernícola li tenen jurada. Potser perquè com a la faüla d'Esopo: som verdes.

En un altre ordre de coses i parlant de la Sra Ministra, intentava vanament aquest matí a Rac1 en Basté que li contestés la senyora Pajin a una pregunta amb un simple SI o un NO, obviàment ha matitzat i no ha contestat ni si ni no, sino una llarga i estudiada parrafada de manual. I és que el dia que algun periodista arrenqui un SI o un NO a seques a un polític en una pregunta en directe i compromesa, és mereix com a mínim: l'ONDAS, o quelcom més

Kafka a la platja

Una de les novel·les més fascinants que he llegit i rellegit unes quantes vegades, és 'el Castell' de Franz Kafka. Aquell agrimensor que es pasa tota la novel·la inentar arribar a conèixer l'amo del Castell que l'ha contractat, o una altra novel·la del mateix autor: El Procés, eren un clar avís de la societat que ens venia al damut fet molt de temps abans, i a fe que Kafka ho va encertar de ple.

Kafka ha estat a la platja de Montgat i s'ha manifestat en la figura d'Oscar Sánchez el neteja cotxes extraditat a Itàlia fa un any i un dia, condemnat a 14 anys de presó per ser un capo de la mafia narco, i a qui s'havia de jutjar de nou per evasió de capital al fisc, judici que no s'ha pogut cel·lebrar, atès en ser extraditat només podia ser sotmés a un sól judici (el que ja es va celebrar amb la condemna de 14 anys).
La història d'Oscar Sánchez, el neteja cotxes de Montgat, va começar en perdre el DNI i ser suplantat aquest per un mafiós Italià, empresonat a Las Palmas de Gran Canaria des del 2009. En parla avui el Periódico d'aquest gir que ha donat el cas, i en parlava jo del mateix cas fa un temps en aquest mateix blog aqui, i aquí. També podreu trobar informació a la pàgina web Montgat-net.

El cas d'Óscar Sànchez demostra la indefensió dels ciutadans davant d'aquesta maquinaria dels Estats de la que ja ens n'havia advertit Kafka. Una maquinaria que ara a ha decidit anar per Internet, que també volen controlar  i silenciar, i molt em temo que ho aconseguiràn, i sinó al temps.

Srbrenica: només és culpable Holanda?

L'estat holandès ha estat declarat culpable de la mort de tres bosnians musulmans a la massacre d'Srebrenica, durant la guerra de Bòsnia, segons la sentència d'un tribunal holandès feta pública aquest dimarts. Holanda estava acusada perquè eren les seves tropes les que estaven al càrrec d'Srebrenica, zona declarada "àrea de seguretat" per les forces de pau de l'ONU el juliol de 1995, quan les forces serbio-bosnianes van entrar i van matar fins a 8.000 bosnians musulmans. Les famílies afectades, que ara tindran dret a ser compensades, es van querellar contra el país, que actualment està pendent d'altres judicis per motius similars.

L’11 de juliol del 1995, la passivitat de les forces holandeses de les Nacions Unides permetien la massacre de Srebrenica a Bòsnia. El més terrible, els mes vergonyós d’aquesta matança es que es podia haver evitat, que semblava que les forces de nacions Unides ho evitarien. Nomes calia que Europa no abdiqués del compromís adquirit de defensar els valors funamentals, els drets bàsics de les persones i les etnies. Però l'Europa que cinquanta anys abans, davant l’horror dels camps d'extermini d'Auschwitz o Mauthausen, s'havia conjurat per no permetre “mai més” l'horror nazi, no va moure ni un dit per evitar l'horror de Srebrenica.

Els txétniks serbis varen entrar a la ciutat, varen separar als homes de les dones i els nens i davant la passivitat de les forces militars que se suposava eren allí per a protegir als bosnians varen executar entre set i deu mil persones, de les quals se n’han recuperat en foses comunes unes tres mil. I aixó per vergonya de tota Europa va succeir a dues hores d’avió de Barcelona o Paris, nomes fa quinze anys no tres-cents. Vergonya, vergonya, vergonya. Feia gairebé tres anys que l'exèrcit i les milícies sèrbies havien arrasat de manera fredament calculada i sistemàtica, mesquites, escoles, habitatges i tot el patrimoni cultural a la Bòsnia ocupada. Havien bombardejat, assassinat, violat sistemàticament als seus ciutadans..., obeint les consignes d'un pla de neteja ètnica preparat i recolzat pel govern de Iugoslàvia presidit per Slobodan Milosevic.

Tot aixó passava aquí al costat i els dirigents europeus malgrat constatar-ho, es rentaven les mans i van ser incapaços de entrar en acció, de prendre mesures contundents contra la barbàrie genocida del règim de Milosevic. Fou aquesta passivitat de tot el món occidental que va donar ales als txétniks per massacrar el poble bosnià.

M’agradaria assegurar setze anys després que uns fets com aquests no es podràn repetir, o no s’haurien de repetir mai més, però no hi ha ningú a Europa que ho pugui garantir. Vergonya, vergonya, vergonya i milers de morts innocents.

Lola, el poeta boig i Larrazabal

Lola, la companya d'Amalfitano és un personatge que em té fascinat. Crec era amb en Lluís que parlavem un dia de fer l'amor en llocs estranys, com en un cementiri, o potser era amb algú altre. I d'aquesta fusta va aquest paràgraf de 2.666, quan Lola va a Mondragón a veure o intentar veure un poeta maleït i boig ingressat en el Manicomi i  coneix a Larrazabal:

"Al dia següent varen tornar-hi però els varen dir que el pacient que requerien necessitava repòs absolut. El mateix succeí els dies posteriors. Un dia se'ls hi varen acabar els diners i Imma decidí sortir un altre cop a la carretera, aquesta vegada rumb al sud, a Madrid, on hi tenia un germà que havia fet una carrera profitosa durant la democràcia i al que pensava demanar-li un préstec. 

Lola no tenia forces per viatjar i ambdues decidiren que esperés a la pensió, com si res hagués passat, i que Imma tornaria al cap d'una setmana. En la seva soledat Lola matava el temps escrivint-li a Amalfitano llargues cartes on li explicava la seva vida quotidiana a Sant Sebastià i per les rodalies del manicomi on acudia diàriament. Abocada a las reixes imaginava que es posava en contacte telepàtic amb el poeta. La major part de les vegades, però, buscava un clar en el bosc veí i es dedicava a llegir o a recollir floretes i matolls d'herbes amb els que feia rams que després deixava caure per entre els barrots o que s'emportava a la pensió. 

En certa ocasió un dels xofers que la recollí a la carretera li preguntà si volia conèixer el cementiri de Mondragón i ella acceptà l'oferiment. El cotxe l'estacionaren a la part de fora, sota una acàcia, i durant una estona passejaren per entre las tombes, la majoria d'elles amb noms bascs, fins arribar al nínxol on estava enterrada la mare del xofer. Aquest li va dir aleshores que li agradaria follar-se-la allí mateix. Lola va riure tot tenint la precaució d'advertir-li que des d'allí es convertien en una blanc fàcil per qualsevol visitant que caminés pel carrer principal del cementiri. 

El xofer reflexionà durant uns segons i finalment va dir: hòstia, sí. Buscaren un lloc més apartat i l'acte no durà més de quinze minuts. El xofer es deia Larrazabal i tot i que tenia un nom propi no li ho va voler dir. Només Larrazabal, com m'anomenen els meus amics, va dir. Després li explicà a Lola que aquella no era la primera vegada que feia l'amor en el cementiri. Abans ja hi havia estat amb una novieta, amb una tia a la que havia conegut en una discoteca i amb dues putes de Sant Sebastià. Quan ja se n'anaven volia donar-li diners, però ella no ho acceptà. Durant molta estona varen estar parlant a l'interior del cotxe. Larrazabal li preguntà si tenia algun parent internat en el manicomi i Lola li explicà la seva historia. Larrazabal va dir que el mai havia llegit un poema. Afegí que no entenia la obsessió de Lola pel poeta. Jo tampoc entenc la teva mania de follar en un cementiri, li va dir Lola, i en canvi no et jutjo per això. Doncs és veritat, va admetre Larrazabal, totes les persones tenen les seves manies.

Abans que Lola baixés del cotxe, a les portes del manicomi, Larrazabal diposità subreptíciament a la seva bossa un bitllet de cinc mil pessetes. Lola se n'adonà però no va dir res i després és quedà sola sota l'arbreda, enfront la contraporta de ferro de la casa dels bojos on vivia el poeta que la ignorava olímpicament.

Al cap d'una setmana Imma encara no havia tornat. Lola la imaginà petita, de mirada impàvida, un rostre de camperola culta o de professora de secundaria abocada a un vast camp prehistòric, una dona de gairebé cinquanta anys vestida de negre recorrent sense mirar als costats, sense mirar enrere, una vall en la que encara era possible discernir les petjades dels grans depredadors de les petjades dels lliscosos herbívors. La imaginà aturada en un cruïlla de camins mentre els camions de transport de gran tonatge passaven pel seu costat a gran velocitat sense minorar la velocitat, aixecant polsegueres que a ella no la tocaven, com si la seva indecisió i indefensió constituïssin un estat de gràcia, un domo que la protegia de les incidències de la sort, de la naturalesa i dels seus semblants.

Al novè dia la mestressa de la pensió la posà al carrer. A partir d'aquest moment dormí a l'estació del ferrocarril, en un magatzem abandonat en el que hi dormien alguns pidolaires que s'ignoraven mútuament, a camp obert, just al llindar que separava el manicomi del món exterior. Una nit anà en autoestop al cementiri i dormí en un nínxol buit. L'endemà al matí es sentí feliç i afortunada i decidí esperar allí el retorn d'Imma. Tenia aigua per beure i rentar-se la cara i les dents, estava a la vora del manicomi, era un recinte plàcid. Una tarda, mentre posava a assecar una brusa, que acabava de rentar, sobre una llosa blanca recolzada en el mur del cementiri, oí veus que sortien d'un mausoleu i cap allí encaminà els seus passos. El mausoleu pertanyia a una família Lagasca i per l'estat en que estava era fàcil deduir que l'últim dels Lagasca feia temps que havia mort o abandonat aquelles terres. En l'interior de la cripta va veure el raig de llum d'una llanterna i preguntà qui eren. Hòstia tu, escoltà que deia una veu des de l'interior. Pensà que podia tractar-se de lladres o treballadors que estaven restaurant el mausoleu o de profanadors de tombes, després escoltà una espècie de miol i quan ja se n'anava va veure aparèixer per la porta enreixada de la cripta la cara de Larrazábal. Després sortí una dona, a la que Larrazábal ordenà que l'esperés al costat del seu cotxe, i durant una estona ambdós estigueren parlant i passejant agafats del braç pels carrers del cementiri fins que el sol començà a caure fins la vorera brunyida dels nínxols.

La bogeria és contagiosa, pensà Amalfitano assegut al terra del porxo de casa seva mentre el cel es tancava de repent i ja no es podien veure la lluna i les estrelles ni les llums errants que és costum s'observin sense necessitat de binocles ni telescopis, en aquella zona del nord de Sonora i al sud d'Arizona."

La part d'Amalfitano - 2.666 Roberto Bolaño

Lectures a la ribera del Xùqer

S'acosten les vacances que és una época en la que sembla es llegeix una mica més. És doncs, época de recomanacions i us en voldria fer dues de molt concretes: De Bromera que compleix 25 anys "Aforismes" de Joan Fuster, i de Edicions del Salobre "Poesia completa" d'Andreu Vidal i Sastre. Són les recomanades dues editorials perifériques que com Cossetània i altres fan una excel·lent tasca de publicació en català de novel·les, poesia o divulgació que dificilment gosarien fer les grans editorials. 
De Joan Fuster poc hi ha a dir que no sabeu, només recomanar-vos fefaentment els seus aforismes. Quan al poeta mallorquí Andreu Vidal i Sastre, n'he parlat en alguna ocasió, us deixo l'enllaç del comentari que vaig escriure sobre ell.

Bona lectura de vacances.

Pesats que són els de l'orgull gai

No sento cap orgull per ser heterosexual, com no el sentiria si fos bisexual o homosexual, un és el que és i poc més pot fer-hi, llevat, aixó si, d'acceptar-se com és i amb certa dignitat. Ara, el que si no entenc, ni comprenc, ni comparteixo és aquests carnavals de l'orgull gay en que es disfressen amb calçotets marcant paquet, o de gladiadors moteros, romans platejats i amb ales, o d'odalisques amb fru fru, amb clares i explícites connotacions sexuals que no entenc que tenen a veure amb l'orgull i amb ser gay. Si es volen manifestar (ja he dit que no ho entenc) que vagin com va la gent pel carrer, com van ells mateixos normalment pel carrer, que seria una manera de demostrar la seva normalització que de fet ja existeix a la vida real sense cap problema. Perquè sinó amb aquests actes xabacans poc favor es fan per afavorir la seva situació, i aquesta patètica rua més que el dia de l'orgull gay, sembla la parada dels monstres, per la seva anormalitat.
S'han fet esforços per normalitzar les relacions entre uns i altres a fi i efecte que conviure amb normalitat, lluny del disbarat de la repressió d'èpoques passades o dels indocumentats que titllaven als homosexuals com a malalts o com un error de la naturalesa. Aixó ja s'ha superat i ja ho hem entès, però manifestacions com la de Madrid ahir, i les parades amb les que periódicament s'obsequien ells mateixos, fan dubtar i pensar que potser si que els gais són diferents, i en el fons, els heterosexuals aixó ja ho sabiem. Nosaltres no som tan horteres. Aquesta és la única diferència.

Ara, com la manifestació d'ahir a Madrid era en contra la visita del Papa a la capital del regne i és aquest el pare de tots els horteres travestits, tot queda al seu lloc i tot està bé. Ves que no protestessin els gais i lesbianes pel que costarà la visita del Papa a Madrid (50 milions d'euros, diuen), i ja te nassos que la visita del màxim representant dels catòlics a un país laic, l'hàgim de pagar entre tots. Potser ens hi hauriem de posar seriosament en aquest assumpte i què es paguin la festa ells, els catòlics apostolics i pederastes. Amén.

l'orígen de Santa Maria de l'Escorpí

Havia enviat el President de la Generalitat Jordi Pujol i Vidal Quadras a la Doctora Recases a recollir mostres de semen per trobar algún català amb capacitat reproductora, i finalment aquesta el va trobar a Santa Maria de l'Escorpí. Aquest és el moment en que la Doctora Recasens li ho comunica al President:

"La doctora comença la seva explicació...

- Veurà, quan ja havíem recorregut tot el territori de cap a peus, ens vàrem adonar que ens havíem deixat Os de Civis. Sap on és?

- Sí, a Lleida, tocant a Andorra. Hi vaig inaugurar un verti-port no fa pas gaire, és que..., bé, en Duran i Roca hi te una torreta, i, ja sap com son aquests d'unió, si no hi tens algun detallet de tant en tant, se't queixen que els tens marginats.

La Doctora somriu. Aquests tota la vida estarien igual.

- Exacte - li diu - Doncs bé, vàrem anar-hi, però el resultats van ésser com a tot arreu, negatius. Aleshores, sortint d'allí, amb el meu equip, decidirem d'anar fins Andorra per tal de parlar amb el cap del Govern, l'Agostinho Andrades da Silva i Campdessús, a fi de comprovar-ne l'estat de la població autòctona. Però com pràcticament ja no en queden, no és aquest el seu problema, i la veritat és que no estan massa preocupats per l'assumpte. Els portuguesos se'ls hi reprodueixen com conills i ja han donat el tema per perdut.

- Resumint, decidirem tornar cap a casa, quan el Doctor Clapés es va adonar que s'havia deixat la maleta a Os de Civis. En tornar cap allí, a mig camí se'ns va avariar el transportador.

En aturar-nos i mentre el Doctor intentava arreglar-lo, al fons hi vàrem veure un campanar al bell mig d'una petita vall, envoltat per una dotzena de cases.Suposo que de no haver tingut l'avaria no l'hauríem vist, però l'atzar va jugar a favor nostre.

No constava que allí hi hagués cap vila, per petita que fos. Fins i tot ho vàrem comprovar directament connectant amb el Departament d'Inauguracions de Carreteres i Verti-Ports, que ens va donar un informe negatiu.

- Per tant, decidirem investigar-ho, ja que érem allí i mentre esperàvem que ens arreglessin el transportador, tampoc teníem rés més a fer.

Vàrem baixar muntanya avall fins arribar al petit nucli, allí hi havia tant sols un home. Vivia al poble des que va néixer i, pràcticament, mai havia sortit del seu entorn.

La dificultat d'accés al nucli havia propiciat el seu l'aïllament i, els deu o dotze veïns que anys enrere habitaven la vila, o estaven morts o bé se n'havien anat a viure a ciutat, per tant, ell romania allí sol, des que és varen morir el seu pare i el seu oncle.

La Doctora fa una pausa per agafar aire.

El President la apressa.

- Continuï, si us plau, que em té intrigat.

- Ara continuo.

- Bé, li vàrem intentar fer entendre el que volíem d'ell, però la veritat és que no ho va comprendre massa, així que no vaig tenir mes remei, pel bé del País, de practicar-li una masturbació, a fi i efecte d'extreure'n el semen per analitzar-lo. L'home no sabia de que anava tot això, però sembla que li va agradar, i ara, escolti'm bé, Ptresident. No està contaminat, la seva capacitat reproductiva es del 100%

- Sí!, cridà el President. N'està segura, miri que això és molt important.

- Ja ho sé, President, però li puc ben assegurar que no ho està, entre d'altres coses, perquè a Santa Maria de L'Escorpí, des de fa noranta anys, està prohibit menjar pa amb tomàquet o qualsevol altre plat que tingui a veure amb aquest producte de l'horta.

La cara del President expressa sorpresa, qui podia prohibir alguna cosa al País, a part d'ell?

- Prohibit! - li diu - Per què?

- Veurà, pels voltants de l'any 1970, més o menys, l'avi d'aquest home, un dia del més de juny estava segant el blat. I com és solia fer en aquella època, la seva neta li anava a portar el dinar al tros i, de menjar, és clar, allò tan clàssic, escudella i carn d'olla, a més de pa amb tomàquet, amb un xic de secallona.

Sembla ser que dins del pa amb tomàquet si havia introduït un escorpí, que en adonar-se'n que estava a punt d'ésser cruspit, reaccionà picant l'esmentat avi.

Malgrat la picada, de manera miraculosa va sobreviure, i l'home, en considerar que el fet era un miracle de la patrona del poblet, la Mare de Déu que encara no tenia mot i a partir d'aquell moment passa a nomenar-se per decissió popular Mare de Déu de L'Escorpí i el poblet Santa Maria de l'Escorpí. L'avi, en senyal d'agraïment va ordenar als quatre veïns que quedaven encara a la vila, que, a partir d'aquell moment, mai més ningú del poble mengés pa amb tomàquet, ni rés que s'hi assemblés.

El President, que fins ara ha estat escoltant atentament el relat dels fets, la interrompeix.

- I van seguir les instruccions?

- Fil per randa, President.

Sospira alleujat.

- Verge Santa, aleshores estem salvats. Miri Doctora agafi aquest home i emporti-se'l cap aquí, és el que necessitem, i urgent, que la gent la tenim molt sollevada.

- Ja m'ho imagino Senyor President, però pensi que ell no està acostumat a tractar amb la gent, no ha sortit mai d'allí, i el xoc, sobretot des del punt de vista psicològic, podria ser molt fort.

No creu que .......

El President la interrompeix enèrgic.

- Escolti, ara no es el moment.

No estem per subtilitats, vostè el porta, que jo ja em cuitaré de la resta.

La Doctora renega per dins, però amb veu totalment impersonal contesta:

- El que vostè mani President, però...

- Ni però ni rés - l'interrompeix aquest de manera enèrgica.

- Demà a les deu els vull a tots dos a l'Hospital General.

- Bon Dia!

I tot seguit penja el video-telèfon."

fragment de El gegant del Pi