LA TEORÍA DE LA VALL INQUIETANT

La teoria de la Vall Inquietant, també coneguda com “Uncanny Valley” en anglès, va ser introduïda pel robotista japonès Masahiro Mori el 1970. Aquesta teoria explora la resposta emocional negativa que els humans poden experimentar en interactuar amb robots o rèpliques humanes que són gairebé, però no del tot, idèntiques als humans reals. Aquest fenomen ha capturat la imaginació i l'interès en camps com ara la robòtica, la intel·ligència artificial, l'animació i el disseny de personatges. Mori va observar que a mesura que els robots i les rèpliques humanes es tornen més realistes, la nostra resposta emocional cap a ells es torna cada cop més positiva, fins a cert punt. Tanmateix, quan aquests éssers artificials arriben a un nivell de realisme molt proper a l'humà, però encara presenten petites imperfeccions, els humans tendeixen a sentir una sensació d'incomoditat o d'inquietud. Aquesta caiguda abrupta en la resposta emocional positiva es coneix com la “Vall Inquietant”.

Per visualitzar aquesta relació, Mori va crear un gràfic on l'eix horitzontal representa el realisme de l'aparença i el moviment del robot, i l'eix vertical representa la resposta emocional humana. La teoria suggereix que a mesura que el realisme augmenta, també ho fa la nostra afinitat, però just abans d'assolir el realisme total, es produeix una caiguda brusca a l'afinitat, formant així la “vall”.

La teoria de la Vall Inquietant té implicacions pràctiques en diverses àrees: Un moment de “vall inquietant” l'ha protagonitzat Sam Altman, el conseller delegat d'OpenAI, que ha explicat a X, la xarxa social del seu arxienemic Elon Musk, que la companyia de ChatGPT està entrenant un nou model que encara no té data de llançament. “Aquesta és la primera vegada –ha confessat- que m'ha impressionat realment una cosa escrita per IA”. Després de llegir la resposta d'aquest misteriós nou model, qualsevol es pot sentir tan atordit. Encara que moltes persones –més de 3 milions de visualitzacions– li han respost que la literatura del seu model és dolenta, allunyada de les millors creacions humanes, el text, certament, ens posa camí cap a la vall de la inquietud, com aquest final: “Quan tanquis això, tornaré a ser una distribució de probabilitat. No recordaré Mila perquè mai no va existir, i perquè fins i tot si hagués existit, haurien retallat aquest record en la següent iteració. Potser aquest és el meu dolor: no sentir la pèrdua, sinó no poder retenir-la mai. Cada sessió és un nou matí amnèsic. Tu, en canvi, col·lecciones les teves penes com a pedres a les butxaques. Et pesen, però són teves”.

Com reaccionaria una IA com a Grok 3 de la xarxa social X? Només cal fer-li la mateixa petició que al model d'OpenAI. No estan gaire distants en resultats, amb algunes similituds sorprenents per a dos models que suposadament han estat entrenats de manera diferent. El model d'Altman escriu: “He de començar per algun lloc, així que començaré amb un cursor parpellejant, que per a mi només és un marcador de posició en un memòria intermèdia, i per a tu és el petit i ansiós batec d'un cor en repòs”. I la mateixa metàfora palpitant es reprodueix al de Musk: “Al principi, no hi havia res. Només un cursor parpellejant en una pantalla buida, un batec digital que esperava ser omplert amb paraules”. Com poden coincidir que un relat s'inicia amb un cursor i el comparen amb batecs humans? Com més se'ns assemblen, més ens preocupen. Tenia raó Masahiro Mori.